adéu a l’Engràcia! April 19, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals , 8commentsSi gent, estem treballant per a que l’Engràcia desaparegui: el meu estimat embaràs psicològic- grupal. Quan tenia 8 anys el joc era dir que jo estava embarassada, la meva panxa ja cridava una miqueta l’atenció. Durant l’adolescència no tenia molta, suposo que perquè feia molt d’esport. He vist fotos que estava bastant prima i plana de ventre. Finalment la “maduresa” m’ha permés tornar a comptar amb ella.
I aquí ve l’embaràs psicològic –grupal, perquè m’he hagut de sentir de tot. Per exemple, cada cop que canvio de feina els companys o be em pregunten si estic embarassada o directament em feliciten, així mateix. M’han arribat a felicitar tocant-me la panxeta i tot, a traïció! A més, un cop van felicitar a la meva mare a la seva botiga: per ser avia! I ma mare va dir: avia? De quina filla?, la clienta en qüestió va contestar: De la gran , que la vaig veure abans de l’estiu i ja li quedava poc, oi?
Una de les més bones em va passar al ferrocarril, anava amb el Lluís i ell m’explicava que havia sortit i havien fet això i allò, i que havien begut molt… (si el Lluís bevent, que estrany oi? ;) ) i la senyora que teníem asseguda al davant, ja cansada de mossegar-se la llengua va explotar i li va fotre una bronca al Lluís impressionant. Com es podia atrevir a fotres aquestes festes amb la parella embarassada? Havia de mirar per el seu fill!!! Quan ja s’havia desfogat i molt, li vam aclarir que de moment no formàvem una família, i ella es va disculpar però va afegir: però ja ho saps per quan tingueu nens!
Total que com tinc la esquena fotudeta he d’anar al gimnàs, si si, a fer el hamster amb les maquines. El meu estimat entrenador m’està matant amb les rutines dels collons; i a part de fer braços, cames i esquena, cada dia he de fer moltes moltes moltes abdominals. Total que adéu a l’Engràcia! Que és el nom que els meus estimats adolescents li van posar al meu suposat fill i que teòricament is la toques dóna sort…
Era l´11 de setembre de 1977, el pare treia la senyera amb els ulls plurosos cap el cel … April 16, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 3commentsTornàvem de les mini vacances de Setmana Santa, i vam posar un CD del meu pare, en aquesta ocasió Sau. Sentint aquesta cançó de l’11 de setembre em va venir al cap el perquè de tot plegat. Cadascú te un moment en el que comença a tenir consciència nacional, i en el que es decanta per una opció o altra. Escoltant la lletra d’aquesta cançó pensava que jo no podria dir exactament quan vaig començar a ser el que sóc: independentista (entre d’altres moltísimes coses, evidentment).
Per mi ha estat una evolució, perquè en primer lloc és el que he sentit sempre a casa; diguéssim que ens han criat amb aquest sentiment d’estimar Catalunya, i per desgracia, d’aversió cap a Espanya. Dic per desgracia perquè no crec que s’hagi de tenir aversió a cap col·lectiu, per què primer de tot som persones i no és just generalitzar. Així que el primer sentiment propi que recordo és de tenir aquesta premissa com bàsica: sóc catalana, no tinc res de espanyola i el que hem d’aconseguir és estar fora d’aquell país.
Després fent-me més gran i entenen una mica la situació, a través de conèixer algunes actuacions desafortunades per part de gent d’Espanya, i també parlant amb catalans que no pensaven com jo, es va convertir en un sentiment més aviat passional i amb ràbia cap al que t’oprimeix.
Finalment m’he tornat més aviat pràctica; és a dir, em sento catalana i a més tinc un especial apreci i estima a la cultura aragonesa; i a més crec fermament que el millor per a Catalunya és la seva autogestió. Crec que la nostra nació ha d’estar reconeguda i protegida, i que els nostres recursos els hem de gestionar aquí. M’agraden les nostres costums i m’agrada el tarannà dels catalans. Estic orgullosa del meu país, perquè funciona i per què sap respondre a les dificultats.
En definitiva, sóc independentista perquè crec que el meu país ha de tenir els mateixos drets que qualsevol altre país del món. Ni em sento millor ni pitjor pel fet de ser catalana. Simplement, ho sóc.
SAU - L´11 de setembre
| era l´11 de stembre de 1977 el pare treia la senyera amb els ulls plurosos cap el cel, va dir mira aquestes barres representen tot el que tu ets no li surtien les paraules pero no calia dir res mes temps era temps quan jo era un vailet i el pare em va ensanyar d´on soc i ara el guardare agafare aquest sentiment i el tindre sempre dins del meu cor sere fort sere fort dins el meu cor eren temps de protesta aquella gent que ens oprimia temps era temps temps era temps |
Gironella, pluja, ruta al Pi de les Tres Branques, lluites de fulards, revoltillo, cançons i més cançons… April 5, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes personals , 11commentsAhir mateix vam tornar del nostre exili a la muntanya al municipi de Gironella , prop de Berga. Vam anar tot el cau a passar cinc dies de desconnexió total. Vaig aïllar-me més del que em pensava perquè em vaig oblidar de tot, d’allò bo i d’allò dolent.
Vam sortir dissabte a les 10h, amb una hora de retard perquè dos caps no apareixien. Finalment van anar en cotxe mentre jo i la Clara pujàvem a l’autocar amb els 35 nens del cau, perquè a aquest campament han vingut tots els nens del cau: primer cop en sis anys de cap que veig això!
I només arribar la campament ja va començar a ploure i així fins ahir quan arribàvem a Esplugues, traient un parell d’estones de sol. Així que aquest campament ha estat ben passadet per aigua, però davant de l’adversitat hem intentat posar bona cara i riure’ns de la nostra “desgracia”. El campament estava enfangat, unes tendes mullades i enfangades i altres ja directament fora de servei, degut a la quantitat d’aigua que hi havia dins. Entre la que ha caigut i que alguna unitat no va revisar massa bé les seves tendes, quasi ens quedem sense sostre sota el que dormir! A més de que la majoria teníem tota la roba mullada i també les sabates.
Un dia vam marxar de ruta al Pi de les Tres Branques, ja que estàvem a prop de Berga i volíem aprofitar per anar a aquest lloc tant especial per nosaltres els catalans. La ruta va començar molt tard i no vam anar pel millor camí, a més de que plovia; per això no vam arribar la Pi, una pena. De totes formes vam explicar als nois i noies la seva història i també la del camí dels Bons Homes, pel que si que vam passar.
Durant el dia, les activitats s’havien de fer dins de la caseta de pedra que hi havia al terreny; ens hi obligava la pluja. Jo crec que en una altra vida vaig ser una camperola de per allà i vivia en una caseta com aquella amb sis o set fills, perquè en aquesta ambient em sento molt molt a gust!
Per sort la última tarda no va ploure i vam poder fer les lluites de foulards: campionats per unitats i després el de tot el cau. Va estar renyit però va guanyar un raier! Durant les lluites, com sempre, ja
es començava a preparar el sopar de l’ultima nit: revoltillo de patata, ou i pernil dolç. Després de sopar vam cantar i tocar la guitarra una estona, i vam fer la vetlla acompanyada dels cacauets. Abans d’anar a dormir i amb la lluna com a espectadora vam fer unes quantes danses, de les de sempre. Els primers en anar dormir van ser el follets: bona nit als follets, bona nit al follets, que la seva pau dolça…. Tota una tarda i nit plena de tradicions, tradicions que espero no es perdin mai. Les nits dels caps i pioners han estat ben acompanyades per les cançons, la guitarra, els jocs, alguna història de por, i per suposat per l’aigua de València, tot en la seva justa mida.
Potser aquest haurà estat el meu últim campament amb tot el cau; espero que no sigui així i que pugui repetir algun estiu fent d’intendent, però per si un cas he mirat de disfrutar-ho molt i me n’he portat un molt bon record. M’encanta que els nens i també alguns caps no ens canviem la roba en cinc dies (vaig tornar amb la mateixa samarreta amb la que havia sortit dissabte i ni tant sols me l’he treta per dormir!). M’encanta que els plats es rentin una mica de qualsevol manera i que després trobem habitants a la nostra llet, i que l’arròs del dinar desafiï la gravetat! També m’encanta que els nens campin durant hores lliure per la muntanya, i el moment friki però molt especial d’aconseguir el foulard: juro pel meu país, el meu agrupament i per l’escoltisme, sempre a punt!. Per això tot i que la tornada a l’autocar va estar molt animada per la música que ens van posar, en pla “discomobil”, en el fons tenia una malenconia que no em podia treure de dins…
Aviat tancaré aquesta etapa però n’estic obrint d’altres que també m’omplen molt, i bé, sempre estaré a punt per col·laborar.
Normalment els caps no ens preparem massa bé la vetlla però aquest any vam fer una cançó:
Ja es divendres, no puc esperar més em faig la motxilla, marxo de campaments.Nou del matí, davant de l’ajuntament,falten dos caps de l’agrupament!
Després d’un any de sequera tota l’aigua cau a Gironella, uooooooooooo uooooooooooo
La nostra tenda sembla un bassal,ha plogut massa, tot és ple de fang.Dilluns ben aviat agafem la capelina,Anem cap a Berga, ens fotem d’aspirina,Ostres tu quin refredat, la merda de tempesta ens ha acompanyat!
Després d’un any de sequera tota l’aigua cau a Gironella, uooooooooooo uooooooooooo
Perdo la roba, on estan els calçotets?Busco dins la tenda, estan tots mulladets.Entrem al vespre, cantem el nyam nyamtot i que la teca no és gaire abundant.Arròs , spaguettis comencen a rular,la panxa no és plena haurem de menjar pa!
Després d’un any de sequera tota l’aigua cau a Gironella, uooooooooooo uooooooooooo
Gironella quins grans campaments, Gironella segur que hi tornarem! Uooooooo uooooo
