No sabria dir què és exactament el que més m’agrada d’aquesta cultura, perquè l’he trobat interessant sempre. Per començar em crida molt l’atenció la seva gent, perquè sempre ens han volgut donar a entendre a les pel·lícules que els anglesos no mengen bé, són violents, etc…, però he tingut el plaer de conèixer anglesos i m’han semblat persones molt educades, i respectuoses amb tothom, també m’agrada els horaris de menjar que tenen, ja que sopen a las 7 de la tarda, i es van a dormir aviat, i això si ho comparo amb la cultura espanyola em fa gracia, per últim també m’agrada molt l’ idioma, ja que fins fa poc l’anglès era bastant desconegut per a mi i ara m’agrada molt i m’agradaria saber més.

Un altre aspecte de la cultura anglesa que m’agrada molt és la dansa. M’agradaria anar a conèixer la ciutat de Los Angeles que és on més ballarins hi ha, i on més escoles de ball es troben, tot això em sembla molt bo perquè per mi la dansa és molt important.

Per finalitzar, el meu somni seria anar a Anglaterra i preparar-me per ser una bona ballarina, i poder viure a Los Angeles ballant i apart arribar a conèixer del tot la seva cultura i parlar l’anglès molt bé.

La introducció es diferència del pròleg ja que és un text redactat pel propi autor que es col·loca al principi d’un escrit i que té com a objectiu descriure allò que el lector trobarà al llarg de l’escrit. Per tant, la introducció va directe a introduir l’obra i ha d’aconseguir que quan es llegeixi es pugin fer una idea de l’argument del llibre.

La presentació, és un text explicatiu sobre el tema, la diferencia amb les altres dues es la forma com s’expressa que en aquest cas es fa oralment. Per fer més fàcil la comprensió de la presentació es pot ajudar amb mètodes audiovisuals, com Power Point, vídeos, diapositives, etc…

En conclusió el pròleg, la introducció i la presentació ens serveixen per presentar un tema de formes diferents i facilitar-ne la comprensió als lectors.

A part del diàleg apareixen altres característiques que indiquen la ubicació dels actors a cada moment i la forma com han de parlar, són les acotacions i s’escriuen entre parèntesis, per facilitar al lector informació extra de la situació. En les representacions de les obres teatrals participen moltes persones, a més dels actors que representen l’obra com són: el director que coordina l’obra i dóna indicacions als actors, l’escenògraf dissenya i prepara el decorat on es realitzarà la representació, la persona que s’ocupa del vestuari que utilitzaran els actors, l’il·luminador que s’ocupa de la il·luminació de l’escenari…

Els textos teatrals solen estar dividits en dos parts, els actes, que separen l’obra per fer una petita pausa entre mig i descansar, i les escenes que estan integrades dins dels actes, que no acostumen a ser més de deu per acte.

Dins dels gèneres dramàtics trobem la tragèdia, la comèdia i el drama. A la tragèdia els personatges, lluiten contra un destí tràgic i defensen la gent més dèbil, a la comèdia, s’utilitzen els problemes quotidians de la vida per fer riure la gent, i per últim al drama es plantegen situacions reals com són, l’amor, l’odi, la venjança, la passió, l’engany,…, que sempre son massa dramàtiques

La història comença quan l’ amo (el Sebastià) s’ha de casar amb una noble per garantir el seu poder; però ell està “enamorat” i manté una relació amb la Marta. Com la gent del poble sospita d’aquesta relació, en Sebastià vol un noi innocent que no sospiti res de la seva relació amb la Marta i casar-los per a que així ell pugui casar-se amb la noble i continuar amb la relació que manté amb la Marta sense cap sospita, llavors casa la Marta amb en Manelic, un noi que viu a la terra alta. En Sebastià li fa creure a la Marta que el Manelic sap tot el que passa, i encara això es casa amb ella, i ella li agafa molt d’odi.

Finalment, la Marta s’adona que en Manelic no sabia res i comença a estimar-lo, però un dia en Manelic els enxampa a punt de tenir relacions, i mata al Sebastià, per això l’obra acaba dient: “He mort el llop! He mort el llop!” , perquè en Manelic procedeix de la terra alta i l’únic enemic que tenia a dalt de les muntanyes era el llop. Més tard ell i la Marta se’n van a Terra Alta a viure tranquil·lament a les muntanyes.

La notícia seria el gènere més objectiu, i l’article d’opinió el més obert a la subjectivitat. Per a alguns autors, són estratègies comunicatives que s’organitzen i es fan tant per a l’emissor com per al destinatari.

Els textos periodístics segueixen una estructura específica tenen tres parts: els titulars, l’entrada i el contingut. Els titulars apareixen destacats, i han de cridar l’atenció del lector, l’entrada té la funció de resumir el text de manera més àmplia que el titular i el contingut ha de desenvolupar el tema de què tracta el text, de manera que s’entengui bé.

Hi ha moltes classificacions de gèneres periodístics, els que més es coneixen són: els que donen a conèixer fets: la notícia, el reportatge i la crònica i els que donen a conèixer idees: principalment l’editorial i l’article d’opinió.

Es pot definir els gèneres periodístics com formes de comunicació culturalment establertes i reconegudes en una societat. Aquests texts han de ser clars, ordenats i correctes, perquè així tothom que vulgui llegir-ho ho entengui perfectament, ja que aquesta es una de les grans diferencies que tenen aquests texts amb els científics, que només ho entén gent especialitzada en el tema.

Per començar, vam anar al MACBA que pretén donar una visió de conjunt de l’art des de la segona meitat del Segle XX fins als nostres dies. El mateix edifici del Museu és la peça principal i més espectacular de la seva col·lecció, la barreja de línies rectes i corbes, la intel·ligent utilització de la llum, la repartició de l’espai, la voluntat de fugir del model de museu com magatzem en el qual s’acumulen obres d’art, van fer que m’impactés moltísim. Desprès vam veure obres molt diferent entre elles, hi havia un home en una gravació que es veia com que el seu cos reflectia art, també hi havia una escultura feta amb xocolata, que em va impactar molt ja que l’autor comparava la xocolata amb l’ésser humà quan deia que la durada de tots dos era de 90 anys. Desprès hi havia obres d’altres tipus, com eren les ombres a les parets fetes amb productes de neteja que representen la dona, i era un manifest per la relació que sempre ha existit entre la dona i les feines de la llar. I l’última obra que vull destacar es la d’una escombra feta amb peces de domino, que no em va semblar molt artístic i no em va agradar gaire. Al final de l’exposició hi havia una amiga del nostre professor, que ens va explicar algunes histories d’alguns artistes que ella coneixia ja que també es dedicava aquest món.

Després vam anar a veure una altra exposició d’art al museu CCCB. Aquesta no em va agradar gaire, eren dos exposicions de fotografia. En una hi havia fotografies de gent que havia patit amputacions a causa de les mines, i l’altre era fotografies de dones que no coneixíem, cap de les dues em va agradar massa.

Per acabar vam anar a dinar a un restaurant modernista. Va estar bé, va ser divertit el fet que estiguéssim tots junts dinant, ja que no ho fem sovint. En acabar de dinar vam poder veure una xemeneia modernista que hi havia en un altre menjador del restaurant.

En conclusió em va semblar divertit anar a passar el dia amb el companys, em sembla que hauríem de repetir, perquè a més de passar-m’ho bé, vaig aprendre alguna cosa d’art.

La principal característica dels textos argumentatius es que donen arguments a favor i en contra sobre el tema exposat per tal de convèncer al receptor que la postura de l’autor respecte el tema es la correcte. Per això primer es dona tota la informació respecte el tema i després es dona la postura de l’autor, en aquest cas dient si l’art està en decadència o no i si des de l’època de l’home primitiu hi ha una ciri d’objectes.

Per altra banda, els textos científics són aquells que parlen d’un tema molt especialitzat i que van dirigits a un públic molt concret, per això utilitza un vocabulari molt tècnic només a l’abast de gent que entén sobre el tema. Per tant, encara que no parli de ciència clarament, té les característiques d’un text científic.

D’aquesta manera podem dir que el text proposat és un text argumentatiu, ja que hem observat les seves característiques encara que també hem vist algunes característiques principals dels textos científics

Entre aquell febrer i aquest novembre
l’enyorança no.
No l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor a un rostre,
sinó crit de zel fluvial,

Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m’estan ocultant l’uniforme
de la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles
clandestinament.

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada
arrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d’aquestes aigües soscava l’antiga alegria
de la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant la
ruïna d’un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l’aire estrany, circulo entre les argentades
columnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel
dels continents,
comprenent el rictus secret d’aquestes roques tan
fabulosament distants dels pins.

Oh, Pàtria que tant se t’ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels dies
adornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l’anhel que, a
través de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
Com puc enyorar-te si no t’has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència
com l’amor en el refugi
dels cossos?

La teva crida immensa -detonació de veles
dins la boira immòbil-
ha romput el somriure de l’univers que s’iniciava
en mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,
integrant-te a l’instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i el
ràpid somni de la correntia.

Tu ets la terra,
l’arbre,
el foc.
Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la
teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,
als cims, sota els arcs de l’alba nova.
Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus
ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre
les escumes…

Comentari:

Agustí Bartra (1908- 1982) és un autor, com molts dels que hem vist , marcats per l’exili. Durant l’exili a Mèxic publica bona part de la seva obra poètica. Al 1940 a la República Dominicana “Oda a Catalunya des dels tròpics” s’emplaça en una doble immediatesa: d’una banda, l’arribada a la llar d’ acollida, de l’altra l’actualització emotiva del trencament amb la pàtria.

En quasi tots els poemes de Bartra trobem, l’exuberància metafòrica, la profusió retòrica, el barroquisme transcendentalista de la imatgeria i l’hermetisme subsegüent.
L’ Oda a Catalunya des dels tròpics es decanta pel vers lliure, ja que segons altres autors el poema exigia de ser dit amb una eloqüència exaltada, que el vers convencional, de mètrica rígida, hauria esbravat o apagat.

Bartra admet el dol al vers 23-25, congènit a la pèrdua, però rebutja el victimisme. Tot, en el discurs de l’estrofa inaugural, s’encamina cap a aquest objectiu. D’entrada, el segment sencer s’organitza textualment en funció de la correlació adversativa “no…sinó”, mols adient quan convé oposar filies i fòbies, i que, confereix paral•lelisme estructural al conjunt. A més es dibuixa una dialèctica d’imatges “ulls immòbils i lentes llàgrimes”, també la melangia melodramàtica que suggereixen autocompassió narcisista s’hi contraposen “la duresa del temps” i “el crit de zel” que connoten resistència.

Al poema hi ha moltes metàfores corpòries de caràcter absolut de la passió patriòtica, confirmat més endavant per la interrogació retòrica del vers 26-27. El que més podem trobar són interrogatives retòriques.

El que podem observar en aquest poema és la nostàlgia esterilitzada, l’amor per la terra, que l’autor ens fa arribar de manera expressiva, i emocionant.