Arxiu del July del 2007

Revolucions

Saturday, 14/07/2007 (20:46)

La revolució de demà només és possible si és col·lectiva però, paradoxalment, per arribar a demà, per sobreviure, estem sols. La supervivència és individual, com la d’aquest individu que ara tenim davant, sempre amable i que ens acompanya a organitzar milers de revolucions mentre ens sobrevivim sense demanar-nos res a canvi i al que respectem perquè el respecte no es guanya sinó que es perd. Es perd quan el mateix individu és grup i ja no és amable, i ens demana que tornem totes les revolucions a canvi de pertànyer-hi.

Val. Però quina revolució? Si el Sup Marcos afina quan diu, entre pipada i pipada, que el revolucionari derroca el poder per quedar-se’l (mentre que el rebel sacseja poders i els defuig), és clar que trenta tres revolucions per minut no deixaven reposar un temps mínimament satisfactori el cul dels revolucionaris al tron. Gaudir tan poc de la corona va portar al desencís en aquestes revolucions. M’apuntaria a una anarquista però tard o d’hora, a les barricades, la nit de lluna plena deixaria entreveure el tatuatge que reclama un Estat Català i em farien fora per no haver entès la teoria. A partir d’ara haig de recordar demanar tatuatges sense tinta (Kini dixit).

Queda seguir als líders actuals. Uns ja no revolucionen: emulsionen. Els altres són els homes rics del món de l’esport que s’emocionen. Són aquests que surten plorant a la tele explicant que es retiren.

Emulsió i emoció? Flam de la revolució amb caprici de gerds i foc d’encenalls de fruita de la passió apagat amb fantasia de mango. Cent euros el cobert, vi, cafè i copes no inclosos.

Elegia ionqui

Sunday, 08/07/2007 (20:13)

Estic cansat de portar ampolles a la butxaca

i treure’n les etiquetes per amagar que em molesta el meu silenci.

Com aprendre que també és el vostre?

Estic cansat de quedar-me sense pitillos

i remenar cendrers buscant la burilla més llarga.

On són les tacades de pintallavis?

Estic cansat de refugiar-me als lavabos

de bars plens de gent que no miro.

De gosar somiar-te cada nit sense saber l’olor que fas.

Estic cansat d’haver après a odiar un déu que no existeix.

Estic cansat de comprar tendresa al mercat de la tristesa.

Estic cansat d’inventar culpes que no em perdono.

Una recta és la distància més curta entre aquesta veritat i l’altra.

Recordin

Friday, 06/07/2007 (20:46)

“Merecerías que te tirasen” diu en Fonseca, comissari de la Brigada Social, a en Carvalho mentre l’interroguen i l’aboquen a la finestra mostrant-li el buit.

Uns quaranta anys després d’aquests fets, realment tan literaris, m’interrogo sobre el que deu passar a les sales de preguntes sense respostes de les comissaries actuals. I malgrat el desplegament de suposades càmeres de vídeo que enregistren estomacs, en aquella ocasió ningú va prémer el REC. El detenen per kale borroka de molt baixa intensitat (pixar al carrer, una conversa atropellada i desacatament a l’autoritat). Li toca una autoritat que quan no ho era ja gastava mala llet. Ara amb l’uniforme exerceix l’abús de poder, i a més, té un mal dia. La cosa es complica i els titulars, mentint, la simplifiquen: “Un detingut mor en saltar per la finestra de la comissaria on havia estat traslladat acusat d’agressió a l’autoritat”. Després l’article abunda en la nombrosa documentació trobada que relaciona al detingut amb escamots anarquistes i -ai!- el món abertzale. Acaba de passar un multicultor i el que va quedant, la veritat trinxada, mai més es podrà restaurar. Un Terrorisme d’Estat encobert i un Estat d’Opinió manipulat i condicionat fins al punt que encara uns quants Fonseca creuen que alguns mereixerien que els tiressin per la finestra. Recordin: No va saltar per la finestra.

Valgui de testament: deixo aquesta veritat a tots els que es creuen a polítics, policies, jutges, mitjans de comunicació, autoritats… Jo tampoc vaig saltar per la finestra.