lluny de tot i sense expectatives de res October 16, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 6commentsAvui he anat a sopar a Esplugues perquè feia dies que no veia a la Clara i a la Carmeta i teníem coses que explicar-nos. A la Carmeta només li falta parlar-nos en basc perquè li ha arribat l’amor amb gust d’euskera i aquest pont l’ha passat a Donosti. La Clara no ens ha explicat res personal, s’ho deu guardar perquè els dies tenen 24 hores i tot i que estudia molt molt molt alguna cosa li deu passar, oi?
Però bé, tornava d’Esplugues i anava baixant el carrer Joan Güell llegint, estic totalment enganxada al diari d’Anna Frank, i les gotes de pluja m’han començat a molestar com si es tractes d’una mosca pesada, i clar, la pluja no marxa perquè facis un gest amb el braç. Llavors he tancat el llibre i he començat a córrer. M’agrada molt córrer perquè realment et fa sentir viu però fa molt que no ho faig. Fa anys era molt constant perquè feia atletisme i ara sóc una iaia encarcarada.
M’ha agradat aquesta sensació de córrer sota la pluja sense massa pressa. Feia temps que no m’hi trobava, i m’hi he trobat molt sobretot quan vaig viure a Florència (durant dos mesos plovia cada dia, però cada dia vol dir cada dia), i m’he sentit bé perquè he trencat per uns minuts amb els mal de caps; potser simplement es tracta d’un estereotip d’una situació que de per si l’entenem com a molt romàntica i especial, i he deixat córrer també a la meva imaginació.
Trencar per un moment amb allò que a estones sembla que no hi puguis deixar de pensar; podríem tornar a estar a Menorca lluny de tot i sense expectatives de res.
