L’ajuntament té seu sota un pont, el capellà pobret fa missa al bar, i de camp de futbol ja no en tenen per què és un esport passat de moda! January 23, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 5commentsFarà uns sis anys que sóc cap al cau, durant aquest temps he fet un parell d’excursions al trimestre. Mirem de fer les sortides a la muntanya o a pobles que tinguin una història o un entorn especial. Quan anem a la muntanya hem de tenir molt de compte perquè hi han molts espais protegits on no es pot acampar, i en cas que t’enxampin et multen. Dormir en un poble també és complicat. S’ha de tenir en compte que el pressupost de les excursions és bastant limitat, i que per començar ja em de pagar el transport, així que, sempre fem l’intent de dormir gratuïtament. Si en el poble on anem hi ha algun cau encara tenim alguna possibilitat, però si no es així ja podem anar pujant el preu perquè haurem de pagar terreny, càmping, alberg o casa de colònies. Una excursió de dos dies pot costar fins a 25 euros, preu que sota el meu punt de vista és exagerat, a més de que ens hem trobat amb famílies que no podien assumir aquesta despesa.
Allò que em molesta i em desespera és que tant en els pobles com a les ciutats hi ha molts equipaments que són públics, es dir, són de tots i els mantenim entre tots, i molts d’aquests espais estan inactius durant hores, dies, i nits. Per què no em d’aprofitar-los? Podríem fer un bon ús tant els caus i els esplais com les entitats o associacions, per dormir a les excursions, fer trobades, dinars , tallers, etc. Puc entendre que coordinar diferents activitats tant diverses com una escola de dilluns a divendres i una excursió de cau de dissabte i diumenge pot semblar-li complicat al funcionari de torn, i ja més en serio suposa un sou (has de pagar al conserge per a que vagi a donar i recollir les claus, i clar són hores extres) però crec molt seriosament que val la pena. Parlant com a membre d’un agrupament, deixant així de banda les que puguin ser les problemàtiques d’espais d’altres entitats (que els hi ha, per què espais sempre falten) crec que els ajuntaments que representen a la població no ens ajuden res, i per el que he vist durant aquests anys crec que el principal motiu és la mandra i el no voler buscar-se suposats problemes o mal de caps que suposadament els hi donarà deixar-nos unes claus per unes hores. No ajuden perquè no ens posen en contacte amb associacions i per què no ens cedeixen els seus espais ni per una nit, de 20h del dissabte a 9h del diumenge; em pregunto si això és demanar tant. A més sovint donen un tracte que deixa molt que desitjar: et presentes i expliques el motiu de la trucada, i en la majoria de casos diuen “no no, aquí al poble no tenim res”. Molt bé, doncs deu ser que l’ajuntament té seu sota un pont, que les entitats estan al pont del costat, que l’escola es fa al mig de plaça més gran del poble, el capellà pobret fa missa al bar, i de camp de futbol ja no en tenen per què és un esport passat de moda! Quins nassos!!! Almenys podrien dir la veritat i no prendre’ns per idiotes. M’agradaria saber si passaria el mateix si truco en nom de una empresa o quelcom similar que està disposat a pagar per l’espai, ja veuríem si hi ha tants problemes.
Avui he somiat que no podia comptar amb vosaltres January 14, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 2commentsMoltes vegades somio coses que m’impressionen molt i després m’estic tot el dia pensant en els detalls que recordo i en per què hauré somiat això. Avui algú m’ha ajudat a donar-li un sentit a l’últim somni, i pensar-hi m’ha angoixat molt.
M’ha costat adonar-me que a mi les piles també se m’acaben. Hi ha una dificultat que se’m presenta un cop i un altre i un altre, fa anys que l’arrossego. Més que una dificultat és un espai on sempre hi han situacions complicades, i ara que estic arribant al meu final en aquest espai, també estic arribant al límit de la meva paciència. Suposo que inconscientment tinc molt present que això s’acaba i per això em permeto el luxe d’estar-ne farta!
Ho he gaudit molt, però també he patit massa. Sembla un pantaló que es trenca per un costat: l’arregles i tots contents, però en poc temps es trenca per una altra banda, i així contínuament. No he buscat la perfecció sinó que he buscat la normalitat. Potser no he encarat bé els “problemes”; segurament ha estat això. Ara em queda poc temps per posar-hi remei, en tot cas vagin les coses com vagin em quedaré només amb les bones.
Em sap greu que a tot arreu sigui capaç de gaudir moltísim de les petites coses, i que allà quasi no he pogut fer-ho perquè, clar, quasi no he pogut estar jo mateixa. Quan agafes un rol és molt difícil deixar-lo: ja has creat unes expectatives bones o dolentes que et veus obligat a complir.
Els canvis d’actitud són bàsics per solucionar conflictes. En aquest últim cas, potser sóc la única en veure la magnitud de la tragèdia ( és una manera de parlar, al meu somni si que era una tragèdia molt gran), i no perquè sigui molt negativa si no per què l’experiència t’ensenya molt. I jo, clar, he d’aprofitar aquesta experiència per a actuar de la manera més intel·ligent. Aquest últim “detall” m’ha fet adonar-me de què no suporto en algú: el no saber quin és el lloc de cadascú.
“Va arribar al bosc, al poblat dels nans artesants, i es va voler quedar. No va voler saber-ne res de la importància que tots els nans donaven a la continuïtat de l’ofici i a la forma en com s’elaboraven els productes. No va fer massa cas dels consells dels nans més vellets, i va prendre com a objectiu millorar la producció del poblat”
Com creieu que va acabar la història d’aquest petit nan? Però el que encara em preocupa més: com va afectar tot això a la producció del poblat?
A l’escola hem de ser-hi tots! January 12, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 6commentsPotser molts ho desconeixeu , però el fet és que les persones amb discapacitat tenen l’opció d’anar a escoles ordinàries. Hi ha qui diu que la seva presencia pot perjudicar-los a ells mateixos i al ritme del grup; d’altres, però, estan a favor perquè troben molt important la seva integració i creuen que és possible compartir aula sense que ningú surti perjudicat.
Al meu parer, hem de recolzar l’escola inclusiva perquè les persones amb discapacitat no poden quedar al marge de la societat: uns i altres hem de créixer junts perquè formem part de la mateixa comunitat. Però no només s’ha de pensar en la integració sinó que a més s’ha de pensar en el desenvolupament d’aquestes nenes i nens. Per a que puguin explotar al màxim els seu potencial cal que tinguin els especialistes i l’entorn més adequats. Això vol dir una inversió molt important de diners i esforç en educació.
Actualment, a Catalunya, si un nen té alguna discapacitat i va a una escola ordinària, la Generalitat examina el cas i si ho creu convenient li assigna un zelador. La formació requerida per a desenvolupar aquesta tasca és el títol de batxillerat, títol que, evidentment, no acredita cap coneixement en educació especial, però que significa per a l’administració pública un sou baix. Tot i que les persones que desenvolupem aquesta tasca ho fem amb tota la bona intenció del món, molts tenim certa formació en l’àmbit educatiu, i en molts casos estem assessorats pel psicòleg del nen o la nena; tot i això, dic, ens falta formació especifica. Sempre depèn del cas, perquè hi ha nens amb més o menys problemàtiques. Hi ha casos on seguint una sèrie de pautes ja n’hi ha prou, però hi ha d’altres que requereixen d’un tractament molt més complex, i a l’escola ordinària el “tractament” és molt limitat, perjudica el desenvolupament del propi nen o nena, l’estat d’ànim de la mestra i la zeladora, i el funcionament del grup.
Si la inversió i la forma han de continuar sent les mateixes, més val que aquests nens i nenes facin escola compartida, per poder avançar amb especialistes però a més relacionar-se amb companys “normals” que tenen conductes “normals”. El que no es pot permetre és que en nom de la integració el seu potencial quedi limitat.Si realment se’ls vol “incloure” calen molts diners i molts canvis estructurals. Algunes tasques que a primer cop d’ull estarien pendents: millorar els programes i les pràctiques per cobrir les necessitats de tots els alumnes (paraula màgica: adaptació curricular), augmentar el nombre de especialistes per escola (mestres d’educació especial, psicòlegs, logopedes, fisioterapeutes, etc.), adaptar els centres, i redefinir les responsabilitats del mestre d’educació especial.
5 sorpreses? January 11, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 4commentsEl meu solet m’envia un meme, fins fa poc no sabia el que era, i el que he d’explicar són cinc coses que en un principi no se saben de mi…serà difícil trobar-ne tantes perquè com no callo ni sota l’aigua hi ha poquetes coses “amagades”. Però bé, a veure si sorprenc algú!
- Desde molt petita dedico bastant temps a dibuixar plànols de cases, i també de pobles sencers. Tot creació pròpia.
- Tinc tres ronyons.
- M’agrada molt molt molt el regeeton (no sé si s’escriu així)
( les meves neurones s’estan esgotant de tant pensar…)
- Possiblement aquest serà l’últim any al cau i em quedo amb moltissimes ganes de fer ruta maca de debò pels Pirineus.
- Quan en un programa de la tele es troben amics o familiars que feia molts anys que no es veien, quasi sempre acabo plorant….no especificaré el programa perquè encara em queda un poquet de dignitat.
Bueno, li enviaria això a algú però no conec massa gent a la “xarxa” i a més no se com es fa, a veure si després m’informo…
