Arxiu del January del 2009

Mestre

Thursday, 29/01/2009 (17:28)

Una vegada a la setmana vaig a veure al mestre. Ell també em mira. Ja fa uns anys ens vam inventar una bona excusa que vam titular “classes d’anglès”. La seva passió va despertar la meva curiositat convençut  que aprendre una llengua em faria encara més expert en silencis. Gosaria dir que ser callar en anglès; i si busqués l’oportunitat de parlar-la sovint, el fet de sentir-la un xic aliena em permetria llençar les paraules a la distància justa en que no és possible l’engany. Més directe, més simple i primitiu, més honrat. I quan no hi ha intenció d’engany als demés, entre altres coses perquè t’enxamparan segur, ni a un mateix perquè manca vocabulari per no dir el que es vol dir (ui els filòlegs!), la mentida perd la seva categoria i esdevé, ara sí, error. Però com no totes les mentides són errors, per si de cas, haig de preguntar al mestre com hauria de dir pels carrers de Londres, sense donar cabuda a cap equívoca interpretació, “si te crees toas mis mentiras que vacío debes estar” (tal com diu en Robe Iniesta). És a dir, una vegada aconseguit el vassallatge dels meus silencis, en cert sentit, i paradoxalment, finalment també amo de les paraules, prou pensades com per poder dir que són meves.

I un cop a la setmana nous horitzons mostren que l’imperi de “Con la muerte en los talones” em suposa una mica més imbècil que el colonitzador “North by Northwest”. I tantes lectures i cançons…

Sota el títol, a més a més de l’anglès, el mestre hi ha posat la cultura. A cada classe s’obra alguna porta que en travessar-la trobo quelcom interessant. Com també ho són les seves recomanacions, sovint subtils per estalviar la constatació de la ignoràcia. Perquè el mestre és educador i mai et mira des del cim demanant que t’hi enfilis, o rient perquè et costa grimpar. Baixa i et va acompanyant, sempre amb respecte. No ens l’hem guanyat. El teníem tot des del primer dia i no l’hem perdut. Som com som i està bé, està entès. Així és molt més fàcil desenvolupar el sentit crític i fins i tot proposar dreceres pròpies.

I encara i sobretot, d’un temps ençà, tornant cap a casa en acabar la classe, he sentit el mateix diverses vegades. Tantes que ja és un sentiment que em crec. Segons el meu parer quan algú, a ulls dels altres, s’equivoca en el mateix diverses vegades, potser cal començar a canviar la mirada i dir-ne creació. Doncs bé, he creat un sentiment. Aquest dia visito una nova realitat que no té res a veure amb les altres realitats en les que tendeixo a mirar-me el melic. Aquesta nova realitat m’aporta una certa pau. I m’humanitza. M’explicaré millor amb un exemple. Dèia en Bertrand Russell: “Descubrir un sistema para evitar la guerra es una necesidad vital para nuestra civilización; pero ningún sistema tiene posibilidades de funcionar mientras los hombres sean tan desdichados que el exterminio mutuo les parezca menos terrible que afrontar continuamente la luz del día” (ho deuria dir en anglès l’home, però em sembla oportú que aparegui també en aquest escrit la incoherència). Un dia veient amb el mestre una pel·lícula, no sé quina. Un bombardeig i recordo pensar què terrible que ha de ser viure una guerra. Quina merda les guerres! De debò. Probablement estava ben rodat però aquella sensació em penso que no l’hagués tingut veient el mateix a un altre lloc. Hagués baixat els ulls a l’alçada del melic, just on més enlluerna la llum dels dies, i per allà mateix hagués entès el patiment dels personatges. Sempre jo.

Amb la justa (deliberadament polisèmica) admiració. Gràcies, mestre.

Salut als txungos

Thursday, 22/01/2009 (17:11)

Txungos

Als que mai deixen que un èxit de merda empastifi tota una vida de perdedor, als que saben compartir el silenci, als que marxen sense acomiadar-se, als que miren a terra en vaga permanent de mirades contra els submisos de cara alta, als que han après a plorar sense molestar, als que viuen d’instants, sense obligacions, sense deures, sense promeses, sense lligams, sense per sempres. Als que no distingeixen la realitat, als que s’atreveixen a ser lliures, als mal educats, als ionquis que fugen de vides que no valen la pena ser viscudes, als que caminen sols malgrat estar acompanyats perquè mai farien complir una norma tot i tenir les seves. Als que escupen sense mirar primer, als que saben que té molt més sentit enamorar-se per compassió que per atzar. Als que saben que l’alegria és nècia i han oblidat fins i tot riure per cortesia. Als inhàbils socials. A tots els punkis morts.

Sec a la gespa que envolta la piscina i penso en vosaltres per poder explicar-vos que he pensat en vosaltres.

* El Mestre JOR, recorda altres txungos. Tots els txungos.