Bons i mals exemples August 23, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes de política i societat , add a commentAquest matí anàvem al metro quan he començat a sentir una cançó que conec, una cançó que va molt bé per fer fileres amb nens de dos o tres anys. L’estava cantant un noi a la seva filla petita. M’ha sorprès molt agradablement perquè era un noi estranger, segurament sud americà i estava cantant una cançó d’aquí, en català.
M’ha agradat el que he vist per diversos motius. La gent diu que els nou vinguts no fan cap esforç per integrar-se, però primer de tot no és pot generalitzar i segon crec que és una qüestió de temps i de que passin una o dos generacions.
Aquest noi en concret estava fent “l’esforç” de cantar una cançó en un idioma que segurament ni parla. Segurament ho feia perquè la nena l’ha après a la llar d’infants i li agrada molt; a més li recorda que d’aquí a pocs dies tornarà al cole, i així es va familiaritzant amb la nova rutina.
Crec que si vas a un lloc has d’aprendre la llengua d’aquell lloc, per mi això és com que dos i dos fan quatre, però també s’ha de dir que la situació d’un immigrant molts cops es bastant difícil. Aquí molts cops no aprenen català per manca de temps i de relació amb catalans, els hi és difícil trobar l’espai i el moment. Per això crec que aquest noi feia un “esforç” per integrar-se a ell mateix i a la seva filla. També li podria haver estat cantant una cançó del seu país, cosa que també trobo molt positiva perquè mai s’han de perdre les arrels, però no, li cantava la del tren petitò.
Un tren petitò, que corria que corria
un tren petitò que corria sense por
I qui vulgui pujar que s’afanyi que s’afanyi,
i qui vulgui pujar que s’afanyi que se’n va!
Després hem anat a un bar a dinar i s’ha donat una situació que m’ha angoixat bastant. Un nen de uns quatre o cinc anys ha agafat una rabieta, el pare en comptes de deixar-lo estar i no fer cas s’ha començat a posar cada cop més agressiu, cosa que ha fet que el nen cada cop crides més. Evidentment les seves amenaces no han servit més que per posar al nen més nerviós, a arribat un punt que dubto que la criatura sàpigues ja ni perquè plorava. Segurament era una mescla de rabieta de nen malcriat i cansanci crònic. Mal criat pels seus pares ja que un no neix així, el fan així.
M’ha sorprès que el pare li digués: “no le levantes la mano a tu madre”. Que vol que faci si un dels seus referents és tant agressiu? És el que aquest nen veu a casa, ni més ni menys. I quan me aixecat per anar al Wc i la tempesta ja havia passat, me mirat al nen i com no: als seus quatre o cinc anyets encara li donaven el menjar a la boca! Després es sorprenen de les rabietes, de les males paraules i de perdre el control sobre el seu fill. A mi el que si que em sorprèn la poca vista d’alguns pares.
Una miqueta de tot! June 28, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , add a commentLa Clara , la Carmeta i jo (tres firks del cau) vam anar cap al Canigó en 4×4 amb els companys del Centre Excursionista d’Esplugues, vam acampar molt a prop del refugi i cap a les 21h començàvem a pujar cap al cim. Vam trigar un parell d’hores, les vistes tot i ser nocturnes eren realment espectaculars. Un cop al cim no vaig veure res de res: res de paisatge i ni tampoc la creu; per què? Perquè estava tot massa fosc i perquè hi havia més gent a que a Les Rambles!!!. Però aquesta sobre població al cim crec que és positiva perquè es nota que som molts els que volem aprofitar la celebració del Sant Joan per recordar o reivindicar el que som.
En resum van ser dos dies molt macos, molt divertits i em vaig sentir molt a gust amb les meves companyes , per suposat, però també amb la gent de CEE. Al nostre cotxe anàvem nosaltres tres, l’Albert i la Montse (és una mare del cau). I quan ja arribaven a Esplugues, per repartir la flama als pobles de la comarca, fèiem broma dient: tornem enrere??? Perquè tot i com estàvem cansats no vam deixar de parlar ni un minut en tot el viatge i la conversa cada cop es posava més interessant!
Per una altra banda el meu braç va millorant però ara ja porto massa estona escrivint i ja comença a queixar-se, a més m’he de “posar bona” a la força perquè demà a la nit marxem de ruta cap a Euskadi, patejarem pel Valle de Leizaran , i després de poble en poble, ens esperen: Hernani, Donosti, Orio, Zumaia, Deba, Mutriku, Ondarroa, Gernika i Bilbo….quin fart de caminar!!! Però la veritat és que jo personalment tinc moltes ganes, sempre tinc ganes de marxar de campaments perquè em serveix per aïllar-me totalment de la “meva” civilització, és sortir, apagar el mòbil i oblidar-me de tot, o de quasi tot. Fem aquesta ruta per tancar una etapa dels nois i noies que deixen de ser Pioners i passen a Caps. Caminarem de poble a poble per conèixer pam a pam el territori i la seva gent, ens haurem d’esforçar molt però val la pena.
Bones campaments, rutes, camps de treball i colònies per tots els que marxem aquesta dies!!! (I recordem tots: a gaudir de cada moment i de cada company, a tenir molta paciència amb els nens i nenes, i a respirar tranquils quan les criatures i no tant criatures estan més macos: dormint!)
Al Canigó: per sobre dels núvols, a tocar de les estrelles June 25, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , add a commentTenia moltiiiiiiiissimes ganes d’explicar la sortida al Canigó, i també els actes que fem cada any al cau, i la revetlla a l’eixample, que organitzava ERC i Jerc. Però no podré perquè només tinc el braç esquerra i escric a un ritme desesperant!!!! No és res greu, ha vingut de cop i sense motiu aparent, però m’he d’estar amb el braç dret immobilitzat quatre llargs dies.
Almenys la Carmeta ja està escrivint, per capítols, com va anar la nostra celebració pels Països Catalans.
COMUNICAT DE LES GERMANES DE SALVADOR PUIG ANTICH June 21, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 5commentsAvui m’ha arribat aquest comunicat per e-mail i el penjo aquí per fer una miqueta de difussió. Faig difussió perquè la història d’un país s’ha de tenir sempre present per no cometre els mateixos errors, i la justicia ha d’estar per sobre de tot; també per respecte a totes les famílies que van patir durant la dictadura, que de fet van ser la majoria en major o menor mida.
Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l’any 1973, un Tribunal
Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre
germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats
de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34
anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial
que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens
trobem en la mateixa situació. L’equip d’advocats que ens representa ha
treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria
de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha
presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es
requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar. Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van
realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala
cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia
i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui
ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema
dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts
d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que
encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el
futur. No podrem mai.
Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la
revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu
temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el
nostre germà.
Sabem que no estem soles en aquest moments. Agraïm l’ànim i el suport que
ens fan arribar innombrables persones i col*lectius. La societat en
general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà
no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes
poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no
som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem que
hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda
injustícia que es va cometre, quan el 2 de març de 1974, el botxí collava
el garrot amb el vistiplau d’un sistema judicial corrupte, indefensable
des de la perspectiva dels temps que vivim.
Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich
Avui festa de Les Jerc a Les Corts!!!!!! June 16, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 3commentsBon dia!!!!
Avui a Les Jerc de Les Corts ens espera un dia molt intens, celebrem que el casal fa 18 anys!!! És per això que hem preparat una festa amb xocolatada i jocs infantils, i més tard sopar i concert. Esperem que entre tots surti una festa ben maca!!!
“Les JERC de Les Corts fem 18 anys, 18 anys de lluita per la independència i el socialisme. 18 anys d’intensa activitat en defensa dels drets dels joves de Les Corts. Perquè defensem fermament els drets del jovent cortsenc hem dut a terme campanyes (i hem participat en actes i plataformes) en favor del dret a l’habitatge assequible i digne, a la promoció de l’associacionisme infantil i juvenil, la cura per un mateix, la defensa de la nostra llengua, i molt més.
Des dels nostres inicis ens hem organitzat per defensar allò que creiem que és just, enfrontant-nos si calia a les més altes instàncies de l’Estat: ja l’any 92 vam reivindicar l’ús públic de les instal·lacions del Quarter del Bruc, campanya que hem tornat a engegar fa poc fins portar aquesta demanda al Congrés espanyol.
Precisament perquè som joves i volem defensar el jovent del barri, el 1989 vam contribuir a perfilar una plataforma que reunís totes les associacions infantils i juvenils de Les Corts, per a poder treballar conjuntament amb elles en favor del lleure alternatiu i de qualitat i pel foment de l’associacionisme cortsenc. Després de tants anys encara és per nosaltres una prioritat mantenir relacions amb el teixit associatiu de Les Corts, participant conjuntament en tota mena d’actes i portant les inquietuds de les entitats al districte.
Tots aquests anys hem mantingut una actitud positiva però lluitadora. La nostra militància ha estat constant, coherent i compromesa. És per tot això que hem de celebrar la nostra majoria d’edat com a casal, perquè han estat ja divuit anys de molta feina, de molt d’esforç i de molta lluita pels drets de tots i totes en el marc d’un projecte de país lliure, independent i socialista.
Suma’t al jovent independentista del barri!”
Addelah i Adi June 13, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 3commentsSeguin una mica la proposta del Marc m’animo a parlar de l’Àfrica. Parlaré de dos nois que conec personalment, són alumnes meus de la Llumeneta, associació on dono classes de castellà. El seu país és el Marroc i es diuen Addellah i Adi; tenen uns quaranta anys, són cunyats i treballen a la obra. El primer porta aquí gairebé sis anys i l’altre només uns mesos.
Avui aprofitant l’estona de conversa els hi he proposat parlar de com és la vida al seu país d’origen. M’han explicat moltes coses de la situació que es viu a “casa seva”. Tots dos són d’un poble que es diu Ksar Akaroz fronterer amb el Sàhara. Segons m’han explicat el Marroc està dividit en tres comunitats: àrabs, berebers i saharauis, ells pertanyen a la segona. Diuen que els que millor viuen són els àrabs, perquè desprès de la guerra amb els espanyols van organitzar el país de tal forma que els més avantatjats en tot fossin ells. De totes formes afirmen que viure bé, el que s’entén per bé, només ho fan el rei i els treballadors del govern. No els hi agrada el seu rei actual ni l’anterior, afirmen que són males persones que estan perjudicant molt a tot el poble marroquí. Crec que tant l’Addelah com l’Adi estarien d’acord amb al independència del poble saharaui; ells viuen a la frontera i per tant estan molt sensibilitzats amb aquest conflicte. Tot i que opinen que el poble saharaui està tenint molts ajuts exteriors, i la situació de la seva zona, la bereber, també és molt difícil. De fet, els hi fa mal parlar de tot això, de totes les guerres que han patit amb francesos i espanyols, i ara els conflictes interns; diuen que el seu poble ja ha patit molt i que estan farts.
Al seu país tenen escola gratuïta però no sanitat pública i els sous són extremadament baixos (fent de paletes cobraven l’equivalent a un euro la hora); m’han explicat que cobraven el mateix que un mestre però que el mestre sempre treballa i ells una setmana si i una altra no. Les cases són barates però la roba i els llibres escolars no. La seva zona està totalment deixada de banda: al seu poble no van tenir escola fins al 1985! I tot i que la vida és millor a la zona àrab no es van plantejar d’anar-hi a viure perquè el que realment volen són més drets, poder optar a contractes fixes i tenir seguretat social.
I ara que? Doncs treballen també de paletes, l’Addelah ja té papers, s’ha comprat un pis a Tarragona i en breu vindrà la seva família. Però l’Adi tot just comença el llarg camí d’arribar a un país nou, aprendre la llengua, trobar feina, estalviar, mirar d’aconseguir un contracte per arreglar els papers i amb sort tenir a la seva família aquí en tres, quatre o ves a saber quants anys. De moment aquest estiu marxa un mes de vacances al Marroc. Ells dos són dels que mai falten a classe, són persones obertes i amables, a més són prou propers com per a què tot i la dificultat del llenguatge ens puguem fer bromes i riure’ns els uns dels altres. A vegades m’intento posar en la seva situació i veig que ha de ser realment dur, estan molt lluny de tot el que més valoren, en un lloc estrany i a vegades ranci. S’estan esforçant i això poc a poc tindrà el seu fruit, poc a poc, poc a poc.
S.O.S. Sagrada Família June 6, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 1 comment so farAvui he rebut aquest e.-mail i el penjo aquí per fer una miqueta de difusió. Dediqueu un minut a això!!!!
Hola,
He tingut notícia de que el govern de l’Estat Espanyol ha aprovat un projecte que posa en greu perill el Temple Expiatori de la Sagrada Família (i la Pedrera), l’obra mestra de l’arquitecte Antoni Gaudí, a Barcelona. El projecte en qüestió és la construcció imminent d’un túnel per a un tren d’alta velocitat (TAV) que passarà per sota de la façana principal de l’edifici. Considero que donada:
1. La vulnerabilitat i el pes d’un edifici tan singular com aquest.
2. La naturalesa inestable del sòl sobre el que s’assenta la construcció i el corrents subterranis que l’atrevessen.
3. Tenint en compte que el monument cada dia rep una mitjana de 7.000 visites diàries.
Vull fer-te arribar la meva preocupació sobre el desastre que suposaria que hi haguessin desprendiments parcials o fins i tot un esfondrament total del temple, ja que això podria causar moltes morts i afectaria un edifici declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Volia demanar-te que tu també omplis el formulari del web i facis sentir la teva veu als responsables del projecte i totes les institucions que poden fer alguna cosa per aturar-ho.
www.sossagradafamilia.org
Atentament,
Històries d’Apoderats i el Màgic d’Oz May 29, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 4commentsEn aquestes últimes eleccions vaig fer d’apoderada, un cop més em va tocar en una escola situada en una zona prou benestant del barri, dintre del que ja és el barri de Les Corts. Per aquest motiu hi havien bastants “buitres” del PP i de CiU, i per cert, tots de molt avançada edat. Un any més semblava que el PP de Les Corts havia carregat a la seva militància en un geriàtric! Sort dels senyors del PSC que em van donar conversa i així el dia va passar més ràpid.
Un cop fet el recompte els presidents de les taules començaven a omplir les actes, i els membres d’una em van preguntar on podien fer constar una queixa que havia fet un ciutadà invident. Vaig trobar que aquella queixa era molt important però mentre comentaven on escriure-ho, un dels “buitres”, dels de barretina, se’m va tirar al coll en sentir la paraula queixa. Vaig intentar aclarir de que parlàvem però el president ens va tallar i va dir que ja ho faria constar de paraula.
Aquest senyor demana poder anar a votar sol i per tant que li donin l’autonomia que necessitava oferint també paperetes, per votar, en braile. I tenia i té tota la raó: per què les persones invidents han d’estar a l’espera que algun conegut i de confiança els hi acompanyi? Crec que és una queixa molt important i que s’ha de posar remei ja.
El fet és que finalment no va constar per escrit enlloc, perquè resulta que els polítics són uns interessats que van a la seva, però i el ciutadà que té presa per plegar i no dedica ni dos minuts a fer constar una queixa tant important? Aquest no va la seva? Tant que es critica als polítics dient que tots són igual d’interessats, però al cap i a la fi tots som persones, i de persones egoistes n’hi ha a tot arreu!
Continuant amb el tema de les eleccions però tirant més cap al poder i a les persones que governen els estats, les ciutats, els pobles, etc. volia fer referència al llibre El Màgic d’Oz. Tant la protagonista de la història com els seus amics desitgen una sola cosa cadascú. Ella vol tornar a casa seva, un altre vol un cervell, un altre un cor i un altre ser valent. El màgic d’Oz, que de màgic no té res, els hi fa creure al lleó, el espanta ocells i a l’home de ferro que els hi ha concedit els seus desitjos, però en realitat ja ho tenien dins tot i que no ho sabien (aquest missatge que dóna l’autor també m’agrada molt). Però bé, allò que sobretot volia destacar és el missatge que jo trec de que tots tres acabin tenint un país per governar, perquè per mi tots plegats representen el que ha de tenir un bon governant: intel·ligència, cor i valentia.
Que va passar de les 7h de dissabte a les 7h de diumenge…. May 6, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 6commentsEn aquesta ocasió deixaré aquí unes quantes fotos ordenades cronològicament, per a que uns veieu com va anar i els altres recordem aquestes 24 hores tant ben aprofitades!!!!
de camí….
Fent una miqueta de turisme pel barri del Carme vam veure una concentració de protesta per la situació de l’escola, una fira d’entitas que treballen amb persones amb discapacitat, vam visitar el mercat i la Llotja de Seda, i vam trobar una botiga d’escoltes, cosa que ens va emocionar pq els de cau som friks de mena, i els quatre que estavem fent el guiri hem estat o som de cau.
Els peus de La Montserrat, el Xavi , la Carmeta i la Mercè van quedar uan miqueta fets pols. 
Dinant entre valencians, ja ens comencem a mesclar.. 
Secció local del Prat el nostre dinar
Després de dinar en Fran i la Maria José ens van portar a un parc ben tranquilet, on ens van explicar un munt de coses sobre València, sobre l’escola, la llengua, etc.
Carmeta, Maria Jose, Fran, Carles , Xavi, Mercè
Tots plegats a la mani!!!!
I finalment va arribar el moment se sopar, a un xino per cert, veure una miqueta bastant d’aigua de valència i el concert!!!
Un dia de moltes rialles, de conèixer nous indrets, de participació i de festa.
Algunes cosetes viscudes aquest quatre dies… May 1, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 3comments“la història de la seva construcció em commou moltissim”
“a més estic segura de que la maquina de picar les targetes si que la comproven!”
“riem moltissim, sobretot quan jo li regalo per segona vegada el mateix perfum a la Laura”
“se que les coses no van bé així però no faig res per canviar-ho; això no porta enlloc!”
En aquest pont m’han passat algunes coses que volia explicar, i em sembla que ho deixaré tot “resumit” en un mateix post. Vaig començar el pont sopant a casa de la meva mare; vam fer plegades el que més ens agrada per tradició familiar de Casa Peret: dormir, perquè gaudeixen molt de dormir i jo per sort ho he heretat.
Dissabte va ser un dia tranquilet de no fotre res de bo, tret de fer una volta pel centre amb el meu solet, que amb tota la paciència del món em va acompanyar a comprar unes sabates al centre. Vam acabar al MACBA, que és un museu prou gran, i on les exposicions van canviant contínuament. Suposo que té sentit perquè si es d’art modern ha d’estar a la última, no? I a veure, hi havia de tot, coses que s’entenien i coses que bé, suposo que s’ha de conèixer més l’autor i la seva realitat per poder entendre que en vol dir. També vam fer una paradeta a Santa Maria del Mar; de sempre m’ha enamorat perquè és un edifici preciós. Però ara que estic llegint el llibre, i la història de la seva construcció, em commou moltíssim.
A la nit vaig quedar amb la Olga, som amigues des de fa 15 anys. Ens vam conèixer al cole, però quan ella va començar a estudiar a l’institut del seu poble ens vam distanciar una mica. Després ella va tenir un problema de salut que va obligar la seva família a tornar a viure a Barcelona; a més, va coincidir amb que van trobar casa molt a prop de la meva. La seva mèdul\la va quedar danyada, per això necessita la cadira de rodes per desplaçar-se. El cas és que vam sopar a Sants i després vam decidir anar a prendre alguna cosa al centre de Barcelona, i gràcies a la seva nova cadira super lleugera en res estàvem a Plaça Espanya esperant el bus, el metro queda descartat ja que la majoria de parades no estan adaptades. El primer bus que va passar no ens va agafar perquè no li funcionava la rampa; començàvem la nit i calia prendre-ho amb calma, i treure importància a que el conductor marxes sense proposar-nos cap alternativa (per exemple pujar la cadira a pes). Al següent autobús tampoc li funcionava la rampa, però el conductor ens va ajudar a pujar. Vam arribar a Plaça Catalunya; allà ens ho vam passar molt bé com sempre, perquè vam trobar un bar que estava prou bé, tot i que no hi havia WC adaptat. Però a la tornada, cap a les 5h, tot es va complicar molt. Al primer autobús que vam voler agafar no li funcionava tampoc la rampa; aquí el fet de tenir una mica de alcohol al cos i la indignació que suposa estar pagant uns impostos per tenir una sèrie de serveis públics que després no pots fer servir va fer que acabés escridassant al conductor, el qual es negava a agafar-nos. Tot això davant de la guàrdia urbana, que tret d’una guàrdia que ens va consultar el problema, els demés van fer com que no veien res. Doncs jo crec que tant multar vehicles particulars, el no portar la rampa hàbil també s’hauria de veure sancionat, però no: és ignorat. A més el conductor insistia amb que “quina culpa tenia ell de que això no funcionés”. Doncs jo trobo bastant evident que abans de començar a treballar has de comprovar que tot estigui en ordre, i que a més estic segura de que la maquina de picar les targetes si que la comproven! Després va passar un bus al que la rampa si que li funcionava, o això semblava clar…perquè pujar si, però després la rampa no es guardava i el conductor va haver de baixar i començar a donar-li cops de peu. Mentre un senyor gran no deixava de repetir: “vivim en un país de ‘chapuzas’”. El conductor va decidir que la nostra parada no era adient per baixar la cadira a pes, però no ens va donar cap explicació i va seguir el camí sense parar ni obrir portes, clar. A la fi ens va deixar al carrer Arizala, on vaig haver de baixar jo sola la cadira a pes, cosa puc fer però no està de més que hi hagi algú al costat per si em fallen les forces. I si, vam arribar a casa, però no sé si ningú es planteja com és d’incòmode no poder fer servir un servei que diuen és de TOTS. Per descomptat no vam pagar cap viatge, només faltaria! Que vingui l’interessat en que jo pagui a dir-m’ho i jo també li diré a ell el que ha de fer. Un altre dia aprofitaré per escriure més sobre tot això, i potser també sobre la Olga, persona de la que admiro la seva fortalesa per tirar endavant.
El diumenge va ser un dia molt més tranquil, de dormir, menjar i passejar. Vam anar a veure La vida de los otros, peli que ha passat a ser de les meves favorites per com tracta el tema de l’empatia i de com de difícil que és ser bona persona, tot i que és possible fins i tot en moments molt complicats.
I dilluns vaig quedar amb les meves amigues de la uni. Ara ja m’he acostumat però al principi d’haver acabat la carrera va ser estrany perquè de veure’ns cada dia vam passar a veure’ns molt poquet. La Laura ens va venir a buscar Barcelona, i vam anar al seu poble, o més aviat ciutat, a Mataró. Primera parada la platja, una de nudista tot i que nosaltres estàvem en bikini o amb roba. Després, la Laura ens va ensenyar el seu pis, ara ja viu amb el seu novio, ens fem grans… Vam menjar molt i la meva panxa va començar a inflar-se bastant, fins al punt que un cop a Barcelona, al metro, em van cedir el seient…Amb la Nazaret i la Laura m’ho passo molt bé, riem moltíssim, sobretot quan jo li regalo per segona vegada el mateix perfum a la Laura. Ens faltava la Vero, però és que ara viu a Ibiza.
I avui he anat a la mani que organitzava la Intersindical - CSC, que tot i la pluja ha aconseguit ajuntar un bon grup de gent. Després ens han donat paella per dinar, al mateix Casal de Les Corts. La gent s’hauria de moure molt més per defensar els seus drets; crec que els joves d’ara pertanyem a una generació molt critico-passiva: se que les coses no van bé així però no faig res per canviar-ho, això no porta enlloc!
Un cop acabat el pont, tornem a la vida diària plena de feina, compromisos, horari rígids, etc. però a un pas de l’estiu, que en el meu cas promet!
