Pares i mares?pq??? December 20, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , trackbackAra treballo fent-me càrrec de dos nens i que aviat seran tres. Estic tot el dia amb ells mentre els pares treballen a la granja i a les terres. Pensava en com els estan educant i en certes actituds que tenen, sobretot la mare. Llavors m’he preguntat perquè volen tenir tants fills (ella en vol més). No divagaré al respecte de perquè em pregunto el perquè precisament ella en vol tenir més, però si respecte a perquè volem tenir fills, en general.
No som animals i per tant podem escollir tenir-los o no, ningú ens obliga. Així que pensant en els possibles motius n’he tret els següents: perquè toca, perquè volem deixar alguna cosa nostra quan ja no hi siguem o perquè volen crear un ésser amb la persona que estimen.
Però clar tenir un fill és una cosa molt seria, perquè és una responsabilitat molt gran ja que la vida d’aquesta personeta estarà 100% condicionada per com el tractis i l’eduquis. No és una tontería, i tinc més que comprovat que no tothom val per criar un nen: per sacrificar-se, per ser objectiu, per donar una bona educació, etc.
Aquí a Escòcia els nens no van al cole fins als cinc o sis anys, mentre tant van a llocs tipus “playhouse”, on les educadores tenen una titulació molt bàsica i no es treballa gaire de currículum. Crec es desaprofiten anys del nen perquè podria estar aprenent un munt de coses, i a més tota la educació recau en els pares durant els 5 primers anys, i això sincerament fa por. En primer lloc perquè 4 ulls veuen més que dos, i en segon lloc perquè no tothom coneix les etapes d’aprenentatge i d’autonomia que un nen ha d’anar assolint, o quins comportament són normals i quins no, etc. I podríem pensar: “bé, el pediatre anirà veient si tot és correcte”. Doncs no, em faig creus del que han passat per alt alguns pediatres.
Vull tenir fills perquè m’agrada participar de l’educació dels nens, aprendre d’ells, i viure de la màgia de la seva infància. Com també m’agrada la idea de que un fill es vagi fent gran i poder compartir experiències amb ell, com un viatge, una ruta per la muntanya, una festa, etc. Poc a poc vaig aprenen sobre la responsabilitat que comporta tenir un fill i tot i així, si en tinc, segur cometré molts errors. Però vaja, que més val pensar-s’ho molt i tenir molt clar el perquè, que no sigui “perquè tinc trenta i toca”, que això es tant esgarrifós com la gent que diu que fa magisteri “perquè m’agraden els nens”.
He acabat les meves divagacions pensant que s’hem passarà l’arrós i em quedaré sense viure una experiència que crec que pot ser molt maca, si no la més maca de totes! Perquè a més tinc la convicció que més val tenir els fills jove, quan un té més energia i ganes de marxa, de fer coses i d’anar d’aquí allà.
aquesta cançó és molt maca, i per cert que una cançó també pot donar joc per ensenyar moltes coses a un nen o a un jove, a cualsevol.
Comments»
Gran tema el que toques! La de gent que sí, que diu que vol tenir fills perquè ja toca, o bé perquè els amics en tenen i no es volen quedar enrera o, simplement, perquè és el que s’ha de fer i punt i no s’ho pensen massa. No crec que la majoria s’ho rumii massa a l’hora de la veritat. Potser si ho fessin la natalitat baixaria encara més. Tot i això, a mi personalment, és un tema que no em preocupa. Si algun dia sóc mare, vull ser una mare madura. Amb això no dic de 40 anys però si de trenta i tants. Vull haver viscut i això poder aportar al fill coses com valors, històries, fets, maduresa, seguretat…, coses que crec que encara no li puc donar perquè em queda molt per descobrir i fer. Segurament, en el moment de la veritat, mai ens sentirem prou preparades…
Besades!
De veritat que sí que és un gran tema. Les raons de la Mercè em semblen més que vàlides per a tenir un fill: educar-lo, compartir, fer coses amb ell, tenir-lo amb la persona que estimes. Però jo crec que fins i tot ara qque podem triar, la raó més vàlida que podem tenir per a tenir un fill serà sempre una raó emocional, (raó poc racionl, encara
Ui! Se m’ha disparat abans d’hora…
(raó poc racional, encara que sembli contradictori) vull dir il·lusió per veure’l créixer i aprendre junts, donar i rebre amor i trendresa i sobretot viure el miracle de la vida. Perquè la responsabilitat d’educar-los bé, seria tant bo que tothom la tingués, però mai no és un motiu com per a tenir-lo. I d’inconscients … el món n’està ple. M’alegro que també hi hagi persones conscients com vosaltres i us desitjo a totes dues una maternitat desitjada, en el moment adequat i molt feliç, com la meva.
I disfruta dels nens, Mercè, encara que no siguin els teus, sempre aprendràs coses tractant amb nens. Petonets.
bones!!!! gràcies pels vostres comentaris!
si crec està bé això de tenir els fills quan un ja es ben madur, però també sé per experiència que donen molta feina i que a més s’ha de tenir molta energia, sobretot si es volen compartir moltes experiències amb ells.
i si estic disfrutant molt d’ells, com ja he fet en les feines anteriors, però tot i així ell està sent molt difícil, però poc a poc. Ara els tinc molt a prop tb a casa pq m’han regalat un calendari amb fotos seves!
besets!!!
Molt interessant això de que els nens no vagin a l’escola fins als 5 o 6 anys… Penso que és una bona manera de poder disfrutar dels teus fills una miqueta més. Quan comencen l’escola el temps comença a ser molt més compartit… els nens ja entren en una rutina, pot ser una mica dura per a tan curta edat, no?
La meva mare va ser escolaritzada amb aquesta edat, doncs vivien a un poblet i les coses no eren gaire fàcils. També va deixar d’anar a escola molt jove, per poder treballar i ajudar a casa, doncs eren 9 germans… abans, no es donava tanta importància al benestar econòmic dels fills.Al que anava: doncs que ma mare és una persona preparadíssima per a fer un munt de feines i sempre s’ha pogut guanyar be la vida; les dificultats també t’ensenyen i t’espabilen… Avui en dia volem donar una preparació als nostres fills, moltes vegades exagerada, doncs està bé que els nens aprenguin coses durant els seus primers anys de vida, què bé és cert que són com esponges, però una sobreestimulació tampoc és bona. Jo mai havia pensat que un nen pogués tenir estrés , i ara ho estic veient en molts dels nens amb els que treballo.
No cal educar-los per a que siguin super-homes ni super-dones… Deixem-los ser nens el temps que els toca.
Petonets guapissima, obre bé la ment i quedat amb el bo i millor de tot el que vegis, per quan arribi l’hora d’educar els teus propis nens!
Penso que, de tot, el més important és que tinguis fills quan realment els vulguis tindre i que no hi hagi condicionants socials pel mig, no es pot tenir fills perquè esta o l’altra en tenen. I sobretot plantejar-t’ho abans, un fill no és parir-lo i deixar que els avis i l’escola facin tot el demés, un fill és un dia a dia de molts anys. Qui no estigui disposat que es dediqui a una altra cosa, potser així els nostres nens i nenes serien poquets, però molt feliços. El que vivim de petits ens condiciona tota la nostra vida futura, i els que ens dediquem a la educació sabem que a les escoles hi ha de tot.
Ei, tinc dues filles, i no estic gens descontenta.