Aquesta expressió s’ha posat d’actualitat en aquest segle XXI per anomenar un dels mètodes d’anàlisi de la sostenibilitat (o no) de l’acció humana sobre el seu entorn.
Divulgada principalment pel professor canadenc William Rees i altres cientifics, podem probar algunes descripcions del seu contingut i objectius en articles com “La Huella Ecológica” de Raquel Moreno o “Viure sense fer malbé” de Enric Tello. La seua definició és: “àrea de territori ecològicament productiu (cultius, pastures, boscos o ecosistemes aquàtics) necessària per produir els recursos utilitzats i per assimilar els residus produits per una població donada, amb un model de vida específic de forma indefinida”. És a dir, una forma de mesurar la sostenibilitat de la forma de vida d’una col.lectivitat més o menys gran i, fins i tot, de tota la humanitat.
Amb la població actual del planeta correspondria a cada habitant una mitjana de 1.7 hectàrees de biocapacitat, mentre que el consum mitjà per habitant i any s’ha avaluat en 2.8 hectàrees. Unes dades que es calculen amb més de cuaranta indicadors de producció, de consum, de generació de residus i de capacitat d’assimilació d’aquestos en que bàsicament es té en compte el territori usat per urbanitzar, generar infraestructures i centres de treball, hectàrees necessàries per proporcionar l’aliment vegetal que fa falta, superfície necessària per la ramaderia i la pesca i les zones verdes necessàries per assumir el CO2 que genera el nostre consum energètic. És en aquesta part de l’assimilació de residus on més dificultat hi ha per comptabilitazar l’efecte de la petjada ecológica ja que en mols casos els efectes de determinats residus encara no poden ser avaluats fidedignament. Pero si està clara la insostenibilitat de l’actual model de desenvolupament i vida humana sobre el planeta en el seu conjunt, aquesta situació és molt més alarmant en la nostra zona mediterrània. Més de tres vegades hauria de ser de gran l’extensió del País Valencià, amb territori ecològicament productiu en la seua integritat, per oferir un balanç equilibart de la nostra petjada ecològica. En aquesta setmana del Clima i de la Cimera en València s’ha de reflexionar amb rigurositat sobre aquesta situació ja que si es vol actuar contra el canvi climàtic és imprescindible actuar en molts camps simultàniament per reduir l’actual petjada ecològica, i, especialment en el consum energètic en totes les seues formes, ja que és el factor més important de destrucció de recursos naturals. És per això que cal que les administracions lideren, junt al conjunt de la ciutadania, les empreses i les organitzacions, accions realment efectives de promoció de les energies renovables, d’estalvi i eficiència en el consum i de minimització de residus resultants, de manera que la nostra “petjada” deixe possibilitats per a que les generacions futures també puguen deixar la seua. Mireia Mollà, diputada de Compromís i responsable de Model de Desenvolupament i Sostenibilitat de Iniciativa P.V.
0 Respostes to “*LA PETJADA ECOLÒGICA”