Els bressols els carrega el diable! May 18, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , trackbackAvui és l’aniversari de la meva tata Flor! És la germana de la meva mare i viu a Binefar, Huesca. A les meves deu que són les seves onze l’he trucat per cantar-li el “cumpleaños feliz”. Em tingut la típcia conversa de com es presenta el dia, si ja té regals, qui la felicitat ja, etc. Però no ha estat una conversa avorrida perquè mai ho és amb ella. Per a mi ella és molt molt molt especial, perquè quan jo vaig néixer es va venir per uns mesos a cuidar de mi (i després també quan va néixer la Nuri), i crec que deu ser per això que quan l’abraço em sento molt a gust, molt segura i molt tranquil·la. Crec que per força s’ha de crear un voncle molt especila i molt estret amb qui té cura de tu els primers mesos.
I bé, ja que estic parlant de tot això dels nadons i la criança volia fer referència a un escrit que han penjat al fòrum del Racó Català. En aquest escrit és diuen moltes “animalades” totes en base al supòsit de que és dolent posar als nadons al bressol, perquè :
“Es substitueix l’escalfor humana per coixins, ossets de peluix, llibres, animals de companyia…. Una muralla d’emocions s’aixeca entre els cossos d’uns i altres, una muralla que les criatures es veuen forçades a construir en contra de la seva necessitat immediata de proximitat física.”
I el suposat resultat, d’aquest suposat error, és que:
“Les criatures es revolten i ploren reclamant l’afecte que els hi és negat, fins que aprenen a ser dòcils i submises. En resum, ens reprimeixen des de ben petites a sentir plaer i a expressar els sentiments amb el cos, negant els nostres desitjos, i així es van construint sentiments ordenats, regulats i reprimits a disposició d’una societat jeràrquica i competitiva.” Doncs bé, el que jo crec és que en primer lloc per una qüestió de seguretat és millor que el nen dormi al seu bressol ja què la mare al llit es pot moure, donar-li algun cop , etc. Però bé això no és el més important, el més important és que el nen és un individu independent que com a tal des de que surt del ventre de la seva mare, menja, caga, riu, respira, i dorm independentment a ella. I no: no és cap trauma; i no tots els nadons ploren quan els posen a dormir, com tampoc ploren quan els estires a la manteta al terra, ni a la gespa, ni quan els poses a la seva cadireta a la cuina. Els nadons ploren perquè tenen gana o per les dents, o per algun dolor. A vegades ploren perquè volen estar en braços d’algú, i depèn del moment se’ls pot agafar i depèn del moment si s’està cuinant o treballant no es pot, i NO PASSA RES.
No tenen una frustració per dormir al seu llitet, pot ser que mai plorin per aquest motiu, com és el cas de la meva cuqueta que quasi mai ha plorat quan la hem posat a dormir, per què no és gens dramàtic ni dolent.
Si dorms amb el teu nadó durant mesos o fins i tot per un parell de anys crees un vincle de dependència molt perjudicial per les dues bandes, com les mares que donen el pit durant anys, que jo crec, tot i que aquest tema el desconec bastant, que estan creant un vincle de dependència molt estrany amb el seu fill/a. Un pot ser molt afectiu amb els nadons però fomentant a l’hora la seva independència.
I a part volia comentar una opinió que ha donat una professora que afirma que la solució de tot és estimar. Em ric, em ric perquè els nens tenen caràcter i bons i mals hàbits depenen de com els han criat a casa, i també del que els hi han permet o deixat de permetre a l’escola, a casa dels avis, a l’esplai, etc. Llavors segons la seva teoria he d’entendre que la violència a les aules, l’absentisme i els fracàs escolar, es soluciona amb “una pizquita de amor”. Bé, que deixi la docencia i vagi a predicar per tots els instituts de secundària per tal de il.luminar el camí dels milers de professors que encara tenen problemes a a les aules.
I que ningú pensi que tinc res en contra de la calor humana: la meva cuca és un nadó molt feliç, molt alegre i super mimada pels meus petons i les meves abraçades!
Comments»
Felicitats per el teu nado, que de segur que el fas molt feliç.
i es clar que el que diuen es una bestiesa, la meva de cuqueta ja té 26 anyets i mai va dormir amb mi, sempre en el seu bressol, de més gran al seu llitet, sempre feiem el sopar juntes a la cuina. Ella aseguda en el marbre d’on no podia caure i jo explicant-li com feia el sopar…..i tantes altres coses.
Mimitos, petonets, i que plori de tant en tant que no els hi fa gens de mal, sempre que estiguin bé.
felicitats per la petita dons.
Ohhh si és que ets un encant kn vols jeje, l’article que proposes i els punts de vista són interessants, després ja són coses de cadascú i les seves creençes, jo només dic que la meva àvia em va criar i la tinc en un pedestal :) salut Mercè :).
Mercè no hi ha com tenir sentit comú i fer les coses de manera natural. M’agrada llegir-te perquè ara s’ha posat de moda aquestes bestiesa de dormir amb els nens petits. Però en parlarem d’aquí uns anys quan això hagi fet el seu efecte. Dormir sol i tranquil, sense dependències és també un aprenentatge. Com més avia t el comencem millor, sense treure res de le s coses que fan falta: amor, caricies, petons mimos, cançons, jocs i tot el que faci falta. Gràcies bonica.