Arxiu del Març del 2007

L’homenoi

Divendres, 30/03/2007 (00:01)

Voldria una vida de pel·lícula però sap que, a tot estirar, en serà el protagonista d’una mai filmada, basada en els seus fets reals. Avui equidistant, l’homenoi està tan a prop d’atrapar els quaranta com lluny de recuperar els trenta.

Persona de principis, explica que en té tres: no utilitza mòbil perquè esclavitza, però aquesta mica de llibertat que creu guanyada no li estalvia un malson recurrent en que és segrestat i portat a un programa de televisió on és presentat com l’única persona que encara no en té. Vol dir que darrera aquesta opció no s’amaga un cert posicionament esnob com el dels que diuen que mai miren programes del cor? Efectivament, tan esnob com un reclús que escapa de la presó. Estarà d’acord amb mi en que el mòbil no és intrínsecament dolent i que, com tot, depèn de l’ús que se’n faci? No. Com tot no. Pensi vostè en les armes, per exemple. Podem no disparar. Algú es compra un mòbil per tenir-lo permanentment desconnectat? Està vostè comparant les armes amb els mòbils! No, però podria ampliar la resposta aquest amable espectador que ha enviat un SMS dient: “així que tu ets el matat k encara utilitza kbines”.

El segon, mai es posa ulleres de sol perquè li recorden massa al Sheriff Lobo, al Sony Crokett, als Men in Black, al Terminator, al Petri i a la gent que cada estiu li comenta que està molt blanc. Segons la meva opinió en fa un gra massa quan explica que prefereix posar la mà perpendicular al front fent de visera i mirar com els indis. Tercer i darrer principi, no esquia: diu que patina diverses vegades al dia sense necessitat de fer cua i passar fred.

L’homenoi fuma i anota el que ha de recordar als paquets de tabac. Quan acaba un paquet, treu meticulosament el plàstic del següent i en copia els recordatoris pendents i verifica amb satisfacció els no oblidats que ja no cal copiar. Un dia una llei va obligar a ocupar gran part del paquet amb consells sanitaris i per tal de no oblidar res i guanyar espai d’anotació va haver de comprar més paquets. I ara fuma més. Va descobrir que les lleis no poden contemplar tots els casos i que l’excentricitat –els que coneixem les agendes escolliríem una altra paraula- permet que la llei et salti a tu. Tanmateix agraeix el missatge imprès de fàbrica si mai ha de recordar-se deixar de fumar.

Tres principis i un sol final. Ja se sap: “Viure mata”.

Tractat de les petites coses

Dijous, 29/03/2007 (01:07)

El tamany és important? Això sembla, si la felicitat -o pels més escèptics els instants de satisfacció- l’hem de saber trobar a les petites coses. Sentència que ben segur ha donat més d’una idea al gremi de maquetistes.

Una petita fortuna, un petit iot, una mansió menor, va dir en Groucho, el Marx que volent fer riure més seriosament hem acabat considerant. I és que si tenim davant dels nassos les grans coses, ja sigui en format vida real com en pantalla plana, si les veiem tots els dies, és probable que acabem desitjant-les i aleshores només ens caldrà prendre les mides de la porta de casa. Però és clar, hi ha mides de porta que farien emprenyar fins i tot a un Hobbit, ésser afable i acostumat a portes petites on els hi hagi.

Desconec la història en els seus detalls però diuen que per apaivagar aquell primer exèrcit de Hobbits emprenyats es va signar el “Tractat de les petites coses”. Quan gairebé s’havia arribat a un consens definint una petita cosa com aquella que pot entrar per qualsevol porta, siguin quines siguin les seves mides, un grup del fons que fins aleshores no havia obert boca va testimoniar que tots ells no tenien ni casa, ni porta, ni res de res. Una remor de desconcert va omplir l’aire. Tothom però va estar d’acord en que la felicitat era un dret universal i, tot i estar exhausts de tanta deliberació, no podien excloure aquell grup de marginats. Després d’hores de debat es va procedir a la lectura solemne de les conclusions: “la felicitat la trobarem a les petites coses i una petita cosa és l’única cosa que tenen els que no tenen ni casa, ni porta, ni res de res”. Segurament va ser el cansament, ja era molt tard, però tots van marxar amb el cap cot, alguns rumiant com encabir l’elefant de marbre al rebedor, altres per què del goig de viure en deien petita cosa.

Tret de sortida

Dilluns, 26/03/2007 (12:37)

Tristesa en tinc poca, només un mica, i segueixo pensant que és una opció d’encarar el camí i de fer-ho amb lluita, tot i que malgrat l’aparent confort que dóna el costum d’estar, de ser trist, fa mal. Mantinc un xic de ràbia d’origen dubtós: m’agradaria que fos la injustícia i la manipulació però em temo que és la insatisfacció personal provocada per motius sovint tan vaporosos que em fan vergonya. I la resta aclaparadora és indiferència, molt més còmoda i sense dolor. En cas de poder triar, sempre ens decidim per allò que menys mal fa. Tots menys els rebels que -segons tinc entès- opten pel que s’ha de fer enlloc de pel que els convé. Un s’ha de fer basat en la voluntat pròpia i no en els senyals de prohibició aliens. Els altres escollim el que ens convé sense adonar-nos que coincideix exactament amb el que s’ha de fer perquè no convé desobeir.

Foragitar la tristesa, dirigir la ràbia i bellugar la indiferència són les excuses que m’invento per escriure. Mirant descalç però sense tocar de peus a terra -per això hi he escampat els trossos de vidre-, i comprovant si la confusió també depèn del color del cristall amb que la miro.

I constatar que si hi ha trossos de vidre alguna cosa s’ha trencat.