Conèixer i llavors entendre February 11, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , trackbackEls maltractaments estan reconeguts com un delicte i per tant la llei els castiga. A més, els maltractadors són rebutjats per la societat. Però que passa amb les dones maltractades? Com se les veu a elles i quina actitud tenim envers aquesta figura? La majoria de la gent admet que elles són les víctimes, que no es mereixien aquest tracte i que no ha estat culpa seva; però el que també he sentit més d’un cop és: “a mi no em passaria, jo no deixaria que m’ho fessin perquè no sóc tant dèbil”. Certament, una dona que ha estat maltractada o violentada per els seus pares serà un blanc fàcil per un home agressiu, donat que ja veu com normals les discussions, els crits, les baralles, etc. Però no totes les dones maltractades van tenir una infància difícil en aquest sentit; aleshores, per què han “permès” les agressions? Doncs perquè és un procés molt llarg. La bufetada no la van rebre la nit de noces: aquella nit potser van rebre una primera recriminació, i poc a poc l’home va anar enfonsant-la fins deixar-la destrossada i sense dignitat. A vegades, per entendre què ha pogut portar una persona a una situació tant degradant cal posar-se en el seu lloc. Per aquest motiu deixo aquí un testimoni real i anònim:
“ Ens vam conèixer a l’institut, em queia bé però no tenia cap interès per ell, coincidíem a teatre. Era una persona molt implicada en la vida de l’institut, i amb bastants coneguts però pocs amics. Un bon dia ens vam liar i de seguida ens vam fer parella, tot va anar molt ràpid, un va anar a casa de l’altre, les primeres relacions sexuals, sortir els dos amb les meves amigues, etc. La seva aparença era de noi tranquil, i jo era la histèrica de la relació, la histèrica perquè les discussions van arribar aviat. Estava “enamorada”, perquè era simpàtic, atent, divertit i podíem compartir aficions. I com la meva actitud era més nerviosa era fàcil carregar-me el mort de la culpabilitat si alguna cosa sortia malament, “la discussió ha anat així perquè no et controles”. Els motius de les primeres discussions no els recordo molt bé, suposo que en aquell moment només plantava la llavor de la culpabilitat en mi. Després de dos anys ho vam deixar per uns mesos i cadascú va tenir altres relacions, tot i que seguíem sent amics perquè jo no era conscient del mal que ja m’havia començat a fer. Per un atac gelós s’hem va posar entre sella i sella tornar amb ell, quin error tant gran! Suposo que com jo tenia ansietat de que fos meu i no penses en la relació anterior, ell ho tenia més fàcil per manipular-me. Els detalls ja eren pràcticament inexistents, com els complits, o els t’estimo, però clar jo havia d’entendre que ell era així i que si aquestes faltes provocaven una discussió era culpa meva. Recordo que realment em sentia enamorada, però clar després he sapigut que és l’amor de debò i allò era més aviat obsessió i sobretot dependència. Dependència perquè un dia, i un altre i un altre a través de comentaris, mirades, detalls, jo anava caient en un forat molt fosc i molt profund. Eren comentaris molt desagradables sobre la meva manera de ser, cada cop em depreciava més fàcilment o em ridiculitzava, eren bromes clar, i jo no me les podia prendre malament, bromes , ai! Allò no eren bromes ja eren maltractaments psicològics, maltractaments que em van portar a canviar. Després de quatre anys de relació jo ja no era la mateixa. Vaig perdre la vitalitat, la il·lusió, vivia en una falsa felicitat, i molt amargada. Em va caure molt de cabell pels nervis que vaig patir. A aquestes alçades ja m’havia clavat el puny a les costelles o agafat pel cap. Després de pegar-me es derrumbava i començava a plorar, mig deia que estava empenedit i quedava clar que jo l’havia posat nervis.
Mentre, ell feia la seva vida, es dir, es liava amb altres (me assabentat quan ja no érem parella) El cas és que a més de liar-se li agradava “assetjar” de nit a companyes de convivències, i d’això si que em vaig assabentar en el seu moment.. Ell com sempre va plorar, va fer pena: “que pobret sóc i quina vida més dura he tingut, no em deixis”. Vaig aguantar-ho dos cops, pensant que potser s’ho havien inventat elles, però el vaig avisar a la propera el deixava, i així va ser, va caldre un tercer cop perquè jo donés el pas, això i que va coincidir que feia un viatge per la meva banda, un viatge que em va ajudar a veurem sola, un viatge molt tranquil, una tranquil·litat que em va encisar.
Que va passar llavors? Doncs que per un compromís conjunt que teníem en un lloc, vam compartir un any més “d’amistat”. Jo en aquell moment no era conscient del que havia passat, de fet ni hi pensava! Perquè estava explotant la meva independència, ja no l’estimava gens, ni sentia res per ell. Però ell va aprofitar aquest espai que havíem de compartir per seguir matxacant, qualsevol excusa era bona per provocar-me, i jo, que encara no era conscient de fins a on m’havia portat aquella relació, entrava en totes les discussions. El que hauria d’haver fet és allunyar-me tant com hagués pogut, però no va ser així i encara em va agredir dos cops més. Jo li vaig dir: “ si ho tornes a fer no et parlaré mai més”, no acabava de trencar ”l’amistat” perquè a mi em donava pena ja que va tenir una infància molt dura, el veia molt dèbil i tenia por que fes una tontería, tant debò l’hagués fet però és massa covard. En una de les agressions van haver testimonis, el més sorprenent és que ningú va fer res…clar així com havia de sentir que jo tenia la raó? Si els meus companys en veure tot això no reaccionaven de cap manera. Encara ara, algun d’ells considera que no ha estat per tant, i que jo sóc molt histèrica, i això em provoca una fredor i una impotència que més val que no hi pensi. Per cert, tinc caràcter però res d’histèrica.
Finalment me’l vaig treure de sobre, i un cop més em vaig estar una temporada fora cosa que em va ajudar a adonar-me de quan de mal m’havia fet i de lo perillós que és. Ara sento por, molta por de trobar-me’l pel carrer i que em faci mal, jo només voldria que estigues mort perquè és mala persona, està malament del cap i fa mal a tothom que l’envolta. Mai l’he denunciat i persones molt porpres a mi no saben el que va passar. Ara fa un any i mig que no el veig.”
Comments»
En part em satisfà que hagi desfet la cadena psicològica, ara bé, lamento que encara li quedi superar la por. De totes maneres si ha sigut capça d’escriure-ho ja es un pas!
Es del millor bloc que he llegit dins de l’agregador del jovent independentista, felicitats! M’ha agradat molt com ho enfoques, i de la temàtica que aportes. T’agregaré!
Moltes gràcies! Vaig fent…
Pel que se viu prou tranquil·la, mentre no el vegi…
Bé doncs… que vagi bé!
PD: A mi també m’ha agradat el teu bloc. Linkat!
Oblidem a vegades que la víctima està enamorada de l’agressor. I ha de ser molt dur entendre que aquell home que tu estimes ja no t’estima. És el pare dels teus fills. Per això acabes perdonant-li la bufetada, l’empenta, el cop de puny i que et llenci per les escales: està nerviós, ha tingut un mal dia, et dius. Crec que és aqui on s’ha de lluitar. Convéncer la dona que la més petita agressió significa desamor. I el mateix s’ha de dir dels insults i la falta de respecte. Més tard o més d’hora arribarà el cop. Gràcies per fer-nos reflexionar
No és només que la víctima perdoni perquè estigui enamorada o perquè hi hagin fills en comú, és que en gran part perdona perquè és sent culpable del que ha passat i per que té un auto concepte molt dolent , gràcies a les agressions verbals de l’agressor.
Per una altra banda, he donat moltes voltes a com es pot solucionar, que pot fer la societat. Sincerament crec que molt poc, crec que entre tots podem fer entendre a les nenes i a les noies que els agressions no es poden permetre, però no podem estar a l’inici i els desenvolupament de totes les relacions sentimentals i si una relació comença bé però els anys van avançant i l’agressor comença a maltractar psicològicament i la noia potser no se n’adona…
I respecte a ells no es pot fer res més que denunciar, denunciar si ho veus: si veus que alguna noia ho pateix. Però ningú es vol ficar en problemes, a vegades ni els amics ni la família reaccionen, i això ha de ser molt dur. Perquè no es tracta de d‘educar als nois, perquè els nois o són maltractadors o no ho són. Per sort la gran majoria no ho són, però el que és malalt ho és i sempre ho serà. No estic molt informada de les teràpies de rehabilitació però en primer lloc ell ha d’arribar fins la teràpia i això ja es casi impossible. I a més, per què estar amb algú que t’ha pogut fer tant de mal?
bueno, el coment anterior és meu…
Crec que un gran problema és el fet que la victima sigui incapaç de confiar en les persones properes. No entenc com algú pot pensar que en aquest cas la família no creurà el que diu i no l’ajudarà.
Si això li passes la meva germana jo no necessitaria ni una prova. La seva paraula per a mi seria l’únic necessari. Pot ser la meva germana no ho sap. Pot ser no em coneix prou.
Vull matitzar un punt: a les victimes de maltractaments no els hauria de molestar que algunes dones estiguem segures de que això no ens passarà mai. Jo ho dic i no per això sóc insolidària amb les noies que han passat per això ni em crec més forta. No les culpo, elles van ser les victimes i, en cap cas hem de perdre-ho de vista però, jo se que a mi no em passarà.
Haver-ho passat malament durant la infantessa pot portar-te per dos camins diferents:
- Creure que els maltractaments són normals.
- Creure fermament que no deixaràs que mai et passi res semblant.
Animem a les dones a que se sentin convençudes de que a elles no els passarà mai. Quan ho diguin no serà prepotència serà valentia. NO confonguis…