Arxiu del April del 2012

Una història inacabada

Tuesday, 24/04/2012 (09:49)

–M’hi he deixat la cama, a l’autobús. I ara l’agafo cada dia, faig la ruta sencera per perdre la por.
–Jo, com aquell qui diu, m’hi he deixat la vida. L’agafo cada dia per no perdre el costum. N’he sigut conductor molts anys.
El noi coix seia al costat de l’home vell que li agraïa amb la mirada l’amabilitat mentre es sentien per primera vegada la veu i les excuses. Aquell dia de tardor i pluja, com cada matí, l’home vell va pujar a l’autobús. Gairebé no s’hi cabia. Entre tanta humanitat, paraigües molls i algun que altre renec, va saber trobar un racó sense deixar que els seus ulls demanessin res a ningú. El vailet va alçar el cap d’entre les pàgines d’un llibre i, en veure al vell dempeus al seu costat, es va aixecar i li va oferir el seient. L’aparatositat de les crosses en aquell vehicle rebotit va fer que tothom es preguntés per què aquell home amb el cos encorbat encara no tenia lloc per seure. La més damnificada va resultar la veïna del lesionat que, amb una disculpa sufocada i l’aprovació alleujada de la resta del passatge, va acabar cedint-li el dret a la comoditat que els anys atorgaven. Aquella primera trobada fou l’inici d’un munt de viatges plegats i de confidències. Es van posar d’acord en l’horari i cada matí se les empescaven per seure junts.
–Es veu diferent la ciutat des d’aquí dalt. Una mena de teatre en moviment, capgirat, on l’escenari és a baix. Només cal saber mirar. Ja ho feia quan tenia la teva edat. M’agradava mirar les finestres il·luminades. Amb el pas del temps he après que allò que sentia era nostàlgia del que encara no havia passat i potser no passaria mai. Enyorava el que imaginava. Aleshores, no hi havia autobusos.
Aquelles històries de tramvia i troleibús, de pel·lícula en blanc i negre, fascinaven al vailet, com si el progrés d’ara, consagrat a miniaturitzar-ho tot, també empetitís la capacitat de captivar i calgués invocar progressos arcaics per seduir.
El nano, en canvi, parlava en colors, grisos inclosos. Havia deixat l’escola i treballava de manobre. Entre mig, un historial d’entrades i sortides a centres de desintoxicació, de vida mastegada massa de pressa. Una frenada sobtada i una mala patacada, que com un mal averany va succeir un dia de recaiguda, l’havia deixat esguerrat. Invàlid per a continuar amb la feina, ara llegia llibres i perdia el temps i la por al transport públic.
–Jo també llegeixo llibres. I també tinc temps i por per perdre.
Al noi, li agradava aquell iaio. Ni l’aconsellava ni el jutjava. Només escoltava.
–Si us plau, distreu al conductor –deia l’avi amb un somriure murri.
El vell el mirava amb la cara impertèrrita i es guardava ben endins les sotragades de tot allò que sentia. Després, fugint d’estudi, explicava alguna anècdota de xofer veterà.
–Ni t’imagines les coses que la gent pot arribar a perdre en un autobús. Quan trobava coses de valor, les retornava a la companyia, però a casa tinc una vitrina plena d’objectes insignificants. Col·lecciono pèrdues. M’agrada inventar-me històries inspirades en aquells oblits. El més preuat és el botó de la jaqueta de cuir d’un cantant de rock de l’època. Com es deia…?
El nano somreia i li seguia la veta.
Un dia el vell va deixar de pujar a l’autobús. El noi coix no el va buscar perquè sabia on el podia trobar: a un lloc força tranquil. Va fer el darrer trajecte de comiat i, abans de baixar de l’autobús, va deixar sobre el seient buit, al costat de la finestra, un tramvia de joguet. Algú altre continuaria la història.

Relat enviat a la 6a edició Concurs Online de Relats Curts de TMB

Carta amb segells dibuixats

Friday, 06/04/2012 (16:30)

cartaambsegellsdibuixats.jpg

Suposem que esperem una carta important, portadora, posem per cas, d’una molt bona notícia que canviaria un tros de la nostra vida. ¿Què diferencia una carta que finalment no arriba al seu destinatari, perquè s’interposa algun dels milers d’entrebancs que poden estroncar el feliç lliurament, d’una carta inexistent, d’una carta mai enviada, ni tan sols pensada? Podríem passar l’existència al costat de la bústia esperant la resposta. ¿És més neci creure que la missiva no portava prou monarques estampats o que el sobre va volar quan el carter, protegint-se del fort vent i amb la bossa oberta, s’aguantava la gorra amb una mà i amb l’altra entregava la correspondència només dos números de carrer més ençà del destí, o ho és més creure que la carta mai es va escriure? ¿Què ens impedeix pensar que ja ens han enviat dues, cinc, vint cartes amb bones notícies, però que mai ens han estat lliurades? Diuen que ho impedeix la realitat. Caldrà, aleshores, imaginar. Defugir la realitat i imaginar-ne una altra. Començar per alguna cosa senzilla, baixar dels núvols de la tragicomèdia deixant per més endavant les bones notícies que canvien trossos de vida i imaginar, per exemple, que algú pensa en nosaltres, però no ho sabrem mai. Tanmateix hi pensa; amablement.

Avui he pensat en vosaltres per poder explicar-vos que he pensat en vosaltres. Potser sense aquesta intenció no us hagués recordat. No heu vingut evocats per cap olor ni lloc comú. Tampoc m’ha calgut mirar la llista de persones a no oblidar. Només em guiava la voluntat de pensar en vosaltres amb l’única finalitat de fer-vos-ho saber. No em compensava dedicar-vos uns moments i empassar-me’ls tot sol. Si després no us ho deia, fóra com si aquesta estona amb vosaltres rondant-me pel cap no hagués existit mai.

No tinc cap gran bona notícia que donar-vos. Dir-vos que ara estic lluny i que estic bé. Raonablement bé. I que he pensat en vosaltres. He vist les vostres cares i els hi he posat el vostre somriure. A cadascú el seu. No ha estat fàcil; no rieu gaire, ja ho sabeu. Però he aconseguit no inventar-me’n cap. Tots eren somriures autèntics. Aquell del 1987, el del 1996, el del 2001. He entès que alguns somriures, com alguns vins, són millors amb el pas del temps.

Us escric aquesta carta que mai us arribarà, per dir-vos que he pensat en vosaltres només per explicar-vos-ho. Enlloc d’enganxar-hi els segells, els hi he dibuixat. Després m’he assegurat que errava l’adreça. L’he revisada tres vegades. No cal dir-ho, he omès el remitent. Aquestes coses passen.