Posted by Mercè in : Cosetes personals , trackback
Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya.
Tot el que es veia era seu:
terres, pous, arbres i cases.
I al matí des de la torre
cada dia les comptava.
La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava;
perquè de comptar en sabia,
però amor no li'n quedava:
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.
Un dia un noi del seu regne
Vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista, però clara. (bis)
"¿Quan vindrà el dia que l'home
valgui més que pous i cases;
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
¿Quan vindrà el dia que l'home
no se'l pese amb les balances?"
El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades;
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.
Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s'ajunten els homes
rient i plorant la canten. (bis)
Comments»
Si quant vindra aquest dia, de mentres cantarem la cançó.
No vull ser negativa, però creieu que vindrà mai aquest dia?
Això sí, l’esperança sempre la tenim…
Eii ja trobava a faltar els teus escrits eh… M’agrada! em recorda alguna cosa…
Sempre hem de pensa r que vindrà aquest dia, no pas amb esperança, sinó amb convenciment. Tossuts!