Arxiu del November del 2011

Lucha necia

Wednesday, 30/11/2011 (12:32)

luchanecia-boscfosc.jpg

Los grandes árboles apenas dejan pasar la luz necesaria para escapar sin hacerse daño. En la penumbra se escuchan los jadeos de un hombre cansado y el crujir de hojas secas contando sus pasos. Sudoroso, ensangrentado, confuso, corre por inercia entre la maleza protegiéndose la cara de los arbustos que intuye. Tropieza con piedras y raíces, cae, se levanta, se seca el sudor y, maltrecho, emprende de nuevo su carrera rutinaria y absurda. Vuelve a oír gritos, esta vez lejanos. Reconoce la desesperación en la llamada y también la propia vergüenza cuando acelera el ritmo hasta sentir dolor.

Sigue corriendo, ahuyentando a la locura con el ruido de sus latidos y el aspecto de sus uñas rotas. Derrotado, se deja caer sobre unos matorrales. Tendido con la cara sobre el suelo, con los ojos cerrados, y respirando por la boca, traga un olor olvidado: hierba verde. Ladea la cabeza y necesita acostumbrar la mirada a esa nueva luz. Tras unos instantes, se incorpora sorprendiéndose en un claro. Con serenidad, lo siente mientras pasea: huele sus perfumes, mira nuevos colores, escucha sus arrullos, acaricia terciopelos, saborea exquisiteces. Lo goza brevemente, se sienta y recuerda aquellos gritos; todos los gritos: “sería indecente”. Se levanta y reanuda la carrera para seguir equivocándose libremente.

En el camino perdió brújula y reloj, norte y tiempo. Se extravió, y con él, sin pedir permiso, su buena eduación y cortesía; dioses, patrias y autoridades competentes. Despojado de la inutilidad heredada, llena ahora sus bolsillos con polvo de mariposa.

És-nobisme?

Friday, 11/11/2011 (16:59)

esnobisme.jpg

“Llavors va sentir una profunda enyorança de tot”. Així acaba el llibre, el darrer d’una llarga sèrie, que m’ha permès comprar un immens televisor. Tot va començar quan vaig decidir profanar “El Capital” utilitzant un bitllet de vint euros com a punt de lectura, i que vaig dipositar en una urna amb forma de peixera buida en acabar la crítica d’en Marx. Després de setanta-quatre vots útils, el televisor nou, lluent, encara sense pols, penja de la paret subjecte a una plataforma que em permet orientar-lo amb el comandament. Tots els canals s’han sintonitzat correctament i he aprofitat per redistribuir l’habitació d’acord amb les exigències del nou aparell.

El gran moment s’apropa i el posposo, tal com sempre faig quan sospito que la realitat no superarà una idea perfeccionada per una ment que no descansa: rento els quatre plats bruts, escombro una mica, fumo una altra vegada…Tot sembla en ordre i per fi, tot i que ja és negra nit, abaixo totes les persianes, m’assec al sofà i saborejo la foscor. Engego el televisor. La llum capriciosa que projecta em mostra el quadre que tinc davant. La paret que em guaita el clatell mostra una taca feta del temps allà on sempre havia estat penjat. M’adono que feia anys que no el mirava, i aprecio els fins ara inexistents relleus de les pinzellades. Algú va pintar uns llavis pintats de vermell. La intermitència dels tènues flaixos semblen donar vida a la boca emmarcada. Voldria saber llegir el que parla.

El televisor, mut rere meu, ha fet callar el silenci. Com quan neva, percebo un fet que s’esdevé i no s’anuncia amb cap so. Una contradictòria pau inquietant. Un zero absolut. Mentre l’estança s’il·lumina i enfosqueix caòticament, deixo entrar els sorolls de la nit, petjades dels neguits que sento amb la claror del dia; són aquests els que hauria de silenciar.

Prenc el llibre que hi ha sobre la taula i ajusto el televisor fins trobar una llum suficient i prou homogènia. Vindrà aquesta llum de la teletenda? Potser d’algun programa del tarot? Llegeixo una estona llarga, m’endormisco i tinc el temps just per posar un bitllet de cinc euros a la pàgina on sóc. No tinc pressa en comprar un mòbil que deixaré immòbil, quiet, fixat a la tauleta.