Nuri Villar

Oda a Catalunya des dels tròpics

Entre aquell febrer i aquest novembre
l’enyorança no.
No l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor a un rostre,
sinó crit de zel fluvial,

Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m’estan ocultant l’uniforme
de la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles
clandestinament.

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada
arrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d’aquestes aigües soscava l’antiga alegria
de la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant la
ruïna d’un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l’aire estrany, circulo entre les argentades
columnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel
dels continents,
comprenent el rictus secret d’aquestes roques tan
fabulosament distants dels pins.

Oh, Pàtria que tant se t’ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels dies
adornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l’anhel que, a
través de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
Com puc enyorar-te si no t’has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència
com l’amor en el refugi
dels cossos?

La teva crida immensa -detonació de veles
dins la boira immòbil-
ha romput el somriure de l’univers que s’iniciava
en mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,
integrant-te a l’instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i el
ràpid somni de la correntia.

Tu ets la terra,
l’arbre,
el foc.
Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la
teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,
als cims, sota els arcs de l’alba nova.
Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus
ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre
les escumes…

Comentari:

Agustí Bartra (1908- 1982) és un autor, com molts dels que hem vist , marcats per l’exili. Durant l’exili a Mèxic publica bona part de la seva obra poètica. Al 1940 a la República Dominicana “Oda a Catalunya des dels tròpics” s’emplaça en una doble immediatesa: d’una banda, l’arribada a la llar d’ acollida, de l’altra l’actualització emotiva del trencament amb la pàtria.

En quasi tots els poemes de Bartra trobem, l’exuberància metafòrica, la profusió retòrica, el barroquisme transcendentalista de la imatgeria i l’hermetisme subsegüent.
L’ Oda a Catalunya des dels tròpics es decanta pel vers lliure, ja que segons altres autors el poema exigia de ser dit amb una eloqüència exaltada, que el vers convencional, de mètrica rígida, hauria esbravat o apagat.

Bartra admet el dol al vers 23-25, congènit a la pèrdua, però rebutja el victimisme. Tot, en el discurs de l’estrofa inaugural, s’encamina cap a aquest objectiu. D’entrada, el segment sencer s’organitza textualment en funció de la correlació adversativa “no…sinó”, mols adient quan convé oposar filies i fòbies, i que, confereix paral•lelisme estructural al conjunt. A més es dibuixa una dialèctica d’imatges “ulls immòbils i lentes llàgrimes”, també la melangia melodramàtica que suggereixen autocompassió narcisista s’hi contraposen “la duresa del temps” i “el crit de zel” que connoten resistència.

Al poema hi ha moltes metàfores corpòries de caràcter absolut de la passió patriòtica, confirmat més endavant per la interrogació retòrica del vers 26-27. El que més podem trobar són interrogatives retòriques.

El que podem observar en aquest poema és la nostàlgia esterilitzada, l’amor per la terra, que l’autor ens fa arribar de manera expressiva, i emocionant.