Arxiu del December del 2007

Al Kini

Saturday, 29/12/2007 (22:39)

Nadiepuedehacernada 

Estàvem d’acord en que els herois només ens valen als tebeos, en que mai ningú ens veuria passejar perduts pels camins de Babilònia, en renunciar a algunes coses per tenir-ne d’altres; per això rèiem sobreactuant mentre ens preníem un suc de taronja i els Marea cantaven “Como los trileros”: “Que nos dejen en paz recoger, la alegría en puñados de a diez”.

Noble, lliure i valent. Cicatrius de ferro i tinta per amagar les altres? Per què no t’escoltaves quan m’ensenyaves a no tenir por? Què sé jo. El que mai em vas respondre t’ho has emportat i només et puc correspondre sent un viu que no sap ni respostes, ni secrets, ni desitjos de morts.

Un món que no era prou bo per tu no pot ser prou bo per mi. Seguiré esperant, seguiré buscant, en un món ara pitjor, almenys fins als cinquanta cinc i escaig. Només perquè -te’n recordes?- pots estar equivocat. En això no hem estat d’acord però mai vam posar normes ni vam prohibir que aquesta puta broma en forma de vida pogués anar de debò.

Com compleixo les promeses, t’haig de prometre esforçar-me per recordar-te. La matinada del 17 al 18 de desembre, quan comenci a ofegar-me el fum-fum-fum, baixaré fins on convingui per trobar la teva cara.

Y sabéis que un muerto no puede morir, ahora qué! La Polla

Sóc una noció

Sunday, 09/12/2007 (20:28)

Qualsevol dia envio a la parròquia la meva declaració d’apostasia. Em neguiteja haver-ho de fer amb cortesia -potser cloure la carta amb un cordialment?- i també que s’hagi posat de moda. Desconec si blasfemant una mica per aquí i una mica per allà, una pietosa excomunió m’estalviaria el tràngol.

No trobo la “carta tipus” per tal que algú em declari apàtrida. Si mossego amb ràbia un carnet se m’escapoleix el mugró que suaument voldria atrapar entre les dents. No m’hi caben tantes coses a la boca.

M’han nascut a Catalunya, Comunitat Autònoma del Reino de España. De petit no sabia que volia ser de gran. I ara que sóc gran, tampoc. Per això m’avorreixo i tinc temps per pensar. Normalment em dedico a imaginar converses que mai tinc perquè les de fantasia són millors. A vegades imagino que tinc una conversa en la que explico que imagino converses però entro en uns bucles mentals brutals i haig de parar. També em dedico a generar silencis. Sóc un gran generador de silencis. De tant en tant penso altres coses.

Com es pot prohibir el dret a l’autodeterminació? Si és “auto”, un l’exerceix i ja està. Ja està? L’article 8 de la Constitución Española hi aporta llum i tancs: “Las Fuerzas Armadas tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad nacional y el ordenamiento constitucional”. Per tant, un exèrcit està legitimat a atacar -per això la intel·ligència militar en diu “de defensa”- si algú vol autodeterminar-se. Sigui a Cáceres, Burgos, Girona o al mateix Valladolid.

Ara bé, suposant que existís un poble català (si no se sap què és la cultura catalana, esbrinar què o qui és el poble català portaria directament a la melangia) que volgués exercir aquesta autodeterminació, una vegada aconseguida, què? La mateixa televisió per tontos que no només ens diu què hem de pensar sinó sobre què hem de pensar, el mateix consumisme homogeneitzador i la seva publicitat marcant el camí de l’èxit, els mateixos pobres amb cotxe i hipoteca heretada, el mateix Eix del Bé, la mateixa democràcia representativa, el mateix control policial, les mateixes manipulacions, potser una república presidida per un megalòman que ha guanyat unes eleccions amb el 47% d’abstenció, els mateixos polítics corruptes de merda, potser més diners a repartir entre més desigualtats socials. Mals temps per als patriotes sense pàtria.

També penso en com haig de fer vibrar les cordes vocals. “Ése habla catalán para joder”. “No parla català però és bon nano”. A un atac ignorant, prepotent i imperialista, es respon amb un altre atac ignorant, paternalista i classista. Un bon merder. Per tal que es parli una llengua, cal que sigui necessària, o bé apreciada, estimada. Parlar català no és necessari, i fer que ho sigui passa per l’obligatorietat. Descartat. Només queda fer que sigui apreciada. Parlant-la, no?. La cosa està fotuda: prejudicis, autoodi i suposada bona educació han aniquilat les converses bilingües. Ens han dit que el català era una llengua de segona i els hem donat la raó. Educadament.

Després d’anys d’esgotadora militància evangelitzadora en això de parlar el català, jo em conformo amb poder parlar-lo sempre que vulgui. I quan no m’entenguin disposar dels recursos (altres llegües, molta gana, molt fred…) per fer-me entendre. I exceptuant a un agre iaio de la Renfe, fins ara sense incidències remarcables. En cas que la tendència a trobar interlocutors que entenguin el català vagi a la baixa, sempre em quedaran les converses imaginades.

A la tele diuen que parlem sense vergonya, parlem català, i si ens equivoquem, tornem a començar. Al carrer, el catalanoparlant commuta al castellà quan posa veu de Guàrdia Civil i el que parla castellà afina amb el català dels Mossos. Quina feinada. Quina putada. No hi ha conflicte però l’”altra” llengua és la de la repressió i l’autoritat.

Potser no ens hem acabat d’entendre perquè hem estat callats en llengües diferents massa temps i hem deixat que els patrons que ens “representen” ens preguntin a quin costat estem mentre fan de la vibració de les nostres cordes vocals, de la nostra “normalitat”, un producte de consum, un titular, una arma política.