Sense el Badlands

 

Després de quinze anys, la voluntat del diner ha trepitjat les altres i ha baixat per sempre la persiana del Badlands. Un bar musical i tres promeses: good times, good drinks, good music. El més fotut de les promeses és que cal complir-les, i la “Taverna Males Terres” ho va saber fer donant aixopluc als bandolers assedegats mentre els millors trobadors ensenyaven la història de la música.

1992: aquell taverner passa un “fulón kas-jotes” i tots dos saben que és mentida. No volen jugar a daus. Un vol oblidar, i l’altre que oblidi oblidar. 2007: una pubilla escriu en un paper, “em vull morir”. La rèplica, “vull venir”. Moren una estona més i es diuen adéu. La noia el que volia realment era ballar. I això sí que no. Les dones maques sempre marxen a ballar amb els homes que no les poden imaginar. Si seus a la cantonada fosca de la barra, només cal esperar quinze anys per poder explicar que un dia vas veure a en Chinaski molt de prop.

I el Juan Carlos al racó de la barra menjant un bocata i llegint alguna revista de música, la pissarra per apuntar-se al billar, els campionats de dards, les festes trash amb “pañuelada”, els monogràfics i el “vamos a sortear una cinta”, els flyers, els concerts, els dinosaures de Pelukeria Pérez, Poble Sex, els Ansiado, l’American Girl del Petty que escolta aquella noia al “The silence of the lambs”, el “Desaparecidos” per Tot Sants, la selecció del millor -sempre amb espai generós per als trobadors locals del local-, el tortell de reis republicans, el cigaló, el “vámonos, vasos de plástico”, la Belem a la barra de dalt, guanyant sempre el pols a la nit, en Pako a la de baix ensenyant mapes, esperanto, “V de Vivenda” o el que t’atreveixis a aprendre. La “patera”, en JOR, la kedada…

Acostumava a marxar sovint amb alguna cosa. Una cinta, un CD, un llibre, una samarreta… Per això sempre m’emborratxava, no fos cas que algú pensés que tornava d’un centre comercial o un FNAC qualsevol. El darrer dia, en Pako em va regalar una birra signada i un camarada d’aquesta banda de la barra, una recomanació després de parlar de l’honestedat dels Extremoduro (dels qui mai saps si canten a una heroïna o a les dues): llegeix “Historia de un incendio“.

Però el que jo realment volia explicar és que el Badlands era el meu refugi, ara està xapat, i a fora cauen bombes.