Arxiu del April del 2007

Els Hermanos

Monday, 16/04/2007 (21:22)

Serà que el pas del temps només fa oblidar el que ja no importa, serà que els records demanen pas a l’avorriment. Serà que els Hermanos han fet sonar el timbre, i mig endormiscat avui he obert la porta. Es presenten disfressats de dolçor per no desentonar en el paissatge d’aquells anys, tan buit de preocupacions. La interpretació, però, troba la rància sotana.

“En alto corazones / con férvida actitud / cantemos al colegio / un himno de gratitud / que renueve nuestro anhelo / de esmerada educación / trabajando con todo esmero / por la ciencia y la religión”.

Els capons, les estirades de patilla, els cops amb la regla plana a les mans, els calbots i alguna considerada preparació a l’hòstia -que va rebre el Fontseré- mentre aquell home educador amb úlcera d’estómac li retirava les ulleres; la disciplina castrense (“derechaaaa…ya!, cubrirseeee…ya!” a les classes de “educación física”), la tendència a ridiculitzar i ordenar de menys a més “zoquete” quan rodejant la classe, en peus, ens preguntaven “los verbos” i al so de “clac” –emès per aquell curiós estri pinça-castanyola de fusta- s’adelantava als companys que havien errat: “clac-clac”; els tres primers pujaven a la tarima i rebien els honors i els “zoquetes” anaven a “recuperación de verbos” dissabte a la tarda. Els exercicis de caligrafia: “copiar doscientas veces no volveré a …”, les classes de lectura, seguint el “Cantar de mio Cid” des del fons de la classe per haver perdut el punt. El “Vacaciones Santillana”, els berenars de pa i una presa de xocolata, els partits de futbol amb pilota de tenis i porteries d’hoquei sobre patins: poliesportiu enginy infantil. Formar en fila cada dia, a distància de braç estirat, abans d’entrar a classe, “presente!” i la missa setmanal on ens donàvem la pau. I les nenes? On estaven les nenes!

El Cristo i el sant fundador a la paret van presidir el canvi generacional de Hermanos a Germans amb guitarra: “Pare, ja ho veus hem pecat, Pare tornem a Tu…que visquem sempre en la joia del perdó”, les visites al seminari, els apunts en català… Per sempre queda “aantebajocabeconcontradedesde…”, “unoporunoesuno…”, la sospita de que algú les va passar putes explicant Marx a “Historia de la Filosofía” i el rumor sobre cert professor de gimnàs que, sembla, era també massatgista.

La dolçor d’aquells anys cobreix la rància sotana i els miro gairebé amb tendresa. Bona feina. Vaig aprendre molt. “Ave María Purísima, sin pecado concebida”: pare, he follat sobre les runes dels pecats que em van fer por. (Eduard Canimas dixit)

Tot és mentida

Wednesday, 11/04/2007 (22:10)

El passat, un record que moldegem segons l’estat d’ànim, el futur, una fictícia esperança. Visitem l’ahir i el demà des d’un present fet d’instants que només són percepcions.

Un ociós va calcular que tota la Història de la Humanitat, amb el Planeta de decorat, es podria haver ideat i creat en setanta tres anys. Existeixen realment tots els llibres, països, cançons, museus, catedrals, llenguatges, ciutats, ponts, tombes…? Els creadors no eren necis i tot allò que podria arribar a saber l’ociós, tot allò que voldria verificar, tot el que els seus sentits li transmetrien, serien realitats. Mai ha visitat Atenes però està segur que si mai hi va, allà estarà l’Acròpoli. Datada milers d’anys enrera. Quina finor en la invenció. Tampoc té previst viatjar a Islàndia però no dubta que allà es parla islandès. Les piràmides, la Gran Muralla Xinesa, el Taj Mahal, el Machu Picchu, realitats verificables que mai constatarà. Quanta feinada per no res. En el seu cas, què poc haurien d’haver inventat! La Història que ell podrà comprovar en tota una vida es fa en un pim-pam .

Per estalviar la sospita en la perfecció, també van inventar guerres, fam, injustícia, la desforestació, la Sagrada Família inacabada…Fins i tot llibres i pel·lícules que voregen la Veritat explicant que allò que vivim no és real: aliment de màquines famolenques que controlen la nostra consciència fent-nos creure la realitat que toquem, o un protagonista d’una sèrie de televisió que ignora la farsa en que viu, admirada per milers de telespectadors. Quina temeritat, quina intel·ligència perversa!

L’ociós, coneixedor de la Veritat, només voldria trobar quelcom no previst, desconegut, potser alguna errada. Mentre espera, sap que només pot creure les realitats que imagina la seva bogeria.

Drogueria

Sunday, 08/04/2007 (14:33)

Aclaria Jaume Sisa, fa alguns anys en una entrevista, el nombre exacte de gepes que tenen els camells. Contradint la teoria més extesa que xifra la quantitat en dues, una tova i una altra més dura, afirmava el nombre en tres: menor, major i superior. L’estrella també va mostrar el camí a un camell amb tres gepes i sense rei.

La gepa menor contenia el despertar i calia apropar-se’n amb precaució. La major amagava allò que dorm a l’individu i el sotmet a un ordre social. A l’interior de la superior hi havia el que ens permetria arribar a saber o entendre alguna cosa.

Avui, amb uns quants anys i progressos de més, qualsevol dependent de drogueria sap que les substàncies químiques estan prohibides, que l’opi del poble es televisa a totes les cases, es teoritza a les esglèsies, i es paga als camps de futbol…i que la soledat, el pensament i la filosofia són medicines que pots prendre quan et fa mal estar viu.

Demogràcia

Saturday, 07/04/2007 (03:50)

No tinc clar si tota conducta o pensament ha de tenir un motiu. Dues determinacions poden coincidir tot i que per arribar-hi es segueixin motivacions diferents, fins i tot antagòniques: vaja, que et pots trobar abraçat a algun feixista escridassant al partit dels albatros. Sí, els motius tenen la seva importància: hi ha penya amb la que no voldries coincidir ni en l’hora que és. D’altra banda defenso els perquè sí o els jo sóc així que ens alliberen del dur interrogatori a que ens sotmet la coherència moral. Les persones no som només allò que pensem i d’alguna manera quelcom essencial nostre hauria de ser capaç de mira-nos des de fora -una mena de control de qualitat- i verificar que encara som nosaltres.

Em pregunto perquè no voto i responc que sento que no pertanyo a aquest món, al seu món. No vull que ningú em representi, menys encara paios sense escrúpols amb vides empastifades d’èxits de merda. No voto i això no em suposa cap terrabastall. Vull dir que ho he provat i efectivament sí, em puc queixar. De les veritats absolutes gravades a la fusta tendra de l’adolescència recordo allò de “si no votes no et pots queixar”. Ara, amb la fusta més seca proposo nous missatges als escultors d’idees: “et puc tallar un dit de la mà dreta o un de la mà esquerra; si no tries no et pots queixar”.

Els patrons de l’Estat guien i apadrinen a les majories i minories que ja només presenten subtils diferències estètiques. Si el filtre dels locals nocturns acostuma a ser “vestir d’acord amb l’estètica del local”, a la gran festa de la democràcia t’exigeixen consumir i seguir “l’ètica del local” que es fonamenta en conductes obedients a la raó de la prohibició.

L’Estat laic sap manllevar alguna eina de l’Esglèsia i a cop de culpa el no vot es converteix, diuen, en un vot per a la majoria i perjudica als que menys guanyen –perdre no és políticament correcte-. L’acció de no votar es transforma en una inacció i si vols protestar, si et vols queixar, l’organitzador reserva un espai amb tanques perfectament controlat i en diu vot en blanc. El meu no vot és un no vot i jo em queixo com i quan vull. I punt.

Per què no voto? Perquè no. Jo sóc així.

Orinals

Thursday, 05/04/2007 (18:35)

Com afortunat protagonista d’anècdotes, sense categories que explicar, em fixo que hi ha una ordenança de ciutat que prohibeix “fer necessitats fisiològiques com ara defecar, orinar, escopir, en els espais públics” i encara remarca “especialment prohibida quan es realitza en espais de concorreguda afluència de persones o siguin freqüentats per menors o es faci en monuments o edificis catalogats o protegits”.

Fonamenta la regulació -entre d’altres motius- en “la protecció de la salut pública i la salubritat” i en conseqüència cal apreciar l’esforç de les autoritats competents –n’hi ha de cap altra mena?- en excloure tossir i estornudar. Sembla també permès salivar, per exemple davant l’aparador d’una pastisseria. Que se’ns caigui la bava, ara que està tan guapa, ens portaria al complex món de la interpretació i a un debat serè sobre si hi ha hagut intencionalitat o no. L’esput projectat en l’expectoració, la germana gran de l’escopinada, tampoc ens ve detallat.

No sé entendre l’èmfasi en els “espais freqüentats per menors” i segurament es deu a que jo particularment no tindria cap dificultat en explicar a un menor que escupo per motius molt semblants als dels herois contemporanis dels camps de futbol que cada cap de setmana guarneixen la gespa, o que pixo perquè, com els ciclistes televisats, m’estic pixant i no hi ha cap reservat a la vista; ells no volen perdre segons ni jo els euros per prendre una beguda a un bar que justifiqui l’ús del seu lavabo. Afegim-hi que no tinc set i tard o d’hora el refresc em farà tornar a pixar: no voldria que el menor copsés costum allà on només hi ha eventualitat.

D’altra banda, entenc que la retirada de pedres amb forma de dictador va ser anterior a aquesta cívica ordenança i que per tant mentre van ser cívicament presents ningú va ser multat per cagar-se en el Caudillo.

Acabo amb un dubte i una proposta. Si faig ús de l’orinal de casa, és sancionable? Després jo ja miraria el manual de residus i reciclatge. I la proposta: facilitar poder satisfer aquestes necessitats fisiològiques tant com es facilita poder treure diners. Una campanya del tipus: “Cap caixer sense orinal”. Cagaríem molt a gust.