jump to navigation

Els bressols els carrega el diable! May 18, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 4comments

Avui és l’aniversari de la meva tata Flor! És la germana de la meva mare i viu a Binefar, Huesca. A les meves deu que són les seves onze l’he trucat per cantar-li el “cumpleaños feliz”. Em tingut la típcia conversa de com es presenta el dia, si ja té regals, qui la felicitat ja, etc. Però no ha estat una conversa avorrida perquè mai ho és amb ella. Per a mi ella és molt molt molt especial, perquè quan jo vaig néixer es va venir per uns mesos a cuidar de mi (i després també quan va néixer la Nuri), i crec que deu ser per això que quan l’abraço em sento molt a gust, molt segura i molt tranquil·la. Crec que per força s’ha de crear un voncle molt especila i molt estret amb qui té cura de tu els primers mesos.

I bé, ja que estic parlant de tot això dels nadons i la criança volia fer referència a un escrit que han penjat al fòrum del Racó Català. En aquest escrit és diuen moltes “animalades” totes en base al supòsit de que és dolent posar als nadons al bressol, perquè :

“Es substitueix l’escalfor humana per coixins, ossets de peluix, llibres, animals de companyia…. Una muralla d’emocions s’aixeca entre els cossos d’uns i altres, una muralla que les criatures es veuen forçades a construir en contra de la seva necessitat immediata de proximitat física.”

I el suposat resultat, d’aquest suposat error, és que:

“Les criatures es revolten i ploren reclamant l’afecte que els hi és negat, fins que aprenen a ser dòcils i submises. En resum, ens reprimeixen des de ben petites a sentir plaer i a expressar els sentiments amb el cos, negant els nostres desitjos, i així es van construint sentiments ordenats, regulats i reprimits a disposició d’una societat jeràrquica i competitiva.” Doncs bé, el que jo crec és que en primer lloc per una qüestió de seguretat és millor que el nen dormi al seu bressol ja què la mare al llit es pot moure, donar-li algun cop , etc. Però bé això no és el més important, el més important és que el nen és un individu independent que com a tal des de que surt del ventre de la seva mare, menja, caga, riu, respira, i dorm independentment a ella. I no: no és cap trauma; i no tots els nadons ploren quan els posen a dormir, com tampoc ploren quan els estires a la manteta al terra, ni a la gespa, ni quan els poses a la seva cadireta a la cuina. Els nadons ploren perquè tenen gana o per les dents, o per algun dolor. A vegades ploren perquè volen estar en braços d’algú, i depèn del moment se’ls pot agafar i depèn del moment si s’està cuinant o treballant no es pot, i NO PASSA RES.

No tenen una frustració per dormir al seu llitet, pot ser que mai plorin per aquest motiu, com és el cas de la meva cuqueta que quasi mai ha plorat quan la hem posat a dormir, per què no és gens dramàtic ni dolent.

Si dorms amb el teu nadó durant mesos o fins i tot per un parell de anys crees un vincle de dependència molt perjudicial per les dues bandes, com les mares que donen el pit durant anys, que jo crec, tot i que aquest tema el desconec bastant, que estan creant un vincle de dependència molt estrany amb el seu fill/a. Un pot ser molt afectiu amb els nadons però fomentant a l’hora la seva independència.

I a part volia comentar una opinió que ha donat una professora que afirma que la solució de tot és estimar. Em ric, em ric perquè els nens tenen caràcter i bons i mals hàbits depenen de com els han criat a casa, i també del que els hi han permet o deixat de permetre a l’escola, a casa dels avis, a l’esplai, etc. Llavors segons la seva teoria he d’entendre que la violència a les aules, l’absentisme i els fracàs escolar, es soluciona amb “una pizquita de amor”. Bé, que deixi la docencia i vagi a predicar per tots els instituts de secundària per tal de il.luminar el camí dels milers de professors que encara tenen problemes a a les aules.

I que ningú pensi que tinc res en contra de la calor humana: la meva cuca és un nadó molt feliç, molt alegre i super mimada pels meus petons i les meves abraçades!

Lechazo al horno May 17, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes personals , 5comments

Ahir va ser l’aniversari del meu company de pis i amic Josema. Amb la intenció de fer-li molt feliç  li vam fer una sorpresa: vam cuinar Lechazo, plat típic de la seva terra Valladolid. Ni jo que sóc catalana, ni la Paula que és valenciana ho havíem ni vist ni provat mai però va ser tant senzill com seguir la recepta treta d’internet. Va quedar molt bo i  ell va dir que era el millor Lechazo que havia provat mai perquè estava fet amb molt de carinyo. Per què com diu Tita de Como agua para chocolate, el secret és cuinar amb molt d’amor.

 

 

 

Acabado del plato / LV

Ingredientes:

Elaboración:

El lechal, también llamado lechazo, es la cría de la oveja que se sacrifica a los 25-30 días de vida con un peso vivo de 10-12 kilogramos, que se traduce en un peso en canal de 5-6 kilos. Puede tener hasta un 9% de grasa debido a que al alimentarse exclusivamente de leche, acumula mucha grasa, nutriente abundante en la leche de oveja.

El ternasco es un lechal algo mayor, típico de Aragón, Cataluña y Levante. El cordero pascual, también llamado pastenco, nace en la época de Navidad, de ahí su nombre, y se destina al matadero hacia la edad de tres meses. A veces completan su lactancia con pastos, de ahí el nombre de pastencos.

Bueno, pues hoy vamos a asar medio cordero lechal, de unos dos kilos y medio de peso, suficiente para cuatro personas. Tendremos por tanto, una pierna y un costillar y el rabo o el riñón. Se trata de saborear su deliciosa carne sin añadirle ningún ingrediente que esconda su sabor. Por eso, este plato es muy simple. Sólo necesita tiempo y mimo.

Encendemos el horno. Lo precalentamos a 160 grados. Lo ideal es meterlo en una gran fuente de barro ovalada que habremos untado con manteca. Manteca de cerdo o de vaca, lo que más a mano tengan. Untamos también ligeramente la carne. Lo salamos. Lo colocamos en la fuente y añadimos dos o tres vasos de agua. Lo metemos en el horno. Y debajo colocamos otra fuente repleta de agua en la que hemos puesto una cabeza de ajos aplastados con su piel.

El objeto de esto último es que el interior del horno tenga siempre humedad, para que no se seque el asado, sin tener que poner la carne en contacto directo con el agua. Tenemos que asarlo. No cocerlo. Los ajos aportarán un delicado aroma. Bueno, pues ya está. Esto no tiene más misterio. Y ahora, un par de cervecitas a mano y el reloj a la vista. Con hora y media bastará. Pero ojo: a los 40 minutos, daremos la vuelta a la carne, añadiremos agua, si es necesario a la bandeja del cordero y lo dejaremos otros 40 minutos.

Pasados estos, sacamos la fuente, comprobamos si tenemos jugo. En caso contrario añadimos algo de agua, ponemos el jugo de medio limón –ojo, no sobre la carne– subimos el horno a 180 grados y lo dejamos cinco minutos, que se tueste por un lado. Lo volvemos a sacar, le damos la vuelta a la carne, y otros cinco minutos. Y se acabó.

No pongan entrantes fuertes. Se trata de comer lechazo asado. Se acompaña con una fresca ensalada de berros, canónigos, escarola o simplemente lechuga, que sirve para ayudar a la disgestión y refrescar la boca. No pongan patatas. La carne de lechal es deliciosa y no necesita ningún acompañamiento. Háganme caso y comprenderán la razón de ese dicho popular: ¡lo mejor del asado son las patatas! Pues no. Con este corderito, no.

Ben a dins May 4, 2008

Posted by Mercè in : Cosetes personals , 4comments

Avui la recordaràs, perquè avui a tots ens toca pensar en elles. Aquest cop no la pots trucar, ni tampoc li pots fer cap regal. Quan hi pensis recordaràs que et va donar la vida, que et va estimar i que et va cuidar. Aquest serà el teu regal: portar-la dins, ben a dins; però no serà un detall només d’avui, això serà per sempre.

 

perquè avui les persones amb les que encara fas el camí també l’hem recordat