Un diumenge per aquí dalt December 16, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , trackbackEns aixequem cap a les 10′30h, perquè tot i que vam sortir ahir a la nit aquí tot tanca molt aviat, sortim abans i tornem abans. Finalment els caps de setmana són més productius.
Per esmorzar prenc: una muffi, dos fajitas de formatge i un tros de pastis de nutela, molt equilibrat i els meus companys de pis tampoc és queden curts. Ens quedem a la cuina Josema i jo, escoltant música peruana. Finalment ens decidim tots plegats a dutxar-nos , vestir-nos i etc. Ens posem en camí cap a casa de la Júlia i la Paula, fent una paradeta al super per comprar pizza i patates de bossa.
Arribem a port una mica tard i ens obre un noi, passem sense donar massa explicacions tot i que no el coneixem i quan ja ens hem plantat a la cuina ens pregunta: are you looking for someone?
Comencem a fer les pizzes i a riure’ns de la quantitat inhumana de bolets que tenim per makear-les. Dinem, i la situació és un poquet estranya per què som dos catalans, dues valencianes, un de Valladolid i una irlandesa, i tots parlem entre nosaltres en angles per a que Melani no es senti desplaçada. A mi em resulta molt estrany canviar de llengua amb algú.
Amb la panxeta ben plena ens arrosseguem fins els sofàs, uns quants ens apalanquem a veure una serie (jo em dormo en dos segons) mentre Lluís fa cosetes a l’ordinador i Júlia intenta dutxar-se sense que un dels seus companys de pis li apagui l’aigua calenta, el noi vol estalviar!
Arriba el moment de moure’s perquè estem molt decidits a anar a una festa típica escocesa en una església protestant, sortim i fa un fred impressionant. Però quan arribem a la festa: oh! Merda! És en plan familiar i tirant cap a la tercera edat, els balls són massa calmats i a sobre anem cantant nadales cada deu minuts. Finalment comencen a fer una història pels nens i quan aconseguim tornar a respirar després de l’atac de riure, decidim marxar a fer unes birres. De totes formes mirarem d’anar a una altre festa d’aquestes el cap de setmana que ve, és música escocesa i algú va indicant com es balla.
El lloc que escollim per beure és molt especial, allà arribem els músics, s’asseuen a una taula, demanem el beure i a tocar. Parlem del Camino de Santiago, de la samarreta que jo porto posada, de Sant Joan, etc. Arriba l’hora d’anar cap a casa, i ens acomiadem de Júlia ja que ella si que torna a casa per nadal.
Ara el Lluís, Melani i Agata preparen el sopar, jo em faré fajitas de mozzarella perquè em tornen boja!!! i després acabaré el tió que estic fent pel pis. Demà dilluns i a treballar un altre cop, però tant és perquè aquí les setmanes passen volant!
Comments»
Oh!!! Veig que no fas com el nano del almendro… que cada any torna de la mili per Nadal…
Tinc la sensació de que cada any el Nadal dura més i més… encara no ha començat i ja estic desitjant que s’acabi…
Tot i així, et vull felicitar les festes… BONES FESTES GUAPISSIMA!!!!
Bé, i ja saps, vigila els excessos, tot i que el Nadal per si mateix ja és un gran excés.
Petonets
Angie
aquí escesos…ja veurem, faré el que podré!