Arrels February 27, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat, Cosetes personals , 6commentsFa més de quaranta anys que la Josefina va plantar-se a Barcelona amb els seus pares, germans i avia. Venien a provar sort com molts altre immigrants de l’Aragó, Castella, o Andalusia. Uns coneguts d’Altorricón (Huesca) ja portaven un temps a la ciutat i els hi anava prou bé, així que a través d’ells es van establir a la ciutat. Van començar treballant per a altres però finalment van poder muntar un negoci propi: un botiga de queviures a Tres Torres, Sarrià. Després de molts anys la família es va tornar al poble però ella es va casar amb un català, un noi de Sants, net d’andalusos (família materna) els quals molts anys enrera ja havien vingut també a provar sort a Barcelona.
Els meus alumnes de la Llumenta (classes de castellà nocturnes) porten bastant temps aquí, però tot i que els hi agrada la dieta mediterrània continuen menjant segons les receptes del seu país. Els entenc perquè per mi una part important de les arrels és la gastronomia, suposo que et fa sentir com a casa. És per això que deixaré aquí les receptes de tres plats que m’agraden molt del meu poble matern. Aquests plats són les tortetas, la coca de sardines i els empanadons. Les receptes me les van explicar aquest diumenge a Binéfar (Huesca) la meva tia Flor, la meva avia Angelines, i la seva germana Felisa. Va ser bastant còmic perquè s’anaven portant al contaria entre elles, matisant si això es posa abans o després, fins que la meva avia enfurrunyada va acabar dient: “o me dejais hablar o no lo explico!” es va fer el silenci, i a la fi vam acabar, i vaig poder portar als meus cosins d’Altorricón al parc, que ja feia eston que esperaven impacients al meu costat.
Els meus cosins L’avia, la tia Felisa i la tata Flor
Tortetas
Tal i com em van explicar els ingredients i el procediment és : “agua de anís en grano, caldo de cocer el mondongo, manteca de cerdo derretida, sopas de pan, harina, huevos, azucar, pimienta, colorante y canela. El caldo de cocer el mondongo se obtenía de cocer diversas partes del cerdo cuando se hacía la matanza. Todo se va mezclando en frío, el último ingrediente es la harina. Vamos amasando y haciendo la forma (són peces individuals que no fan ni mig pam). Entonces se ponen a hervir, también con el agua del mondongo. Y cuando ya están cocidos se les pasa agua fría y se dejan secar encima de un cañizo.”
Panadons
“Necesitaremos: agua de anís, anís, huevos batidos, manteca de cerdo, aceite de oliva, sal, azúcar, levadura y harina. Para los de chocolate se pone chocolate en polvo, para los de espinacas va la verdura con piñones i pasa; y en los de calabaza hay que cortarla en rodajas y añadirle aceite y harina, y canela y azúcar. Primero hacemos la masa y después ponemos los ingredientes encima, o chocolate o espinacas o calabaza. Las de chocolate las cerramos en forma rectangular y las otras en media luna. Se pone la horno y se va controlando. Hay que retirarlas cuando la masa este dorada.”
Coca de sardines
“Como en los pandons tendremos que hacer la masa con: agua de anís, harina, huevos batidos, levadura, sal, aceite de oliva y manteca de cerdo. Hacemos la masa y le ponemos por encima primero el tomate, después el pimiento y al berenjena y por último las sardinas. Son sardinas de tina, que hay que poner antes en remojo para que no estén tan saldas. Lo ponemos en el horno y controlamos la masa, cuando este dorada lo retiramos y ya está.” La coca de sardiens és com una pizza rectangular, i pot ser la coneixeu per coca de recapte.
Avui els nois de la llumeneta m’han fet uns escrits individuals, podein parlar de qualsevol cosa, i llegint per sobre he vist paraules o construccions com: “familia, trabajo, mi país,…”. I he pensat: sobre que haguessin escrit els meus avis, com a immigrants, si haguessin fet classes de català? No va ser el cas perquè Altorricón està a la Franja i parlen tots en català. Les meves ties i la meva avia m’expliquen les receptes en castellà perquè amb elles el parlo ja que la meva avia és d’un poble de més en dins i ella no parla català, tot i que l’entén perfectament.
Els nois de la LLumenta
Conèixer i llavors entendre February 11, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes de política i societat , 6commentsEls maltractaments estan reconeguts com un delicte i per tant la llei els castiga. A més, els maltractadors són rebutjats per la societat. Però que passa amb les dones maltractades? Com se les veu a elles i quina actitud tenim envers aquesta figura? La majoria de la gent admet que elles són les víctimes, que no es mereixien aquest tracte i que no ha estat culpa seva; però el que també he sentit més d’un cop és: “a mi no em passaria, jo no deixaria que m’ho fessin perquè no sóc tant dèbil”. Certament, una dona que ha estat maltractada o violentada per els seus pares serà un blanc fàcil per un home agressiu, donat que ja veu com normals les discussions, els crits, les baralles, etc. Però no totes les dones maltractades van tenir una infància difícil en aquest sentit; aleshores, per què han “permès” les agressions? Doncs perquè és un procés molt llarg. La bufetada no la van rebre la nit de noces: aquella nit potser van rebre una primera recriminació, i poc a poc l’home va anar enfonsant-la fins deixar-la destrossada i sense dignitat. A vegades, per entendre què ha pogut portar una persona a una situació tant degradant cal posar-se en el seu lloc. Per aquest motiu deixo aquí un testimoni real i anònim:
“ Ens vam conèixer a l’institut, em queia bé però no tenia cap interès per ell, coincidíem a teatre. Era una persona molt implicada en la vida de l’institut, i amb bastants coneguts però pocs amics. Un bon dia ens vam liar i de seguida ens vam fer parella, tot va anar molt ràpid, un va anar a casa de l’altre, les primeres relacions sexuals, sortir els dos amb les meves amigues, etc. La seva aparença era de noi tranquil, i jo era la histèrica de la relació, la histèrica perquè les discussions van arribar aviat. Estava “enamorada”, perquè era simpàtic, atent, divertit i podíem compartir aficions. I com la meva actitud era més nerviosa era fàcil carregar-me el mort de la culpabilitat si alguna cosa sortia malament, “la discussió ha anat així perquè no et controles”. Els motius de les primeres discussions no els recordo molt bé, suposo que en aquell moment només plantava la llavor de la culpabilitat en mi. Després de dos anys ho vam deixar per uns mesos i cadascú va tenir altres relacions, tot i que seguíem sent amics perquè jo no era conscient del mal que ja m’havia començat a fer. Per un atac gelós s’hem va posar entre sella i sella tornar amb ell, quin error tant gran! Suposo que com jo tenia ansietat de que fos meu i no penses en la relació anterior, ell ho tenia més fàcil per manipular-me. Els detalls ja eren pràcticament inexistents, com els complits, o els t’estimo, però clar jo havia d’entendre que ell era així i que si aquestes faltes provocaven una discussió era culpa meva. Recordo que realment em sentia enamorada, però clar després he sapigut que és l’amor de debò i allò era més aviat obsessió i sobretot dependència. Dependència perquè un dia, i un altre i un altre a través de comentaris, mirades, detalls, jo anava caient en un forat molt fosc i molt profund. Eren comentaris molt desagradables sobre la meva manera de ser, cada cop em depreciava més fàcilment o em ridiculitzava, eren bromes clar, i jo no me les podia prendre malament, bromes , ai! Allò no eren bromes ja eren maltractaments psicològics, maltractaments que em van portar a canviar. Després de quatre anys de relació jo ja no era la mateixa. Vaig perdre la vitalitat, la il·lusió, vivia en una falsa felicitat, i molt amargada. Em va caure molt de cabell pels nervis que vaig patir. A aquestes alçades ja m’havia clavat el puny a les costelles o agafat pel cap. Després de pegar-me es derrumbava i començava a plorar, mig deia que estava empenedit i quedava clar que jo l’havia posat nervis.
Mentre, ell feia la seva vida, es dir, es liava amb altres (me assabentat quan ja no érem parella) El cas és que a més de liar-se li agradava “assetjar” de nit a companyes de convivències, i d’això si que em vaig assabentar en el seu moment.. Ell com sempre va plorar, va fer pena: “que pobret sóc i quina vida més dura he tingut, no em deixis”. Vaig aguantar-ho dos cops, pensant que potser s’ho havien inventat elles, però el vaig avisar a la propera el deixava, i així va ser, va caldre un tercer cop perquè jo donés el pas, això i que va coincidir que feia un viatge per la meva banda, un viatge que em va ajudar a veurem sola, un viatge molt tranquil, una tranquil·litat que em va encisar.
Que va passar llavors? Doncs que per un compromís conjunt que teníem en un lloc, vam compartir un any més “d’amistat”. Jo en aquell moment no era conscient del que havia passat, de fet ni hi pensava! Perquè estava explotant la meva independència, ja no l’estimava gens, ni sentia res per ell. Però ell va aprofitar aquest espai que havíem de compartir per seguir matxacant, qualsevol excusa era bona per provocar-me, i jo, que encara no era conscient de fins a on m’havia portat aquella relació, entrava en totes les discussions. El que hauria d’haver fet és allunyar-me tant com hagués pogut, però no va ser així i encara em va agredir dos cops més. Jo li vaig dir: “ si ho tornes a fer no et parlaré mai més”, no acabava de trencar ”l’amistat” perquè a mi em donava pena ja que va tenir una infància molt dura, el veia molt dèbil i tenia por que fes una tontería, tant debò l’hagués fet però és massa covard. En una de les agressions van haver testimonis, el més sorprenent és que ningú va fer res…clar així com havia de sentir que jo tenia la raó? Si els meus companys en veure tot això no reaccionaven de cap manera. Encara ara, algun d’ells considera que no ha estat per tant, i que jo sóc molt histèrica, i això em provoca una fredor i una impotència que més val que no hi pensi. Per cert, tinc caràcter però res d’histèrica.
Finalment me’l vaig treure de sobre, i un cop més em vaig estar una temporada fora cosa que em va ajudar a adonar-me de quan de mal m’havia fet i de lo perillós que és. Ara sento por, molta por de trobar-me’l pel carrer i que em faci mal, jo només voldria que estigues mort perquè és mala persona, està malament del cap i fa mal a tothom que l’envolta. Mai l’he denunciat i persones molt porpres a mi no saben el que va passar. Ara fa un any i mig que no el veig.”
