Al Kini

Nadiepuedehacernada 

Estàvem d’acord en que els herois només ens valen als tebeos, en que mai ningú ens veuria passejar perduts pels camins de Babilònia, en renunciar a algunes coses per tenir-ne d’altres; per això rèiem sobreactuant mentre ens preníem un suc de taronja i els Marea cantaven “Como los trileros”: “Que nos dejen en paz recoger, la alegría en puñados de a diez”.

Noble, lliure i valent. Cicatrius de ferro i tinta per amagar les altres? Per què no t’escoltaves quan m’ensenyaves a no tenir por? Què sé jo. El que mai em vas respondre t’ho has emportat i només et puc correspondre sent un viu que no sap ni respostes, ni secrets, ni desitjos de morts.

Un món que no era prou bo per tu no pot ser prou bo per mi. Seguiré esperant, seguiré buscant, en un món ara pitjor, almenys fins als cinquanta cinc i escaig. Només perquè -te’n recordes?- pots estar equivocat. En això no hem estat d’acord però mai vam posar normes ni vam prohibir que aquesta puta broma en forma de vida pogués anar de debò.

Com compleixo les promeses, t’haig de prometre esforçar-me per recordar-te. La matinada del 17 al 18 de desembre, quan comenci a ofegar-me el fum-fum-fum, baixaré fins on convingui per trobar la teva cara.

Y sabéis que un muerto no puede morir, ahora qué! La Polla

Pots deixar un comentari