Algunes cosetes viscudes aquest quatre dies… May 1, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 3comments“la història de la seva construcció em commou moltissim”
“a més estic segura de que la maquina de picar les targetes si que la comproven!”
“riem moltissim, sobretot quan jo li regalo per segona vegada el mateix perfum a la Laura”
“se que les coses no van bé així però no faig res per canviar-ho; això no porta enlloc!”
En aquest pont m’han passat algunes coses que volia explicar, i em sembla que ho deixaré tot “resumit” en un mateix post. Vaig començar el pont sopant a casa de la meva mare; vam fer plegades el que més ens agrada per tradició familiar de Casa Peret: dormir, perquè gaudeixen molt de dormir i jo per sort ho he heretat.
Dissabte va ser un dia tranquilet de no fotre res de bo, tret de fer una volta pel centre amb el meu solet, que amb tota la paciència del món em va acompanyar a comprar unes sabates al centre. Vam acabar al MACBA, que és un museu prou gran, i on les exposicions van canviant contínuament. Suposo que té sentit perquè si es d’art modern ha d’estar a la última, no? I a veure, hi havia de tot, coses que s’entenien i coses que bé, suposo que s’ha de conèixer més l’autor i la seva realitat per poder entendre que en vol dir. També vam fer una paradeta a Santa Maria del Mar; de sempre m’ha enamorat perquè és un edifici preciós. Però ara que estic llegint el llibre, i la història de la seva construcció, em commou moltíssim.
A la nit vaig quedar amb la Olga, som amigues des de fa 15 anys. Ens vam conèixer al cole, però quan ella va començar a estudiar a l’institut del seu poble ens vam distanciar una mica. Després ella va tenir un problema de salut que va obligar la seva família a tornar a viure a Barcelona; a més, va coincidir amb que van trobar casa molt a prop de la meva. La seva mèdul\la va quedar danyada, per això necessita la cadira de rodes per desplaçar-se. El cas és que vam sopar a Sants i després vam decidir anar a prendre alguna cosa al centre de Barcelona, i gràcies a la seva nova cadira super lleugera en res estàvem a Plaça Espanya esperant el bus, el metro queda descartat ja que la majoria de parades no estan adaptades. El primer bus que va passar no ens va agafar perquè no li funcionava la rampa; començàvem la nit i calia prendre-ho amb calma, i treure importància a que el conductor marxes sense proposar-nos cap alternativa (per exemple pujar la cadira a pes). Al següent autobús tampoc li funcionava la rampa, però el conductor ens va ajudar a pujar. Vam arribar a Plaça Catalunya; allà ens ho vam passar molt bé com sempre, perquè vam trobar un bar que estava prou bé, tot i que no hi havia WC adaptat. Però a la tornada, cap a les 5h, tot es va complicar molt. Al primer autobús que vam voler agafar no li funcionava tampoc la rampa; aquí el fet de tenir una mica de alcohol al cos i la indignació que suposa estar pagant uns impostos per tenir una sèrie de serveis públics que després no pots fer servir va fer que acabés escridassant al conductor, el qual es negava a agafar-nos. Tot això davant de la guàrdia urbana, que tret d’una guàrdia que ens va consultar el problema, els demés van fer com que no veien res. Doncs jo crec que tant multar vehicles particulars, el no portar la rampa hàbil també s’hauria de veure sancionat, però no: és ignorat. A més el conductor insistia amb que “quina culpa tenia ell de que això no funcionés”. Doncs jo trobo bastant evident que abans de començar a treballar has de comprovar que tot estigui en ordre, i que a més estic segura de que la maquina de picar les targetes si que la comproven! Després va passar un bus al que la rampa si que li funcionava, o això semblava clar…perquè pujar si, però després la rampa no es guardava i el conductor va haver de baixar i començar a donar-li cops de peu. Mentre un senyor gran no deixava de repetir: “vivim en un país de ‘chapuzas’”. El conductor va decidir que la nostra parada no era adient per baixar la cadira a pes, però no ens va donar cap explicació i va seguir el camí sense parar ni obrir portes, clar. A la fi ens va deixar al carrer Arizala, on vaig haver de baixar jo sola la cadira a pes, cosa puc fer però no està de més que hi hagi algú al costat per si em fallen les forces. I si, vam arribar a casa, però no sé si ningú es planteja com és d’incòmode no poder fer servir un servei que diuen és de TOTS. Per descomptat no vam pagar cap viatge, només faltaria! Que vingui l’interessat en que jo pagui a dir-m’ho i jo també li diré a ell el que ha de fer. Un altre dia aprofitaré per escriure més sobre tot això, i potser també sobre la Olga, persona de la que admiro la seva fortalesa per tirar endavant.
El diumenge va ser un dia molt més tranquil, de dormir, menjar i passejar. Vam anar a veure La vida de los otros, peli que ha passat a ser de les meves favorites per com tracta el tema de l’empatia i de com de difícil que és ser bona persona, tot i que és possible fins i tot en moments molt complicats.
I dilluns vaig quedar amb les meves amigues de la uni. Ara ja m’he acostumat però al principi d’haver acabat la carrera va ser estrany perquè de veure’ns cada dia vam passar a veure’ns molt poquet. La Laura ens va venir a buscar Barcelona, i vam anar al seu poble, o més aviat ciutat, a Mataró. Primera parada la platja, una de nudista tot i que nosaltres estàvem en bikini o amb roba. Després, la Laura ens va ensenyar el seu pis, ara ja viu amb el seu novio, ens fem grans… Vam menjar molt i la meva panxa va començar a inflar-se bastant, fins al punt que un cop a Barcelona, al metro, em van cedir el seient…Amb la Nazaret i la Laura m’ho passo molt bé, riem moltíssim, sobretot quan jo li regalo per segona vegada el mateix perfum a la Laura. Ens faltava la Vero, però és que ara viu a Ibiza.
I avui he anat a la mani que organitzava la Intersindical - CSC, que tot i la pluja ha aconseguit ajuntar un bon grup de gent. Després ens han donat paella per dinar, al mateix Casal de Les Corts. La gent s’hauria de moure molt més per defensar els seus drets; crec que els joves d’ara pertanyem a una generació molt critico-passiva: se que les coses no van bé així però no faig res per canviar-ho, això no porta enlloc!
Un cop acabat el pont, tornem a la vida diària plena de feina, compromisos, horari rígids, etc. però a un pas de l’estiu, que en el meu cas promet!
