Si anomeno en veu alta el teu nom et trenques en mil trosets. October 23, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 3commentsFarà uns dos o tres anys vaig estar un cap de setmana a Santiago de Compostela, allà part de menjar molt bé, mullar-me molt amb la pluja, anar a alguns museus, a la catedral, i … bé altres coses que no caldria comentar aquí i ara, vaig visitar una exposició sobre un monestir de clausura.
La exposició estava molt ben muntada, amb pannells i projeccions es volia simular l’interior del monestir, a l’hora que s’explicaven els detall de la vida diària. Però el que més em va agradar va ser un vídeo on una de les monges explicava com funcionava tot.
Va fer una reflexió per mi molt important. Elles tenen dins del monestir un taller on fan diferents coses per vendre i així poder viure del seu treball. Una de les normes més bàsiques d’aquest espai de treball és el silenci. Explicava que aquesta norma està posada perquè el silenci és la millor manera de treballar, d’estar concentrat i fer les coses bé, i jo estic completament d’acord, sempre que el tipus de feina ho permeti clar.
Contra més en silenci estàs, més concentrat estàs també i més eficaç és la teva feina. I bé, això és el que avui els hi intentava explicar als nens del menjador on treballo, si sóc una pobre “pluriempleada”.
October 18, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 2commentsCada dia m’endinso en unes coves on hi viuen uns éssers màgics. Són vint i cinc, hi ha famelles i mascles, i la majoria són més vells que jo. La seva vida és molt particular: cadascú té el seu espai on acumula els seus records i algunes vestimentes, les quals són alguns cops estrafolaris o difícils de combinar. Per si sols els hi costaria organitzar-se però els visitants com jo els ajudem. Tot ho fan una mica o molt diferent a nosaltres, menjar , parlar, ballar, …
S’aixequen i tots plegats fan un primer àpat, després dediquen unes hores a preparar detalls per a les nostres celebracions, per als nostres moments més màgics. Ells posen el record, normalment són capcetes amb flors seques o dibuixos o anells de mentida.
Quan la seva jornada de treball acaba toca endreçar la cova, fer compres si escau i pot ser fer alguns jocs. Aquests éssers són molt diferents a nosaltres perquè quasi mai tenen mals desitjos cap als altres, perquè són innocents com els nostres nens, perquè ells sempre estimen amb passió; segurament la majoria mai han donat tot el seu amor a una sola persona com nosaltres fem, ells donen aquest sentiment de passió, de carinyo i entrega a qualsevol que els cuidi, petonegi i faci riure. Un amor preciós, sincer i innocent.
Però són molt vulnerables: és molt fàcil fer-lis mal i els hi costa defensar-se. Molts cops els hi és difícil entendre els seus sentiments, tant els bons com els dolents. També els hi costa expressar-se tant per demanar coses molt senzilles com per dir com es senten, si estan tristos o feliços. Per saber-ho cal parar molta atenció a la seva mirada, als seus gestos, al seu riure, al seu silenci.
Són especials, això és totalment cert.
Cada nit no, però moltes si…. October 17, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 2commentsAvui voldria escriure de moltes coses, però és molt tard i vaig molt cansada. Així que per falta de forces simplement deixaré l’enllaç amb una de les cançons més boniques que conec. (i us dic molt molt fluixet, perquè és molt tard: Bona nit, shshshshshhs…..) http://www.youtube.com/watch?v=BA1WmyfUxeM
Si d’això en diuen civilització, jo me’n torno al 3er món. October 2, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 7commentsAnava al metro, jo de peus, i un seient al meu costat ha quedat lliure però he pensat que per tres o quatre parades ja em quedava on era. Una senyora gran ha fet el gest d’anar cap allà però de cop ha posat una gran cara de fàstic , sense tallar-se un pel, i ha tornat amb el seu marit. M’he mirat el seient i no tenia res d’estrany. M’he mirat a les persones que estaven a un costat i altre, eren dos nois d’una raça diferent a la de la senyora. Llavors he estat jo la que se l‘ha mirat a ella amb una gran cara de fàstic, i he decidit seure-hi jo. He pensat com s’hauran sentit aquests nois si també han vist tots el moviments d’ella, perquè és obvi que és molt desagradable veure que algú no es vol seure al teu costat, i més si tu vas net i amb una actitud tranquil·la.
Entenc que l’arrel del racisme és el desconeixement i la por. Barcelona és una ciutat molt acostumada als moviments migratoris, i com ja sabem la integració d’aquests persones de fora és lenta com la va ser dels nouvinguts de fa cinquanta anys, és una qüestió de generacions, d’evitar el getos i de diners, diners que tinguem per invertir en polítiques d’immigració (on estan els diners? em pregunto de nou). El que jo observo agafant cada dia el metro, a la feina, en el bars, al carrer, és que en la gran majoria de casos aquestes persones venen a treballar per millorar la seva qualitat de vida i donar una oportunitat als seus fills. Això és el que la experiència em diu, el que jo veig dia a dia, per tant ni tinc tant desconeixement ni he de tenir tanta por perquè faig cas del que els meus ulls veuen i no de rumors, ni de notícies alarmistes, ni de la irracionalitat de la por.
També hi ha molta gent que pensa que quan va néixer a Barcelona li van donar un paquet d’avantatges de les que només ell pot gaudir, i qui no és d’aquí no en té dret. La immigració ha d’estar controlada perquè no hi hagin persones sense treball, ara mentre hi hagi treball s’ha d’acollir a tot aquell que ho desitgi i necessiti. Deixar la casa, la família i els amics no és plat de bon gust i si es fa és per una raó de pes, en el cas de la majoria de les persones immigrades del tercer món es tracta de una qüestió de supervivència.
Està clar que l’objectiu principal dels països del primer món hauria de ser fer el possible per ajudar als països més necessitats, ajudar a que per ells mateixos és desenvolupin; però ni fem això, si no que a més encara els trepitgem més i quan venen no els volem aquí. Egoisme.
Aquesta lletra és prou bona:
POLE MAN
Dr. Calypso
De l’àfrica va haver de marxar
per poder-se alimentar
Despres de voltes, voltes i més voltes
al Maresme va a parar
Treballa tot el dia de sol a sol
i viu amb deu més
no té cap company i ni tan sols
una amiga amb qui dormir
I encara el tracten d’inadaptat
i el tenen marginat
si d’això en diuen civilització
jo me’n torno al 3r món.
http://www.youtube.com/watch?v=DY4z-mBB-aw
September 29, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 1 comment so far7′45 bon dia!
8′30 ariadna per repartir revistes
9′30 fer baixos pantalons
10′30 netejar a casa
11′30 marxar
12′30 entrevista
14′00 fer el dinar
15′00h enviar CV’s
19′00 arriba lluís per fer coses ordinador
21′00 anem a sopar
aniversari feliç??? bé, si, però en un dia cualsevol….
…..fELicItaT… September 28, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 3commentsM’adono de que estic de puntetes, els dits dels peus ben rígids com també les cames i els abdominals.
Es a dir, cada múscul del meu cos està en tensió per fer que aquest s’estiri completament. I els braços també ben rígids cap a munt. El dret, que és més hàbil que l’esquerra, arriba més lluny però són els dits de les dues mans que poden acariciar aquest cel blau.
Quina satisfacció.
September 23, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 5commentsUn día soñando en un sueño soñé, que estaba soñando contigo,
soñar con hacerte el amor y soñé que no estaba dormío,
sueño que sueño, piel con piel, calor con calor… cuerpo con cuerpo
y aquel color de tu pelo y tu piel a la vez, aún despierto y recuerdo.
Ojalá no te hubiera conocido nunca (x4)
Para no amarte siempre, para no verte sin verte,
para borrar tu recuerdo
del que siempre me acuerdo y nunca me deja en paz.
oh ouo ouo oh ouo (x2)
Aquel día en aquel sueño soñando soñé, que estaba soñando contigo,
bajo un cielo de estrellas mil, hay que ver, precioso, precioso.
Y en aquel mar que no nos pudimos bañar, por ser tan caprichosos.
ojalá no te hubiera conocio nunca (x4)
Pa no amarte.
oh ouo ouo oh ouo (x2)
Si algún día yo vuelvo a soñar intentaré, seguir con lo mismo
y diez minutos antes de dormir yo estaré…
siempre que quiera contigo,
siempre que tú quieras.
Ojalá no te hubiera conocio nunca (x4)
Para no amarte siempre, para no verte sin verte,
para borrar tu recuerdo
del que siempre me acuerdo y nunca me deja en paz
oh ouo ouo oh ouo (x2)
…ya no quiero mal de amores
Això a vegades ho sents per un amor, o només per algú que t’ha agradat, o que t’has penjat una mica o bastant… però a que tots ho hem pensat algún cop???
Justícia? September 23, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 3commentsAhir al casal d’Esquerra Les Corts vam fer una xerrada sobre la nova llei d’educació, es van tractar diferents aspectes sobre aquest document però la part més interessant per mi va ser el debat que es va originar sobre l’escola pública i la concertada. Aquest matí hem anat amb l’Ariadna a repartir revistes del nostre casal de Jerc a un institut públic de Les Corts, i em reprès el debat.
Per situar-nos: jo vaig anar a un concertat mediocre fins als 14 anys i després vaig caure al IES Ausias March que en aquell moment era un molt bon institut amb professors molt vàlids i molt bon ambient a les aules, un nivell alt i molta autonomia per part dels alumnes. Ella va anar a una escola concertada anglesa i després a Sunion (coneguda escola de secundaria concertada que té un tarannà molt progressista i innovador). L’IES que jo vaig anar ja no és el que era, com la majoria de instituts públics des de l’arribada de la ESO, l’augment de la immigració, i el canvi social que patim on els nens i joves manen més que els pares. I Sunion, per mi, tampoc representa la majoria d’escoles concertades. Tot plegat fa que tinguem perspectives una mica diferents.
Ahir va quedar clar que el 60 % de les escoles catalanes són privades, i en el 40% restant d’escoles, que són les públiques , està el 80% d’alumnes immigrats. Per què? Doncs perquè l’escola concertada té un preu que les famílies de fora i moltes de les desestructurades no poden pagar.
Avui l’Ariadna em deia que a falta d’escoles CiU va ajudar a concertar-ne de privades, jo crec que amb aquests diners podrien haver ampliat i obert públiques, crec que les concertades són un negoci privat que no hem de mantenir amb els impostos públics. Teòricament una escola passa de ser privada a concertada per estar més a l’abast de tothom, per què hi hagi més igualat de drets a l’hora d’escollir l’educació dels fills; per exemple tothom que ho desitgi porti als seus fills a una escola religiosa. Però no tothom ho pot pagar, no tothom pot escollir.
Ara mateix la gran majoria de les concertades són centres poc controlats, subvencionats amb diners públics, amb preus que no tothom es pot permetre i que a més serveixen per segregar la societat. Molts són els pares que porten als seus fills a aquests centres per què no hi ha immigració, no hi ha conflictivitat, està tot més controlat. Jo entenc que en certs barris portar a un fill a l’Institut públic és igual a potenciar el seu fracàs escolar, per tant no jutjo als pares que prenen la decisió de portar als fills a la concertada; però si que crec que el concepte de concertada és un error en el nostre país per què amb els diners que comptem no hi ha per als dos tipus d’escola, i els diners públics en primer lloc han de garantir la qualitat dels serveis públics. Ara mateix el que fa l’escola concertada és potenciar les diferencies socials.
Per mi el camí és any rere any anar convertint aquestes escoles concertades en públiques, passarien a estar més controlades, tothom hi podria anar i per tant els nens i joves no estarien dividits, hi hauria heterogeneitat a les aules i aquest és l’únic camí per a la integració dels nou vinguts i per a potenciar el bon rendiment dels alumnes amb més dificultats. Això costa massa diners, Catalunya no en té prou perquè aquests diners deuen estar sota el matalàs de Madrid.
L’educació de qualitat és un dret bàsic i el primer esglaó per a que un país funcioni, no podem permetre que es donin aquestes injustícies. No podem permetre que els nostres nens i nenes, els nostres joves, quedin sentenciats a un futur o altre depenent del barri on neixen, de l’origen de la família o de la situació d’aquesta.
Com diu la cançó: trenca amb el silenci i fes-te respectar September 12, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 6commentsAquest matí estava fent temps esperant que vinguessin els sogres de la meva germana a recollir-me, ens anàvem tots a Roda, i m’he posat a recollir una mica la meva habitació i he trobat un CD anomenat CD morsi (així és com em diuen la meva germana i el Lluís). Total que l’he posat i bàsicament hi ha cançons de Dr. Calypso y Obrint Pas i escoltant dos d’elles, una de cada grup, m’ha vingut un bon record i molt bon rotllo.
No es tracta d’un record d’un dia o un fet concret si no que d’un moment de la meva vida. Ara ja fa quatre anys que vaig , per dir-ho d’alguna manera, néixer de nou després de sis anys de no ser jo. Vaig sortir del fons d’aquell pou tant fosc i vaig , poc a poc, tornar a ser jo mateixa, una nova jo està clar. Amb noves amistats, noves activitats i nous vicis també, vaig tornar a crear la meva personalitat tremendament malmesa i oblidada. Des de aquell juliol, tot i haver estat un procés llarg de molts mesos treure’m a aquell animal de sobre, des de llavors sóc lliure i feliç. Sobretot lliure, de problemes, de crits i del que és pitjor, lliure de sentir vergonya, lliure.
Per que no quedi dubte: no es tracta d’un post trist, és només que he sentit dues cançons que m’han fet recordar com val el que ara tinc.
Ara marxo a l’aniversari d’una de les meves millors amigues, la meva Olgui, i a gaudir!
(les cançons són Trenca amb el silenci i Aquesta nit, molt bones)
Hola… hola? hola!!! September 9, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 6commentsA les 00’47 i escoltant Soldadito Marinero de Fito decideixo reenganxar-me a la blogesfera després d’un parell de mesos de silenci. La raó de ser d’aquest silenci era simplement que he estat anat d’aquí cap allà, un últim més a Edimgurh vivint a un hostel, els campaments, la feina a casals, el viatge i el camp de treball a la Índia i Turquia, i com no Menorca. Potser donava tanta volta evitant que arribes el dia de tornar, tornar a la “vida real”, amb els seus “problemes” reals i les seves obligacions d’una que es fa gran quasi a contracor. Visc bastant enyorada de la vida a Escòcia, de la granja i de les meves vidites però amb certa il·lusió per els nous projectes, si més no amb sentiment de compromís i bon rotllo. I un dia d’aquest, amb més temps m’animaré a parlar de les vivències a la Índia, que han estat moltes. Com també de la realitat amb la que em vaig trobat a Turquia, i perquè no de l’experiència de viure a un hostel.
Doncs res, simplement hola de nou.
Él camina despacito que las prisas no son buenas.
En su brazo dobladita, con cuidado, la chaqueta.
Luego pasa por la calle donde los chavales juegan.
Él también quiso ser niño pero le pilló la guerra.
Soldadito marinero conociste a una sirena
de esas que dicen te quiero si ven la cartera llena,
escogiste a la más guapa y a la menos buena,
sin saber cómo ha venido te ha cogido la tormenta.
Él quería cruzar los mares y olvidar a su sirena.
La verdad, no fue difícil cuando conoció a Mariela
que tenía los ojos verdes y un negocio entre las piernas,
hay que ver qué puntería, no te arrimas a una buena.
Soldadito marinero conociste a una sirena
de esas que dicen te quiero si ven la cartera llena,
escogiste a la más guapa y a la menos buena,
sin saber cómo ha venido te ha cogido la tormenta.
Después de un invierno malo, una mala primavera,
dime por qué estás buscando una lágrima en la arena.
