Dels sis anys de la Laia i el Guillem als meus vint i quatre March 14, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació, Cosetes personals , 2commentsRecordeu la història del nan? Farem memòria: “Va arribar al bosc, al poblat dels nans artesans, i es va voler quedar. No va voler saber-ne res de la importància que tots els nans donaven a la continuïtat de l’ofici i a la forma en com s’elaboraven els productes. No va fer massa cas dels consells dels nans més vellets, i va prendre com a objectiu millorar la producció del poblat”
A un nan igualet igualet que aquest se li va ocórrer ahir mateix de dir-me que potser sóc jo qui no sap que es el cau. En sentir això vaig fer com que plovia, perquè la vida passa massa ràpid i no m’aturo davant d’aquesta mena d’ignorància.
Però inevitablement li he donat algunes voltes durant el dia d’avui. Doncs bé, estimat nan, és probable que no vegis aquest post però mira jo em quedaré més tranquil·la si ordeno idees, i veurem si després de tants anys i tant deixar-me la pell, perquè jo si que puc dir això sense que se’m caigui la cara de vergonya, puc explicar que és el cau. (concretant: deixar-se la pell per mi és dedicar moltes hores, resoldre conflictes, imprevistos i problemes, preparar coses que no em corresponien a mi, etc. Vull aclarir que per sort fa molt de temps que no cal que m’hi deixi la pell)
Al cau som un grup d’uns quaranta que anem dels sis anys de la Laia i el Guillem als meus vint i quatre, i ens reunim un cop a la setmana, però a més fem excursions, campaments i organitzem festes, tot plegat per fer escoltisme. Fer escoltisme vol dir basar la nostra actitud personal i la nostra convivència, les nostres activitats i els nostres projectes, en els següents dotze principis: Ser sofert a tota mena d’esforç, Respectar i cuidar la pròpia persona tant física com mentalment, Fer del respecte mutu una norma de vida personal i col·lectiva, Ser sincer i no falsejar el propi pensament, Ser honest, Ser responsable, Ser solidari amb totes les persones que lluiten per la llibertat i la justícia, Participar activament en la vida col·lectiva, Ser conscient de que la natura és font de vida, i cal estimar-la i protegir-la, Adoptar un estil de vida auster, alegre i optimista, Estima i interès per el propi país, No mancar mai en el nostre compromís. Per estar dins d’una entitat o associació cal estar d’acord amb els seus principis, això és bàsic. M’agradaria comentar breument alguns dels nostres. Crec que ens hem de fer respectar i no podem permetre que ningú jugui amb el nostre temps i amb els nostres esforços. És cert que quan hi ha una discussió o un conflicte un sempre es vol emportar la raó utilitzant unes eines o altres per aconseguir-ho, però no es pot mentir. Crec que ser positiu no vol dir no enfadar-se o no veure problemes , perquè de inconvenients sempre hi ha, i s’han de veure per poder posar-hi remei. Crec que ser positiu es dir: ho podem fer i ho fem. No tothom pot dir que sigui capaç de dir: es pot i es fa, hi hagin els impediments que hi hagin. No tothom pot dir que ho hagi aconseguit sempre…
No mancar mai en el nostre compromís. Que bàsic i que cert, que ningú dubti que és això el que sosté els agrupaments. Per mi el valor en el que més crec és el respecte però a nivell de cau crec que tot es sosté gràcies al compromís. Ningú ens obliga a anar-hi. Fa anys, fent una dinàmica al curs de monitors, el joc del per que , vaig arribar als fons de la qüestió: per què estic al cau? Perquè crec en aquest projecte, perquè sí que crec que es pot canviar el món o si mes no deixar-lo millor de com l’hem trobat; i estic fermament convençuda que l’educació ha de ser un dels eixos per aquest canvi, i que de fet ja ho és. Em sento plenament identificada amb l’escoltisme perquè m’he fet propis els seus principis. Aquests principis que es practiquen a tot el món excepte a un parell de països, ara fa cent anys. Per anar al cau deixes de fer moltes coses, i si el cau no va bé perquè hi ha mal rotllo o simplement un ambient enrarit, qualsevol tasca que un fa sembla un gran esforç. Però si al cau s’està bé, com és el cas del meu, no veig per què ha de ser un gran esforç venir, perquè no oblidem: un ve perquè vol i es lliure de marxar quan vol. El dissabtes a la tarda no puc sortir ni dormir (que també estaria molt bé) però perquè estic fent una cosa que m’agrada molt més: batallar amb un grup d’adolescents per aconseguir que s’organitzin i facin coses de profit. No surto algun dissabte nit perquè estic d’excursió o treballant en alguna de les festes que organitzem, però és que m’ho passo molt bé a les nits de cau! I a Setmana Santa dormo a terra i passo fred, quedo rebentada i contra més gran més encara, i que? Es que s’hi està molt bé allà aïllats del món, lliures d’horaris estrictes i d’obligacions com les del dia a dia. Per ser de cau t’ha d’agradar molt, ho has de sentir perquè és un esforç, és una responsabilitat, i alguns cops has de fer petits sacrificis, i com això ho fem tots ningú t’ho agraeix especialment. El que reps no és material, els teus amics o la teva família no ho poden veure a simple vista o tocar, però allò que t’emportes dins teu és un tresor. Un no veu tot això el primer dia, ni el tercer mes i potser triga un any en apreciar-ho però per arribar a aquest punt un ha de participar, ha de posar voluntat i esforç.
