jump to navigation

Si anomeno en veu alta el teu nom et trenques en mil trosets. October 23, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes personals , 3comments

Farà uns dos o tres anys vaig estar un cap de setmana a Santiago de Compostela, allà part de menjar molt bé, mullar-me molt amb la pluja, anar a alguns museus, a la catedral,  i … bé altres coses que no caldria comentar aquí i ara, vaig visitar una exposició sobre un monestir de clausura.

La exposició estava molt ben muntada,  amb pannells i projeccions es volia simular l’interior del monestir, a l’hora que s’explicaven els detall de la vida diària. Però el que més em va agradar va ser un vídeo on una de les monges explicava com funcionava tot.

Va fer una reflexió per mi molt important. Elles tenen dins del monestir un taller on fan diferents coses per vendre i així poder viure del seu treball. Una de les normes més bàsiques d’aquest espai de treball és el silenci. Explicava que aquesta norma està posada perquè el silenci és la millor manera de treballar, d’estar concentrat i fer les coses bé, i jo estic completament d’acord, sempre que el tipus de feina ho permeti clar.

                                                                                                 

Contra més en silenci estàs, més concentrat estàs també i més eficaç és la teva feina. I bé, això és el que avui els hi intentava explicar als nens del menjador on treballo, si sóc una pobre “pluriempleada”.  

October 18, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes personals , 2comments

Cada dia m’endinso en unes coves on hi viuen uns éssers màgics. Són vint i cinc, hi ha famelles i mascles, i la majoria són més vells que jo. La seva vida és molt particular: cadascú té el seu espai on acumula els seus records i algunes vestimentes, les quals són  alguns cops estrafolaris o difícils de combinar. Per si sols els hi costaria organitzar-se però els visitants com jo els ajudem. Tot ho fan una mica o molt diferent a nosaltres, menjar , parlar, ballar, …

  S’aixequen i tots plegats fan un primer àpat, després dediquen unes hores a preparar detalls per a les nostres celebracions, per als nostres moments més màgics. Ells posen el record,  normalment són capcetes amb flors seques o dibuixos o anells de mentida.

Quan la seva jornada de treball acaba toca endreçar la cova, fer compres si escau i pot ser fer alguns jocs.  Aquests éssers són molt diferents a nosaltres perquè quasi mai tenen mals desitjos cap als altres, perquè són innocents com els nostres nens, perquè ells sempre estimen amb passió; segurament la majoria mai han donat tot el seu amor a una sola persona com nosaltres fem, ells donen aquest sentiment de passió, de carinyo i entrega a qualsevol que els cuidi, petonegi i faci riure. Un amor preciós, sincer i innocent.  

Però són molt vulnerables: és molt fàcil fer-lis mal i els hi costa defensar-se.  Molts cops els hi és difícil entendre els seus sentiments, tant els bons com els dolents. També els hi costa expressar-se tant per demanar coses molt senzilles com per dir com es senten, si estan tristos o feliços. Per saber-ho cal parar molta atenció a la seva mirada, als seus gestos, al seu riure, al seu silenci.

 Són especials, això és totalment cert.

Cada nit no, però moltes si…. October 17, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes personals , 2comments

Avui voldria escriure de moltes coses, però és molt tard i vaig molt cansada. Així que per falta de forces  simplement deixaré  l’enllaç amb una  de les cançons més boniques que conec.  (i us dic molt molt fluixet, perquè és molt tard: Bona nit, shshshshshhs…..) http://www.youtube.com/watch?v=BA1WmyfUxeM

Si d’això en diuen civilització, jo me’n torno al 3er món. October 2, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 7comments

Anava al metro, jo de peus, i un seient al meu costat ha quedat lliure però he pensat que per tres o quatre parades ja em quedava on era. Una senyora gran ha fet el gest d’anar cap allà però de cop ha posat una gran cara de fàstic , sense tallar-se un pel, i ha tornat amb el seu marit. M’he mirat el seient i no tenia res d’estrany. M’he mirat a les persones que estaven a un costat i altre, eren dos nois d’una raça diferent a la de la senyora. Llavors he estat jo la que se l‘ha mirat a ella amb una gran cara de fàstic, i he decidit seure-hi jo. He pensat com s’hauran sentit aquests nois si també han vist tots el moviments d’ella, perquè és obvi que és molt desagradable veure que algú no es vol seure al teu costat, i més si tu vas net i amb una actitud tranquil·la.

 

Entenc que l’arrel del racisme és el desconeixement i la por. Barcelona és una ciutat molt acostumada als moviments migratoris, i com ja sabem  la integració d’aquests persones de fora és lenta com la va ser dels nouvinguts de fa cinquanta anys, és una qüestió de generacions, d’evitar el getos i de diners, diners que tinguem per invertir en polítiques d’immigració (on estan els diners? em pregunto de nou). El que jo observo agafant cada dia el metro, a la feina, en el bars, al carrer, és que en la gran  majoria de casos aquestes persones venen a treballar per millorar la seva qualitat de vida i donar una oportunitat als seus fills. Això és el que la experiència em diu, el que jo veig dia a dia, per tant ni tinc tant desconeixement ni he de tenir tanta por perquè faig cas del que els meus ulls veuen i no de rumors, ni de notícies alarmistes, ni de la irracionalitat de la por.

 

També hi ha molta gent que pensa que quan va néixer a Barcelona li van donar un paquet d’avantatges de les que només ell pot gaudir, i qui no és d’aquí no en té dret. La immigració ha d’estar controlada perquè no hi hagin persones sense treball, ara mentre hi hagi treball s’ha d’acollir a tot aquell que ho desitgi i necessiti.  Deixar la casa, la família i els amics no és plat de bon gust i si es fa és per una raó de pes, en el cas de la majoria de les persones immigrades del tercer món es tracta de una qüestió de supervivència.

 

Està clar que l’objectiu principal dels països del primer món hauria de ser  fer el possible per ajudar als països més necessitats, ajudar a que per ells mateixos és desenvolupin; però ni fem això, si no que a més encara els trepitgem més i quan venen no els volem aquí. Egoisme.

 

Aquesta lletra és prou bona: 

POLE MAN
Dr. Calypso

De l’àfrica va haver de marxar
per poder-se alimentar
Despres de voltes, voltes i més voltes
al Maresme va a parar

Treballa tot el dia de sol a sol
i viu amb deu més
no té cap company i ni tan sols
una amiga amb qui dormir

I encara el tracten d’inadaptat
i el tenen marginat
si d’això en diuen civilització
jo me’n torno al 3r món.

http://www.youtube.com/watch?v=DY4z-mBB-aw