Arxiu del June del 2012

Terra de perdedors

Tuesday, 26/06/2012 (11:11)

la-tia-pepa.jpg

Retrat de la Tia Pepa. Pablo Picasso, 1896

A la tia Pepa se la coneixia millor pel que no tenia i pel que no deia, però la resta de la família no estava avesada a la subtilesa dels seus “nos”. No la sabien mirar; aquella austeritat els feia por, però jo em sentia còmode a prop del seu món de mancances i silencis, convençut, ja aleshores, que quan la majoria pren una determinació, probablement és equivocada. Alguns anys enrere, la tia Pepa em va ensenyar a saber guanyar; o a saber perdre, que és gairebé el mateix. Els pares em deixaven moltes tardes a ca seva i, asseguts un davant de l’altre, ens tiràvem un cabdell de llana. Es tractava que no caigués a terra. Jo deuria tenir quatre o cinc anys i encara era maldestre amb les mans. La tia em llançava aquella improvisada pilota amb suavitat, lleugerament bombada, per tal que em fos més fàcil atrapar-la. Després jo l’hi tornava, i ella, de tant en tant, deia “ui!” mentre fingia que li relliscava.

Quan vaig a veure-la, em poso algun dels jerseis que m’ha fet. Sec davant la cadira de rodes on s’està, li llanço el cabdell. Sempre passa entre els seus braços, rebota a la falda i cau a terra. M’aixeco i el deixo a les seves mans nuoses, unes mans que han fet de tot menys la manicura. Em torna la bola de llana, se m’escapa i rodola fins als seus peus quiets. Així passem la tarda, perdent tots dos, o guanyant, que és gairebé el mateix. La gent diu que és com si fos morta. No han vist el seu somriure quan dic “ui!” i el cabdell roda avall, sobre el sòl dels perdedors.

Guanyador III Premi de microrelats “Picasso en Lletra” organitzat pel Museu Picasso i la UOC

Equilibrar la balanza

Friday, 08/06/2012 (15:21)

balanza1.jpg

Además, el pollo rebozado siempre humea demasiado. Tampoco sabe cocinar. No deja que ese pensamiento se aposente en la memoria para poder jurar que jamás lo ha tenido. Lo mira con ojitos de querer, él resbala, agarra el mantel con intención de amortiguar la caída, y hace añicos la vajilla. Se levanta con el pelo grasiento tapándole la cara de haber roto un plato y muestra su sonrisa amarilla.
¿Tú me ves para quererte? Se había declarado clavándole la inseguridad con el ojo bueno. Ella le había contestado que sí. Sólo deseaba que se sintiese amado. Después, con el tiempo, quizá lo amaría.