La lluna plena d’ahir May 31, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 5commentsAhir va ser un dia d’aquells que més val oblidar, sort de les gomes d’esborrar màgiques que van super bé per fer desaparèixer les llàgrimes i les cares tristes (molt útil a P3, però apta per a totes les edats!). De tant en tant la vida et dóna uns sotracs que ni el Dragon Can, però els anys m’han ensenyat que anar madurant i prenent les coses amb més calma ens ajuda a no patir més del compte. Un cop més: prova superada, i a mirar cap endavant.
Avui m’han donat el resultat del Curs de Director de Lleure, sóc apte, això vol dir que ja tinc tots els crèdits i que com diria el Cantinflas: “soy una señora lisensiada”. El primer en saber-ho ha estat el Lluís, sempre és ell el primer en saber que em passa o deixa de passar perquè eel sento al meu costat, i avui ho puc dir amb més certesa que mai.
I ara que? Doncs mireu, com acabo una etapa m’he preparat un estiu que engloba tot allò que realment tinc ganes de fer. De moment aquest pont marxo amb unes amigues a Salou: ens espera la platja i la festa. El 22 de juny m’aniré amb la Carmeta i la Clara a buscar la Flama dels Focs de Sant Joan al Canigó, tinc moltissimes ganes!!! El 29 de juny marxarem de ruta amb els pioners a EusKadi, ens esperen Tolosa, El Valle de Laizaran, Hernani, Donosti, Orio, Deba, Zumaia, Mutriku, Ondarroa, Gernika i Bilbo. Una gran patejada de 15 dies!!! Una gran patejada que una servidora pretén empalmar amb l’Acampada Jove, per cert m’agrada molt el cartell d’aquest any. I encara tindré ressaca que ja estaré de nou marxant cap a Euskadi. Allà m’espera un camp de treball internacinal que té com a objectiu l’excavació d’unes ruïnes romanes, espero aprendre molt! Abans d’acabar l’estiu hi hauran uns dies per estar amb el Lluís, perquè marxarem a Amsterdam, Londres i Berlín. Tenim els bitllets fa temps però encara no hem planificat res, hi ha temps i a més tenim una guia particular anomenada Carmeta. Per suposat em quedarà temps per estar una setmana a Roda de Barà amb el meu pare i una altre per anar amb ma mare o sola, a Binefar i Altorricon. Teníem plans d’anar fer el frik scout a Menorca, per rematar l’estiu, però de moment sembla que no…una llàstima!
Deixo una cançó que ahir em donava resguard, però avui ja no em cal. Ya está ahí la Luna.
Que perra la vida y esta soledad.
No quisiera perderme tu tren
y saber lo que es malgastarte.
Podría coger cualquier autobús
con tal de un beso más
pero tengo pesado el hogar
y ya no puedo hacerlo igual.
Puede que mañana me quiera ir.
Y puede también que mañana sea
la vida
y que mañana, no exista mañana.
No soy una niña.
No soy ese duende.
No soy luchadora.
No soy tu camino.
No soy buena amante,
ni soy buena esposa.
No soy una flor,
ni un trozo de pan.
Sólo soy esa cara de idiota
Idiota por tener que recordar la última vez
que te pedí tu amor.
Idiota por colgar tus besos con un marco rojo
por si ya no vuelvo a verlos más.
Idiota por perderme por si acaso te marchabas ya,
y tirar tu confianza desde mi cama hasta esa ventana.
No ves qué fácil ha sido para mí
perderlo todo en un momento.
Por mi miedo a perder,(bis)
por mi miedo a no controlar tu vuelo.
No soy una niña.
No soy ese duende.
No soy luchadora.
No soy tu camino.
No soy buena amante,
ni soy buena esposa.
No soy una flor,
ni un trozo de pan.
solo soy
esa cara de idiota
idiota esa cara de idiota
no ves que facil ha sido para mi
perderlo todo en un momento.
Històries d’Apoderats i el Màgic d’Oz May 29, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 4commentsEn aquestes últimes eleccions vaig fer d’apoderada, un cop més em va tocar en una escola situada en una zona prou benestant del barri, dintre del que ja és el barri de Les Corts. Per aquest motiu hi havien bastants “buitres” del PP i de CiU, i per cert, tots de molt avançada edat. Un any més semblava que el PP de Les Corts havia carregat a la seva militància en un geriàtric! Sort dels senyors del PSC que em van donar conversa i així el dia va passar més ràpid.
Un cop fet el recompte els presidents de les taules començaven a omplir les actes, i els membres d’una em van preguntar on podien fer constar una queixa que havia fet un ciutadà invident. Vaig trobar que aquella queixa era molt important però mentre comentaven on escriure-ho, un dels “buitres”, dels de barretina, se’m va tirar al coll en sentir la paraula queixa. Vaig intentar aclarir de que parlàvem però el president ens va tallar i va dir que ja ho faria constar de paraula.
Aquest senyor demana poder anar a votar sol i per tant que li donin l’autonomia que necessitava oferint també paperetes, per votar, en braile. I tenia i té tota la raó: per què les persones invidents han d’estar a l’espera que algun conegut i de confiança els hi acompanyi? Crec que és una queixa molt important i que s’ha de posar remei ja.
El fet és que finalment no va constar per escrit enlloc, perquè resulta que els polítics són uns interessats que van a la seva, però i el ciutadà que té presa per plegar i no dedica ni dos minuts a fer constar una queixa tant important? Aquest no va la seva? Tant que es critica als polítics dient que tots són igual d’interessats, però al cap i a la fi tots som persones, i de persones egoistes n’hi ha a tot arreu!
Continuant amb el tema de les eleccions però tirant més cap al poder i a les persones que governen els estats, les ciutats, els pobles, etc. volia fer referència al llibre El Màgic d’Oz. Tant la protagonista de la història com els seus amics desitgen una sola cosa cadascú. Ella vol tornar a casa seva, un altre vol un cervell, un altre un cor i un altre ser valent. El màgic d’Oz, que de màgic no té res, els hi fa creure al lleó, el espanta ocells i a l’home de ferro que els hi ha concedit els seus desitjos, però en realitat ja ho tenien dins tot i que no ho sabien (aquest missatge que dóna l’autor també m’agrada molt). Però bé, allò que sobretot volia destacar és el missatge que jo trec de que tots tres acabin tenint un país per governar, perquè per mi tots plegats representen el que ha de tenir un bon governant: intel·ligència, cor i valentia.
No val fer-se el “remolon”!!!! May 14, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 2commentsRecordem que el tast és a1 euro el got!!!! potser mai heu estat per Esplgues , doncs aquest divendres pot ser un bon dia per anar i sopar a la fresca en una jardinets molt macos!!! per animar la festa música i karaoke!!!
Divendres 18 pots sopar molt bé i a més col•laborar amb el projecte d’un grup de joves que marxen de ruta a a euskadi!!!
“Sopar jove de primavera”
Organitza: pioners Espluga Viva
Entrepà i beguda 4 euros
tast de begudes de la terra!!!
Al jardins de la casa termes, a la carretera de Cornellà
trambaix: pont d’esplugues
Sopar jove de primavera May 13, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 4commentsDivendres dia 18 pots sopar molt bé i a més col·laborar amb el projecte d’un grup de joves que marxen de ruta a a Euskadi!!!
“Sopar jove de primavera”
Organitza: pioners Espluga Viva
Entrepà i beguda 4 euros
Tast de begudes de la terra!!!
Al jardins de la Casa Termes, carretera de Cornellà
Trambaix , parada Pont d’Esplugues
Una peli May 10, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 1 comment so farFarà uns dies vaig anar a veure “La vida de los otros”, l’únic que sabia es que anava de espies i pensava: vols dir que això t’agradarà Mercè? Ostres que si em va agradar! No és una peli d’espies, el tema de la pel·lícula és molt més profund i és per això que ha passat a ser de les meves favorites, perquè va fer que m’emociones molt i que plorés silenciosament al cine.Parla de la empatia, i que és això? En falta tanta pels carrers, a les famílies, entre els amics, a tot arreu en falta, jo sempre els hi repeteixo als meus adolescents del cau: que deixin de mirar-se el melic i pensin en els demés, i en el grup!. I a més parla de ser bona persona, de que no és fàcil i molt menys en segons quines situacions. A la peli, com és una peli, el haver estat bona persona es veu recompensat, però molts cops a la vida no és així, i l’únic que li queda a un mateix és la propia satisfacció personal.Per a qui encara no l’ha vist, la recomano!
Una cançó May 8, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , add a commentVivo Per Lei
Vivo per lei da quando sai
la prima volta l’ho incontrata,
non mi ricordo come ma
mi è entrata dentro e c’è restata.
Vivo per lei perchè mi fa
vibrare forte l’anima,
vivo per lei e non è un peso.Vivo per lei anch’io lo sai
e tu non esserne geloso,
lei è di tutti quelli che
hanno un bisogno sempre acceso,
come uno stereo in camera,
di chi è da solo e adesso sa,
che è anche per lui, per questo
io vivo per lei.
È una musa che ci invita
a sfiorarla con le dita,
attraverso un pianoforte
la morte è lontana,
io vivo per lei.
Vivo per lei che spesso sa
essere dolce e sensuale
a volte picchia in testa ma
è un puguo che non fa mai male.
Vivo per lei lo so mi fa
girare di città in città,
soffrire un po’ma almeno io vivo.
È un dolore quando parte.
Vivo per lei dentro gli hotels.
Con piacere estremo cresce.
Vivo per lei nel vortice.
Attraverso la mia voce
si espande e amore produce.
Vivo per lei nient’altro ho
e quanti altri incontrerò
che come me hanno scritto in viso:
io vivo per lei.
Io vivo per lei
sopra un palco o contro ad un muro
Vivo per lei al limite.
anche in un domani duro.
Vivo per lei al margine.
Ogni giorno una conquista,
La protagonista sarà sempre lei
Vivo per lei perchè oramai
io non ho altra via d’uscita,
perchè la musica lo sai
davvero non l’ho mai tradita.
Vivo per lei perchè mi da
pause e note in libertà.
Ci fosse un’altra vita la vivo,
la vivo per lei.
Vivo per lei la musica.
Io vivo per lei.
Vivo per lei è unica.
Io vivo per lei.
Io vivo per lei.
Io vivo per lei.
Que va passar de les 7h de dissabte a les 7h de diumenge…. May 6, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 6commentsEn aquesta ocasió deixaré aquí unes quantes fotos ordenades cronològicament, per a que uns veieu com va anar i els altres recordem aquestes 24 hores tant ben aprofitades!!!!
de camí….
Fent una miqueta de turisme pel barri del Carme vam veure una concentració de protesta per la situació de l’escola, una fira d’entitas que treballen amb persones amb discapacitat, vam visitar el mercat i la Llotja de Seda, i vam trobar una botiga d’escoltes, cosa que ens va emocionar pq els de cau som friks de mena, i els quatre que estavem fent el guiri hem estat o som de cau.
Els peus de La Montserrat, el Xavi , la Carmeta i la Mercè van quedar uan miqueta fets pols. 
Dinant entre valencians, ja ens comencem a mesclar.. 
Secció local del Prat el nostre dinar
Després de dinar en Fran i la Maria José ens van portar a un parc ben tranquilet, on ens van explicar un munt de coses sobre València, sobre l’escola, la llengua, etc.
Carmeta, Maria Jose, Fran, Carles , Xavi, Mercè
Tots plegats a la mani!!!!
I finalment va arribar el moment se sopar, a un xino per cert, veure una miqueta bastant d’aigua de valència i el concert!!!
Un dia de moltes rialles, de conèixer nous indrets, de participació i de festa.
Algunes cosetes viscudes aquest quatre dies… May 1, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 3comments“la història de la seva construcció em commou moltissim”
“a més estic segura de que la maquina de picar les targetes si que la comproven!”
“riem moltissim, sobretot quan jo li regalo per segona vegada el mateix perfum a la Laura”
“se que les coses no van bé així però no faig res per canviar-ho; això no porta enlloc!”
En aquest pont m’han passat algunes coses que volia explicar, i em sembla que ho deixaré tot “resumit” en un mateix post. Vaig començar el pont sopant a casa de la meva mare; vam fer plegades el que més ens agrada per tradició familiar de Casa Peret: dormir, perquè gaudeixen molt de dormir i jo per sort ho he heretat.
Dissabte va ser un dia tranquilet de no fotre res de bo, tret de fer una volta pel centre amb el meu solet, que amb tota la paciència del món em va acompanyar a comprar unes sabates al centre. Vam acabar al MACBA, que és un museu prou gran, i on les exposicions van canviant contínuament. Suposo que té sentit perquè si es d’art modern ha d’estar a la última, no? I a veure, hi havia de tot, coses que s’entenien i coses que bé, suposo que s’ha de conèixer més l’autor i la seva realitat per poder entendre que en vol dir. També vam fer una paradeta a Santa Maria del Mar; de sempre m’ha enamorat perquè és un edifici preciós. Però ara que estic llegint el llibre, i la història de la seva construcció, em commou moltíssim.
A la nit vaig quedar amb la Olga, som amigues des de fa 15 anys. Ens vam conèixer al cole, però quan ella va començar a estudiar a l’institut del seu poble ens vam distanciar una mica. Després ella va tenir un problema de salut que va obligar la seva família a tornar a viure a Barcelona; a més, va coincidir amb que van trobar casa molt a prop de la meva. La seva mèdul\la va quedar danyada, per això necessita la cadira de rodes per desplaçar-se. El cas és que vam sopar a Sants i després vam decidir anar a prendre alguna cosa al centre de Barcelona, i gràcies a la seva nova cadira super lleugera en res estàvem a Plaça Espanya esperant el bus, el metro queda descartat ja que la majoria de parades no estan adaptades. El primer bus que va passar no ens va agafar perquè no li funcionava la rampa; començàvem la nit i calia prendre-ho amb calma, i treure importància a que el conductor marxes sense proposar-nos cap alternativa (per exemple pujar la cadira a pes). Al següent autobús tampoc li funcionava la rampa, però el conductor ens va ajudar a pujar. Vam arribar a Plaça Catalunya; allà ens ho vam passar molt bé com sempre, perquè vam trobar un bar que estava prou bé, tot i que no hi havia WC adaptat. Però a la tornada, cap a les 5h, tot es va complicar molt. Al primer autobús que vam voler agafar no li funcionava tampoc la rampa; aquí el fet de tenir una mica de alcohol al cos i la indignació que suposa estar pagant uns impostos per tenir una sèrie de serveis públics que després no pots fer servir va fer que acabés escridassant al conductor, el qual es negava a agafar-nos. Tot això davant de la guàrdia urbana, que tret d’una guàrdia que ens va consultar el problema, els demés van fer com que no veien res. Doncs jo crec que tant multar vehicles particulars, el no portar la rampa hàbil també s’hauria de veure sancionat, però no: és ignorat. A més el conductor insistia amb que “quina culpa tenia ell de que això no funcionés”. Doncs jo trobo bastant evident que abans de començar a treballar has de comprovar que tot estigui en ordre, i que a més estic segura de que la maquina de picar les targetes si que la comproven! Després va passar un bus al que la rampa si que li funcionava, o això semblava clar…perquè pujar si, però després la rampa no es guardava i el conductor va haver de baixar i començar a donar-li cops de peu. Mentre un senyor gran no deixava de repetir: “vivim en un país de ‘chapuzas’”. El conductor va decidir que la nostra parada no era adient per baixar la cadira a pes, però no ens va donar cap explicació i va seguir el camí sense parar ni obrir portes, clar. A la fi ens va deixar al carrer Arizala, on vaig haver de baixar jo sola la cadira a pes, cosa puc fer però no està de més que hi hagi algú al costat per si em fallen les forces. I si, vam arribar a casa, però no sé si ningú es planteja com és d’incòmode no poder fer servir un servei que diuen és de TOTS. Per descomptat no vam pagar cap viatge, només faltaria! Que vingui l’interessat en que jo pagui a dir-m’ho i jo també li diré a ell el que ha de fer. Un altre dia aprofitaré per escriure més sobre tot això, i potser també sobre la Olga, persona de la que admiro la seva fortalesa per tirar endavant.
El diumenge va ser un dia molt més tranquil, de dormir, menjar i passejar. Vam anar a veure La vida de los otros, peli que ha passat a ser de les meves favorites per com tracta el tema de l’empatia i de com de difícil que és ser bona persona, tot i que és possible fins i tot en moments molt complicats.
I dilluns vaig quedar amb les meves amigues de la uni. Ara ja m’he acostumat però al principi d’haver acabat la carrera va ser estrany perquè de veure’ns cada dia vam passar a veure’ns molt poquet. La Laura ens va venir a buscar Barcelona, i vam anar al seu poble, o més aviat ciutat, a Mataró. Primera parada la platja, una de nudista tot i que nosaltres estàvem en bikini o amb roba. Després, la Laura ens va ensenyar el seu pis, ara ja viu amb el seu novio, ens fem grans… Vam menjar molt i la meva panxa va començar a inflar-se bastant, fins al punt que un cop a Barcelona, al metro, em van cedir el seient…Amb la Nazaret i la Laura m’ho passo molt bé, riem moltíssim, sobretot quan jo li regalo per segona vegada el mateix perfum a la Laura. Ens faltava la Vero, però és que ara viu a Ibiza.
I avui he anat a la mani que organitzava la Intersindical - CSC, que tot i la pluja ha aconseguit ajuntar un bon grup de gent. Després ens han donat paella per dinar, al mateix Casal de Les Corts. La gent s’hauria de moure molt més per defensar els seus drets; crec que els joves d’ara pertanyem a una generació molt critico-passiva: se que les coses no van bé així però no faig res per canviar-ho, això no porta enlloc!
Un cop acabat el pont, tornem a la vida diària plena de feina, compromisos, horari rígids, etc. però a un pas de l’estiu, que en el meu cas promet!
