Típic post del dia d’avui! December 31, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 2comments(aquest post ve amb àlbum de fotos, són els enllaços que he fet amb el meu fotolog i els d’alguns amics)
Aquest matí estava estirada al llit i arrel del post d’un altre bloc he començat a pensar com m’ha anat l’any, i com tinc molt mala memòria he hagut de fer un bon esforç per recordar les coses més importants.
Al gener ja estava treballant al cole, on vaig ser molt feliç tot i la dificultat de la meva feina. Sobretot vaig desenvolupar la meva paciència, cosa que és molt important.
M’he passat tot l’any sortint de festa amb l’Esther i la Eva, he trobat dos molt bones amigues. Amb elles vaig fer una escapadeta al juny i va ser genial!
L’hivern va estar bé però va ser normal i el millor va arribar amb l’estiu, tot i que he de fer una menció especial a la escapadeta a València amb les Jerc, 24h molt intenses. L’estiu el vaig planificar amb bastant de temps perquè havia decidit no treballar durant dos mesos i fer moltes de les coses que no havia pogut fer altres estius, per això crec que ha estat el millor estiu de la meva vida.
El 22 de juny vam pujar al Canigó a buscar la flama, amb la Carmeta i la Clara, les meves amigues del cau. A principis de juliol sortíem cap a Euskadi amb els Pioners, per fer un tros del Camino. Alguns vam empalmar amb l’acampada jove i jo, tot seguit, me’n vaig anar a un camp de treball, també a Euskadi. A l’agost el super viatge amb el Lluís a Amsterdam, Londres i Berlín, em vaig enamorar de Berlín!!! I després al poble, Binefar i Altorricon, i a Roda amb el meu pare. L’estiu va tenir el millor final possible: tres dies a Menorca vespejant amb la Clara, la Carmeta i el Marc.
Aquesta any he fet 25, com dirien els meus adolescents del cau: molt serio. Per primer cop ho vaig celebrar amb tots els amics a l’hora i crec que ens ho vam passar prou bé tot i la barreja de amigues, companyes del cau, companya de les Jerc, ma germana, etc.
Aquest va ser el meu últim curs com a cap del cau, han estat molts anys i em quedo amb un bon record, sobretot dels últims campaments de Setmana Santa.
Durant aquest any el pis de la Nuri i el Lluís ha anat prenen forma, a més s’han promès i ja estan perfilant el tipus de boda que volen. I va ser amb ells que vaig anar el 10 d’octubre al concert de Héroes del Silencio, simplement genial.
La vida de la meva mare ha canviat molt però crec que ha sigut per bé. Ella ara és més feliç o almenys està més tranquil·la, i això és el que m’importa.
A l’octubre, per sorpresa de tothom, el Lluís i jo ho vam deixar perquè ja no estem enamorats i en dos setmanes ens vam venir a viure junts a Edinburgh, entenc que ningú ho entengui.
Així que he acabat l’any a Escòcia, on sóc molt feliç.
bon any nou i besets a tots!!!
Tenir pits grans omple talles de sostenidor però no la vida d’una persona December 30, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 4commentsEl 2, 3 i 4 de juny del 2006 es va fer la Trobada de dones de Catalunya organitzada per la Xarxa Feminista. Jo hi vaig participar i ara que tinc temps m’he posat a llegir el llibre que van publicar amb el recull de totes les activitats que s’hi van fer.
De les coses que vaig veure la que més em va agradar va ser un documental que es diu: Corbes gracioses, de Kiti Luostarinen. Aquest documental tracta de la dona i el seu cos.
Vulguem o no les dones, i en part també els homes però de forma diferent, ens passem la vida preocupades per el nostre cos: pel volum, per les corbes, per la bellesa, pels cabells, etc. Ens oblidem que el cos és una eina per viure i que el més important és que estigui sa, independentment de la seva forma.
Suposo que aquesta preocupació apareix per pressió social ja que en el nostre món occidental tenir bona presencia ho és tot. Ho és tot portat fins a l’extrem més estúpid i discriminatori existent. Recordo que quan la meva germana buscava feina de logopeda, ara ja està situada, en molts anuncis demanaven bona presencia. Algú m’hauria d’explicar que té a veure l’aspecte físic amb la professió de logopeda. (aquesta mena de coses s’han de denunciar, però això és un altre tema en el que ja profunditzarem un altre dia)
Jo crec que moltes dones no s’adonen de fins a quin punt estem pressionades, jo almenys m’hi sento: la meva panxeta sobra, els meus pits són petits, les meves caderes són amples, ja peso 70 kg, i un llarg etc. I tot això no m’hauria de preocupar gens perquè tenir uns pits grans només omple talles de sostenidor, no omple la vida d’una persona.
Suposo que la teoria és molt bona: un ha d’acceptar el seu cos tal i com és i ser feliç amb això, però després no és tant fàcil. Hi ha qui està molt contenta amb el seu cos i hi dedica molt de temps i això està bé perquè cadascú ha de dedicar el seu temps al que vulgui. Però per això: per que cadascú ha de dedicar el seu temps al que vulgui i omplir el seu cap també amb el que vulgui, ens hauríem de deixar estar una mica els uns als altres amb tot això de la bellesa, que ni de lluny és el més important.
No estic dient que ara totes les dones hagem d’anar vestides de qualsevol manera, despentinades, sense depilar, etc,És normal que vulguem agradar a l’altre gent amb el nostre físic. Només dic que la societat no et pot condicionar tant pel tema del físic, perquè no només fa que algunes tinguem mal de caps sino que tot això provoca problemes molt més seriosos com la anorèxia o la bulímia, o les operacions d’estètica indiscriminades.
El cos és per viure així que ha d’estar sa i fort perquè això és el que ens ajuda a gaudir de tot plegat.
Per descomptat recomano veure el documental!
taronjes? December 28, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 6comments“I es va decidir a posar un anunci, seria molt senzill. Estava convençuda que el seu amor estaria en algun lloc, enamorat també d’aquesta cançó. No hi havia presa.”
Pupy December 25, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 3commentsCom prova el vostre nadal??? El meu està sent molt estrany, en primer lloc perquè no tinc dinars ni sopars familiars, només un sopar amb amics i a un pub. En segon lloc ha estat “estrany” perquè m’he passat la nit bona fent-me càrrec d’una recen nascuda!
En realitat no ho havia fet mai això perquè només he treballat amb nadons a partir de tres mesos, però no amb un nadó d’un dia de vida. El meu suport tècnic eren dos homes a quin més inexpert, vaja que érem tres inexperts a càrrec d’una coseta molt petitona i fràgil. Però hem superat la primera nit i la nena està molt bé.
Jo no he dormit i ella no ha fet altra cosa, ni tant sols ha menjat perquè jo no sabia que el bibe s’ha de posar sencer a la seva boca, d’aquesta manera toca el seu paladar i el refelxe de la succió comença. Tot un món!
L’he observada tantes hores que quan tanco els ulls veig la seva carona molt molt petitona, ara tinc ganes de que es faci una miqueta més gran perquè tinc molta curiositat per saber com serà.
Brillava com una estrella, literalment ja que estava plena de purpurina!!!
Pares i mares?pq??? December 20, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 6commentsAra treballo fent-me càrrec de dos nens i que aviat seran tres. Estic tot el dia amb ells mentre els pares treballen a la granja i a les terres. Pensava en com els estan educant i en certes actituds que tenen, sobretot la mare. Llavors m’he preguntat perquè volen tenir tants fills (ella en vol més). No divagaré al respecte de perquè em pregunto el perquè precisament ella en vol tenir més, però si respecte a perquè volem tenir fills, en general.
No som animals i per tant podem escollir tenir-los o no, ningú ens obliga. Així que pensant en els possibles motius n’he tret els següents: perquè toca, perquè volem deixar alguna cosa nostra quan ja no hi siguem o perquè volen crear un ésser amb la persona que estimen.
Però clar tenir un fill és una cosa molt seria, perquè és una responsabilitat molt gran ja que la vida d’aquesta personeta estarà 100% condicionada per com el tractis i l’eduquis. No és una tontería, i tinc més que comprovat que no tothom val per criar un nen: per sacrificar-se, per ser objectiu, per donar una bona educació, etc.
Aquí a Escòcia els nens no van al cole fins als cinc o sis anys, mentre tant van a llocs tipus “playhouse”, on les educadores tenen una titulació molt bàsica i no es treballa gaire de currículum. Crec es desaprofiten anys del nen perquè podria estar aprenent un munt de coses, i a més tota la educació recau en els pares durant els 5 primers anys, i això sincerament fa por. En primer lloc perquè 4 ulls veuen més que dos, i en segon lloc perquè no tothom coneix les etapes d’aprenentatge i d’autonomia que un nen ha d’anar assolint, o quins comportament són normals i quins no, etc. I podríem pensar: “bé, el pediatre anirà veient si tot és correcte”. Doncs no, em faig creus del que han passat per alt alguns pediatres.
Vull tenir fills perquè m’agrada participar de l’educació dels nens, aprendre d’ells, i viure de la màgia de la seva infància. Com també m’agrada la idea de que un fill es vagi fent gran i poder compartir experiències amb ell, com un viatge, una ruta per la muntanya, una festa, etc. Poc a poc vaig aprenen sobre la responsabilitat que comporta tenir un fill i tot i així, si en tinc, segur cometré molts errors. Però vaja, que més val pensar-s’ho molt i tenir molt clar el perquè, que no sigui “perquè tinc trenta i toca”, que això es tant esgarrifós com la gent que diu que fa magisteri “perquè m’agraden els nens”.
He acabat les meves divagacions pensant que s’hem passarà l’arrós i em quedaré sense viure una experiència que crec que pot ser molt maca, si no la més maca de totes! Perquè a més tinc la convicció que més val tenir els fills jove, quan un té més energia i ganes de marxa, de fer coses i d’anar d’aquí allà.
aquesta cançó és molt maca, i per cert que una cançó també pot donar joc per ensenyar moltes coses a un nen o a un jove, a cualsevol.
Un diumenge per aquí dalt December 16, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 2commentsEns aixequem cap a les 10′30h, perquè tot i que vam sortir ahir a la nit aquí tot tanca molt aviat, sortim abans i tornem abans. Finalment els caps de setmana són més productius.
Per esmorzar prenc: una muffi, dos fajitas de formatge i un tros de pastis de nutela, molt equilibrat i els meus companys de pis tampoc és queden curts. Ens quedem a la cuina Josema i jo, escoltant música peruana. Finalment ens decidim tots plegats a dutxar-nos , vestir-nos i etc. Ens posem en camí cap a casa de la Júlia i la Paula, fent una paradeta al super per comprar pizza i patates de bossa.
Arribem a port una mica tard i ens obre un noi, passem sense donar massa explicacions tot i que no el coneixem i quan ja ens hem plantat a la cuina ens pregunta: are you looking for someone?
Comencem a fer les pizzes i a riure’ns de la quantitat inhumana de bolets que tenim per makear-les. Dinem, i la situació és un poquet estranya per què som dos catalans, dues valencianes, un de Valladolid i una irlandesa, i tots parlem entre nosaltres en angles per a que Melani no es senti desplaçada. A mi em resulta molt estrany canviar de llengua amb algú.
Amb la panxeta ben plena ens arrosseguem fins els sofàs, uns quants ens apalanquem a veure una serie (jo em dormo en dos segons) mentre Lluís fa cosetes a l’ordinador i Júlia intenta dutxar-se sense que un dels seus companys de pis li apagui l’aigua calenta, el noi vol estalviar!
Arriba el moment de moure’s perquè estem molt decidits a anar a una festa típica escocesa en una església protestant, sortim i fa un fred impressionant. Però quan arribem a la festa: oh! Merda! És en plan familiar i tirant cap a la tercera edat, els balls són massa calmats i a sobre anem cantant nadales cada deu minuts. Finalment comencen a fer una història pels nens i quan aconseguim tornar a respirar després de l’atac de riure, decidim marxar a fer unes birres. De totes formes mirarem d’anar a una altre festa d’aquestes el cap de setmana que ve, és música escocesa i algú va indicant com es balla.
El lloc que escollim per beure és molt especial, allà arribem els músics, s’asseuen a una taula, demanem el beure i a tocar. Parlem del Camino de Santiago, de la samarreta que jo porto posada, de Sant Joan, etc. Arriba l’hora d’anar cap a casa, i ens acomiadem de Júlia ja que ella si que torna a casa per nadal.
Ara el Lluís, Melani i Agata preparen el sopar, jo em faré fajitas de mozzarella perquè em tornen boja!!! i després acabaré el tió que estic fent pel pis. Demà dilluns i a treballar un altre cop, però tant és perquè aquí les setmanes passen volant!
No mountain December 14, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 1 comment so far
Fa una estona comentavem que ràpid que passa el temps,que ens fem grans i etc. Llavors he recordat que és el cumple de la Paola. En aquesta foto tenia uns 14 anys que tb són importants, oi? Com els 18 que fas ara, per tu i pels frikets del cau, aquesta cançó.
poca feina…. December 13, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 8commentsPer aquí tenim moltes estones perdudes i per això sovint perdem el temps amb internet, per exemple mirant fotos de tios. Avui ens hem decidit a fer un ranking del 5 més guapos de la península, fem també dos mencions especials ja què no ens hem posat d’acord amb l’últim lloc.
1er Eduardo Noriega (indiscutible)
:
2on Tamar novas
3er Javier Conde
4art Sergi López
menció especial a Figo, jo NO estic d’acord però bé…
i per Daniel Bruhl, que no ha estat acceptat per que segons l’altre jutge té cara de nena.
fa olor a fred…. December 11, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 6commentsFa poc vaig veure al diari que després de fer un estudi havien decidit que la ciutat amb millor qualitat de vida del Regne Unit és Edimburg. S’ha decidit així pel baix índex de criminalitat, d’embarassos adolescents, per la qualitat de les escoles, el preu dels habitatges, etc. Quina sort d’haver anat a parar aquí, oi?
Per mi si que he guanyat en qualitat de vida però en un altre sentit. No vol dir que vulgui aquesta mena de vida per sempre però ara mateix m’agrada aixecar-me i veure des de el llit les muntanyes, sentir el fred a la cara en sortir al carrer i agafar el tren en el seu ambient matiner de silenci. Abans que em pugui adonar ja he arribat al petit “town” de Linlithgow i comença el meu camí fins la granja, un camí on només estem el llac, els camps, alguns cavalls, el sol que ja surt i jo. M’esperen dues monades molt mogudetes per passar el dia. Així que ens posem les “rubberboots” i cap al llac, la granja, la biblioteca…
Juguem i aprenem plegats.
I si plou tant és, el cel ennuvolat excita els meus sentits i la pluja acompanya. La neu ja avisa que està al caure i que ho canviarà tot, tot tindrà un altre color i una altre forma. Ja us ho explicaré…
La pantera Roca December 5, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 4commentsLi explicava al Josema (company de pis de Valladolid) que els catalans parlem sovint sobre els negocis del cagar, sobretot si estem en grup (un bon exemple son els campaments del meu cau). Vam enumerar, així mateix, els següents termes i expressions típiques del català:
Cagadubtes
Caganer
Cul i merda
Cagacalces
Ves a cagar
A cagar a la via
Fer cagar el Tió
Va ser aleshores que vam arribar a la conclusió que els catalans som una nació d’allò més escatològica. Per a apropar el Josema a la nostra cultura ara li informo regularment de les meves reunions amb el senyor Roca i també estic preparant el Tió pel pis.
És per cagar-se, oi?
