Si tots posem una miqueta de part nostre… January 30, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes d'educació , 3commentsFarà un parell de diumenges els del cau vam col·laborar amb la ONG Depana a Collserola, per la zona de Sant Pere Màrtir. Fa molts anys, potser tretze o més, que no hi anàvem a replantar i fer “neteja”, i la veritat és que ja feia falta que ens hi tornéssim a posar amb aquest tema. No podem dir que fos iniciativa nostra perquè ens ho van proposar ells, però això si, nosaltres no vam dubtar ni un moment per dir que si!
Aquells que anem sovint a la muntanya (ja sigui amb el cau, amb l’esplai, amb el grup excursionista o amb família i amics) no només hem de pensar en gaudir del dia que hi passem i de la passejada que hi fem, sinó també en el cost que té la nostra presencia en aquests espais naturals. En primer lloc crec que és necessari que siguem responsables i ens enduguem els nostres residus; és més , si pel camí trobem una llauna o un paper no està de més recollir-ho, perquè no costa res i les coses s’han de deixar com les hem trobades o millor.
Si la nostra consciència va més enllà, es pot participar en accions com la que vam fer amb el cau. Vam quedar de bon matí directament a Collserola, Depana va posar les eines, els tècnics ens van explicar quines tasques havíem de dur a terme i algunes indicacions de com fer-ho de la millor manera, i cadascú va escollir allò que li venia més de gust. Jo em vaig dedicar a arrancar arbres cremats (si, si, això és el que em venia de gust!). També es podien plantar arbres i regar alguns que s’havien plantat al desembre. Les tres hores que vam estar treballant es van passar molt ràpid i vam fer prou feina. Crec que en pocs mesos hi tornarem; per això, deixo aquí el telèfon de l’Espluga Viva per si algú es vol informar de quan anem i s’hi vol afegir: 934733909.
Suposo que molts ja coneixeu els camps de treball; molts es dediquen al medi ambient. Normalment duren una quinzena i l’organització posa l’allotjament i el menjar. Crec que és una experiència maca perquè coneixes un lloc nou i gent nova de tot arreu, i el més important és que fas una feina molt profitosa. Si algú està interessat, a Gencat (dins de joventut) podeu trobar-ne algunes propostes; els camps que es fan dins de l’Estat costen uns 70 euros i els internacionals un 100 euros. Jo no he anat mai com a participant, per falta de temps, però en tinc moltes ganes!
L’ajuntament té seu sota un pont, el capellà pobret fa missa al bar, i de camp de futbol ja no en tenen per què és un esport passat de moda! January 23, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 5commentsFarà uns sis anys que sóc cap al cau, durant aquest temps he fet un parell d’excursions al trimestre. Mirem de fer les sortides a la muntanya o a pobles que tinguin una història o un entorn especial. Quan anem a la muntanya hem de tenir molt de compte perquè hi han molts espais protegits on no es pot acampar, i en cas que t’enxampin et multen. Dormir en un poble també és complicat. S’ha de tenir en compte que el pressupost de les excursions és bastant limitat, i que per començar ja em de pagar el transport, així que, sempre fem l’intent de dormir gratuïtament. Si en el poble on anem hi ha algun cau encara tenim alguna possibilitat, però si no es així ja podem anar pujant el preu perquè haurem de pagar terreny, càmping, alberg o casa de colònies. Una excursió de dos dies pot costar fins a 25 euros, preu que sota el meu punt de vista és exagerat, a més de que ens hem trobat amb famílies que no podien assumir aquesta despesa.
Allò que em molesta i em desespera és que tant en els pobles com a les ciutats hi ha molts equipaments que són públics, es dir, són de tots i els mantenim entre tots, i molts d’aquests espais estan inactius durant hores, dies, i nits. Per què no em d’aprofitar-los? Podríem fer un bon ús tant els caus i els esplais com les entitats o associacions, per dormir a les excursions, fer trobades, dinars , tallers, etc. Puc entendre que coordinar diferents activitats tant diverses com una escola de dilluns a divendres i una excursió de cau de dissabte i diumenge pot semblar-li complicat al funcionari de torn, i ja més en serio suposa un sou (has de pagar al conserge per a que vagi a donar i recollir les claus, i clar són hores extres) però crec molt seriosament que val la pena. Parlant com a membre d’un agrupament, deixant així de banda les que puguin ser les problemàtiques d’espais d’altres entitats (que els hi ha, per què espais sempre falten) crec que els ajuntaments que representen a la població no ens ajuden res, i per el que he vist durant aquests anys crec que el principal motiu és la mandra i el no voler buscar-se suposats problemes o mal de caps que suposadament els hi donarà deixar-nos unes claus per unes hores. No ajuden perquè no ens posen en contacte amb associacions i per què no ens cedeixen els seus espais ni per una nit, de 20h del dissabte a 9h del diumenge; em pregunto si això és demanar tant. A més sovint donen un tracte que deixa molt que desitjar: et presentes i expliques el motiu de la trucada, i en la majoria de casos diuen “no no, aquí al poble no tenim res”. Molt bé, doncs deu ser que l’ajuntament té seu sota un pont, que les entitats estan al pont del costat, que l’escola es fa al mig de plaça més gran del poble, el capellà pobret fa missa al bar, i de camp de futbol ja no en tenen per què és un esport passat de moda! Quins nassos!!! Almenys podrien dir la veritat i no prendre’ns per idiotes. M’agradaria saber si passaria el mateix si truco en nom de una empresa o quelcom similar que està disposat a pagar per l’espai, ja veuríem si hi ha tants problemes.
Un cap de setmana fora January 21, 2007
Posted by Mercè in : Cosetes personals, Miscel·lània , 4commentsFarà un mes, més o menys, vaig fer una petita escapada a la ciutat de Santiago de Compostela. Hi vaig anar de casualitat i no perquè aquesta ciutat em crides massa l’atenció, però un cop estava allà em vaig adonar de que m’encantaria. És una ciutat petita, amb un casc antic molt maco, i amb molts llocs per visitar, i per si un dia us deixeu caure aquí us faig cinc cèntims dels que més em van agradar. Al casc antic sembla que tots els carrers portin a la catedral, i dóna la sensació d’estar passejant per una ciutat medieval, per exemple mireu com són molts del cartells de les botigues:
Quan et plantes davant de la catedral, potser per les formes puntegudes, no ho se, et dóna la impressió que ha sortit del mateix terra. Es cert que es molt molt molt gran i, per dins sobretot, molt bonica. I si et fixes a les columnes interiors pots veure tota mena de símbols gravats dels que jo no puc afirmar l’origen i el per què, tot i tenir una idea. Amb el preu del museu de la catedral, el qual no val massa la pena, està inclosa la visita a un palau que crec era d’un bisbe. Doncs bé, aquesta palau et mostra una mica com s’organitzaven els espais de la casa fa centenars d’anys.
Si hi aneu no us podeu perdre el Museo do Povo Galego; de museus n’he visitat molts i aquest ha estat dels que més m’ha agradat. En una planta s’expliquen els oficis que tenen més tradició a Galícia (com per exemple la pesca), hi ha moltes maquetes i tallers simulats a mida real, explicant com s’hi treballava i fins i tot com es feia el producte (per exemple, s’explicaven els passos per a la construcció d’un vaixell). En una altra planta hi ha les vestimentes tradicionals i les gaites. També hi ha una exposició de com ha estat la vida tradicionalment a Galícia: el naixement d’una criatura, els casaments, les morts, l’escola i els festes, els oficis… tot des de la perspectiva rural. Però el que més em va agradar van ser les maquetes de les cases rurals, que il·lustraven com es construïen i com s’organitzaven els espais. A més, hi ha una maqueta de com evoluciona un espai, els primer pobladors i les seves petites cabanyes, la seva producció, desprès les seves primeres construccions per organitzar-se en comunitat (com ara un pont per travessar el riu) l’ampliació de les terres per treballar, i ja finalment el poble que resulta de tot això.
També vam veure una exposició sobre la vida als convents de clausura, molt ben feta perquè reproduïa una mica el que seria el convent amb alguns elements decoratius i sobretot amb fotografies a mida real. Es podia veure un documental dels testimonis d’una monja, ella feia una sèrie de reflexions sobre la vida i la feina que em van fer pensar, de debò. Em vaig quedar amb les ganes de veure el museu que reprodueix una residència d’estudiants universitaris del segle XIX, perquè només obren alguns mesos.
Bé i sobre la teca i la festa, què dir? Que molt bé. Es menja molt bé: no es pot marxar d’allà sense menjar un poquet de llegums, carn i caldo fets casolanament, ni tampoc sense menjar el laco (te’l poden servir de moltes maneres) i sobretot sense menjar una mariscada acompanyada de Ribeiro. Pel que fa a la festa la veritat és que ens ho vam passar molt bé: sense masses aglomeracions, molts bars i petites discoteques, i la beguda molt bé de preu.
Va ser un cap de setmana molt especial, perquè la ciutat em va encantar però sobretot per la companyia, i per sentir amb tu aquella gaita tocant sota el pont proper a la catedral. Així que us animo a anar-hi als que encara no hi heu estat, ja sigui després d’un fatigós camí de peregrins, ja sigui després d’un curt viatge en avió.
Avui he somiat que no podia comptar amb vosaltres January 14, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 2commentsMoltes vegades somio coses que m’impressionen molt i després m’estic tot el dia pensant en els detalls que recordo i en per què hauré somiat això. Avui algú m’ha ajudat a donar-li un sentit a l’últim somni, i pensar-hi m’ha angoixat molt.
M’ha costat adonar-me que a mi les piles també se m’acaben. Hi ha una dificultat que se’m presenta un cop i un altre i un altre, fa anys que l’arrossego. Més que una dificultat és un espai on sempre hi han situacions complicades, i ara que estic arribant al meu final en aquest espai, també estic arribant al límit de la meva paciència. Suposo que inconscientment tinc molt present que això s’acaba i per això em permeto el luxe d’estar-ne farta!
Ho he gaudit molt, però també he patit massa. Sembla un pantaló que es trenca per un costat: l’arregles i tots contents, però en poc temps es trenca per una altra banda, i així contínuament. No he buscat la perfecció sinó que he buscat la normalitat. Potser no he encarat bé els “problemes”; segurament ha estat això. Ara em queda poc temps per posar-hi remei, en tot cas vagin les coses com vagin em quedaré només amb les bones.
Em sap greu que a tot arreu sigui capaç de gaudir moltísim de les petites coses, i que allà quasi no he pogut fer-ho perquè, clar, quasi no he pogut estar jo mateixa. Quan agafes un rol és molt difícil deixar-lo: ja has creat unes expectatives bones o dolentes que et veus obligat a complir.
Els canvis d’actitud són bàsics per solucionar conflictes. En aquest últim cas, potser sóc la única en veure la magnitud de la tragèdia ( és una manera de parlar, al meu somni si que era una tragèdia molt gran), i no perquè sigui molt negativa si no per què l’experiència t’ensenya molt. I jo, clar, he d’aprofitar aquesta experiència per a actuar de la manera més intel·ligent. Aquest últim “detall” m’ha fet adonar-me de què no suporto en algú: el no saber quin és el lloc de cadascú.
“Va arribar al bosc, al poblat dels nans artesants, i es va voler quedar. No va voler saber-ne res de la importància que tots els nans donaven a la continuïtat de l’ofici i a la forma en com s’elaboraven els productes. No va fer massa cas dels consells dels nans més vellets, i va prendre com a objectiu millorar la producció del poblat”
Com creieu que va acabar la història d’aquest petit nan? Però el que encara em preocupa més: com va afectar tot això a la producció del poblat?
A l’escola hem de ser-hi tots! January 12, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 6commentsPotser molts ho desconeixeu , però el fet és que les persones amb discapacitat tenen l’opció d’anar a escoles ordinàries. Hi ha qui diu que la seva presencia pot perjudicar-los a ells mateixos i al ritme del grup; d’altres, però, estan a favor perquè troben molt important la seva integració i creuen que és possible compartir aula sense que ningú surti perjudicat.
Al meu parer, hem de recolzar l’escola inclusiva perquè les persones amb discapacitat no poden quedar al marge de la societat: uns i altres hem de créixer junts perquè formem part de la mateixa comunitat. Però no només s’ha de pensar en la integració sinó que a més s’ha de pensar en el desenvolupament d’aquestes nenes i nens. Per a que puguin explotar al màxim els seu potencial cal que tinguin els especialistes i l’entorn més adequats. Això vol dir una inversió molt important de diners i esforç en educació.
Actualment, a Catalunya, si un nen té alguna discapacitat i va a una escola ordinària, la Generalitat examina el cas i si ho creu convenient li assigna un zelador. La formació requerida per a desenvolupar aquesta tasca és el títol de batxillerat, títol que, evidentment, no acredita cap coneixement en educació especial, però que significa per a l’administració pública un sou baix. Tot i que les persones que desenvolupem aquesta tasca ho fem amb tota la bona intenció del món, molts tenim certa formació en l’àmbit educatiu, i en molts casos estem assessorats pel psicòleg del nen o la nena; tot i això, dic, ens falta formació especifica. Sempre depèn del cas, perquè hi ha nens amb més o menys problemàtiques. Hi ha casos on seguint una sèrie de pautes ja n’hi ha prou, però hi ha d’altres que requereixen d’un tractament molt més complex, i a l’escola ordinària el “tractament” és molt limitat, perjudica el desenvolupament del propi nen o nena, l’estat d’ànim de la mestra i la zeladora, i el funcionament del grup.
Si la inversió i la forma han de continuar sent les mateixes, més val que aquests nens i nenes facin escola compartida, per poder avançar amb especialistes però a més relacionar-se amb companys “normals” que tenen conductes “normals”. El que no es pot permetre és que en nom de la integració el seu potencial quedi limitat.Si realment se’ls vol “incloure” calen molts diners i molts canvis estructurals. Algunes tasques que a primer cop d’ull estarien pendents: millorar els programes i les pràctiques per cobrir les necessitats de tots els alumnes (paraula màgica: adaptació curricular), augmentar el nombre de especialistes per escola (mestres d’educació especial, psicòlegs, logopedes, fisioterapeutes, etc.), adaptar els centres, i redefinir les responsabilitats del mestre d’educació especial.
5 sorpreses? January 11, 2007
Posted by Mercè in : Blogroll , 4commentsEl meu solet m’envia un meme, fins fa poc no sabia el que era, i el que he d’explicar són cinc coses que en un principi no se saben de mi…serà difícil trobar-ne tantes perquè com no callo ni sota l’aigua hi ha poquetes coses “amagades”. Però bé, a veure si sorprenc algú!
- Desde molt petita dedico bastant temps a dibuixar plànols de cases, i també de pobles sencers. Tot creació pròpia.
- Tinc tres ronyons.
- M’agrada molt molt molt el regeeton (no sé si s’escriu així)
( les meves neurones s’estan esgotant de tant pensar…)
- Possiblement aquest serà l’últim any al cau i em quedo amb moltissimes ganes de fer ruta maca de debò pels Pirineus.
- Quan en un programa de la tele es troben amics o familiars que feia molts anys que no es veien, quasi sempre acabo plorant….no especificaré el programa perquè encara em queda un poquet de dignitat.
Bueno, li enviaria això a algú però no conec massa gent a la “xarxa” i a més no se com es fa, a veure si després m’informo…
Bon dia dia, bon dia a tots! January 5, 2007
Posted by Mercè in : Miscel·lània , 7commentsHola!!!
Benvinguts al meu bloc!!!
Em dic Mercè i escric aquest bloc per a endreçar les meves pròpies idees, i per saber que en penseu els demés. Escriuré sobre temes d’interès públic (societat, educació, …) i també sobre temes personals. Espero que agradi i si no és així ja em direu el que.
