jump to navigation

Aquí al primer món tractats com a animals, i els ulls quan els obrirem? December 28, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 2comments

Partim de que hi ha sanitat pública però perquè prèviament la paguem amb els impostos i encara que no fos així, suposadament és un servei que tot ciutadà té. Però a la hora de la veritat qui no ha estat hores a les urgències ja sigui a l’ambulatori o a l’hospital? I pots estar molt molt malament que allà estaràs hores i hores davant la indiferència de tothom, com un gos. I si no et pots ni moure i has d’esperar a casa, les hores encara s’allargaran amb més incertesa.

És completament vergonyós i injust. On collons estan els diners per contractar més metges? Per garantir una sanitat pública digne? No dic res de nou, ja ho sé, ni res que la majoria dels mortals no haguem viscut, però crec que és d’aquelles coses que visquis un o mil cops sempre et fan enrabiar. No som animals, tenim drets i els serveis d’urgències són una vergonya més dels nostres serveis públics en general. No hauria de ser així, i no entenc perquè la gent no es mou més i com es pot viure tant enganyat: “ja estem molt bé”, o “no em moure perquè les coses no canviaran”, o “em moure però per vies tant marginals i alternatives que difícilment fotrem res de bo”.

Així que constantment en el dia a dia ens trobem amb molta feina a fer en el nostre primer puto món, i encara gràcies que em nascut aquí i tenim les eines per veure el que està passant o poder canviar-ho, llàstima de qui no ho aprofita.

Signat: una incansable.

Si d’això en diuen civilització, jo me’n torno al 3er món. October 2, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 7comments

Anava al metro, jo de peus, i un seient al meu costat ha quedat lliure però he pensat que per tres o quatre parades ja em quedava on era. Una senyora gran ha fet el gest d’anar cap allà però de cop ha posat una gran cara de fàstic , sense tallar-se un pel, i ha tornat amb el seu marit. M’he mirat el seient i no tenia res d’estrany. M’he mirat a les persones que estaven a un costat i altre, eren dos nois d’una raça diferent a la de la senyora. Llavors he estat jo la que se l‘ha mirat a ella amb una gran cara de fàstic, i he decidit seure-hi jo. He pensat com s’hauran sentit aquests nois si també han vist tots el moviments d’ella, perquè és obvi que és molt desagradable veure que algú no es vol seure al teu costat, i més si tu vas net i amb una actitud tranquil·la.

 

Entenc que l’arrel del racisme és el desconeixement i la por. Barcelona és una ciutat molt acostumada als moviments migratoris, i com ja sabem  la integració d’aquests persones de fora és lenta com la va ser dels nouvinguts de fa cinquanta anys, és una qüestió de generacions, d’evitar el getos i de diners, diners que tinguem per invertir en polítiques d’immigració (on estan els diners? em pregunto de nou). El que jo observo agafant cada dia el metro, a la feina, en el bars, al carrer, és que en la gran  majoria de casos aquestes persones venen a treballar per millorar la seva qualitat de vida i donar una oportunitat als seus fills. Això és el que la experiència em diu, el que jo veig dia a dia, per tant ni tinc tant desconeixement ni he de tenir tanta por perquè faig cas del que els meus ulls veuen i no de rumors, ni de notícies alarmistes, ni de la irracionalitat de la por.

 

També hi ha molta gent que pensa que quan va néixer a Barcelona li van donar un paquet d’avantatges de les que només ell pot gaudir, i qui no és d’aquí no en té dret. La immigració ha d’estar controlada perquè no hi hagin persones sense treball, ara mentre hi hagi treball s’ha d’acollir a tot aquell que ho desitgi i necessiti.  Deixar la casa, la família i els amics no és plat de bon gust i si es fa és per una raó de pes, en el cas de la majoria de les persones immigrades del tercer món es tracta de una qüestió de supervivència.

 

Està clar que l’objectiu principal dels països del primer món hauria de ser  fer el possible per ajudar als països més necessitats, ajudar a que per ells mateixos és desenvolupin; però ni fem això, si no que a més encara els trepitgem més i quan venen no els volem aquí. Egoisme.

 

Aquesta lletra és prou bona: 

POLE MAN
Dr. Calypso

De l’àfrica va haver de marxar
per poder-se alimentar
Despres de voltes, voltes i més voltes
al Maresme va a parar

Treballa tot el dia de sol a sol
i viu amb deu més
no té cap company i ni tan sols
una amiga amb qui dormir

I encara el tracten d’inadaptat
i el tenen marginat
si d’això en diuen civilització
jo me’n torno al 3r món.

http://www.youtube.com/watch?v=DY4z-mBB-aw

 

Justícia? September 23, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 3comments

Ahir al casal d’Esquerra Les Corts  vam fer una xerrada sobre la nova llei d’educació, es van tractar diferents aspectes sobre aquest document però la part més interessant per mi va ser el debat que es va originar sobre l’escola pública i la concertada. Aquest matí hem anat amb l’Ariadna a repartir revistes del nostre casal de Jerc a un institut públic de Les Corts, i em reprès el debat.

 Per situar-nos: jo vaig anar a un concertat mediocre fins als 14 anys i després vaig caure al IES Ausias March que en aquell moment era un molt bon institut amb professors molt vàlids i molt bon ambient a les aules, un nivell alt i molta autonomia per part dels alumnes. Ella va anar a una escola concertada anglesa i després a Sunion (coneguda escola de secundaria concertada que té un tarannà molt progressista i innovador). L’IES que jo vaig anar ja no és el que era, com la majoria de instituts públics des de l’arribada  de la ESO, l’augment de la immigració, i el canvi social que patim on els nens i joves manen més que els pares. I Sunion, per mi,  tampoc representa la majoria d’escoles concertades. Tot plegat fa que tinguem perspectives una mica diferents.

  Ahir va quedar clar que el 60 % de les escoles catalanes són privades, i en el 40% restant d’escoles, que són les públiques , està el 80% d’alumnes immigrats. Per què? Doncs perquè l’escola concertada té un preu que les famílies de fora i moltes de les desestructurades no poden pagar.  

 Avui l’Ariadna em deia que a falta d’escoles CiU va ajudar a concertar-ne de privades, jo crec que amb aquests diners podrien haver ampliat i obert públiques, crec que les concertades són un negoci privat que no hem de mantenir amb els impostos públics. Teòricament una escola passa de ser privada a concertada per estar més a l’abast de tothom, per què hi hagi més igualat de drets a l’hora d’escollir l’educació dels fills; per exemple tothom que ho desitgi porti als seus fills a una escola religiosa. Però no tothom ho pot pagar, no tothom pot escollir.

  Ara mateix la gran majoria de les concertades són centres poc controlats, subvencionats amb diners públics, amb preus que no tothom es pot permetre i que a més serveixen per segregar la societat. Molts són els pares que porten als seus fills a aquests centres per què no hi ha immigració, no hi ha conflictivitat, està tot més controlat.  Jo entenc que en certs barris portar a un fill a l’Institut públic és igual a potenciar el seu fracàs escolar, per tant no jutjo als pares que prenen la decisió de portar als fills a la concertada; però si que crec que el concepte de concertada és un error en el nostre país  per què amb els diners que comptem no hi ha per als dos tipus d’escola, i els diners públics en primer lloc han de garantir la qualitat dels serveis públics. Ara mateix el que fa l’escola concertada és potenciar les diferencies socials. 

Per mi el camí és any rere any anar convertint aquestes escoles concertades en públiques, passarien a estar més controlades, tothom hi podria anar i per tant els nens i joves no estarien dividits, hi hauria heterogeneitat a les aules i aquest és l’únic camí per a la integració dels nou vinguts i per a potenciar el bon rendiment  dels alumnes amb més dificultats. Això costa massa diners, Catalunya no en té prou perquè aquests diners deuen estar sota el matalàs de Madrid.

L’educació de qualitat és un dret bàsic i el primer esglaó  per a que un país funcioni, no podem permetre que es donin aquestes injustícies. No podem permetre que els nostres nens i nenes, els nostres joves, quedin sentenciats a un futur o altre depenent del barri on neixen, de l’origen de la família o de la situació d’aquesta.  

Els bressols els carrega el diable! May 18, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 4comments

Avui és l’aniversari de la meva tata Flor! És la germana de la meva mare i viu a Binefar, Huesca. A les meves deu que són les seves onze l’he trucat per cantar-li el “cumpleaños feliz”. Em tingut la típcia conversa de com es presenta el dia, si ja té regals, qui la felicitat ja, etc. Però no ha estat una conversa avorrida perquè mai ho és amb ella. Per a mi ella és molt molt molt especial, perquè quan jo vaig néixer es va venir per uns mesos a cuidar de mi (i després també quan va néixer la Nuri), i crec que deu ser per això que quan l’abraço em sento molt a gust, molt segura i molt tranquil·la. Crec que per força s’ha de crear un voncle molt especila i molt estret amb qui té cura de tu els primers mesos.

I bé, ja que estic parlant de tot això dels nadons i la criança volia fer referència a un escrit que han penjat al fòrum del Racó Català. En aquest escrit és diuen moltes “animalades” totes en base al supòsit de que és dolent posar als nadons al bressol, perquè :

“Es substitueix l’escalfor humana per coixins, ossets de peluix, llibres, animals de companyia…. Una muralla d’emocions s’aixeca entre els cossos d’uns i altres, una muralla que les criatures es veuen forçades a construir en contra de la seva necessitat immediata de proximitat física.”

I el suposat resultat, d’aquest suposat error, és que:

“Les criatures es revolten i ploren reclamant l’afecte que els hi és negat, fins que aprenen a ser dòcils i submises. En resum, ens reprimeixen des de ben petites a sentir plaer i a expressar els sentiments amb el cos, negant els nostres desitjos, i així es van construint sentiments ordenats, regulats i reprimits a disposició d’una societat jeràrquica i competitiva.” Doncs bé, el que jo crec és que en primer lloc per una qüestió de seguretat és millor que el nen dormi al seu bressol ja què la mare al llit es pot moure, donar-li algun cop , etc. Però bé això no és el més important, el més important és que el nen és un individu independent que com a tal des de que surt del ventre de la seva mare, menja, caga, riu, respira, i dorm independentment a ella. I no: no és cap trauma; i no tots els nadons ploren quan els posen a dormir, com tampoc ploren quan els estires a la manteta al terra, ni a la gespa, ni quan els poses a la seva cadireta a la cuina. Els nadons ploren perquè tenen gana o per les dents, o per algun dolor. A vegades ploren perquè volen estar en braços d’algú, i depèn del moment se’ls pot agafar i depèn del moment si s’està cuinant o treballant no es pot, i NO PASSA RES.

No tenen una frustració per dormir al seu llitet, pot ser que mai plorin per aquest motiu, com és el cas de la meva cuqueta que quasi mai ha plorat quan la hem posat a dormir, per què no és gens dramàtic ni dolent.

Si dorms amb el teu nadó durant mesos o fins i tot per un parell de anys crees un vincle de dependència molt perjudicial per les dues bandes, com les mares que donen el pit durant anys, que jo crec, tot i que aquest tema el desconec bastant, que estan creant un vincle de dependència molt estrany amb el seu fill/a. Un pot ser molt afectiu amb els nadons però fomentant a l’hora la seva independència.

I a part volia comentar una opinió que ha donat una professora que afirma que la solució de tot és estimar. Em ric, em ric perquè els nens tenen caràcter i bons i mals hàbits depenen de com els han criat a casa, i també del que els hi han permet o deixat de permetre a l’escola, a casa dels avis, a l’esplai, etc. Llavors segons la seva teoria he d’entendre que la violència a les aules, l’absentisme i els fracàs escolar, es soluciona amb “una pizquita de amor”. Bé, que deixi la docencia i vagi a predicar per tots els instituts de secundària per tal de il.luminar el camí dels milers de professors que encara tenen problemes a a les aules.

I que ningú pensi que tinc res en contra de la calor humana: la meva cuca és un nadó molt feliç, molt alegre i super mimada pels meus petons i les meves abraçades!

“La mujer habiatada” de Gioconda Belli April 29, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 4comments

Fa uns dies vaig comentar per aquí que havia començat a llegir aquest llibre, em va agradar des de el principi tot i que en alguns moments vaig pensar en deixar-ho per més endavant; parlava d’algunes coses de les que que jo ara no volia llegir. Finalment no em vaig poder resisitir i avui ja l’he acabat.

Per a qui no el conegui simplement comentar  que és una novel·la que tracta el tema del feminisme i de les revoltes, de la resistència a una dictadura.  M’ha semblat un llibre molt interessant,  on tot està molt ben detallat de manera que un es fa molt bé a la idea del que els personatges estan vivint. Les pàgines estan plenes de sentiments i emocions. Val la pena poquet a poquet arribar fins al final.

                                  -Usted habla con el comando “Felipe Iturbe” del Movimiento de Liberación Nacional- respondió Lavinia con voz firme.  

Una cita April 22, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 9comments

- Eh!!! - cap resposta.

 Es posa de puntetes, les mans fent arcada al voltant de la boca.

- Eh!!! - cap resposta.

 Ara es puja les manigues, més puntetes, manetes al voltant de la boca per potenciar la veu i de nou crida.

- Eh!!!!!

 

Vaja, s’ha quedat quiet, però encara li dóna la esquena. L’haurà sentida? O haurà arribat massa tard? Es recorda a si mateixa que és imperdonable que hagi fet tard a aquesta cita anual, i tot per dedicar massa temps a arreglar-se; tot per aquest vestit nou de color rosa tan difícil de posar!

 

Ell es torna a moure, no es veuen clares quines seran les seves intencions perquè està massa lluny però sembla que s’està donant la volta.

 

- Si! Si! M’ha vist!!!!- crida ella molt emocionada, tant de córrer i després cridar no ha estat en va.

 

Allà està ell, girant el seu enorme i verd cos cap a ella, fent una ganyota per distingir-la des de la llunyania. I per fi comença a caminar, clavant les seves enormes petjades al fang.

 

- Hola!- fa ella donant saltets i somrient mentre fa gestos amb la ma.

 

I ell també diu hola amb un mig somriure mentre fa un gest de “ai, aquesta noia no té remei!”

 

Un cop estan  un davant de l’altre, el drac i la princesa, ell li entrega el llibre i ella la rosa.

 

Conte contat conte acabat!

Impactant video d’Amnistia Internacional April 12, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 4comments

No dubteu a entrar, si us plau: us agradarà molt.

Per elles March 8, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 8comments

Durant tota la nostra existència hem estat discriminades, tot va començar per la qüestió de la força i la reproducció. Des de que existim els humans a les dones ja ens va tocar quedar-nos a la cova cuidant dels nens i treballant l’hort. Aquí va començar la desigualtat a la llar, desigualtat que s’estendria en tots els àmbits socials un cop arribada l’agricultura. Així ha estat fins que la dóna ha començat a tenir accés a treballs qualificats, ben pagats i ben reconeguts socialment, cosa que no ha esdevingut fins a ben entrat el segle XX.

Fa tant poc que comencem a tenir igualtat de drets, que esgarrifa pensar que totes les dones de tot el món han viscut fins fa res súbdites de les seves socitats masclistes. I ara unes quantes, les del primer món, gaudim d’una igualtat teòrica, perquè jo no m’enganyaré hi ha moltisim per fer. Però encara hi ha moltes que pateixen haver nascut dones, i sempre que hi hagi una sola persona discriminada pel sexe, raça o classe social, només una ja serà massa, massa discriminació.

I és per això que tot i que sembli una paradoxa, sempre estaré a favor de la discriminació postiva, perquè per arribar a la igulatat no hi ha prou amb que a les dones se’ns permeti formalment tenir el mateix estatus social que els homes: cal que se’ns garanteixi a la pràctica aquest estatus. Garantia que al cap i la fi és una garantia de futur per a la societat, una societat sana sense la malaltia de la discriminaió, de les desigualtats i de les injusticies.

Els dos sexes hem de posar de part nostra per a que tant a casa com als països veïns s’arribi a la igualtat. Ho veig un procés llarg i complicat, però possible. Hem de ser nosaltres les dones les més conscients del problema: la discriminació al lloc de feina, la violència masclista, la desigualtat en l’accés al poder polític, la desigualtat en l’exercici en els tasques reporductives, etc.

La lluita val la pena per mi mateixa, per la meva mare, per la Nuri, les meves tatas,per la Lucia, per la Olga, per la Esther, per la Carmeta, per la Clara, per la Eva, per l’Ariadna, per la Paula, per les meves nenes de la granja, per la Mari Carmen i la Cristina, per la Laura, per la Nazaret, per la Verònica, per la Rosario, per l’Adriana, per la Paola, per la Neus, per l’Alba, per la Gemma, per la Yolanda, per la Montse, per les blocaires que segueixo,…

Llença’t !!! February 25, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 16comments

Tinc moltes coses al cap que vull escriure: un parell de petits relats, una coseta sobre la motivació, i una altra més aviat política….però avui no tinc gaire temps i per això simplement volia fer una crida a les dones! A totes totes totes!

Ara parlava amb una amiga sobre el tema de lligar i li deia que s’ha de llençar més, és el que jo sempre dic vaja. No entenc perquè ens hem d’esperar a que un noi “ens esculli”, com si fosim ganado i un cop escollides veure si ens agrada o no. Jo crec que si t’agrada algú ja sigui a un bar, una discoteca, entre amics o on sogui, t’has de llençar, siguis noi o noia. Perquè ells han de donar el primer pas???? I a més si jo fos un noi em donaria tant de pal entrar a les noies; els amics m’expliquen que les noies som molt difícils i tenim moltes tonteries, o que per exemple entre gays és molt més fàcil lligar. A veure si ens deixem de tonteries ja!

Per cert també està el tema de convidar, us enllaço un fotolog que va fer referncia molt encertadament!

I ara que estem en temporada electoral, passeu-vos per aquest bloc que han muntat uns amics. Imprescindible!

Super mini guia February 20, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 10comments

Avui penjo aquí un mail que he enviat a un altre blogger que vindrà per Escocia al maig, hi ha tota mena de informació, aprofiteu- la si heu de venir!!! És com una mini guia turística pràctica. (al final d’aquesta biblia que he escrit una nota dolçeta)

Glasgow: és una ciutat molt ciutat, amb centre ple de botigues però sense casc antic. Una mica lletja però suposo que també té el seu encant. Per sortir de festa està bé, no mata.

- catedral (molt maca i obren crec de 13 a 17h, molt xula la part suterranea) gratis
- casa més antiga de glasgow (està davant de la catedral) gratis
- museu de les religions ( davant de la catedral, una de les exposicions val la pena, la resta doncs mira…no gaire) gratis
- Mackintosh, arquitecte molt conegut que té diversos edificis a Glasgow, entre ells al escola d’art ( és una escola però els turistes poden entrar a veure l’edifici) i la willow tea rooms; és tb un edifici seu però abaix hi ha una joieria i a dalt una cafè, és un lloc que està mooooolt bé per menjar per uns 10 pounds (15 euros). I ARA PARLANT EN SERIO ELS SEUS EDIFICIS SÓN SUPER LLETJOS…
- hi ha un mercat els diumenges que diuen que esta bastant bé.
- la plaça de l’ajuntament (entre el centre i la catedral), està bé per anar i fer la

- després si a algú de vosaltres l’interessa molt el art a glasgow hi ha una de les galeries de més prestigi al Regne Unit, però està una mica lluny del centre.

Edimburg: és una ciutat molt maca, molt medieval i qui ve s’enamora. Per sortir està molt bé pq hi han molts pub’s amb música en directe a diari. És una ciutat gran però els barris estan separats entre ells, i el centre antic no és massa gran i el nou tampoc, així que es pot veure tot en un dia o dos.
-free tour , ja ha arribat tb aquí!!! no sé s ho coneixeu però és una empresa bastant nova, fan tours per moltes ciutats d’europa (londres, amsterdam, berlin, barcelona, etc) i la gràcia és que és gent jove que et porten als llocs més especials i t’expliquen anecdotes de la ciutat, i etc; és gratis i al final pagués si vols i el que tu consideris. Aquí de moment només està en anglès. Comença cada dia de l’any al sturbacks cofee de la Royal Mile a les 11h.
- castell, val 11 pounds i val la pena pq hi ha museus i etc que estan prou bé.
- royal mile, carrer principal del casc antic.
- princess street , carrer pricipal de el centre nou, està ple de botigues.
- museu de la ciutat, gratis i està bé.a la Royal Mile.

- parlament és un edifici molt xulo i està dissenyat per un català: Enric Miralles.Està al principi de la Royal Mile, gratis.
- catedral, esta be però no mata i està tb a la royal mile, gratis
- tomba de Bobby, va ser el gos més fidel del mon!!! el seu propietari que era policia va morir i ell va estar-se al costat de la tomba uns 15 anys. La gent li portava menjar i tothom li va agafar aprecii, el van enterrar a l’entrada del cementiri i la gent li deixa joguines per gossos i els nens dibuixos, es super bonic!!!!! i per això en aquests cementiri els gossos policia si que poden entrar. Heu d’anar!!!
- close: són carrerons que tb estan per la royal mile, hi ha de molt macos.

festa: bé aquí són una mica lunnis així que a la 1h els pubs tanquen (sempre música en directe, està molt molt bé! sobretot si és música irlandesa) i les discos a les 3h. Però la gent comença abans la festa , a les 22h ja podreu veure a més de un borrtaxo, pq a més aquí: beuen molt, a totes les edats i a diari! la beguda és cara, tothom tira de pintes que valen de 3 a 4 pounds (5 euros o mes) heu de provar la tennents!!!!

gastronomia: vale no és cuina mediterrània però hi ha coses que estan molt bé. Per ex:

- baked potatoes( patates al forn amb diferents coses com tonyina amb maionesa, o ratatulie, etc);
- haggis, com morcilla i estan molt bones;
- sopes, si si són uns frikis de les sopes i hi ha de tota mena;
- dolços: són uns frikis dels dolços amb sucre glaçat!!! i us heu de fotre fins al cul de muffins de xocolata i de les pastetes tipiques d’aquí que són de galeta, caramel i xocolata.
- el que més trobareu són llocs de sandwich, i la veirtata és que fan mescles estranyes però bones.

diners:
aviso que aquí us arruïnareu, és tot molt car. Per això jo de vosaltres no m’ho gastaria en massa en restaurants ni histories d’aquestes pq no val la pena, en pubs és pot menjar prou bé per 7 pounds. i el menjar rapit com el mcdonals és més barat que a bcn.
de festa, bé això la pinta està 3 pouns més o menys.
el transport. el tren és molt car, pq us feu una idea: per una trajecte que faig de 20 minuts per anar a treballlar em costa 30 pounds a la setmana, són uns 45 euros!!! cosa que vol dir que seria com la t10 de dos zones de catalunya, però a casi 200 euros per mes….molt car. El bus dins d les ciutats val un pound , però s’ha de entrar amb el pound just o no et deixen pujar!
viatges: huggis és una agencia que està prou bé i també està a la Royal Mile, però hi ha més. Fan sortides de un dia, o tres o cinc a llocs com el Llac Ness, a castells, a illes…i el de un dia val uns 30 pounds.

idioma: és anglès però tela tela tela amb l’accent escoses…m’ha costat molt pillar-ho!!!! a més abreviant molt i per això encara costa més !


(aquí veureu que els tenen ben posats en el tema del nacionalisme!)

Vull dedicar aquesta cançó a la meva rata de biblioteca, ja ho vaig dir a l’últim meme: limon i sal; i tot això perquè? per que si, que és quan més valors tenen aquests “regalets”.

” yo te quiero tal y como estás, no hace falta cambiarte nada…”