Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Crist s’aturà a Èboli

Enviat per mesogio el dia July 2nd, 2011

llibre cristo se paro en evoliCarlo Levi va estar desterrat al sud d’Itàlia per Mussolini, els anys 1935 i 1936. A la província de Lucània, va estar a Grassano i després a Gagliano, i va conèixer els pobles dels voltants, com Matera. Uns anys després, entre el 1943 i 1944, amagat a Florència durant l’ocupació nazi, va escriure aquest llibre. El 1979 van fer-ne una pel·lícula.

La Lucània (ara la Basilicata), era el cul del món. No calien presons. Allà hi anaven a parar tots els que lluitaven per la democràcia i contra el feixisme. Levi, metge de professió, però sense exercir, aprofita per pintar, una de les seves afeccions preferides, tot i que els miserables habitants dels pobles on viu, insisteixen que faci de metge, i ho fa.

Levi explica que els joves que podien, abandonaven el poble per anar a Nàpols o a Roma, i els que podien, a Amèrica. Molts. Una frase seva resumeix la tristesa, la soledat i l’avorriment que experimenta aleshores: “Em semblava que era un cuc tancat dins una nou seca”. Però ningú com ell havia retratat la vida de les classes més miserables de la Itàlia profunda. Llegiu-ne alguns fragments:

“Matera. Al fons hi havia un petit torrent, el Gravina, amb una mica d’aigua bruta i embassada. El riu i la muntanya tenien un aspecte tenebrós i nociu, que feia encongir el cor. La forma d’aquell barranc era estranya, com la de dos mig embuts junts i separats per un petit esperó i reunits avall en una punta comú, on es veia, des d’allà dalt, una església blanca, Sta. Maria d’Idris, que semblava clavada a la terra. Aquests cons invertits, aquests embuts, es diuen sassi: tenen la forma amb què a l’escola imaginàvem l’infern de Dant.

matera-torrent

Vaig començar a baixar per un camí com de ferradura, de revolt en revolt, cap al fons. El carreró, estretíssim, que baixava serpentejant, passava per sobre de les teulades de les cases, si es que es pot anomenar així. Són grutes excavades a la paret d’argila endurida del barranc: cadascuna d’elles té al davant una façana, algunes són boniques fins i tot, amb aquest modest ornament del segle XVII. Amb la inclinació del pendent, aquestes falses façanes s’alcen per baix seguint la línia de la muntanya i per dalt sobresurten una mica: en aquest estret espai entre les façanes i el declivi passen els carrers, que són, al seu torn, terres que mirava en passar i veia l’interior de les grutes, que només reben llum i aire per la porta. Algunes ni tan sols tenen això: s’entra per dalt, a través de trampes i graons. Dins d’aquests forats negres, de parets de terra, veia els llits, els miserables adorns, els parracs esteses. A terra hi havia estirats els gossos, les cabres, els porcs. En general, cada família té una sola d’aquestes grutes i dormen tots junts: homes, dones, nens i animals. Així viuen vint mil persones.

matera-coves

Els nens, una infinitat, amb aquella calor, enmig de les mosques, entre la pols, apareixien per tot arreu, totalment nus o coberts de parracs. Vaig veure nens asseguts a la porta de les cases, entre la brutícia, amb un sol que cremava, amb els ulls aclucats i les parpelles vermelles i inflades: les mosques se’ls posaven en els ulls i hi romanien immòbils i ni tan sols les treien amb les mans. Mentrestant, havíem arribat al fons del forat, a Sta. Maria d’dris, que és una bella església barroca i, en alçar la vista, vaig veure per fi aparèixer, com un mur oblic, tota Matera. Des d’allà té l’aspecte d’una ciutat de veritat. Era com si les façanes de totes les grutes, que semblen cases, blanques i alineades, em miressin, amb els forats de la porta, com ulls negres.”

matera idris

“La sala estava gairebé tota ocupada per un llit enorme, bastant més gran que un  matrimonial habitual, on dormia tota la família: el pare, la mare i tots els fills, llevat dels més petits, que ocupaven uns bressols o cistells de vímet penjats del sostre amb cordes. Sota el llit hi havia els animals. Així, l’espai estava dividit en tres estrats: a terra, els animals, al llit els adults i en l’aire els lactants.”

matera generañ

Pel que fa a la política i el sud:

“Per als camperols, l’Estat era més llunyà que el cel i més malvat, perquè sempre estava a l’altra banda. Tant hi feia quines fossin les fórmules polítiques, l’estructura, els programes. Los camperol no ho entenien perquè era un llenguatge diferent al seu i no hi havia cap raó perquè el volguessin entendre’l. L’única defensa possible, contra l’Estat i contra la propaganda, era la resignació, la mateixa resignació sorda, sense esperança de paradís, que corbava les seves esquenes sota els mals de la natura.”

“No hi havia raó ni causes i efectes, sinó només un mal destí, una voluntat que volia el mal, que era el poder màgic de las coses. L’Estat era una de las formes d’aquest destí, com el vent que cremava les collites i la febre que ens rosegava la sang. La vida no podia ser, en relació amb la sort, altra cosa que paciència i silenci. ¿De què servien les paraules? ¿Y què es podia fer? Res.”

“Si els de Roma tenen diners per gastar a la guerra, per què no arreglen primer el pont sobre el riu que va caure fa 4 anys i ningú pensa en refer? També podrien canalitzar el riu, fer-nos alguna nova font, plantar arbres als boscos, en lloc de talar els pocs que queden. Terra en tenim aquí, el que falta és tota la resta”.

Sobre el “problema” del Sud, Levi creu que coexisteixen dues civilitzacions molt diferents, cap de les quals està en condicions d’assimilar l’altra. La civilització camperola pot ser vençuda, però no arrasada del tot. El bandidatge i la guerra camperola en són la prova. Mentre Roma governi el Sud, conclou, serà anàrquic i desesperat, i Roma desesperada i tirànica. El segon problema és el de la misèria. El tercer, el vessant social, la petita burgesia dels pobles, que fa molt mal. La via de solució -conclou- es diu autonomia “

Crist s’aturà a Èboli, que al mapa es troba més amunt que Matera. Per sort, les coses han canviat.

Carlo Levi, trad. Carlos Manzano, GADIR,  Madrid, 2005, 318 pàgines

Dins de Llibres | 5 comentaris »

La Pulla

Enviat per mesogio el dia June 29th, 2011

Regió del sud-est d’Itàlia, entre l’Adriàtic i el Jònic, té 4 comarques naturals: el Gargano, promontori calcari aplanat i recobert localment de bauxita, amb l’arxipèlag de les Tremiti, al sud del qual hi ha la plana de Foggia. Le Murge, un altiplà calcari, amb abundància de fenòmens càrstics. I, finalment, el Salent,  una terra baixa, amb cadenes de pujols calcaris vorejats de zones pantanoses, avui seques (més una 5a comarca, la plana Messapica, formada per la plana de Metapont i la de Foggia).

Lecce tenutta lita

Lloc de tradició migratòria, d’economia rural, primera regió productora de vi i d’oli d’Itàlia, a més de la pesca. Les indústries es concentren en el triangle Bari-Bríndisi-Tàrent. Té una extensió de 19.348 km2 i una població que passa dels quatre milions.Sortim de Bríndisi (una columna al port recorda que era el final de la via Àpia) cap a la península Salentina (el taló de la bóta) i a partir de Lecce (ciutat amb un nucli antic potent -teatre romà, catedral i esglésies, columna S. Orozco, edificis i jardins). Ens vam allotjar al B&B Tenuta Litta, una casa de camp molt recomanable.

Gallipoli

Vam vorejar la costa des de Gallipoli (ciutadella i font hel·lenística) fins a Otranto (nucli antic, catedral, castell, platges…), passant per Leuca (santuari de Sta. Maria, far i vistes excepcionals) i Sta. Cesarea Terme (balnearis i termes amb arquitectura arabitzant).

sta cesarea terme

Costa amunt, vam visitar Ostuni (la ciutat blanca, pel nucli antic sobre un turó), Bari, la capital de la regió, amb castell, teatres, catedral, placetes i la magnífica església de S. Nicola, Trani (una meravellosa catedral tocant a mar) i Barletta (nucli antic amb tots els ingredients).

Bari

peschici

Ja a la península del Gargano, (l’esperó), a partir de Manfredonia vam pujar cap a Vieste, Rodi, Peschici (on hi vam fes estada, el lloc més encantador de tots, penjat dalt d’un turó, nucli antic preciós) i un dels ports d’on surten barques a l’arxipèlag de les Tremiti, amb 2 illes habitades, S. Domino (aigües turqueses, boscos, hotels…) i S. Nicola (castell, abadia, cementiri libi…)

san domino - tremiti

Tornant, vam travessar l’interior del parc, la Foresta Umbria, i vam visitar el poble de S. Angelo.

castelo di monte

A l’interior de la regió vam visitar el Castel del Monte (Andria), un castell immens enmig un camp d’oliveres, construït per Frederic II, i Canne di Batalla (on es van enfrontar els exèrcits cartaginès, amb Hanníbal al capdavant i el romà, que va perdre) i la vall dels Trulli: edificacions amb sostre cònic que es poden trobar, sobretot, a Alberobello (ens vam allotjar a l’hotel Colle del Sole, molt bé).

Alberobello

Sumant els dies que vam estar al Parc del Pollino i a Matera, han estat 2 setmanes. Ens han encantat els pobles i ciutats, i la gent, que és oberta i propera. Hem compartit amb tots la mateixa preocupació per la crisi i per les actuacions dels polítics. Hem menjat i begut bé i ens han quedat moltes coses per fer. Finalment, hem vist que, per molt sud que sigui, en molts aspectes és més nord que aquí.

O dit d’una altra manera, a tot arreu hi ha un nord i un sud.


Dins de Viatges per Europa | Sense comentaris »

Matera

Enviat per mesogio el dia June 28th, 2011

Hem trepitjat Matera a fons, impregnades de la ciutat troglodita i les vistes dels sassi, sempre canviants segons des d’on les miris. No ens cansaríem mai de passejar-hi. I menys, de nit, quan la ciutat batega de vida i la imaginació vola entre coves blanques, llangardaixos que travessen els carrers i aus negres que xisclen sorolloses rera uns núvols negres.

Matera dia

Mussolini hi enviava els opositors. Cases sòrdides, malària… fins que el 1950 un polític ho va “descobrir”; ara és Patrimoni de la Humanitat. Els sassi són els 2 barris al voltant del barranc Gravina: el Barisano, al nord, i el Caveoso al sud. Entre el VIII i el XIII grups de monjos van habitar les coves; després, camperols pobres. Seguint la Llei de Gasperi, de 1952, els habitants van abandonar les grutes per ocupar els nous barris construïts pels arquitectes de renom. Podem veure alguns dels llocs on va rodar Mel Gibson La Passió de Crist. Carlo Levi va descriure la vida dels camperols en el seu llibre Crist es va aturar a Eboli (1946), on la compara a l’Infern de Dant.

Matera nit

De les esglésies rupestres, destaquem Sta. Lucia alle Malve, Sta Maria d’Idris i S. Joan de Monterrone, tallades en pedra calcària, amb frescos del XII, S. Nicola del Greci i de la Madonna delle Virtú, on el Cercle Cultural La Scaletta hi té la seu i hi fan mostres. Finalment, el Convicinio de S. Antoni, excavat a la roca el XIV i XV, amb 4 esglésies rupestres amb un únic atri: S. Antonio, S. Donato, S. Eligi i S. Primo o “tempe cadute” com era coneguda popularment.El Duomo és d’estil romànic de la regió. A prop, la plaça del Sedile (d’aquí sentim els instruments de vent i de corda de l’Escola de Música propera).  A la plaça Veneto, el cor de la ciutat, hi ha l’església S. Domenico, del s. XIII, amb un rosetó amb quatre figures, una a cada quart. Però l’església que ens ha agradat més, i amb diferència és la de S. Giovanni, del 1233, originalment anomenada Sta. Maria la Nuova, un dels exemples més interessants del romànic de Matera. L’interior té 8 pilars, amb una estructura rectangular amb tres naus. L’església del Purgatori és curiosa, amb interior barroc-rococó i per fora, calaveres. Està dedicada a la mort, és clar. Som a la via Ridolta i al fons, tocant al mirador de la placeta Pascoli, amb genials vistes al Caveoso, hi ha el Palau Lanfranchi, seu de la Fundació Carlo Levi i del Museu d’Art Medieval i Modern de Basilicata, amb obres d’art contemporani i sagrat.

mario cresci mollet

Ara hi ha anunciada una exposició de Mario Cresci, que s’inaugura després de marxar-ne nosaltres, una llàstima. Perquè a Matera, el novembre de 1990 es va fer una exposició de cartells d’ell, que hi viu des de fa 20 anys. L’Ajuntament li va encarregar la representació en imatges de les realitzacions dutes a terme; després, aquesta exposició va anar a Can Mulà, a Mollet. Al catàleg hi ha els escrits dels dos alcaldes, Francesco Saverino i Montserrat Tura. Matera i Mollet, units per un fil d’estenedor.

(Ens hem allotjat a l’Hotel San Pietro Barisano tocant a l’església del mateix nom, en una habitació-cova anomenava Uranía -cel-. Deu ser que ens el mereixem).

Dins de Viatges per Europa | 2 comentaris »

Parc del Pollino

Enviat per mesogio el dia June 17th, 2011

metaponto

Hi arribem després de passar per Metaponto, fundada pels aqueus el s. VI aC, un lloc estratègic important, on visqué Pitàgores, que avui conserva importants ruïnes, especialment les Tavole Palatine, 15 columnes en 2 línies, de les 36 inicials del temple.

Entrem a la regió de la Basilicata i ens allotgem al Bed and Breakfast Terrazze sul Frido..

El Parc del Pollino és el grup muntanyós més elevat dels Apenins meridionals i té 5 valls: Mercure, Frido, Sarmento, Serrapotamo i Sinni. Nosaltres som a la Vall del Frido, al cor del Pollino, envoltades dels cims del Dolcedorme (2.267 m), Pollino (2.248 m), Serra del Prete (2.181 m), Serra de Ciavolo (2.127 m) i Serra Crispo (2.053 m).

parc pollino

Hi ha un tipus de pi, el pi loricato (Pinus leucodermis) que només creix aquí i als Balcans; una relíquia de l’última glaciació. Ara només es troba en zones rocoses força inaccessibles. De fauna es pot trobar la lutra lutra, un nútria en perill d’extinció.

pla gaudolino

Visitem petits pobles, com Laino Borgo; a prop hi ha Laino Castillo, abandonat després d’un terratrèmol el 1982. Hi passa el riu Lao, amb unes gorges maques. Pugem al Santuari de les capelles, un lloc estrany, on hi ha mini-capelles, algunes t’has d’ajupir per entrar-hi i només hi cap una persona o un gos, i hi ha pintures religioses a la paret. Visitem Mormanno, ja a Regio Calabria, penjat en un turó i amb una catedral barroca: Sta. Maria del Colle. El principal poble del Parc és Rotonda, on hi ha la seu del parc; tant el poble com la seu ens deceben força. En canvi, ens encanta Viggianello, penjat entre verds i amb un castell de cirereta. La muntanya de baix és rica en faigs i roures seculars. El poble que tenim més a prop de casa és S. Severino Lucano. A tots plegats, però, hem trobat poca gent, la majoria de comerços i restaurants tancats i ni un turista.

madona pollino

S’hi poden fer moltes excursions, adaptades a les possibilitats de cadascú i al temps, segons comprovem durament. Perquè cada dia, a partir del migdia, comença a ploure fort i no pots fer res. Però alguna cosa hem fet. La primera, pujar al Santuari de la Madona del Pollino per un bosc de faigs i un riu que hi serpenteja, fins arribar-hi, a 1.550 m. Una altra excursió que hem fet és des del Colle dell’Impiso, a 1.573 m, anar entre prats i boscos de faigs, fins al prat del Gaudolino, a 1.700 m. Des del refugi de Gasperi, es poden fer altres caminades, així com des del refugi Fasanelli, on trobes allotjament i restautant en un lloc privilegiat.

Un lloc on es poden fer moltes coses si tens dies i bon temps per davant.

rifugio fasanelli

Dins de Excursions, Viatges per Europa | 1 comentari »

Gorges de Carançà i estanys Bulloses

Enviat per mesogio el dia May 23rd, 2011

Prenent com a punt partida la casa de pagès de Cal Marrufès, a Age (3 km Puigcerdà), anem fins al petit poble de Toès i Entrevalls, a 850 m d’alçada. La carretera 116 va gairebé paral·lela per la via del  tren groc, un tren de via estreta que fa un recorregut de 62 km entre la Tour de Querol i Vilafranca de Conflent, tot passant per petits pobles, ponts i viaductes com els de Sejourné i de Gisclard.viaducte TetDeixem els vehicles a l’aparcament del poble i comencem a caminar. Poc després, creuem un pont i pugem per un sender molt costerut fins a un encreuament, on prenem el camí de la dreta que ens porta a admirar des de molt amunt, la vall de la Tet, el poble, les gorges i la carretera.

gorges caransa 1

Reculem fins a l’encreuament i continuem el camí cap a les Cornises, sender construït per accedir a la central hidroelèctrica. Passem per ponts i passeres fins arribar a la petita resclosa a 930 m, amb un petit saltant i un potent raig d’aigua que ens faria un bon massatge. Observem les roques que s’han tallat per penjar-hi les passarel·les per circular-hi; n’hi ha que són calcària i n’hi ha que són gneis (roques molt antigues i dures, que l’aigua va gastant). Ens envolten roures molt joves i avellaners. Pel terra, campanetes blanques i liles, i flors grogues. Veiem alguns pescadors i ens creuem amb gent. Anem fent ponts i passeres fins arribar a uns 1.200 m. Allà seiem al costat del torrent, mengem pa i formatges que hem comprat i després reculem i tornem.gorges caransa 2

No és una caminada de gaires km, però cal estar amatent, sobretot per anar saltant les roques que voregen el riu. I si teniu vertigen, millor que no hi aneu!Baixant, passem per Montlluís (1.613 m), ciutadella feta construir pel rei Lluís XIV, després del Tractat dels Pirineus, s XVII (les muralles es conserven molt bé), obra de l’enginyer Vauban, artífex de fortificacions modèliques.  Prenem la carretera a Font-romeu i poc després continuem cap a l’estany de les Bulloses per un immens bosc de pi negre i arribem al refugi del Carlit. Tenim al davant els pics del Peric (2.810 m) i el Peric petit i més a l’oest, el Carlit (2.923 m). Aquí estem a 2.017 m. Creuem la presa fins al punt d’informació i baixem avall.llac bullosesCaminem a prop de l’estany del Racó, que de fet és  una zona d’aiguamolls, fins arribar a l’estany Llarg (o Llong), entre bosc i roques. Continuem fins a l’estany Negre, a 1.966 m, envoltat de vegetació. Però de la banda dels Perics el cel s’està posant negre com una gola de llop i se senten trons. Voldríem fer tot el circuit dels llacs, però tenim por que ens enganxi la tempesta (i passar entre roques no és fàcil). Així, decidim tornar.Baixant, en passar per Font-romeu, veiem el gran forn solar d’Odelló, que es posà en servei el 1969 i té més de 2.750 hores de sol a l’any. Sopem a Llívia, a la pizzeria de Llívia, al c/ Raval, unes pizzes curioses (el preu màxim és de 14 €), amb noms com Farmàcia Esteva, Tractat dels Pirineus, Castell de Llívia, Torre Bernat de so, Sant Guillem i Julia Lybica. Les demanem totes i així les compartim.

Dins de Excursions | Sense comentaris »

Els búnquers dels Pirineus

Enviat per mesogio el dia May 22nd, 2011

Durant els anys quaranta s’hi va construir una impressionant línia de defensa que durant molt temps ha estat envoltada pel secret militar (un secret molt ben guardat i després oblidat). Ara, el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, al cor de la Cerdanya, ens permet visitar algunes d’aquestes fortificacions de ciment armat -veritables fortaleses del segle XX-.

bunquer cabiscol

Tot i que des de l’acabament de la Guerra Civil s’inicien els primers estudis per fortificar els Pirineus, l’evolució de la II Guerra Mundial i una possible invasió del territori espanyol per part d’algun dels bàndols enfrontats fa intensificar els preparatius per construir una línea fortificada des del cap de Creus fins al País Basc.

El projecte preveia gairebé deu mil búnquers, però se’n van construir entre 4.500 i 5.000, bàsicament entre el 1945 i el 1947; a partir de 1948 el pressupost es redueix i molts no s’arriben a fer. Van arribar a la Cerdanya molts soldats i oficials de l’Exèrcit espanyol per fer aquesta feina i alguns s’hi van quedar.

bunquer roca mel

La visita comença al Centre de Visitants, un antic paller rehabilitat. A través d’un muntatge audiovisual, es recrea l’atmosfera que envoltava el món d’aquestes construccions i dóna les claus per entendre el context històric que va portar a construir aquesta colossal línia fortificada. El búnquer del Cabiscol, el més gran i complex, format per diferents galeries, era el punt de combat del centre de resistència 53. El de la Roca de la Mel, sobre el riu Segre, és el dels darrers que van fer en aquesta zona.

bunquer roca mel vistes

La Cerdanya es considerava un punt altament estratègic i per aquest motiu n’hi ha molts. Malgrat la seva importància estratègica, la Línea P no va ser mai armada i no s’hi va destinar cap unitat.

Dins de Excursions | 1 comentari »

L’ona

Enviat per mesogio el dia May 14th, 2011

la ona

Drama basat en fets reals, quan l’any 1967, un professor d’un institut de Palo Alto, Califòrnia, va preguntar al seu alumnat per què el poble alemany ignorava la massacre nazi contra els jueus. Llavors va fer un experiment, amb la implantació d’un règim de disciplina a l’aula; els nois i noies es van entusiasmar fins que, abans que les coses anessin massa lluny, ho va tallar.
L’escriptor Todd Strasser en va fer una novel·la l’any 1981 i el director alemany Dennis Gansel va fer-ne una la pel·lícula el 2008, amb la pregunta inicial: “Penseu que seria impossible una altra dictadura a Alemanya?” Tot l’alumnat va dir que seria impossible. I ell, que inicialment volia fer el seminari sobre l’anarquisme, en comença un sobre el feixisme. I comença l’experiment fins que al cap de 4 dies esclata el conflicte en un partit de waterpolo. Ho vol deixar-ho estar, però ja és massa tard…

EL tema fa rumiar sobre la capacitat que pot tenir un líder per fascinar i implicar (o també manipular) uns joves en un projecte, feixista en aquest cas. I fa pensar en els mecanismes que causen l’adhesió de joves a projectes semblants: pels personatges que veiem, són jovent solitari, amb l’autoestima molt baixa, gent a qui els seus pares no els fan cas, joves buits, sense ideals… Aquí, el professor els dóna responsabilitats, formen una comunitat, tenen un nom, un logo, s’ajuden i es defensen entre ells. I llavors, a partir de virtuts com la unitat, l’amistat, la lleialtat, la confiança… es crea el sentiment de grup. Els individus han trobat sentit a les seves vides. Per això hi són i no volen deixar-ho.

De pell de gallina!

Dins de Cinema | 2 comentaris »

Torrent de la Cabana

Enviat per mesogio el dia May 8th, 2011

Som una vuitantena de persones del Club Muntanyenc, que anem a celebrar el dia del Soci a Campdevànol (Ripollès), per fer l’itinerari que ressegueix el torrent d’Estiula. Comencem a caminar a partir dels afores del poble, passem per una camí paral·lel al torrent, la font de l’Eudald, la masia de cal Paraire, el gorg de la Cabana, a l’altra banda del riu i arribem a una esplanada, l’àrea de Querol, amb taules i bancs de pedra i llocs per fer carn a la brasa, on esmorzem. Hi ha núvols i no sabem si plourà.

gorgs-2.jpg

Pugem muntanya amunt pel collet de Daguí fins que arribem al gorg de la Tosca. Aigües netes i transparents, amb centenars de cap grossos i altres peixos. Hi ha blauet, un insecte de potes i ales que mai havíem sentit anomenar i barbs; a dins del riu s’hi fan larves de gripaus. En èpoques de sequera, la mica d’aigua que hi ha serveix de refugi a tota aquesta fauna. Pel que fa a les comunitats vegetals, tenim el bosc de ribera, format sobretot per verns que hi ha a la llera del riu Merdàs; la pineda de pi roig, plantada amb finalitats productives va substituir les rouredes i els boscos caducifolis originaris que ocupen la major part de la vall d’Estiula.Hi ha boixos, esbarzers, també ortigues (ull!) i petites violes damunt la verda gespa.

gorg tosca

Anem fent la resta de gorgs: el de l’Olla, el de la Bauma, el del Forat, el petit del Colomer i el del Colomer.També hi ha zones obertes, formades per feixes amb prats i matollars, que ens recorden que totes aquelles valls s’havien conreat i que ara resten abandonades o tan sols aprofitades com a terrenys de pastura per al bestiar. La presència de l’activitat humana és present en les restes d’una antiga teuleria i d’un possible antic molí sota el mas del Colomer, en alguns masos encara avui dia actius, com cal Paraire, on fan formatges i iogurts artesans. Vaques i cavalls deixen les seves restes pel camí. Al punt més alt de l’itinerari gaudim de la vista del serrat de Montgrony i Serra Cavallera, les dues grans serralades del Prepirineu del Ripollès.gorgs colomer

Cal baixar amb molt de compte El terra està relliscós i l’explotació dels boscos propers ha obert amples i fangosos camins, amb alguns clars. Travessem una gran avellaneda que aprofiten esquirols, ratolins, picots i mallerengues. Sentim les merles i els pit-roigs. També hi ha arç blancs heures i fetgeres.

 El mas de Bussacs marca que estem arribant a la fi del nostre camí. Ens trobem de nou a l’àrea de Querol i d’aquí anem a dinar al pavelló cobert municipal, tocant al riu. L’Ajuntament de Campdevànol ens l’ha deixat, això sí, després d’abonar 300 euros.

mapa

Dins de Excursions | Sense comentaris »

Happythankyoumoreplease

Enviat per mesogio el dia May 7th, 2011

El títol ve d’un consell que va donar un taxista hindú a Annie, una amiga del protagonista, un dia que va pujar a un taxi, a Nova York: felicitat, gràcies, més, sis plau.

radnor

La història parteix del jove escriptor Sam Wexler. Aquell dia ha d’anar a una entrevista amb el director d’una de les editorials més prestigioses de Nova York. Al metro es troba un nen que ha perdut la seva mare (sembla) i l’intenta deixar, no sap massa com, però finalment se l’enduu amb ell. L’entrevista va fatal, i el nen hi té una part de culpa.

La vida de Sam gira al voltant dels seus amics i amigues, que es debaten sobre la feina, l’amor i l’amistat. Annie, la seva millor amiga, té una malaltia que l’ha deixada calva, i segons ella, ha perdut el seu atractiu físic, tot i que un company de feina, Sam 2 li va al darrera.

Charlie i la seva companya Mary Catherine travessen un moment difícil en la seva relació. Ell voldria anar a treballar a Los Angeles, però ella no vol. La vida sentimental de Sam va d’una relació a una altra, fins que un dia coneix Mississippi, una cambrera i cantant. Inicien una relació, però tots dos dubten. Mentrestant, tots li aconsellen que solucioni el tema del nen, que continua a casa seva, pintant dibuixos (i sembla que li surt prou bé). Però un dia es presenta la policia, que l’acusa d’aprofitar-se del menor.

La pel·lícula s’acaba bé. No ens feia gaire gràcia, però ha resultat interessant, sensible, amnb molt bona banda sonora i uns personatges molt propers. Dirigida i protagonitzada per Josh Radnor en el paper del protagonista, està acompanyat de Malin Akerman, Kate Mara, Zoe Kazan, Pablo Schreiber i el petit Michael Algieri, molt convincent en el seu paper.

Dins de Cinema | Sense comentaris »

Marroc, la costa atlàntica

Enviat per mesogio el dia April 28th, 2011

Vam allotjar-nos dins la medina d’El Jadida a la casa d’hostes Dar Mare, un museu vivent. La medina és petita i de fàcil recorregut; les muralles estan fetes pols. En una porta de reixa tocant a mar hi ha la cala per on van fugir els portuguesos després d’ocupar la ciutat durant 270 anys.cisterna jadida

El més interessant són les cisternes: columnes, voltes i un pou al centre. Aigua, ombres, llums i reflexos. El minaret de la mesquita no és quadrat, sinó pentagonal.

Baixant per la costa ens aturem a dinar a la platja d’Ualidia, una graellada de peix i marisc. Tota la gent era del país i nosaltres ens afartem de llamàntol, garoines, gambes, musclos, petxines, peix blanc… i vi, per uns 20 € cadascú. Caminem per la platja, per pair.

ualidia

Més avall, a Safi, pugem al turó dels terrissaires, que treballen el fang. El Castell del Mar, de l’època portuguesa, està fet pols. Essauira, també amb empremta portuguesa, té molt per donar. Allotjats a l’hotel Emeraude, dins la medina, arribem fàcilment al soc i a partir de l’eix Oqba ibn Nafica- Istiqal, es pot recórrer la ciutat. Cap al nord i fora muralles, hi ha el cementiri cristià i el jueu, vora mar.

essauira

Entrant dins al mellah, les clavegueres són a cel obert, la muralla cau, les velles cases ja fa temps que són a terra, els gats són prims… Al port arriben les barques de pescadors, amb minisubhasta automàtica envoltada de desenes de gavines.

De nou dins la ciutat per Bab el Marsa, als jardins propers, els amos dels restaurants a l’aire lliure es barallen per aconseguir clients. Fugim. Pugem als baluards de l’Skala, amb canons i la vista de les illes Purpurines al mig de la badia. A sota, les casamates de la fortificació ara convertides en botigues d’artesans de fusta de tuia. Passeig a mitja tarda per la llarga platja, amb joves jugant a futbol (sempre n’hi ha algun amb samarreta del Barça), parelles, famílies senceres, avis… Caminem pel passeig marítim fins al far i tornem després de travessar una gran duna per la platja. El sol es va amagant i la silueta de tres camells al fons ens fa pensar que els reis mags ja tornen, potser a dur una mica de pau, que ja convé.argan

Al Parc nacional del Souss Massa, parada al poblat pescador de Tifnit, amb catifes de petxines trencades i musclos al rocam. Amb una encalada a les casetes seria el paisatge ideal, però la pintura blava i blanca s’ha despintat i sentim pudor d’escombraries.

tifnit

Més avall, ens aturem a Sidi Rbat, amb cales cap al nord amb escars per guardar els ormeigs de pesca i alguns pescadors de canya. Més avall hi ha la desembocadura del riu Massa, frontera sud del parc. Aquí hi ha l’ibis calva i altres aus. Baixem fins a Tiznit, ciutat gran i cuidada, amb jardins, parc i soc nou i vell a la medina, famosa per les joies berbers. Té una cisterna, Lalla Blava. A prop, poblets maquets, com el d’Aglú, a la costa, net i polit. En tota la regió, la llengua berber conviu amb l’àrab i el francès.

sidi ifni 1

Sidi Ifni, de records d’infantesa i batalles que explicaven els xicots que els tocava fer-hi la mili, dominada pels colors blanc i blau, encara conserva restes de l’ocupació espanyola: l’edifici de govern amb l’escut de l’àliga, abandonat, i les immenses casernes als afores, també abandonades, però amb discreta vigilància.

arcs

Passant un petit coll arribem a Güelmin i d’allà trenquem cap a la costa per arribar a la Platja Blanca, que s’estén 50 km entre les desembocadures dels rius Assaka i Draa. Dunes grans, onades llargues i vent. caserna sidi ifni

Records que vénen a la memòria de la gent expulsada que ara viu al desert de Tinduf, esperant poder-hi tornar un dia, la majoria dels quals, el màxim d’aigua que ha vist en la seva vida és la que cap en un dipòsit de la wilaya del campament de refugiats.

platja blanca

Quatre dies després de ser a casa, hi ha un gru atemptat a Marràqueix. Mala cosa.

Dins de Viatges per Àfrica | Sense comentaris »