Addelah i Adi June 13, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 3commentsSeguin una mica la proposta del Marc m’animo a parlar de l’Àfrica. Parlaré de dos nois que conec personalment, són alumnes meus de la Llumeneta, associació on dono classes de castellà. El seu país és el Marroc i es diuen Addellah i Adi; tenen uns quaranta anys, són cunyats i treballen a la obra. El primer porta aquí gairebé sis anys i l’altre només uns mesos.
Avui aprofitant l’estona de conversa els hi he proposat parlar de com és la vida al seu país d’origen. M’han explicat moltes coses de la situació que es viu a “casa seva”. Tots dos són d’un poble que es diu Ksar Akaroz fronterer amb el Sàhara. Segons m’han explicat el Marroc està dividit en tres comunitats: àrabs, berebers i saharauis, ells pertanyen a la segona. Diuen que els que millor viuen són els àrabs, perquè desprès de la guerra amb els espanyols van organitzar el país de tal forma que els més avantatjats en tot fossin ells. De totes formes afirmen que viure bé, el que s’entén per bé, només ho fan el rei i els treballadors del govern. No els hi agrada el seu rei actual ni l’anterior, afirmen que són males persones que estan perjudicant molt a tot el poble marroquí. Crec que tant l’Addelah com l’Adi estarien d’acord amb al independència del poble saharaui; ells viuen a la frontera i per tant estan molt sensibilitzats amb aquest conflicte. Tot i que opinen que el poble saharaui està tenint molts ajuts exteriors, i la situació de la seva zona, la bereber, també és molt difícil. De fet, els hi fa mal parlar de tot això, de totes les guerres que han patit amb francesos i espanyols, i ara els conflictes interns; diuen que el seu poble ja ha patit molt i que estan farts.
Al seu país tenen escola gratuïta però no sanitat pública i els sous són extremadament baixos (fent de paletes cobraven l’equivalent a un euro la hora); m’han explicat que cobraven el mateix que un mestre però que el mestre sempre treballa i ells una setmana si i una altra no. Les cases són barates però la roba i els llibres escolars no. La seva zona està totalment deixada de banda: al seu poble no van tenir escola fins al 1985! I tot i que la vida és millor a la zona àrab no es van plantejar d’anar-hi a viure perquè el que realment volen són més drets, poder optar a contractes fixes i tenir seguretat social.
I ara que? Doncs treballen també de paletes, l’Addelah ja té papers, s’ha comprat un pis a Tarragona i en breu vindrà la seva família. Però l’Adi tot just comença el llarg camí d’arribar a un país nou, aprendre la llengua, trobar feina, estalviar, mirar d’aconseguir un contracte per arreglar els papers i amb sort tenir a la seva família aquí en tres, quatre o ves a saber quants anys. De moment aquest estiu marxa un mes de vacances al Marroc. Ells dos són dels que mai falten a classe, són persones obertes i amables, a més són prou propers com per a què tot i la dificultat del llenguatge ens puguem fer bromes i riure’ns els uns dels altres. A vegades m’intento posar en la seva situació i veig que ha de ser realment dur, estan molt lluny de tot el que més valoren, en un lloc estrany i a vegades ranci. S’estan esforçant i això poc a poc tindrà el seu fruit, poc a poc, poc a poc.
