Esperant ser una tempesta

…De quan la fEliCTtaT de la que parlava es fa més plena.

Mercè — Thu, 29 Jan 2009 23:24:14 +0000

Fa unes setmanes o mesos estaves a prop, et podia “acariciar”, veure, parlar, i ara…

ara? ara?! ara si!

Ara t’agafo,
t’abraço,
et petonejo,
et remeno,
em desfaig en els teus braços;

i et faig meva o et faig meu, perquè ja no sé on comença ella, la felicitat, i on acabes tu, amor meu…

Mercè — Fri, 09 Jan 2009 00:14:11 +0000

Crec que quan la felicitat t’omple et pots permetre el luxe d’apropar-te a la malenconia, com un matis suau i dolç, sense perill de caure.

http://www.youtube.com/watch?v=r4pRSFpG6C0

i això que mai em menjo els 12….

Mercè — Wed, 31 Dec 2008 13:53:49 +0000

El 2008 el vam començar a peu dret a Princes Street , celebrant el Hogmanay. Després va venir de tot: Edimburgh, la granja, els meus petits monstres, el Josema, la Paula, viure amb el Lluís, les Tennence, viatjar per Escòcia, els pubs amb música en directe, millorar un altre idioma, conèixer molta gent, escoltar molt molt molt Antònia Font ” primavera i trinaranjus amb qui més has estimat…que t’estim massa i massa poc, que som amics que som amants…dolça besada de gust a que s’acaba….”, els emails amb la Clara, entendrem amb els de casa, els campaments a Menorca, l’acampada jove passada per aigua , viatjar amb la Ariadna per la Índia, el camp de treball a Kundapurha, , Turquia i tota la gent que allà ens va acollir, l’escapadeta a Menorca amb el Marc, la Clara i la Carmeta, retrobar-me amb les amigues i sortir sempre que es pot amb elles, una setmana del cigró i unes festes d’Esplugues molt intenses, buscar i trobar una feina que em fa molt feliç, la Rosario que comença a volar entre els seus somnis, reprendre la militància activa a JERC i començar un nou projecte al cau, el pis de la Nuri i el Lluís i tots els plans per la boda, el vestit, el lloc, fer de testimoni, retrobar persones del passat a través del facebook, i d’altres sorpreses molt molt agradables però ja massa íntimes…. petonets molts petonets….

Almenys que el 2009 sigui igual de bo, però el llistó està moooooolt alt!!!!

viure sense tu http://www.goear.com/listen.php?v=847f77f

vitamina sol http://www.goear.com/listen.php?v=971367b

wa yeah http://www.goear.com/listen.php?v=4c12501

Aquí al primer món tractats com a animals, i els ulls quan els obrirem?

Mercè — Sun, 28 Dec 2008 22:43:10 +0000

Partim de que hi ha sanitat pública però perquè prèviament la paguem amb els impostos i encara que no fos així, suposadament és un servei que tot ciutadà té. Però a la hora de la veritat qui no ha estat hores a les urgències ja sigui a l’ambulatori o a l’hospital? I pots estar molt molt malament que allà estaràs hores i hores davant la indiferència de tothom, com un gos. I si no et pots ni moure i has d’esperar a casa, les hores encara s’allargaran amb més incertesa.

És completament vergonyós i injust. On collons estan els diners per contractar més metges? Per garantir una sanitat pública digne? No dic res de nou, ja ho sé, ni res que la majoria dels mortals no haguem viscut, però crec que és d’aquelles coses que visquis un o mil cops sempre et fan enrabiar. No som animals, tenim drets i els serveis d’urgències són una vergonya més dels nostres serveis públics en general. No hauria de ser així, i no entenc perquè la gent no es mou més i com es pot viure tant enganyat: “ja estem molt bé”, o “no em moure perquè les coses no canviaran”, o “em moure però per vies tant marginals i alternatives que difícilment fotrem res de bo”.

Així que constantment en el dia a dia ens trobem amb molta feina a fer en el nostre primer puto món, i encara gràcies que em nascut aquí i tenim les eines per veure el que està passant o poder canviar-ho, llàstima de qui no ho aprofita.

Signat: una incansable.

Mercè — Tue, 16 Dec 2008 23:10:40 +0000

Un nerviosisme molt agradable, una excitació en tot moment i per tot. Unes ganes boges de córrer o de moure’s, de saltar. Somriures i riures incontrolats. El cap pensant en això i allò, de manera involuntària, i sempre anat a parar al mateix punt. Molta alegria, sensació permanent de benestar.

Això és l’emoció per mi.

En dos dies estaré a Escòcia de nou!

una cançó suau suau

Mercè — Fri, 12 Dec 2008 15:04:05 +0000

Vuela, en mi voz este poema,
blanco de luna llena;
a tu descanso de mar.

Vuela cruzando las fronteras,
de temores y penas;
que habitan en mi hogar.

Ref:
Por conocerte sé,
que en ti nace el verbo amar,
que tu canto es libertad.

Y vivo sintiéndote…

En el aire frío que respiro,
en cada amanecer y con cada suspiro;
en la luz que guarda mi camino,
de temores y espinos.

Quiero que mi alma de fuego,
arda con el sosiego;
que envuelve tu verdad.

Quiero que mis versos al vuelo,
despierten el consuelo;
que fluye de tu paz.

Ref:
Por conocerte sé,
que en ti nace el verbo amar;
que tu canto es libertad.

Y vivo sintiéndote…

En el aire frío que respiro,
en cada amanecer y con cada suspiro;
en la luz que guarda mi camino,
de temores y espinos.

http://es.youtube.com/watch?v=wgzm9ptmoL8

Mercè — Tue, 02 Dec 2008 10:38:14 +0000

Com és això que deia el monjo de Poblet? A si, el silenci…que és el silenci? Que qui ha estimat sap molt bé que és el silenci. És maco, oi? entenc molt bé el que vol dir, i em fa pensar en els meus “ silencis” amb la meva vidita. En dos setmanes la tindré entre els meus braços! Somiant desperta en el moment de veure-la la nit del 18 dormideta entre mantes i nòrdics, just pocs dies abans de que faci un any (que ràpid passa el temps!).

la meva vidita: http://www.fotolog.com/myrubberboots/61162830

http://www.goear.com/listen.php?v=847f77f

Mercè — Wed, 26 Nov 2008 00:27:01 +0000

Hi ha dies que els aprofites molt, com ahir, i hi ha d’altres que no fas res de bo, com avui. En aquesta mena de dies, com el d’avui que només he anat a treballar i quatre coses més , a mi em pesa la consciència i em costa dormir-me. Per què em falta voluntat per fer que cada dia sigui de profit? Perquè sóc una persona amb no tanta voluntat com jo voldria? Per matinar i fer aquella llista de coses que diu: portar ordinador a arreglar, trucar ginecòleg i dermatòleg, portar roba per donar , etc. Per sort demà serà dels de profit (anem a unes jornades de formació de teatre i resolució de conflictes, ja explicaré per aquí com ha anat!). Però ara quan més trigui en arrossegar-me al llit més imbècil em sentiré demà a les 7h quan el despertador comenci, literalment, a donar pel sac! . Així que bona nit!

Una observació, un comentari, un pensament… no dubto de la bona voluntat de moltes dones i homes de fer actes com cal en contra de la violència de gènere però s’ha d’anar amb compte amb el que es fa, és un tema massa delicat.

Jo per aquest dia faig un silenci.

http://www.fotolog.com/myrubberboots

mentides, tot mentides.

Mercè — Thu, 20 Nov 2008 01:32:11 +0000

Mentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que a Barcelona tots som ciutadans
Mentides, son mentides, sou ciutadans, son mentidesDiuen que som ciutadans, que tots som importants
Que compten amb nosaltres que no només som votants
Que no som pas estranys, desconeguts en cap cas
Però a l’hora de la veritats on foteu les promeses
les ajudes les reformes, els salaris són de broma.
Les pensions que mai no donen i pel carrer sabeu que hi dormen
Com pot ser això que no hi toques?
L’estat de3l benestar amb el que vareu fanfarronejar
Ona ha anat a parar quan declaraveu la guerra
Quan al món veu aterrar, la prepotència vau mostrar
Si el petroli va embrutar, la sanitat vau tacar
I les reformes salarials?
Patètics polítics si aixó es un bacanal
I una nova visió de l’estat
Patètics polítics si aixó es un bacanal

Mentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que a la Garriga tots som ciutadans
Mentides, son mentides, sou ciutadans, son mentides

Per tu és un idil•li,
BCN capital de l’especulació per mi un cementiri
Enterrant en vida als jugadors de la partida, quin deliri!!
En aquesta ciutat presó no hi ha ningú que respiri
Millor serà que oblidi i que marxi a l’exili
Per això em faig de la tinta un refuig
una zona d’acollida per aquell qui fuig
i mostra el rebuig i no acluca els ulls
al gris que empresona els seus ulls
Entre les vostres sobres…
Entre les vostres obres hi ha vides mortes amagades a les ombres…

http://www.youtube.com/watch?v=-iNtWlHc4Is&NR=1

(un tema a part de les meves motivacions per penjar aquesta cançó, és el fet de que escoltant-la em ve a al cap Barcelona, la primavera, un any en concret….)

“Ésto es lo que te pasa,vives condicionado por el recuerdo de una persona que ya no existe en tí,que no pudo”

Mercè — Thu, 06 Nov 2008 22:41:45 +0000

Avui tenia trenta minuts morts al centre de Barcelona, lloc per on no anava de feia mesos. En primer lloc he decidit anar a menjar una hamburguesa, sempre m’han encantat. He tingut la bona sort d’anar amb temps i de que estiguessin fent una enquesta sobre un menú nou, així que he menjat de gratis i a més estava prou bé.

Després m’he passat per una llibreria, avui he anat directe a l’espai infantil a buscar contes i ha estat una mica decepcionant en un primer moment. Tots massa clàssics, simples, poc interessants. Però entre tanta “vulgaritat” destacava un, un que estava en un lloc marginal, massa a prop del terra i darrera un moble. I aquest era bo, un conte del bons, dels que tenen un argument per petits i per grans, dels que estan molt ben il·lustrats.

El recomano perquè ens dóna forces, forces per intentar fer aquelles coses que un dia no vam poder fer, i vam aprendre erròniament que mai podríem fer. I aquest petit i simple relat m’ha fet pensar que si no tenim aquest esperit de superació, aquesta seguretat en nosaltres mateixos, aquesta passió per la vida, no som res.

El elefante encadenado de Jorge Bucay