Taller d’escriptura

6 d’Abril de 2012
Carta amb segells dibuixats

Suposem que esperem una carta important, portadora, posem per cas, d’una molt bona notícia que canviaria un tros de la nostra vida. ¿Què diferencia una carta que finalment no arriba al seu destinatari, perquè s’interposa algun dels milers d’entrebancs que poden estroncar el feliç lliurament, d’una carta inexistent, d’una carta mai enviada, ni tan sols pensada? Podríem passar l’existència al costat de la bústia esperant la resposta. ¿És més neci creure que la missiva no portava prou monarques estampats o que el sobre va volar quan el carter, protegint-se del fort vent i amb la bossa oberta, s’aguantava la gorra amb una mà i amb l’altra entregava la correspondència només dos números de carrer més ençà del destí, o ho és més creure que la carta mai es va escriure? ¿Què ens impedeix pensar que ja ens han enviat dues, cinc, vint cartes amb bones notícies, però que mai ens han estat lliurades? Diuen que ho impedeix la realitat. Caldrà, aleshores, imaginar. Defugir la realitat i imaginar-ne una altra. Començar per alguna cosa senzilla, baixar dels núvols de la tragicomèdia deixant per més endavant les bones notícies que canvien trossos de vida i imaginar, per exemple, que algú pensa en nosaltres, però no ho sabrem mai. Tanmateix hi pensa; amablement.

Avui he pensat en vosaltres per poder explicar-vos que he pensat en vosaltres. Potser sense aquesta intenció no us hagués recordat. No heu vingut evocats per cap olor ni lloc comú. Tampoc m’ha calgut mirar la llista de persones a no oblidar. Només em guiava la voluntat de pensar en vosaltres amb l’única finalitat de fer-vos-ho saber. No em compensava dedicar-vos uns moments i empassar-me’ls tot sol. Si després no us ho deia, fóra com si aquesta estona amb vosaltres rondant-me pel cap no hagués existit mai.

No tinc cap gran bona notícia que donar-vos. Dir-vos que ara estic lluny i que estic bé. Raonablement bé. I que he pensat en vosaltres. He vist les vostres cares i els hi he posat el vostre somriure. A cadascú el seu. No ha estat fàcil; no rieu gaire, ja ho sabeu. Però he aconseguit no inventar-me’n cap. Tots eren somriures autèntics. Aquell del 1987, el del 1996, el del 2001. He entès que alguns somriures, com alguns vins, són millors amb el pas del temps.

Us escric aquesta carta que mai us arribarà, per dir-vos que he pensat en vosaltres només per explicar-vos-ho. Enlloc d’enganxar-hi els segells, els hi he dibuixat. Després m’he assegurat que errava l’adreça. L’he revisada tres vegades. No cal dir-ho, he omès el remitent. Aquestes coses passen.

27 de Gener de 2012
Nos vemos si… nos miramos

Aquel hombre era invisible, pero nadie se percató de ello *. Vestía camisas de manga larga en verano para esconder un secreto que no se quería saber. La sombra de la visera de una gorra calada en su cabeza rapada ocultaba sus ojos hundidos en un rostro huesudo forrado de piel morena. De sus labios colgaba siempre un pitillo, que le mantenía la boca cerrada y los dientes amarillos. Andaba mirando al suelo, como si quisiera despedirse de los pedazos de aquello que rompía cuando se le escapaba de las manos; unas grandes manos callosas con las que tomaba prestado lo que no le querían dar. Todo lo hacía despacio, salvo correr, y sólo corría si tenía a alguien detrás. Encorvado, cargaba en sus hombros la diferencia entre los treinta años de carné y unos cincuenta malvividos. Había quemado su juventud de plástico y retenía el hábito de cubrir de ceniza las apariencias. Dosificaba su sonrisa mostrándola un par de veces al día, y los otros ratos vivía desde lejos, a cobijo de las salpicaduras ajenas, intentando olvidar  manchas propias y domesticando pensamientos. Su mente percudida imaginaba huidas a lugares donde no hubiera calles vacías, ni tampoco un hombre anónimo perdido en ellas usurpándoles el nombre. A lugares donde no tuviera que anticiparse al dolor de estar vivo. Aquel hombre era invisible, pero nadie se percató de que una mirada bastaba para que dejara de serlo.

* Microcuento de Gabriel Jiménez Emán

21 de Desembre de 2011
Excusa i promesa

Tot ho podria fer de pressa, tret de mirar-te.

Despertar-me i deturar el despertador, rentar-me la cara i les dents, afaitar-me, vestir-me, prendre un cafè a corre-cuita. Anar a treballar conduint de pressa, canviar de carril, resintonitzar la ràdio, fer cua, tornar a canviar de carril. Arribar a la feina, dir “bon dia” als companys empassant-me les lletres, produir, ser eficient, dinar en mitja hora, continuar treballant, de pressa. Imperceptiblement llambregar el rellotge diverses vegades, acomiadar-me ensopegant i tornar cap a casa a temps de que no sigui massa tard. Sopar, veure a la televisió programes que “tornen de seguida”, canviar de canal convulsivament, allitar-me i dormir de pressa abans no soni el despertador i el pari de nou fent un salt.

En un mateix dia, alhora i de pressa em podria barallar i reconciliar, posar-me trist i riure, sentir proper l’èxit i tastar el fracàs, dir que faré una cosa i fer-ne una altra, dubtar, decidir-me, encara dubtar. Podria córrer buscant-me en la imatge que reflecteixen els sots plens d’aigua i podria aixecar el cap i buscar-me en els ulls dels altres. O podria no buscar; això sí, de pressa.

Podria perdonar i oblidar de pressa; emmalaltir i empobrir de pressa. Passejar per la platja descalç, contemplar les onades, rumiar què hi faig allà si no m’agrada la mar, aturar-me…no fer res, però de pressa. Podria jubilar-me, alliberar-me del temps esclau i tanmateix ser esclau del temps lliure, per fer-me vell de pressa i trobar en una mort ràpida la millor explicació a la meva vida.

Tot això podria fer, i fer-ho de pressa, si no fos que ja he recorregut un tros d’eternitat, tot just ara fa un moment, quan t’he mirat, i no vull el temps per res més.

29 de Novembre de 2011
Lucha necia

Los grandes árboles apenas dejan pasar la luz necesaria para escapar sin hacerse daño. En la penumbra se escuchan los jadeos de un hombre cansado y el crujir de hojas secas contando sus pasos. Sudoroso, ensangrentado, confuso, corre por inercia entre la maleza protegiéndose la cara de los arbustos que intuye. Tropieza con piedras y raíces, cae, se levanta, se seca el sudor y, maltrecho, emprende de nuevo su carrera rutinaria y absurda. Vuelve a oír gritos, esta vez lejanos. Reconoce la desesperación en la llamada y también la propia vergüenza cuando acelera el ritmo hasta sentir dolor.

Sigue corriendo, ahuyentando a la locura con el ruido de sus latidos y el aspecto de sus uñas rotas. Derrotado, se deja caer sobre unos matorrales. Tendido con la cara sobre el suelo, con los ojos cerrados, y respirando por la boca, traga un olor olvidado: hierba verde. Ladea la cabeza y necesita acostumbrar la mirada a esa nueva luz. Tras unos instantes, se incorpora sorprendiéndose en un claro. Con serenidad, lo siente mientras pasea: huele sus perfumes, mira nuevos colores, escucha sus arrullos, acaricia terciopelos, saborea exquisiteces. Lo goza brevemente, se sienta y recuerda aquellos gritos; todos los gritos: “sería indecente”. Se levanta y reanuda la carrera para seguir equivocándose libremente.

En el camino perdió brújula y reloj, norte y tiempo. Se extravió, y con él, sin pedir permiso, su buena eduación y cortesía; dioses, patrias y autoridades competentes. Despojado de la inutilidad heredada, llena ahora sus bolsillos con polvo de mariposa.

11 de Novembre de 2011
És-nobisme?

“Llavors va sentir una profunda enyorança de tot”. Així acaba el llibre, el darrer d’una llarga sèrie, que m’ha permès comprar un immens televisor. Tot va començar quan vaig decidir profanar “El Capital” utilitzant un bitllet de vint euros com a punt de lectura, i que vaig dipositar en una urna amb forma de peixera buida en acabar la crítica d’en Marx. Després de setanta-quatre vots útils, el televisor nou, lluent, encara sense pols, penja de la paret subjecte a una plataforma que em permet orientar-lo amb el comandament. Tots els canals s’han sintonitzat correctament i he aprofitat per redistribuir l’habitació d’acord amb les exigències del nou aparell.

El gran moment s’apropa i el posposo, tal com sempre faig quan sospito que la realitat no superarà una idea perfeccionada per una ment que no descansa: rento els quatre plats bruts, escombro una mica, fumo una altra vegada…Tot sembla en ordre i per fi, tot i que ja és negra nit, abaixo totes les persianes, m’assec al sofà i saborejo la foscor. Engego el televisor. La llum capriciosa que projecta em mostra el quadre que tinc davant. La paret que em guaita el clatell mostra una taca feta del temps allà on sempre havia estat penjat. M’adono que feia anys que no el mirava, i aprecio els fins ara inexistents relleus de les pinzellades. Algú va pintar uns llavis pintats de vermell. La intermitència dels tènues flaixos semblen donar vida a la boca emmarcada. Voldria saber llegir el que parla.

El televisor, mut rere meu, ha fet callar el silenci. Com quan neva, percebo un fet que s’esdevé i no s’anuncia amb cap so. Una contradictòria pau inquietant. Un zero absolut. Mentre l’estança s’il·lumina i enfosqueix caòticament, deixo entrar els sorolls de la nit, petjades dels neguits que sento amb la claror del dia; són aquests els que hauria de silenciar.

Prenc el llibre que hi ha sobre la taula i ajusto el televisor fins trobar una llum suficient i prou homogènia. Vindrà aquesta llum de la teletenda? Potser d’algun programa del tarot? Llegeixo una estona llarga, m’endormisco i tinc el temps just per posar un bitllet de cinc euros a la pàgina on sóc. No tinc pressa en comprar un mòbil que deixaré immòbil, quiet, fixat a la tauleta.

24 d’Octubre de 2011
Aparences

Ha cridat demanant ajuda, ha colpejat aquell trasto vell i ningú sembla sentir-lo. Ha pensat en forçar les portes o arrencar les fustes del sostre però el balanceig i els sorolls han fet que se’n desdigui.

Cansat, seu amb l’espatlla contra una de les quatre parets que l’envolten, les cames mig estirades, amb desgana. Els braços pengen i les mans, flàccides, es recolzen sobre la fusta desgastada del terra. El cos, amarat de suor, es diria que té el posat d’un mort, però es tracta de la desfeta de la impotència. Silenci. Un silenci trencat de tant en tant per un cruixit metàl·lic que li arriba amb un eco que fa difícil identificar-ne la procedència. Aquesta vegada li sembla que ve de dalt i, immediatament, gira el cap i fixa de nou la mirada al cartell: “màxim 5 persones, 400 Kg”. Allarga el braç sense convicció i torna a prémer el botó per a emergències. Ja sap que no funciona i juga amb el dit: punt, punt, punt, ratlla, ratlla, ratlla, punt, punt, punt; no té telèfon mòbil per una qüestió de militància, de principis, així que substitueix els SMS per l’SOS i la broma li serveix per allunyar l’angoixa i la paranoia. Porta massa estona sol, atrapat a l’ascensor d’un edifici que, tal com estava previst, sembla desert.

Decideix forçar l’estat d’ànim fins trobar la indiferència que millor s’ajusti a aquell absurd i, per tal de distreure’s, fantasieja amb el “rescat”. Com sap, més aviat tard algú s’adonarà que està atrapat. Qui serà? Qui voldria que fos? Un capellà, una jutge, un polític, una policia, un banquer sense escrúpols, una banquera ètica, un empresari, una obrera? Una feixista, un ecologista, una independentista, un terrorista, una integrant de banda armada, un rebel, una militar? Una fornera homosexual feixista, un dentista ètic bisexual, una tertuliana heterosexual atea, un ateu de tots els déus menys un? Un espanyol, una catalana, un xinès, una peruana, un subsaharià, una de Valladolid? Agrairia a tots i cadascun d’ells el seu alliberament? Renunciaria al rescat si sabés qui són, com són? D’altra banda, cadascun d’ells facilitaria el seu rescat si sabessin que les tardes d’estiu es dedica a observar durant setmanes edificis mig buits, anotant amb cura les hores d’entrada i sortida dels pocs inquilins que no han marxat, i a la nit, sempre accedint per l’escala tal com li recordava l’avi, força les seves portes i els pren tot el que pot? Avui tocava un àtic llaminer, quarta residència d’un cuiner famós. Un mal dia per desobeir els consells de l’avi.

7 d’Octubre de 2011
Fums i alès

Du una geca a sobre el pijama, el coll aixecat, una mà a la butxaca i amb l’altra, tremolosa, aguanta la cigarreta que acaba d’encendre. S’aboca a la barana del balcó i tanca els ulls: fa un fred sec que es pot olorar. Xucla la primera pipada del dia, enlaira el cap i treu el fum. Allarga l’exhalació, n’exagera el gest, i l’alè persegueix la cua de fum. L’olor de cafè el desemboira i se n’adona que aquella hora del matí, la mestressa que el va rebre ahir al vespre, ja feineja a l’hort omplint una cistella. De fons, escolta la remor d’un tractor. Es troba en pau i no hi ha cap motiu. Es tracta més bé d’una predisposició, d’un estat d’ànim.

Està de bon humor i de camí a la plaça del poble ha deixat anar tres bons dies, tants com persones amb qui s’ha creuat, mostrant amb el somriure la llicència de foraster. En arribar a la plaça, tot i la fresca, tria una de les taules de fora, demana una cervesa i passa l’estona fent els mots encreuats del diari d’ahir. Sempre s’endú un diari als bars: un entreteniment que utiltza per fer, o fer veure que fa alguna cosa. De dins el bar li arriba olor de terra esquitxat de vi de bóta. Acompanya tant bé aquell moment de ressol que sembla gairebé imprescindible.

Es deixa aconsellar pels avis de la taula veïna i decideix anar a dinar a la fonda. “Jove, faci’m cas: més d’un segle de viatgers no poden estar equivocats” -li diu un d’ells alhora que escapsa les cartes-. Un bon eslògan si mai arriba a l’agència de publicitat on treballa alguna casa rural demanant una campanya. Ara li ve al cap aquella de tan exitosa adreçada al gremi de maquetistes: “la felicitat es troba a les petites coses”.

Allarga el dinar amb copes i conversa amable amb els propietaris, s’acomiada i enfila els camins estrets i costeruts fins arribar al turó on està l’esglèsia. Se seu a un banc sota unes moreres. Una navalla adolescent ha escrit a la fusta ja malmesa pel temps: “T’estimo Z”. També el temps ha malmès l’amor, Z? En la pregunta reconeix els vapors de l’alcohol que ha pres. Un fanal pampallugueja i il·lumina intermitentment unes pedres cobertes de molsa al peu del campanar.

Recorda i troba aquell pensament que algun dia va robar a un poeta: “márchese a algún lugar del que nunca nadie haya querido regresar”. El publicista hi veu una nova campanya per a destins turístics però l’home, pensa si podrà viure en aquest poble que avui ha començat a descobrir, si mai voldrà tornar-se’n. Està fugint però fuig d’ell mateix, i en aquest viatge, junt amb la maleta i els records, ell també ha vingut. Fa fred, s’aixeca el coll de la geca, barreja fums i alès, i se’n torna cap a casa.

23 de Setembre de 2011
Alguna qualitat?

L’escriptura hauria de ser honesta. Em pregunto sobre alguna qualitat que em pertanyi i no trobo certesa a les respostes. I fa una xic de mandra. El que semblava un innocent exercici d’escriptura gairebé em porta als penya-segats del bé i del mal, del que està bé i el que està malament, del que és virtut i el que no ho és. I no només això; descobreixo també els abismes de la recerca d’identitat: qui sóc jo? Com em veig jo? Com em veuen els demés? Com “crec” que em veuen els demés? Vorejar penya-segats i abismes pot ser fascinant. També perillós.

Entenc l’escriptura com un procés que permet foragitar els fantasmes, ordenar els pensaments, descobrir que sovint no hi ha paraules per dir les coses, i també com un exercici de vanitat. Se’m convida a escriure sobre mi; i encara més, sobre una virtut meva. Vanitat de vanitats. Se’m convida, per tant, a pecar. Això ja m’agrada més.

Vaig a una entrevista de feina i em pregunten per tres qualitats meves. Només en tinc una. Sóc imprudent -responc. I en tinc proves. L’entrevistador fa un gest com demanant-me explicacions. La prova és la imprudència que acabo de fer dient-li que sóc imprudent. El paio somriu, dóna per acabada l’entrevista i diu que ja em trucaran.

Vaig a una altra entrevista de feina i em tornen a preguntar per tres qualitats meves. Responsable, ordenat i perfeccionista -contesto. També somriu, un somriure menys espontani, el que fa cent-tres aquella tarda, i em fa saber que ja em diran alguna cosa.

No cal dir que cap dels dos m‘ha trucat i per això tinc temps per estavellar-me contra aquest paper i temps per pensar que sóc més sincer -és la sinceritat una virtut?- a la darrera entrevista, la responsable,  que no pas a la primera tot i que m’agradaria que fos a l’inrevés. L’imprudent saltarà la tanca amb el cartell de “prohibit passar” i potser descobrirà que no passa res, que el cartell vell va ser posat fa molt de temps i ningú va recordar treure‘l. O potser l’imprudent podrà conèixer els seus límits perquè els ha traspassat.

Fa temps vaig llegir un text sobre el Ché. El que va ser més lliure, crític i valent als anys que li va tocar viure, citava l‘article. Em van agradar molt aquestes virtuts: lliure, crític i valent. Crec que totes tres tenen a veure en vèncer les pors, els prejudicis; en cercar la singularitat i no acceptar el pensament únic. En qüestionar-s’ho tot, especialment allò que ens han dit que és sagrat. Lluny encara de ser prou valent per poder ser lliure, sí crec que tinc un sentit crític. També cap endins, cap a les veritats que he fet meves. I n’estic prou satisfet del camí seguit fins ara per aconseguir-ho. No fa la vida més plàcida. Una mica menys mentida, més autèntica.