Bons i mals exemples August 23, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes de política i societat , add a commentAquest matí anàvem al metro quan he començat a sentir una cançó que conec, una cançó que va molt bé per fer fileres amb nens de dos o tres anys. L’estava cantant un noi a la seva filla petita. M’ha sorprès molt agradablement perquè era un noi estranger, segurament sud americà i estava cantant una cançó d’aquí, en català.
M’ha agradat el que he vist per diversos motius. La gent diu que els nou vinguts no fan cap esforç per integrar-se, però primer de tot no és pot generalitzar i segon crec que és una qüestió de temps i de que passin una o dos generacions.
Aquest noi en concret estava fent “l’esforç” de cantar una cançó en un idioma que segurament ni parla. Segurament ho feia perquè la nena l’ha après a la llar d’infants i li agrada molt; a més li recorda que d’aquí a pocs dies tornarà al cole, i així es va familiaritzant amb la nova rutina.
Crec que si vas a un lloc has d’aprendre la llengua d’aquell lloc, per mi això és com que dos i dos fan quatre, però també s’ha de dir que la situació d’un immigrant molts cops es bastant difícil. Aquí molts cops no aprenen català per manca de temps i de relació amb catalans, els hi és difícil trobar l’espai i el moment. Per això crec que aquest noi feia un “esforç” per integrar-se a ell mateix i a la seva filla. També li podria haver estat cantant una cançó del seu país, cosa que també trobo molt positiva perquè mai s’han de perdre les arrels, però no, li cantava la del tren petitò.
Un tren petitò, que corria que corria
un tren petitò que corria sense por
I qui vulgui pujar que s’afanyi que s’afanyi,
i qui vulgui pujar que s’afanyi que se’n va!
Després hem anat a un bar a dinar i s’ha donat una situació que m’ha angoixat bastant. Un nen de uns quatre o cinc anys ha agafat una rabieta, el pare en comptes de deixar-lo estar i no fer cas s’ha començat a posar cada cop més agressiu, cosa que ha fet que el nen cada cop crides més. Evidentment les seves amenaces no han servit més que per posar al nen més nerviós, a arribat un punt que dubto que la criatura sàpigues ja ni perquè plorava. Segurament era una mescla de rabieta de nen malcriat i cansanci crònic. Mal criat pels seus pares ja que un no neix així, el fan així.
M’ha sorprès que el pare li digués: “no le levantes la mano a tu madre”. Que vol que faci si un dels seus referents és tant agressiu? És el que aquest nen veu a casa, ni més ni menys. I quan me aixecat per anar al Wc i la tempesta ja havia passat, me mirat al nen i com no: als seus quatre o cinc anyets encara li donaven el menjar a la boca! Després es sorprenen de les rabietes, de les males paraules i de perdre el control sobre el seu fill. A mi el que si que em sorprèn la poca vista d’alguns pares.
