March 15, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , trackback
Jo, on es pot sentir la seva remor i també la seva olor. Respiro fons.
Només em vull treure les carregues i seguir caminant, perquè dins de l’aigua estic completament sola amb els meus desitjos i també la meva consciència, que els dies que pesa massa allà dins sembla més lleugera. No t’espantis si un dia no et parlo, és només que el meu cap roda perdut per aquell fons blau.






Comments»
Endevant , respira, alleugat, i continua el cami.
Sona trist, però és preciós…
Res com tornar a casa. La foto és preciosa; trista, nostàlgica, però preciosa ;)
Besets!