Una de museus September 9, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació , 2comments
Feia temps que tenia ganes de fer un repàs sobre els museus on he estat, per això en aquesta post em convertiré en una mena de guia de viatges especialitzada en museus i oberta a suggeriments per poder millorar el producte.
M’agrada molt viatjar, cosa que no vol dir que ho pugui fer massa sovint, i quan vaig a un lloc intento visitar els llocs més coneguts però també passejar pels carrers més anònims, provar el menjar del lloc i visitar alguns museus. Em solen agradar molt el museus més moderns on les visites són bastant interactives, tot i que també em deixo caure per el que podríem anomenar museus- galeria: gran exposició d’objectes i obres d’art, on si no ets un entès no saps valorar ben bé la seva importància, valor artístic, etc. (i jo no sóc una experta en res…)
Vull destacar una sèrie de museus per als qui encara no hi ha anat us serveixi d’informació útil, museus que estan en aquestes ciutats: Copenhaguen, Londres, Berlín, Amsterdam, Milà, Roma, Florència, Barcelona, Tarragona, Santiago de Compostela, Madrid, Gernika.
10. Museu de la pau de Gernika, petit i modest però molt interessant i amb un espai per poder “reviure” el bombardeig de la ciutat i així entendre millor com es va sentir la població. GERNIKA
9. Museu d’Història de la Ciutat. Agafes un ascensor que et fa baixar 2.000 anys per poder visitar la ciutat de Barcelona quan encara es deia: Barcino. BARCELONA
8. Museu d’Història de Catalunya, fa molts anys que no hi vaig i pot ser si hi torno estarà en una posició més elevada. Tinc molt bon record. BARCELONA
7. Museu del camp de concentració Sachsenhausen, té espais perfectament conservats i pot posar els pels de punta. Sobretot és tracta d’entrar, veure i conèixer. BERLÍN
6. Museu d’Història de Berlín, es tracta d’un museu enorme que fa un repàs molt acurat de la història de la ciutat. Si es vol veure sencer és recomanable anar un parell de tardes, si no es millor escollir només una part. BERLÍN
5. Museu d’Història Natural de Londres, és molt complet: parla de la terra, dels animals i de les persones (reproducció, genètica, etc). S’ha d’anar amb molt de temps perquè totes les parts són molt interessants, i provoca enveja sana respecte al nostre museu de la ciència. LONDRES
4. La Casa de Anna Frank. Entrar a la casa feta museu és reviure una part de la història dels jueus i de la ciutat d’Amsterdam, però sobretot de la experiència d’una família que va mirar de lluitar per sobreviure. AMSTERDAM
3. Museu jueu de Berlín. Em va agradar moltissim perquè et situa en la cultura jueva des de els seus inicis, poc a poc i amb sentit, ajudant així a entendre moltes coses. És un museu molt interactiu, i són molt bonics els seus arbres dels desigs on cadascú pot penjar un fulla. A més hi ha un monument a les víctimes del holocaust: una torre on un pot entrar i jo entenc que és tracta de entendre les seves sensacions. BERLÍN
2. El Museu d’Història del Poble Gallec. És bastant gran i parla de tot una mica: de les tradicions, els oficis, el territori, la família, la infància, etc. És més que complet però em va acabar de “enamorar” per el treball conjunt amb escoles. En una sala enorme hi havia exposat el treball d’investigació sobre “las rias” fet per alumnes d’institut. Em va semblar simplement genial. SANTIAGO DE COMPOSTELA
1. Museu imperial de la guerra. Per desgràcia les grans guerres mundials han marcat la nostra història i per tant és imprescindible conèixer-les per entendre el món on vivim. A vegades un llibre o una lliçó al institut no són la forma més atractiva per conèixer tot això, però aquest museu per mi si que ho és. L’últim cop m’hi vaig estar quatre hores, que no es van fer gens llargues sinó que tot el contrari. M’encanten els espais dedicats a que el visitant tingui experiències pròpies com la trinxera, el bunquer o la casa típica de família. Em fa gràcia que es dediqui un petit espai a parlar dels boyscouts. Crec que la millor part és l’exposició del Holocaust, és difícil endinsar-se en aquest espai i escoltar als que ho van viure en primera persona sense que et caigui alguna llàgrima. LONDRES
A més recomano visitar aquests museus de Barcelona, crec que primer de tot em de conèixer el que tenim més a prop, oi?: MACBA, Museu Marítim, Museu Tèxtil i Museu de la Xocolata.
D’història antiga i arqueologia recomano: Taula de Torralba (Menorca), La Vil·la dels Munts ( Altafulla, Tarragona), Museu egipci i d’història antiga, on està el bust de Nefertitis (Berlín), Museu Britanic (Londres) i el Coliseu (Roma). A Tarragona hi ha moltes coses que visitar però ja no recordo els noms. Està molt bé visitar els museus de la ciència de cada ciutat, jo lògicament conec el de Barcelona perquè de petita havia anat unes mil vegades, i també l’he visitat unes tres vegades des de que el van renovar. També estan bé el museu de ciència de Florència (un munt de coses de Leonardo da Vinci), i el museu de ciència de Londres està bé però per mi no és imprescindible.
Una petita llista de Museus que potser no són tant coneguts i a més són bastant modestos però que val al pena visitar: Museu Pau Casals (Sant Salvador, Tarragona), Museu víking de Dinamarca (prop de Copenhaguen), Museu de la Opera de Milà, Museu resistència holandesa (Amsterdam), Museu de la gran lògia maçònica unida d’Anglaterra (Londres), i Museu història de Milà.
Tot i ser més aviat exposicions també està bé deixar-se caure per: Palazzio Pitti, Galeria dels Uffici, La galeria de l’Acadèmia (Florencia) i El Prado (Madrid).
El museu del Chek Point Charlie a Berlín: he de parar-me dos minuts a parlar d’aquest museu perquè crec que és una vergonya, per com estan exposats els continguts i pel “manteniment” de les sales. Crec que els propietaris són uns lladres, perquè tot i que el contingut serà bo la forma és la pitjor. Són plafons i plafons posats de qualsevol forma i televisors d’hospital penjats per tot arreu que passen vídeos molts cops sense subtitulats. Està més que brut i per rematar-ho al final hi ha una foto del fundador ja mort amb una espelma (que a més no fa precisament poc que és mort), és molt cutre i no hauria de ser així perquè el visita molta gent i val 10 euros!
Bons i mals exemples August 23, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes de política i societat , add a commentAquest matí anàvem al metro quan he començat a sentir una cançó que conec, una cançó que va molt bé per fer fileres amb nens de dos o tres anys. L’estava cantant un noi a la seva filla petita. M’ha sorprès molt agradablement perquè era un noi estranger, segurament sud americà i estava cantant una cançó d’aquí, en català.
M’ha agradat el que he vist per diversos motius. La gent diu que els nou vinguts no fan cap esforç per integrar-se, però primer de tot no és pot generalitzar i segon crec que és una qüestió de temps i de que passin una o dos generacions.
Aquest noi en concret estava fent “l’esforç” de cantar una cançó en un idioma que segurament ni parla. Segurament ho feia perquè la nena l’ha après a la llar d’infants i li agrada molt; a més li recorda que d’aquí a pocs dies tornarà al cole, i així es va familiaritzant amb la nova rutina.
Crec que si vas a un lloc has d’aprendre la llengua d’aquell lloc, per mi això és com que dos i dos fan quatre, però també s’ha de dir que la situació d’un immigrant molts cops es bastant difícil. Aquí molts cops no aprenen català per manca de temps i de relació amb catalans, els hi és difícil trobar l’espai i el moment. Per això crec que aquest noi feia un “esforç” per integrar-se a ell mateix i a la seva filla. També li podria haver estat cantant una cançó del seu país, cosa que també trobo molt positiva perquè mai s’han de perdre les arrels, però no, li cantava la del tren petitò.
Un tren petitò, que corria que corria
un tren petitò que corria sense por
I qui vulgui pujar que s’afanyi que s’afanyi,
i qui vulgui pujar que s’afanyi que se’n va!
Després hem anat a un bar a dinar i s’ha donat una situació que m’ha angoixat bastant. Un nen de uns quatre o cinc anys ha agafat una rabieta, el pare en comptes de deixar-lo estar i no fer cas s’ha començat a posar cada cop més agressiu, cosa que ha fet que el nen cada cop crides més. Evidentment les seves amenaces no han servit més que per posar al nen més nerviós, a arribat un punt que dubto que la criatura sàpigues ja ni perquè plorava. Segurament era una mescla de rabieta de nen malcriat i cansanci crònic. Mal criat pels seus pares ja que un no neix així, el fan així.
M’ha sorprès que el pare li digués: “no le levantes la mano a tu madre”. Que vol que faci si un dels seus referents és tant agressiu? És el que aquest nen veu a casa, ni més ni menys. I quan me aixecat per anar al Wc i la tempesta ja havia passat, me mirat al nen i com no: als seus quatre o cinc anyets encara li donaven el menjar a la boca! Després es sorprenen de les rabietes, de les males paraules i de perdre el control sobre el seu fill. A mi el que si que em sorprèn la poca vista d’alguns pares.
“Cada nit tinc un desig, la lluna per tu robaria”. Ruta de Pioners a Euskadi July 12, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes personals , 4commentsNomés fa unes hores que estic a Barcelona i ja ho trobo a faltar tot: als nois, a la Carmeta, la ronya, les motxilles, les cançons, etc. Quan penso en la ruta, els dinars, les estones de descans, les activitats i les nits penso en les cançons que ens han acompanyat, sobretot en aquestes: “Que trabaje el rey” de Skaparapid, “Rojitas la orejas” de Fito, i sobretot sobretot sobretot “La lluna” de Ken Zazpi, ens ha agradat molt a tots.
La ruta ha sortit segons el previst perquè hem fet els quilometres que s’havien de fer, el dia que tocava i a tot arreu hem tingut lloc per dormir. La majoria de llocs on hem passat la nit han estat esglésies, i la veritat es que ens han deixat molts bons locals i ens han donat plena confiança, estem molt agraïts. També vam dormir a uns frontons, a dos caus, a dos albergs i a un Gaztetxe. La gent en general ha estat molt amable i hem pogut intercanviar opinions i conèixer així el país a partir de la seva gent.
No hem tingut cap accident greu, tot i que hem anat quatre vegades al metge perquè l’Adrià és massa agosarat i jo massa irresponsable amb la meva salut (quins dos…). El paisatge d’Euskadi és realment preciós, molt verd. Però les platges també són molt boniques; no les hem gaudit massa perquè el temps no acompanyava.
Hem rigut moltissim, perquè a cada noia que passava L’Adrià deia: moooooooossa!!!; el Joaquim té una mescla d’humor català i angles que et trenca; la Carmeta i jo ens rèiem de tot tot tot, i no hi ha res com riures de tot, fins i tot de quan no tens res a fer i el teu plan és burxar-te el nas. I també ens hem rigut molt fent rimes amb cançons que parlàvem de la ruta i també de la Gemma la nostra winnie merda, de Paris (Paola), del Hamster (Adriana), de la Punka semada (Neus), o de l’Albeta. Un altre motiu per riure va ser anar fent camí escoltant:; “agila roja llamando…” eren els gualkis (no sé com s’escriu) dels nostres nois friks. Hem patejat molt, a molt bon ritme, sense queixar-nos, amb esperit positiu i gaudint molt del paisatge. Quan veiem una pujada molt bèstia dèiem: ahí va Ainhoa!!!! I cap a munt, “cual” vascas.
No hem après molt euskera però hem fet un vocabulari propi de la ruta: cual, es molt serio, burxat el nas, mossa, etc. A més ens hem convertit en l’Espluga Killa, perquè vam ballar bastant regeeton!!! Fa una estona tenia molta necessitat de fer una cosa , així que he agafat el mòbil i li he enviat un missatge a la Paola, només li deia: peeeeeeeeeeeeeeeeeerrrra. Jajajajaja. I fa res el Joaquim m’ha enviat un missatge, ell ja està l’acampada i demà ens veurem allà.
Quina llàstima que el dia de demà no començarà amb la Carmeta i jo cantant als pioners: bon dia, bon dia, bon dia de matí, la lluna s’amaga i al sol deixa sortir! Que trist…
“Ves i digali a la pluja que no torni a venir,digali a la soledat que no la vull avui.
Ets la soga que m´aguanta i m´ofega al mateix temps
la que em va fer néixer els somnis, la que me´ls fa malbé.
Cada nit tinc un desig, la lluna per tu robaria,
i es perd la seva llum, una obsessió a la llunyania,
un somrís que m´ha ferit pel patiment que per tu ploro,
ja s´ha apagat tot el meu foc,
no ets la única estrella de la nit, no ho ets!
Digues que el que ara sento no és de veritat,
tot el que no som per creure, per creure en un instant.” Les fotos als fotologs de la Carmeta, l’Adrià, la Neus. I suposo que pròximament a Joaquim, Paola, i Gemma.
Últim dia de cau June 17, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes personals , 7comments12h arribo, sóc la primera i començo a revisar una tenda.
12’15h truco al Jordi: que fas que no vens??? I els altres????
12’30 arriba el Jordi, i en poca estona el David.
14h ja hem revisat els cinc iglús, el Jordi ha marxat pq els seus pares fan 25 anys de casats, i ens anem al Caprabo a buscar una pizza, anem parlant del cau i de l’any que ve… Dinem veient els Simpson. (penso que conec al David des de que era un enano d’uns 13 o 14 anys, ha canviat)
15h arriben la Claudia, la Irina i la Carmeta. Fem consell: sant Joan, campaments, reunió de pares, etc.
16’00h els pioners van arribant. Comencem a fer cau, Euskadi per aquí Euskadi per allà, i finalitzem el traspàs: diuen que un cap ha de venir tots el dissabtes , excursions, campaments, consells, festes, tenir càrrec, etc. Ja tenim bones intencions!
18’05h tinc un conflicte amb l’Adrià, tots dos som molt temperamentals.
18’10h comencem els jocs d’aigua.
18’20h l’Adrià ja m’ha tirat un cubell d’aigua, li declaro la guerra i iniciem una batalla campal d’aigua i pintura.
19’00h ja estic xopa, la Carmeta va fent fotos i la Claudia em tira per sobre un munt de colacao
19’01h els follets s’hem tiren a sobre per llepar-me el colacao.
19’02h ara llepen el terra
19’05h em vaig a la dutxa (tenim un cau de luji luji)
19’25h arriba la clara, estava a una comunió i va molt maca, entra la WC i em mira i diu: com t’agraden aquestes calcetes de nena, amb pollets enamorats i de color rosa?????
19’40 marxo del cau, dic adéu a tots que estan fora al carrer, m’allunyo i ho deixo enrera.
Es pot saber que fa la gent els dissabtes a la tarda?????? Després de sis anys de reclusió he perdut l’autonomia, però bé una reclusió voluntària que m’alegro molt d’haver viscut.
Mentre escric aquest post escolto “Mentides” de Pirat’s Sound Sistema, em vaig enganxar a aquesta cançó per campaments de Setmana Santa.
Per cert: aniré com a visitant a la Jamboree mundial!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
100 anys de friks scouts!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (fa dos anys vam estar a la Eurojam també al Hylands Prak)
Gironella, pluja, ruta al Pi de les Tres Branques, lluites de fulards, revoltillo, cançons i més cançons… April 5, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes personals , 11commentsAhir mateix vam tornar del nostre exili a la muntanya al municipi de Gironella , prop de Berga. Vam anar tot el cau a passar cinc dies de desconnexió total. Vaig aïllar-me més del que em pensava perquè em vaig oblidar de tot, d’allò bo i d’allò dolent.
Vam sortir dissabte a les 10h, amb una hora de retard perquè dos caps no apareixien. Finalment van anar en cotxe mentre jo i la Clara pujàvem a l’autocar amb els 35 nens del cau, perquè a aquest campament han vingut tots els nens del cau: primer cop en sis anys de cap que veig això!
I només arribar la campament ja va començar a ploure i així fins ahir quan arribàvem a Esplugues, traient un parell d’estones de sol. Així que aquest campament ha estat ben passadet per aigua, però davant de l’adversitat hem intentat posar bona cara i riure’ns de la nostra “desgracia”. El campament estava enfangat, unes tendes mullades i enfangades i altres ja directament fora de servei, degut a la quantitat d’aigua que hi havia dins. Entre la que ha caigut i que alguna unitat no va revisar massa bé les seves tendes, quasi ens quedem sense sostre sota el que dormir! A més de que la majoria teníem tota la roba mullada i també les sabates.
Un dia vam marxar de ruta al Pi de les Tres Branques, ja que estàvem a prop de Berga i volíem aprofitar per anar a aquest lloc tant especial per nosaltres els catalans. La ruta va començar molt tard i no vam anar pel millor camí, a més de que plovia; per això no vam arribar la Pi, una pena. De totes formes vam explicar als nois i noies la seva història i també la del camí dels Bons Homes, pel que si que vam passar.
Durant el dia, les activitats s’havien de fer dins de la caseta de pedra que hi havia al terreny; ens hi obligava la pluja. Jo crec que en una altra vida vaig ser una camperola de per allà i vivia en una caseta com aquella amb sis o set fills, perquè en aquesta ambient em sento molt molt a gust!
Per sort la última tarda no va ploure i vam poder fer les lluites de foulards: campionats per unitats i després el de tot el cau. Va estar renyit però va guanyar un raier! Durant les lluites, com sempre, ja
es començava a preparar el sopar de l’ultima nit: revoltillo de patata, ou i pernil dolç. Després de sopar vam cantar i tocar la guitarra una estona, i vam fer la vetlla acompanyada dels cacauets. Abans d’anar a dormir i amb la lluna com a espectadora vam fer unes quantes danses, de les de sempre. Els primers en anar dormir van ser el follets: bona nit als follets, bona nit al follets, que la seva pau dolça…. Tota una tarda i nit plena de tradicions, tradicions que espero no es perdin mai. Les nits dels caps i pioners han estat ben acompanyades per les cançons, la guitarra, els jocs, alguna història de por, i per suposat per l’aigua de València, tot en la seva justa mida.
Potser aquest haurà estat el meu últim campament amb tot el cau; espero que no sigui així i que pugui repetir algun estiu fent d’intendent, però per si un cas he mirat de disfrutar-ho molt i me n’he portat un molt bon record. M’encanta que els nens i també alguns caps no ens canviem la roba en cinc dies (vaig tornar amb la mateixa samarreta amb la que havia sortit dissabte i ni tant sols me l’he treta per dormir!). M’encanta que els plats es rentin una mica de qualsevol manera i que després trobem habitants a la nostra llet, i que l’arròs del dinar desafiï la gravetat! També m’encanta que els nens campin durant hores lliure per la muntanya, i el moment friki però molt especial d’aconseguir el foulard: juro pel meu país, el meu agrupament i per l’escoltisme, sempre a punt!. Per això tot i que la tornada a l’autocar va estar molt animada per la música que ens van posar, en pla “discomobil”, en el fons tenia una malenconia que no em podia treure de dins…
Aviat tancaré aquesta etapa però n’estic obrint d’altres que també m’omplen molt, i bé, sempre estaré a punt per col·laborar.
Normalment els caps no ens preparem massa bé la vetlla però aquest any vam fer una cançó:
Ja es divendres, no puc esperar més em faig la motxilla, marxo de campaments.Nou del matí, davant de l’ajuntament,falten dos caps de l’agrupament!
Després d’un any de sequera tota l’aigua cau a Gironella, uooooooooooo uooooooooooo
La nostra tenda sembla un bassal,ha plogut massa, tot és ple de fang.Dilluns ben aviat agafem la capelina,Anem cap a Berga, ens fotem d’aspirina,Ostres tu quin refredat, la merda de tempesta ens ha acompanyat!
Després d’un any de sequera tota l’aigua cau a Gironella, uooooooooooo uooooooooooo
Perdo la roba, on estan els calçotets?Busco dins la tenda, estan tots mulladets.Entrem al vespre, cantem el nyam nyamtot i que la teca no és gaire abundant.Arròs , spaguettis comencen a rular,la panxa no és plena haurem de menjar pa!
Després d’un any de sequera tota l’aigua cau a Gironella, uooooooooooo uooooooooooo
Gironella quins grans campaments, Gironella segur que hi tornarem! Uooooooo uooooo
Dels sis anys de la Laia i el Guillem als meus vint i quatre March 14, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes personals , 2commentsRecordeu la història del nan? Farem memòria: “Va arribar al bosc, al poblat dels nans artesans, i es va voler quedar. No va voler saber-ne res de la importància que tots els nans donaven a la continuïtat de l’ofici i a la forma en com s’elaboraven els productes. No va fer massa cas dels consells dels nans més vellets, i va prendre com a objectiu millorar la producció del poblat”
A un nan igualet igualet que aquest se li va ocórrer ahir mateix de dir-me que potser sóc jo qui no sap que es el cau. En sentir això vaig fer com que plovia, perquè la vida passa massa ràpid i no m’aturo davant d’aquesta mena d’ignorància.
Però inevitablement li he donat algunes voltes durant el dia d’avui. Doncs bé, estimat nan, és probable que no vegis aquest post però mira jo em quedaré més tranquil·la si ordeno idees, i veurem si després de tants anys i tant deixar-me la pell, perquè jo si que puc dir això sense que se’m caigui la cara de vergonya, puc explicar que és el cau. (concretant: deixar-se la pell per mi és dedicar moltes hores, resoldre conflictes, imprevistos i problemes, preparar coses que no em corresponien a mi, etc. Vull aclarir que per sort fa molt de temps que no cal que m’hi deixi la pell)
Al cau som un grup d’uns quaranta que anem dels sis anys de la Laia i el Guillem als meus vint i quatre, i ens reunim un cop a la setmana, però a més fem excursions, campaments i organitzem festes, tot plegat per fer escoltisme. Fer escoltisme vol dir basar la nostra actitud personal i la nostra convivència, les nostres activitats i els nostres projectes, en els següents dotze principis: Ser sofert a tota mena d’esforç, Respectar i cuidar la pròpia persona tant física com mentalment, Fer del respecte mutu una norma de vida personal i col·lectiva, Ser sincer i no falsejar el propi pensament, Ser honest, Ser responsable, Ser solidari amb totes les persones que lluiten per la llibertat i la justícia, Participar activament en la vida col·lectiva, Ser conscient de que la natura és font de vida, i cal estimar-la i protegir-la, Adoptar un estil de vida auster, alegre i optimista, Estima i interès per el propi país, No mancar mai en el nostre compromís. Per estar dins d’una entitat o associació cal estar d’acord amb els seus principis, això és bàsic. M’agradaria comentar breument alguns dels nostres. Crec que ens hem de fer respectar i no podem permetre que ningú jugui amb el nostre temps i amb els nostres esforços. És cert que quan hi ha una discussió o un conflicte un sempre es vol emportar la raó utilitzant unes eines o altres per aconseguir-ho, però no es pot mentir. Crec que ser positiu no vol dir no enfadar-se o no veure problemes , perquè de inconvenients sempre hi ha, i s’han de veure per poder posar-hi remei. Crec que ser positiu es dir: ho podem fer i ho fem. No tothom pot dir que sigui capaç de dir: es pot i es fa, hi hagin els impediments que hi hagin. No tothom pot dir que ho hagi aconseguit sempre…
No mancar mai en el nostre compromís. Que bàsic i que cert, que ningú dubti que és això el que sosté els agrupaments. Per mi el valor en el que més crec és el respecte però a nivell de cau crec que tot es sosté gràcies al compromís. Ningú ens obliga a anar-hi. Fa anys, fent una dinàmica al curs de monitors, el joc del per que , vaig arribar als fons de la qüestió: per què estic al cau? Perquè crec en aquest projecte, perquè sí que crec que es pot canviar el món o si mes no deixar-lo millor de com l’hem trobat; i estic fermament convençuda que l’educació ha de ser un dels eixos per aquest canvi, i que de fet ja ho és. Em sento plenament identificada amb l’escoltisme perquè m’he fet propis els seus principis. Aquests principis que es practiquen a tot el món excepte a un parell de països, ara fa cent anys. Per anar al cau deixes de fer moltes coses, i si el cau no va bé perquè hi ha mal rotllo o simplement un ambient enrarit, qualsevol tasca que un fa sembla un gran esforç. Però si al cau s’està bé, com és el cas del meu, no veig per què ha de ser un gran esforç venir, perquè no oblidem: un ve perquè vol i es lliure de marxar quan vol. El dissabtes a la tarda no puc sortir ni dormir (que també estaria molt bé) però perquè estic fent una cosa que m’agrada molt més: batallar amb un grup d’adolescents per aconseguir que s’organitzin i facin coses de profit. No surto algun dissabte nit perquè estic d’excursió o treballant en alguna de les festes que organitzem, però és que m’ho passo molt bé a les nits de cau! I a Setmana Santa dormo a terra i passo fred, quedo rebentada i contra més gran més encara, i que? Es que s’hi està molt bé allà aïllats del món, lliures d’horaris estrictes i d’obligacions com les del dia a dia. Per ser de cau t’ha d’agradar molt, ho has de sentir perquè és un esforç, és una responsabilitat, i alguns cops has de fer petits sacrificis, i com això ho fem tots ningú t’ho agraeix especialment. El que reps no és material, els teus amics o la teva família no ho poden veure a simple vista o tocar, però allò que t’emportes dins teu és un tresor. Un no veu tot això el primer dia, ni el tercer mes i potser triga un any en apreciar-ho però per arribar a aquest punt un ha de participar, ha de posar voluntat i esforç.
Si tots posem una miqueta de part nostre… January 30, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació , 3commentsFarà un parell de diumenges els del cau vam col·laborar amb la ONG Depana a Collserola, per la zona de Sant Pere Màrtir. Fa molts anys, potser tretze o més, que no hi anàvem a replantar i fer “neteja”, i la veritat és que ja feia falta que ens hi tornéssim a posar amb aquest tema. No podem dir que fos iniciativa nostra perquè ens ho van proposar ells, però això si, nosaltres no vam dubtar ni un moment per dir que si!
Aquells que anem sovint a la muntanya (ja sigui amb el cau, amb l’esplai, amb el grup excursionista o amb família i amics) no només hem de pensar en gaudir del dia que hi passem i de la passejada que hi fem, sinó també en el cost que té la nostra presencia en aquests espais naturals. En primer lloc crec que és necessari que siguem responsables i ens enduguem els nostres residus; és més , si pel camí trobem una llauna o un paper no està de més recollir-ho, perquè no costa res i les coses s’han de deixar com les hem trobades o millor.
Si la nostra consciència va més enllà, es pot participar en accions com la que vam fer amb el cau. Vam quedar de bon matí directament a Collserola, Depana va posar les eines, els tècnics ens van explicar quines tasques havíem de dur a terme i algunes indicacions de com fer-ho de la millor manera, i cadascú va escollir allò que li venia més de gust. Jo em vaig dedicar a arrancar arbres cremats (si, si, això és el que em venia de gust!). També es podien plantar arbres i regar alguns que s’havien plantat al desembre. Les tres hores que vam estar treballant es van passar molt ràpid i vam fer prou feina. Crec que en pocs mesos hi tornarem; per això, deixo aquí el telèfon de l’Espluga Viva per si algú es vol informar de quan anem i s’hi vol afegir: 934733909.
Suposo que molts ja coneixeu els camps de treball; molts es dediquen al medi ambient. Normalment duren una quinzena i l’organització posa l’allotjament i el menjar. Crec que és una experiència maca perquè coneixes un lloc nou i gent nova de tot arreu, i el més important és que fas una feina molt profitosa. Si algú està interessat, a Gencat (dins de joventut) podeu trobar-ne algunes propostes; els camps que es fan dins de l’Estat costen uns 70 euros i els internacionals un 100 euros. Jo no he anat mai com a participant, per falta de temps, però en tinc moltes ganes!
