January 22, 2008
Posted by Mercè in : Cosetes personals , trackbackAhir eren les nou de la nit i jo anava de camí cap a la granja, passant pel llac i després pel camí entre els camps. Era de nit però ho podia veure tot perfectament, a més hi havia lluna plena i jo caminava mirant cap a munt perquè aquí sempre fa mal temps i és difícil trobar una nit per poder gaudir de l’espectacle de les estrelles.
M’agrada molt la muntanya , el camp i els boscos. Abans em feia por estar-hi per les nits i a campaments havia arribat a fer-me autentiques trinxeres de roba per “protegir-me”; però jo també era diferent, molt més insegura. Ara no em fa cap por, ara tot ha canviat per dins meu.
I fent aquest camí pensava en que tinc moltes ganes de que sigui Setmana Santa perquè espero poder anar de campaments amb el cau, pujar a l’autocar, desconnectar el mòbil i perdre’m. Baixar de l’autocar i sentir aquella olor a muntanya. Uns dies aïllats en algun indret molt verd.
Aquesta tarda estava amb les nenes a la cuina, escoltàvem alguna cançó country crec i estàvem molt a gust les tres. He recordat que ahir a la nit no estava tant a gust perquè aquest dies han hagut novetats i tot ha anat massa ràpid, tant els fets com els meus canvis de “sentiments”; i que tot plegat m’havia fet tenir la sensació de no poder somiar desperta.
Però aquesta sensació de vertigen ja ha passat perquè no m’agrada estar massa estona ni trista, ni confosa, ni de sabuda, ni enfadada. No fa per mi.
S’acaba el dia amb una mica de mal regust de boca perquè una de les meves millors amigues m’ha explicat que no pot fer un mòdul per el seu impediment físic, ella pot fer la feina que requereix el títol però diuen que li tocaria fer d’altres coses i que no podria. Injust, la vida ho és massa cops.
I sabíeu que? M’encanta la Bachata! Aquí enllaço la que crec que és la meva cançó prefrida, escolteu-la!!!! Jo hi vaig estar molt enganxada un estiu, quan semblava que estava deprimida per un noi… ai quanta tontería que arribem a portar a sobre!
Comments»
Hola!!!!!! Tens dies genials de veritable inspiració “escritoril”, d’altres (els menys) no t’entenc gaire (deu ser cosa de l’edat -la meva, no la teva-), però sempre m’agrada llegir-te.
Avui ha estat el primer dia que m’he entretingut a xafardejar tranquilament en el teu blog. I coincideixo amb algunes de les opinions que he llegit al respecte sobre el mateix: És molt bò!
Una abraçada mooooolt gran.
mil besets MCarmen!!!!!!!!!!!!!!
Jejeje plores ara quan portes el genoll pelat?
S’han de fer encara moltes passes endavant per a solucionar les injusticies que hi ha amb la gent amb algun impediment.
Enlloc com a la muntanya: silenci, natura i la senzillesa quasi màgica de la que no gaudim entre ciment.
Ostres per semana santa va esser el meu primer campament i la primera nit fora de casa quins records.
saps una cosa, la lluna que miraves a Escòcia, era la mateixa que mirava a Reus, tan lluny i ens uneix la mateixa lluna, que per cert estava maquísima
salutacions i petonets