November 25, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 5commentsHi ha dies que els aprofites molt, com ahir, i hi ha d’altres que no fas res de bo, com avui. En aquesta mena de dies, com el d’avui que només he anat a treballar i quatre coses més , a mi em pesa la consciència i em costa dormir-me. Per què em falta voluntat per fer que cada dia sigui de profit? Perquè sóc una persona amb no tanta voluntat com jo voldria? Per matinar i fer aquella llista de coses que diu: portar ordinador a arreglar, trucar ginecòleg i dermatòleg, portar roba per donar , etc. Per sort demà serà dels de profit (anem a unes jornades de formació de teatre i resolució de conflictes, ja explicaré per aquí com ha anat!). Però ara quan més trigui en arrossegar-me al llit més imbècil em sentiré demà a les 7h quan el despertador comenci, literalment, a donar pel sac! . Així que bona nit!
Una observació, un comentari, un pensament… no dubto de la bona voluntat de moltes dones i homes de fer actes com cal en contra de la violència de gènere però s’ha d’anar amb compte amb el que es fa, és un tema massa delicat.
Jo per aquest dia faig un silenci.
http://www.fotolog.com/myrubberboots
mentides, tot mentides. November 19, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 3commentsMentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que a Barcelona tots som ciutadans
Mentides, son mentides, sou ciutadans, son mentidesDiuen que som ciutadans, que tots som importants
Que compten amb nosaltres que no només som votants
Que no som pas estranys, desconeguts en cap cas
Però a l’hora de la veritats on foteu les promeses
les ajudes les reformes, els salaris són de broma.
Les pensions que mai no donen i pel carrer sabeu que hi dormen
Com pot ser això que no hi toques?
L’estat de3l benestar amb el que vareu fanfarronejar
Ona ha anat a parar quan declaraveu la guerra
Quan al món veu aterrar, la prepotència vau mostrar
Si el petroli va embrutar, la sanitat vau tacar
I les reformes salarials?
Patètics polítics si aixó es un bacanal
I una nova visió de l’estat
Patètics polítics si aixó es un bacanal
Mentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que tots som iguals davant la llei
Mentides, son mentides, diuen que a la Garriga tots som ciutadans
Mentides, son mentides, sou ciutadans, son mentides
Per tu és un idil•li,
BCN capital de l’especulació per mi un cementiri
Enterrant en vida als jugadors de la partida, quin deliri!!
En aquesta ciutat presó no hi ha ningú que respiri
Millor serà que oblidi i que marxi a l’exili
Per això em faig de la tinta un refuig
una zona d’acollida per aquell qui fuig
i mostra el rebuig i no acluca els ulls
al gris que empresona els seus ulls
Entre les vostres sobres…
Entre les vostres obres hi ha vides mortes amagades a les ombres…
http://www.youtube.com/watch?v=-iNtWlHc4Is&NR=1
(un tema a part de les meves motivacions per penjar aquesta cançó, és el fet de que escoltant-la em ve a al cap Barcelona, la primavera, un any en concret….)
“Ésto es lo que te pasa,vives condicionado por el recuerdo de una persona que ya no existe en tí,que no pudo” November 6, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 3commentsAvui tenia trenta minuts morts al centre de Barcelona, lloc per on no anava de feia mesos. En primer lloc he decidit anar a menjar una hamburguesa, sempre m’han encantat. He tingut la bona sort d’anar amb temps i de que estiguessin fent una enquesta sobre un menú nou, així que he menjat de gratis i a més estava prou bé.
Després m’he passat per una llibreria, avui he anat directe a l’espai infantil a buscar contes i ha estat una mica decepcionant en un primer moment. Tots massa clàssics, simples, poc interessants. Però entre tanta “vulgaritat” destacava un, un que estava en un lloc marginal, massa a prop del terra i darrera un moble. I aquest era bo, un conte del bons, dels que tenen un argument per petits i per grans, dels que estan molt ben il·lustrats.
El recomano perquè ens dóna forces, forces per intentar fer aquelles coses que un dia no vam poder fer, i vam aprendre erròniament que mai podríem fer. I aquest petit i simple relat m’ha fet pensar que si no tenim aquest esperit de superació, aquesta seguretat en nosaltres mateixos, aquesta passió per la vida, no som res.
El elefante encadenado de Jorge Bucay
