Sobrats de tinta

En aquesta secció, hi amago els textos més llargs.

14 de Setembre de 2012
Una carta con los sellos dibujados

Queridos amigos todos, aunque pocos:

Supongamos que esperamos una noticia importante. Digamos que esa noticia podría cambiar un trozo de nuestra vida. Sin embargo, jamás llega a nuestros oídos.

Decidme, ¿por qué yo?

¿Qué diferencia hay entre una noticia que finalmente no llega a su destinatario, porque se interpone alguno de los múltiples contratiempos que pueden impedir la feliz comunicación, y una noticia inexistente, una noticia nunca transmitida, ni siquiera pensada? Podríamos pasar la existencia buscando la respuesta mientras miramos fijamente el móvil hasta dejarlo quieto, pedimos al salvapantallas que nos salve, dejamos caer plegarias por la ranura del buzón ¿Es más necio creer que el correo electrónico no es infalible, que el sobre se lo llevó el viento sólo dos números de calle más allá del destino, que extraviaron nuestro número de teléfono…, o lo es más creer que no hubo tal noticia? ¿Qué nos impide pensar que ya nos han enviado dos, cinco, veinte buenas noticias, pero que nunca nos han sido entregadas? ¿Qué nos impide creer que al menos una buena noticia fue pensada para nosotros y se perdió o la perdieron y con ella alguno de nuestros sueños?

¿Fue por el color de mi piel?

Dicen que estas cosas no pasan, que este tipo de piromusicales no caben en la realidad. Nos queda entonces imaginar. Podemos empezar por alguna cosa sencilla, bajar de las alturas de la tragicomedia y dejar para mañana las buenas noticias que cambian trozos de vida e imaginar, por ejemplo, que alguien piensa en nosotros, aunque no lo sabremos nunca. Sin embargo, lo hace; inevitablemente.

¿De verdad fue por el color de mi piel?

Hoy he pensado en vosotros para poder explicaros que he pensado en vosotros. Ningún olor ni sitio común os ha evocado. Tampoco he consultado la lista de personas a no olvidar. Solo me ha guiado la voluntad de pensar en vosotros con la única finalidad de decíroslo más tarde. No me compensaba dedicaros unos momentos y masticarlos en soledad. Para que este rato con vosotros paseando por mi cabeza haya existido debía compartirlo.

Una situación tan desesperada, tan dramática demandaba algo de épica, ¿sólo se os ocurrió ser racistas?

Deciros que ahora estoy lejos y estoy bien. Razonablemente bien. Y que he pensado en vosotros. He visto vuestras caras y les he puesto vuestra sonrisa. A cada uno la suya. He conseguido no inventarme ninguna. Todas eran sonrisas auténticas. Concretamente las de aquel día. Lo recordaréis bien: vosotros reíais y yo, no; vosotros os quedabais en aquella burbuja de aire y yo, no; vosotros ibais a vivir y yo, no. Sí, ya lo sé, no las mostrabais, pero yo las veía; sonrisas de alivio, sonrisas culpables. He entendido que algunas sonrisas, como algunos vinos, mejoran con el tiempo; solemos esperar a tener un buen motivo para abrir la botella, y eso siempre sabe bien. He sabido esperar y finalmente he comprendido el motivo que abrió vuestras ocultas sonrisas aquel día. Ahora os propongo que adivinéis por qué me estoy riendo yo.

Unos vulgares racistas que me ofrecisteis como primer sacrificio para poder subsistir. Para poder respirar. Un infame instante en blanco y negro.

Os escribo esta carta para deciros que he pensado en vosotros sólo para explicároslo. Y sí, estas cosas pasan. Como no tenía sellos, los he dibujado. Después me he asegurado que escribía la dirección más incorrecta. La he revisado tres veces. Huelga decir que he omitido el remitente: no soportaría que alguien me la devolviera y tener la certeza de que nunca la leeréis. Prefiero pensar que intenté avisaros, daros la buena noticia: no estamos solos. Hay más supervivientes. Aquí sí hay aire para todos.

Sabed que aquí sí es posible vivir.  En color.

Text seleccionat entre les vint millors cartes enviades al certamen literari “Cartas que no te envié” organitzat per Un Cuarto Propio

22 de Març de 2012
La culpa fou del poeta

Sóc jo. Recordes quan deia que mai escriuria una carta d’amor? Ben aviat sabrem que era mentida. Vull compartir amb tu la fabricació d’un engany, mostrar-te com es trenca una promesa precipitada a l’aire fred de fa vint-i-cinc anys, dos mesos i un dia. L’aire fred, el va posar l’hivern, perquè era hivern; la promesa, la vaig fer jo, perquè així era jo; el desafiament, el vas deixar anar tu, perquè a tu en aquell temps t’abellia llegir a Salvat-Papasseit. “Què bonic”, deies. I jo, aleshores, em preguntava quant es tarda en recórrer la distància entre la bellesa i l’amor sent tan lleig. “M’escriuries tu paraules tan maques? I una carta d’amor?”, deies. Jo, solemnement, dalt del penya-segat prometia: “Mai escriuré una carta d’amor“, convençut que el més important no és participar. Fou un rampell d’home lleig que tot el que sabia de l’amor era com de bonic l’explicaven els poetes.

Aquell dia, a la platja, protegint-nos sota una manta de la sorra i el vent fred que ens esquitxaven, els nostres llavis van depassar la distància de seguretat per primera vegada. Vas deixar que s’apropessin tant, que vaig creure haver-te ja besat quan els teus llavis empastifats es van estampar a la meva galta. Després vas riure assenyalant amb el dit la teva boca pintada a la meva cara. Vint-i-cinc anys, dos mesos i un dia, podria ser el nom d’una condemna, o el temps que ha passat des de la mort del meu pare, aquell dia ventós d’hivern. Ell, mort i cabut, m’ha seguit recordant que el primer petó no s’oblida mai i que les promeses cal complir-les. Doncs bé, ha arribat l’hora de desobeir-lo. És el que hauria volgut. T’has adonat de la facilitat amb què satisfem els desitjos dels morts? Sempre coincideixen amb els nostres. Dóna molta pau saber que, algun dia, els nostres anhels es faran finalment realitat. No et sembla?

Vint-i-cinc anys, dos mesos i un dia és prou temps per oblidar el que ja no importa; tot i així, malgrat la sorpresa que hauràs tingut en trobar aquesta carta inesperada a la taula del menjador, malgrat aquestes misterioses paraules tan diferents a les de cordial respecte que utilitzem per acomiadar-nos cada matí abans d’anar a treballar, sé del cert que ara mateix estàs somrient, en commemoració d’aquella broma teva, estrenyent els llavis per amagar aquesta denteta torta que tant t’incomoda. Ja veuràs, no moguis la cara. Com que estaràs profanant el tocador de la teva cambra en permetre que hagi entrat amb tu –tot i que sigui en sentit figurat–, només has d’alçar el cap per veure’t en el mirall. No creus que són molt graciosos aquests clotets a les galtes? Veus, però, com aquestes arrugues que neixen a la comissura dels llavis i baixen simètriques, corbes, transformen el somriure reprimit en una boca trista? Tan trista com pretendre una cosa i aconseguir exactament la contrària; tanmateix, n’hi hauria prou amb invertir aquesta lògica per foragitar la melangia, ¿no és veritat? M’estimes però arribes a odiar-me, així que m’odies per arribar a estimar-me, i en el teu afany pels resultats fa anys que et vas quedar en les intencions. No sé si m’entens? Jo crec que sí, que aquestes celles depilades ja empetiteixen els teus enormes ulls negres i les línies del teu front arrufat anticipen la confusió que precedeix l’enuig. Sí, malgrat les interminables sessions de cosmètica, vaig aprendre a llegir el llenguatge de la teva pell. Vaig entendre, també, que mirant a l’alçada de la teva raó, ben lluny de l’ànima, era més fàcil endevinar el que venia després. Aquell dia gris d’hivern, si no hagués tancat els ulls hauria copsat l’esclat cruel dels teus i el que vingué després. Però no en sabia més, tenia vint anys. I estava bojament enamorat de la teva bellesa. És clar, tu n’eres conscient i exercies de noia esplèndida que en sabria més i més. En tenies divuit.

M’ha calgut arribar a aquesta edat meva equidistant, tan a prop d’atrapar els cinquanta com lluny de recuperar els quaranta, per obrir els ulls i entendre que aquell mal principi no presagiava un final millor. No tots els principis són començaments, Amèlia; n’hi ha d’altres, de principis, però els teus més valdria que s’haguessin quedat aturats a la línia de sortida. I tu amb ells. Ara, això sí, en aquesta cursa existencial, final, el que es diu final, només n’hi ha un: viure mata. D’acord, però jo particularment no tenia cap pressa. I els disgusts també maten.

Ara et donaré un parell de notícies. Una de bona, que probablement ja coneixes i et vull refermar: he estat un imbècil. I la dolenta: sóc detectiu privat. Portaríem dos anys casats quan em van fer fora de la feina. Jo seguia perdut dins els teus ulls infinits –mira-te’ls al mirall ara que estan sorpresos–, atrapat per la teva mirada, atret de forma malaltissa pel teu encant de portes enfora. No vaig voler amoïnar-te i no te’n vaig dir res. Marxava cada dia fent veure que anava a treballar. Si et serveix de consol, no t’enganyava del tot: és una feinada buscar feina. Vaig topar de cara –ja saps, la meva–, amb la “bona presència”. Una tarda, fullejava d’esma el diari i un anunci em va donar la idea. En poc temps, gràcies a la indemnització que tan bé em va anar per seguir portant el sou a casa, “Ventura, detectiu privat: discreció i professionalitat” era una realitat. Sí, em dedico bàsicament al negoci de les banyes. Solia explicar als clients, com exemple de la meva màxima discreció, que ni la meva dona sabia a què em dedicava. Tot i la gravetat de la situació que els havia portat fins a mi, acostumaven a riure, es relaxaven i me’ls guanyava. Gràcies, Amèlia, per la part que et toca. Em vaig convertir en un expert de la cautela, l’aplom i l’atreviment. La paciència, com bé saps, ja la portava als gens. Una vegada, en un hotelet de la costa, vaig gosar amagar-me a l’armari de l’habitació. Les bones propines obren moltes portes. Fins i tot les dels armaris. Feia el seguiment del marit d’una clienta rica i em vaig acomodar com vaig poder en aquell espai minúscul. Després d’un estona llarga d’espera, el marit i la seva acompanyant van entrar. Obre el primer calaix, Amèlia. Sí, també vaig aprendre els secrets de la fotografia. Tan poc que t’agradava que et retratés si no anaves vestida i pintada per a l’ocasió, i aquí hi surts tan natural… tan retratada. Passades moltes hores, massa, vau marxar. Jo em vaig quedar allà tancat, suat, sense atrevir-me a fer res excepte plorar. Al cap d’un temps que encara avui no sé comptar, vaig fugir d’aquell malson, però no vaig saber trobar cap altra solució que tornar amb tu. Et necessitava. Hi ha hagut altres dies. A les estones lliures em convertia en el meu propi client banyut i et seguia fins als hotels on et citaves. En podria fer una guia.

Estàs per fi empipada? Saps que quan t’enfades enlletgeixes? Les persones belles sou molt lletges quan enlletgiu. Deu ser el contrast. Ja veuràs, mira’t al mirall com n’ets, de lletja. Però vols saber quan estàs realment lletja? De veritat vols saber-ho? La por. Deixa’m que t’ho ensenyi. Trenco la promesa amb aquesta carta d’amor. Una carta que has llegit tu però que va adreçada a mi. Un expert dels silencis, dels moviments sigil·losos, de les esperes pacients. Mira’m mirar-te al mirall. Sóc jo.

Guanyador de la 9a edició del Concurs Literari Sant Jordi de la Biblioteca Josep Badia de l’Ametlla del Vallès

26 de Març de 2012
Carreró sense sortida

La bombeta del sostre amb prou feines il·lumina una mà amb taques de vell i les venes inflades, una serralada palpitant de pell groguenca que aguanta sense pols una clau rovellada massa gran per encabir-la al pany. Com té per costum, gràcies a la tenacitat i a la intuïció, aconsegueix obrir la porta al tercer intent. Després del passeig de cada tarda, ja és a casa. Una bafarada de col bullida, fum i cendra s’escampa per tota l’estança. Es treu l’uniforme de carrer –boina, bastó i abric–, es deixa posat el d’estar per casa que duu a sota, i arracona el sac amb el botí que farà de combustible per engegar el foc. Abans aprofitava les sortides per endinsar-se al bosc i carregar branques gruixudes o algun tronc, però darrerament l’esquena i la ronyonada només consenten branquillons insuficients, cartrons que escupen els contenidors de color blau i els diaris caducats que li guarden al bar del poble.

Fa alguns dies que dels claus de les parets només hi pengen esquerdes. Quan es va instal·lar, va quedar-se pel mateix preu, a més a més de les quatre parets, tot el que hi penjava, alguns mobles plens de trastos i l’estufa de llenya. Com que el seu patrimoni cabia dins una maleta, aquell complet attrezzo li va venir molt bé. L’anterior llogater va preferir, en lloc de pintar, amagar les taques de sutge i humitat darrere tot tipus d’objectes que poguessin ser penjats. I així seguiria sent si l’ossada no li fes aquest mal emprenyador i l’hivern no estigués sent tan fred. Fet i fet, ja li estava bé aquell caliu aliè que l’envoltava. Com si es tractés d’un petit museu, primer va ser el visitant solitari i tafaner, i més tard, el guardià solitari i resignat, amatent als seus propis moviments reflectits al vidre de la finestra, que encara el sobresalten. La necessitat, però, va marcar el camí. Cremà tots els prestatges i el que aguantaven –incloses les fotografies i els llibres–, el tapís, tres vanos, el mapa del món ple de creus vermelles senyalitzant indrets on mai havia estat, la bandera republicana d’un estat monàrquic, el penja-robes i el rellotge de cucut.

Socarrimar els records d’algú altre, ben mirat, li va fer més calor que fred, però tot plegat resolt amb la indiferència de qui no ha conreat records propis perquè insisteixen en semblar-se massa al passat. Una indiferència que excloïa qualsevol mica de venjança o bri d’enveja que motivés la crema. A mig camí entre l’indult i la voluntat de deixar el millor pel final, va arribar el torn dels quadres: bodegons, paisatges, escenes de caça, retrats d’algú suposadament famós per a algú van cremar com vulgars tions. Mereixedors d’un tracte millor, d’un darrer homenatge, per a les reproduccions dels pintors de reconegut prestigi, la incineració seguia una mínima litúrgia que consistia en distreure el tedi taral·larejant una cançó del país de l’autor de l’obra. L’honor de ser el darrer sacrificat el va tenir un bou esparracat d’en Rembrandt. Ignorant dels secrets de la música holandesa, va anar posposant el problema fins que no va tenir més remei que saltar-se la seva pròpia llei acomiadant-lo, aplicant una justícia de proximitat, amb un sentit “Ne me quitte pas” d’en Brel.

Obre l’única finestra, que trenca la uniformitat de les parets saquejades, i deixa que entri l’aire gèlid. El nota als ossos. Li agrada passar una estona de fred a canvi del plaer suprem que sent en deixar de tenir-ne. Li sembla que els anys han trinxat el cos a canvi de només rosegar una ment que rutlla prou bé. La ment pensa que la vida ensenya a pensar, però el pensament no ensenya a viure. Capficat amb desfici per resoldre els grans problemes, va anar deixant de banda la resolució dels petits: per això l’aixeta de la pica, on renta els plats, la roba i les poques dents que té, encara goteja marcant-li el ritme del pas del temps. Pensa que la felicitat –o algun instant de satisfacció més modest– no està exactament embolcallada de les petites coses, però gairebé; la felicitat –o l’èxit efímer– es troba en resoldre les petites coses, les dificultats petites, perquè les grans dificultats, les que fins i tot es fa difícil enunciar, sovint no es poden resoldre en una vida. I la seva gran cosa sempre ha estat la solitud: “Has de trobar una pubilla, Ventura”. Naixem feliçment ignorants i, tristament, morim savis. Una saviesa, tanmateix, que confon el que ha fet del que ha pensat de tant pensar i fer tan poc. Memòria i desig. La ment, entrenada, imagina converses. Imagina converses en les que explica que imagina converses.

–Saps?, darrerament imagino converses.
–Has de trobar una pubilla, Ventura.
–Ja estic vell per a frivolitats.
–Just. Estàs vell. Què vols, morir-te sol?
–”En suma, no poseo para expresar mi vida, sino mi muerte”.
–Què dius ara?
–Coses de poetes.
–Estic parlant seriosament.
–Els poetes també. Acostumen a fer-ho.
–Deixem-ho estar que m’emprenyaré.
–Deixem-ho. Ara, el que sí que em reca és no haver tastat mai la “paella o fideuà, mínim dues persones”.

Dinar a un restaurant? Ni sol ni acompanyat. Amb els diners de la pensió paga el lloguer del cau i prioritza la resta –per aquest ordre– entre la picadura, el vi negre a granel i la col o alguna altra verdura que bull posant l’olla sobre l’estufa. El fogonet el reserva per a la temporada primavera-estiu.

A fora, com cada vespre des de ja en fa uns quants, el fanal està fos i deixa a les fosques el carreró sense nom, sense número i sense sortida on viu. Més enllà de la finestra, els seus punts cardinals: davant, la paret que sap de memòria; amunt, el terrat i la roba estesa; avall, el carreró i les seves misèries; a l’esquerra, el mur que no deixa escapatòria, i a la dreta, l’entrada al carrer sense sortida. Més ençà, just darrere, tot el que té. Mentre s’aireja la cofurna decideix que començarà a estellar la calaixera. Reservarà els dos tamborets i les portes de l’armari per més endavant. Amb sort, l’hivern s’acabarà abans no hagi de cremar la taula i la cadira. Sobretot dignitat, no fos cas que hagués de presenciar dempeus com el vi de taula, amb què acompanya la verdura escaldada i les cabòries, perd el seu nom.

Busca algun lloc on guardar el contingut escàs dels calaixos i recorda la caixa que ha trobat a les deixalles, secció cartró. Obre el sac i en treu els trofeus del dia: un parell de diaris, algunes pinyes i la caixa, precintada amb l’etiqueta d’una empresa de transport de paquets. Va adreçada a una editorial. Sembla que tindrà paper per uns quants dies. A dintre hi ha un sobre i un plec de fulls relligats, que desa sobre la taula. Buida els calaixos a l’urna de cartró. Ja no hi queda res que cremi. Una bala de vidre s’escapa, rebota contra el terra diverses vegades i, esmorteïda, roda lentament fins a l’altre extrem, com si volgués prendre mides, aturant-se en topar amb la porta. En Ventura mira l’esfera, la bala perduda; mira al futur. Potser sí que haurà perdut la poca alegria manllevada, però l’habitació semblarà més gran sense la calaixera i amb les parets nues. Potser amb l’espai guanyat, si redistribueix amb paciència la nevereta i el matalàs, podrà fer-se inflar la piscina de plàstic, que també estava inclosa en el preu amagada a l’armari, i regalar-se algun bany d’aigua ben calenta. Així, ara que s’ha acostumat a l’orinal, superades les primeres manies i esquitxades, reduirà les sortides al pudent lavabo comunitari només a les urgències majors.

Acaba de desballestar el moble, en fa peces que pugui entaforar a l’estufa, que encara conserva alguna brasa del foc del matí, i amb les pinyes i la fusta envernissada revifa de seguida el foc. En una estona podrà coure les patates. Es fa una cigarreta amb parsimònia, l’encén, es recolza a la finestra mostrant el far roent. Fuig, allunya’t d’aquí, navegant perdut en la nit! Sent el fred amb dolor. Ja ha arribat l’hora de deixar de tenir-ne. Tanca els porticons, seu a prop de l’escalfor i tragueja el vi. Pren el sobre, desplega la carta que hi ha dins i es disposa a llegir-la mentre agafa gana per sopar.

Benvolgut senyor:

Goso adreçar-me a vostè, robar-li una mica del seu temps, amb la il·lusió de l’escriptor novell que treu a passejar la seva primera novel·la. També amb el convenciment que dóna la feina honesta i ben feta. Sense esperança, amb convicció, com diu el poeta.

Escrivint, l’escriptor foragita els fantasmes, ordena els pensaments, i s’estavella una i altra vegada contra el paper cercant la seva veritat. Presoner d’una mena de follia, vivint la vida per poder escriure-la i salvar-se, a la recerca del lector que, finalment, cridi extasiat: “Això està escrit per a mi!”.

Permeti’m la sinceritat. Com tot escriptor, escric per ser llegit. Satisfer la meva vanitat, aquest és el motiu d’atrevir-me a molestar-lo.

El meu Ventura vol representar l’existència: és un home i tots els homes alhora. La seva vida és la meva, la de vostè, la de qualsevol que es vulgui apropar a conèixer-la. M’ajudarà en aquesta tasca?

Restant a la seva disposició, agraeixo una vegada més el seu temps i atenció.

Ben cordialment,

Doctor Iesqui

PS: Signo amb pseudònim per tal de garantir la imparcialitat. No podem triar qui són els nostres pares ni els cognoms que ens imposen. Essent així, tot i que jo voldria titular el meu llibre, “Atzucac”, l’acceptaria com a malnom d’ús intern si me’n vingués imposat un altre.

El seu Ventura? Però si ja no en queden de Ventures; és nom de vell. Doctor Iesqui? Atzucac? Pobre paio. Encara sort que no li han desembalat la novel·la. Algun foraster deu treballar a l’editorial i entre tanta obra s’haurà portat la runa per llençar-la al poble. Rondinant encuriosit, però també encoratjat per un estrany sentit del deure gremial entre homònims, fa un glop llarg de vi i comença a llegir la novel·la. A més, servirà de penitència per expiar el pecat d’haver purificat tots els llibres a les flames.

Una dedicatòria l’encapçala: “A vós, lector. Només l’atzar ha determinat que jo sigui l’escriptor i vós qui llegiu”. De seguida té la sensació d’haver-la llegit ja abans. Aquella història no és del tot desconeguda. A mesura que passa planes descobreix que li és més fàcil endevinar el que vindrà després. La paraula llegida ha estat pensada instants abans. Inevitablement les paraules de tinta i les evocades es confonen en una de sola i es sorprèn recitant el text. El cap es perd donant voltes en aquell espiral que cus els fulls. El Ventura que és un home i tots els homes alhora és ell. Ell, que no ha volgut mai col·leccionar records, té a les mans les seves memòries enquadernades: una història basada en fets reals o uns fets reals, els seus, basats en una història. Una singular tercera persona explica en tercera persona del singular la seva existència, tal com ell mateix l’explicaria. La posa a prova buscant diàlegs, vivències, moments cabdals: verifica que només està escrit el que recorda i només recorda el que està escrit. Els grans impactes, els titulars, és clar, també hi són: la infància a l’escola i el treball al camp; la discussió amb el pare, el desterrament, la mare que plora; els anys d’estudi i l’ofici de mestre amb la canalla; el malentès amb aquell nen, la trampa que li van parar, l’acomiadament; la denúncia, l’infern del judici, els anys de presó; la reinserció, viure amagat tots aquests anys, lluny de tot i de tots, en un poble perdut. La resta és fum i boira.

Acarona la seva vida de paper, la seva mort de paper, suposa. La sospita no el neguiteja; més aviat el consola. Salta a la darrera pàgina: “La bombeta del sostre amb prou feines il·lumina una mà amb taques de vell i les venes inflades, una serralada palpitant de pell groguenca que aguanta sense pols una clau rovellada massa gran per encabir-la al pany”. Llambrega amb la mirada cansada, al capdavall de la plana, les últimes paraules que li resten de vida. S’estima més no llegir-les, no obeir-les; que siguin elles les que acatin la seva última voluntat. Amo de la seva mort, desa el llibre sobre les cames, buida el got de vi, tanca els ulls. Ensopega amb un pensament amable: ningú no em trobarà a faltar. I espera.