pelagos

Miconos és blanca i lluminosa, de casetes petites, plena de turistes, un pelikan i botigues de records. Ambient gay, de diners. Intensa vida nocturna i molt turística. Qui vulgui calma, que no hi vagi. Ens la venen com una de les més “típiques”, però és força discutible. Nosaltres, vista un cop, no hi hem tornat més.

Carrerons estrets i recargolats amb portes i finestres de colors verds, roses, blaus o vermells, tots suaus i dolços. Pelicans. Rucs amb caixes de fruita o de flors. Lloguem una habitació amb el WC al carrer (és divertit veure la gent amb la tovallola i el sabó a la mà, amb cara d’adormits i despentinats anant cap a la porteta blava).

Vam anar amb autobús a la platja d’Ornos, però és molt turística; en canvi, si es continua la carretera, s’arriba a Agia Ioannis, i altres caletes properes, d’un blau del mar intens i net. Entre la carretera i la mar, les vinyes.

El més curiós que ens va passar va ser la vivència d’un enterrament. Un capvespre, mentre passegem, veiem una dona vestida de negre asseguda en una cadira, al carrer, voltada de quatre persones, que sembla marejada; a l’esglesiola de davant hi ha un enterrament. La tapa de la caixa de morts és a fora, repenjada a la paret, de color lila. Molta gent és a fora, esperant. Quan la cerimònia acaba, surten i la comitiva, presidida pels popes, enfila els carrerons del poble. Nosaltres ens hi afegim. Al cap de poca estona arribem a un petit cementiri, dalt de tot de la ciutat. Allà els familiars, un per un, agafen un grapat de terra i el tiren damunt de la caixa. L’enterramorts la baixa al fons d’un forat i comença a donar cops de pala. Un parell de dones s’encarreguem de plorar per tots. A la sortida, dos homes de la família donen un bombó a cada assistent. Així enterren els seus morts a Miconos.

Des de Miconos es pot anar amb barca a Delos, l’illa sagrada on nasqué Apol·lo, molt pelada i deshabitada: lleons, mosaics i temples, un immens tresor a l’aire lliure. Uns vigilants amb xiulet criden l’atenció de la gent que passa per llocs no autoritzats. Però ull amb el viatge! Nosaltres, tornant, vam tenir onades de més de 3 m, la barca anava amunt i avall amb el motor parat i tota la canalla plorava; al sostre hi havia unes quantes galledes que es van ocupar ràpidament. Durant tres dies el cap ens va donar voltes.

Lesbos és la 3a illa més gran de Grècia, després de Creta i Rodes. Del seu nom, per haver-hi nascut Safo, deriva la paraula “lesbiana”. A Mitilene cal veure el Museu Theófilos i el Museu Tériade, amb obres de Miró, Picasso, Chagall, Matisse, Léger…un tresor. També val la pena el Museu arqueològic. Hi ha l’antic teatre, una mica fet pols i un castell. Les esglésies més importants són les d’Agios Therapon (la de la cúpula), la catedral de sant Atanasius i la de sant Teodore.

Amb un cotxe anem a Sigri, on ens instal·lem, un poblet tranquil amb castell i carrerons costeruts. A prop hi ha el bosc petrificat, una extensió pelada que conté el que han anat excavant de l’antic bosc de fa vint milions d’anys. Eressos és el poble on va néixer Safo però res ho recorda; carretera avall, hi ha la platja. Altres llocs on val la pena recalar: Skalohori, un poble amb força vida. Pel camí oliveres, xiprers, aurons… Petra es troba arran de mar, amb la capella de Sant Nicolau, cases otomanes i l’església de la Verge del dolç bes (cal pujar 114 graons). Metimma o Mólinos, té castell dalt del turó; fins al 1923, 1/3 de la població era musulmana. Voregem el mont Lepetimnos per arribar a Sikaminià, pàtria del novel·lista Stratis Myrivilis, l’autor de “La Verge sirena”. Les carreteres són dolentes i plenes de revolts. El següent allotjament és Skala Kalloní. A prop, el monestir de Leimonós. Fem tot el golf de Kalloní: Agia Paraskevi ens encanta.  

Mantamádos és un poble amb tallers de ceràmica i fabriquetes de iogurts i de formatges. Al monestir de Taxiarkón, del segle XVI hi trobem un bateig. Continuem la pista fins a Limani i fem els caps de Korakas i Tasmóki; al fons, les costes d’Àsia menor. Pédi té unes quantes cases; a baix, una platja llarga de sorra. En una taverna d’Skamiúdi uns homes ens conviden a xerrar i beure. Skala Polixnitos és una platja llarga, amb bars i tamarius. Arribem a Polixnitos per una carretera esplèndida; al sud, Vatera, amb una platja llarga; caminem fins al temple de Dionís al costat de l’ermita d’Agias Fokas. Baixem a una platgeta on un home menja una síndria; li diem bon profit en grec i ens la regala tota!

Plomari és la capital de l’ouzo, però no ens agrada gens. Per conèixer tota l’illa, que val molt la pena, cal dedicar-hi temps.

Més informació

http://www.grecotour.com/islas-griegas/lesvos-mitilini/

Simi té 18 Km2 i hi vam arribar des de Rodes. Al sud, en una badia tancada i plana hi ha Panormitis, amb el monestir de Sant Miquel Arcàngel. Cel·les per llogar, terrasses, una capella, un campanar blanc amb coloms, una taverna, quatre casetes, barques de pesca… El port principal té les cases que s’enfilen per la muntanya, amb façana neoclàssica i frisos. Quan baixem de la barca, se’ns acosta una dona que ens ofereix habitació, la Caterina. Arribar a casa seva, amb el sol i la càrrega, no és fàcil. Són 203 graons. La vista, com ella ens anunciava i es pot veure a la foto, és magnífica. Ens hi quedem 3 dies.

La badia és plena de velers i barques. Els ferris s’aturen a prop de la torre del rellotge. Al fons, a la punta, el campanar d’una església, del mateix estil, al costat d’un petit cementiri. Pujant amunt hi ha una placeta amb pins i una mena de grades aprofitant els desnivells. Carrerons de parets blanques acabades d’emblanquinar. Carrers estrets, on, obrint els braços toques de punta a punta. Botigues de queviures, d’objectes de llautó: galledes, palanganes, escombres… Velletes vestides de negre. Arribem a dalt de tot, el punt més alt. Comptem les cases en ruïnes, que són moltes, però sembla que hi ha ganes de recuperar. Una velleta amb un manyoc de claus a la mà ve a obrir la porta de l’anomenat monestir que és, de fet, una petita ermita i ens “invita” a comprar una espelma. Ullada general i sortim. A baix al port, passem per un pontet de pedra al costat de la llotja de peix i voregem el camí fins arribar a l’església que vèiem des del terrat, gairebé el que podria ser el far. El camí voreja la costa des de dalt, a una cinquantena de metres de desnivell. Aigua clara i transparent. Petits racons de roques on caben un parell de persones. Bany privat. És finals de setembre i la mar està deliciosa. Caminem en direcció a Port Nimporios, una petita cala a recer del vent i baixem en un indret tranquil, al costat d’una casa tancada, amb un parell de tamarius. Nou bany. Pedi és una platja amb una mica de sorra, un hotelet i alguns bars i cases de pescadors. Després de passar per davant d’una capella blanca cal enfilar un camí estret per sobre les roques fins arribar a una caleta molt més tranquil·la, Agia Nikolaus. És mitja tarda i alguna gent plega veles. De tant en tant passen barquetes cap a Nimporios, a suficient distància com per no destorbar. El dia que marxem, al port, mentre esperem el ferri per marxar, comprem unes quantes esponges. És el millor lloc. N’hi ha de formes, colors i qualitats molt diferents, des de les rasposes allargades fins a les suaus rodonetes.

Illa volcànica i, per això, fèrtil. Arribem amb el ferri a la capital, Mandhráki. Estem a principis d’octubre i cauen gotes. Ens allotgem en un petit hotel Three brothers, net i barat. Gairebé ningú. Ones furioses. Al davant, l‘illa de Yialí, una cantera vivent. Al fons, l’illa de Kos. Un camí porta a un castell, més amunt i a un monestir. La gent està emblanquinant cases i pintant portes. Fa un vent que ho arrossega tot. Ens endinsem per la part de dins i descobrim una plaça amb uns quants plataners gegants i uns tendals. Hem arribat al rovell de l’ou. Al vespre, després de sopar, prenem una soumada, una beguda molt popular aquí, feta amb ametlles amargues, refrescant i deliciosa. L’amo ens diu que la pluja és benvinguda perquè és escassa. Hi ha molta sequera i per tant, manca d’aigua.
Hi ha pocs busos i decidim llogar un moto, la millor opció, perquè en una illa que deu tenir uns quatre quilòmetres quadrats, en un dia, amb transport propi, la pots fer tota, al teu aire. Pugem per l’única carretera que hi ha. Terrasses de cultiu, oliveres, alzines i  figueres. A mig camí fem una parada obligada per observar el cràter del volcà. Després, enfilem directes cap a Nikià, un poblet per trepitjar amb cura, procurant no fer-li mal, immaculat, amb poca gent, carrers estrets i portes blaves i verdes. A la placeta, unes taules d’un bar, on el metge atén els clients i va fent les receptes. Una església blanca. Per un carreró amb una volta arribem a una capella blanca i blava i un petit campanar. El blanc em cega. Panoràmica espectacular de l’illa de Tilos, de les terrasses cap avall i del cràter del volcà. Paleokastro és un recinte històric amb 2.700 anys d’antiguitat, molt fet malbé. Les muralles amples i de forma trapezoidal em recorden les inques. Després passem pel petit monestir de Panagía Spiliani, tancat i solitari, blanc. Baixem al petit port de Pali, que més aviat és un llac amb una petita obertura. Hi ha dues tavernes i unes quantes barques amarrades. Pugem a Emborio, poblet semiabandonat, construït a la serra d’un petit cim, des d’on tenim una altra perspectiva del cràter. Una petita capella, tancada i un silenci impressionant. Després anem a veure el volcà. El fèrtil paisatge esdevé erm, lunar. Els colors vers canvien pels ocres. Baixem a la caldera a peu. El terra és calent i a mesura que baixes més, sembla que t’acostis a l’infern. El groc del sofre es barreja amb el terra fangós. A través de toveres petites, surt vapor. El magma bull sota la fina capa de lava. Un petit infern solitari.

Tinos es troba a 85 milles del Pireu i només s’hi pot arribar en ferri. Se la considera illa santa perquè l’any 1823 la monja Pelagia va tenir una visió de la Verge i es va trobar una imatge seva. L’any 1971 el govern grec va decretar que l’illa fos sagrada. Després s’edificà una gran església en honor seu. A Tinos, una tercera part de la població és catòlica i la resta és ortodoxa.

És muntanyosa i escarpada i no hi ha grans hotels. Ens allotgem en un càmping on de vegades bufen vents forts i huracanats que xiulen i tomben arbres. Sota la figuera, les fulles es mouen d’un costat a l’altre i cauen sobre la lona de la tenda, multiplicant els sorolls. Moltes possibilitats de platges i centenars d’ermites. La platja més famosa és la d’Agias Focas, a prop de la capital, llarga i de sorra finíssima; en ser tan gran, la gent queda repartida i no tens sensació d’ofegar-te. El museu local és petit i bufó, ideal per no cansar-se i aprofitar-ho tot. Una gran església s’alça sobre la ciutat, esvelta i omnipresent. És l’equivalent a Lourdes o Fàtima. Hi ha dones que pugen el camí de genolls, arrossegant-se per terra, com una que hem vist, amb un nen petit al seu costat, aguantant-li la bossa, amb els genolls pelats i plens de sang.

El lloc que ens va agradar més va ser Komi, un poblet que queda al centre de l’illa; hi vam anar amb autobús. La carretera que hi duu és estreta i plena de revolts que els conductors sortegen amb evident facilitat per un camí agradable, voltat de colomars, la construcció típica d’aquesta illa, alguns veritables obres d’art; tenen forma quadrada, fan uns 5 m d’altura, pintats de color blanc, amb finestres i portetes bellament ornades. L’autobús ens deixa al peu de carretera i cal pujar fins a dalt del poblet. Costa un esforç caminar més de cent metres seguits sense descansar sota cap ombra. Komi és un llogarret solitari i tranquil. Dinem en un cafè una amanida grega, truita de patates, vi de resina i un cafè sketos (sense sucre), tot xerrant amb l’amo en el seu pati, sota un immens plataner. Així s’escola la tarda fins que arriba el capvespre. A la carretera, mentre esperem el bus, passa un taxi i diu que ens porta per menys del que ens costa l’autobús. Vinga, va, doncs!

La resta dels dies els passem entre algunes platges més i els sopars en tavernes davant del mar. De lluny estant, la gent que passa per davant de l’illa, dalt dels ferris, es treuen el barret -si en porten-, i es senyen. Per la Verge. La seva festa, el 15 d’agost, és sonada. Trobar allotjament llavors és quasi impossible.

Illa de 34 Km2 de superfície plena de caps, golfs i illetes. Des del sud es veu l’illeta que es veu des del nord. Els ferris arriben al port, Skala. No hi ha turisme massificat perquè no hi ha grans hotels. Nosaltres ens allotgem en la taverna d’una cala, Lampi, amb una petita escullera on arriba els matins una barca que porta peix.  Pedretes de formes múltiples: sols, llunes, cors, estels… i colors mils. Dofins, a poca distància.

La capital és Xóra, dominada pel monestir de sant Joan, a 215 m d’altitud. Al voltant, carrers estrets amb mansions dels segles XVI i XVII, la majoria amb vistes al port d’Skala. Vaixells i barques. Molins de vent. Al monestir, una biblioteca imponent i la joia: el codi de Porfirius del XVI on hi ha l’evangeli de sant Marc amb un text en plata i els noms sagrats en or (llevat d’alguns fulls que són al Museu Britànic). La influència política dels monjos, que governaren l’illa més de set segles, encara és palpable. Baixem a la gruta de l’Apocal·lipsi on sant Joan evangelista va escriure l’Apocal·lipsi. Dos monestirs més per a qui li agradin, tots dos de monges: el d’Evangelismos, una mica separat de Xora i el de Zoodohos Pigi.

Caminant, anem a diferents platges: Kampos, gran en una badia molt tancada. Kavi Livadiu, una cala solitària i de difícil accés. Grikou una badia on la pedra és fina i el bany, perfecte, amb tamarius al costat d’un petit mur. Al costat hi ha la platja de Petra: mar, pedres, tamarius però no es pot tenir tot: els rocs són força grans. Davant tenim l’illeta de Traonisi. Més caminades: la platja de Vàgia, amb poca gent i alguns tamarius on tothom es concentra. Psili Amnos, platja d’arenes fines. A partir de Kampos es pot fer tot el cap Gerano per una carretera on has de sortir del cotxe (en vam llogar un per a un dia per fer els llocs més apartats) obrir una tanca i cloure-la, perquè no s’escapi el bestiar.

Una de les nostres illes preferides. El millor, la gent de la taverna

Molt a prop de Naxos, l’illa de Paros té port i aeroport i és famosa pèl seu marbre blanc. La capital es diu Parikia. A 12 Km hi ha Naússa, un indret turístic bonic i pleníssim. Més amunt, Pisso Livadi un altre lloc bonic. Té força platges i en conjunt és millor que Naxos, però és agost i hi ha molt turisme, amb les carreteres plenes de cotxes. Ens costa trobar lloc i finalment ens instal·lem a Aliki, a la casa d’una família d’Atenes, que lloguen un parell d’habitacions, encantadors. Al davant tenim l’illa d’Antiparos.

Ens movem poc i fem vida de poble, però visitem la vall de les papallones, un indret fresc i verd, amb xiprers i pins, similar a una vall semblant de Rodes. Al costat del nostre petit poble coster hi ha una platja famosa, Faránga, voltada d’algunes cales més petites, amb taverna, algunes ombres, aigües turqueses i sorra fina. Com que casa nostra es troba just en un punt on els cotxes que hi van, es perden (a les illes gregues és fàcil perdre-s’hi) ens hem acostumat a indicar a tots els cotxes el camí correcte. Els grecs ens ho pregunten a naltros, pobres catalanetes, que els contestem en la seva llengua cap on han d’anar. Ens ho agraeixen i marxen tan contents. Llavors ens n’anem a un cafè voramar a fer un nescafé frapé (la beguda nacional grega a base de cafè soluble batut que es pot servir amb llet, sempre molt fred). Sota una bona ombra, deixem que el temps passi, amb una bona lectura o, senzillament, guaitant la mar i deixant que l’atmosfera ens impregni tots els porus de la pell.

Naxos és l’illa on Teseu va perdre Ariadna quan tornaven de Creta cap a Atenes. Me’ls imagino amb mala mar, com el que jo he viscut a les Cíclades, i se’m posen els pèls de punta. La capital és bonica, amb un port important, botigues, restaurants i la part de dalt amb carrerons estrets i costeruts. L’escriptor Nikos Kazantzakis, l’autor de Zorba el griego, o L’última temptació de Crist, va estudiar aquí.

Les platges properes a la capital són tipus Marbella, o sigui que nosaltres vam tirar més lluny, a partir de Mikri Vigia i Kastraki, de sorra fina, dunes i força vent. La costa occidental no ens va agradar. Vam acabar a Pirgaki, al final de la carretera del sud, bastant descabalat. Per l’interior hi ha Glinado i Hálki, amb cases d’estil otomà, una plaça maca i algunes destil·leries. Més a l’est hi ha Aspirazos, centre artesanal. A 49 Km de la capital trobes Apólon, amb un petit port i tavernes; s’hi arriba per una carretera plena de revolts per un paisatge sec. A 500 m del port hi ha un kúros, una figura que representa Apol·lo i pesa 30 tones.

L’illa no ens va agradar gens.

Astipálea és l’illa més occidental del Dodecanès, tocant ja a les Cíclades, amb 92 Km2 d’extensió i pocs autobusos. Molt estreta per la meitat, després d’eixampla, amb forma de 8. Poca superfície asfaltada i camins infernals. Escasses senyalitzacions.

Des del port fins a dalt de tot de la ciutat, Xora, les cases blanques van pujant en amfiteatre fins al castell. Portes i finestres blaves i ja tenim el típic poble grec.

Destaco les cales de Livadi, Agios Constantinos i Agios Kaminacla. Agios Ioannis és una capella dalt d’un turó, però per baixar a la gorja del fons i gaudir de la meravellosa platgeta, s’ha de suar. A l’esquerra de la platja d’Analipsi hi ha un camí que porta a petites cales quasi individuals d’aigües cristal·lines. Vazi és un lloc molt especial, gairebé al final del món, en un golf molt tancat, al nord: un petit port, algunes cases de pescadors i una taverna. No sembla una badia, sinó un llac. Per desgràcia dels que es volen perdre, aquí no hi ha allotjament.

A l’illa hi ha molts turistes italians, perquè hi van tenir avantpassats. Calmada i solitària. Té aeroport.

Amorgós és una illa allargada i estreta, molt abrupta i amb poques platges. Hi viuen unes 2.000 persones i té 2 poblacions importants on els ferris s’aturen, Egiális i Katápola. No té aeroport. És poc turística (hi ha força turisme francès perquè Luc Besson hi va rodar el 1988 Le grand bleu.)
Des de Katápola, on jo em vaig allotjar, es pot anar fent tota l’illa, per les dimensions. Cal anar, per exemple, al monestir de Chozovióitissa, excavat en un penya-segat de 180 m sobre el mar i després baixar a les cales d’Agia Anna i la de Muros, netes i boniques. A sobre de Katápola, la ciutat més gran, hi ha les ruïnes de l’antiga ciutat de Minoa. Travessant l’ìlla s’arriba al poble d’Egiàlis, també port important i d’allà, si es tenen ganes de caminar (o amb bus), es pot pujar al poble de Tholária i el de Lagkáda, blanc, estret, amb el terra dels carrers ple de dibuixos pintats: margarides, estrelles, cors… A d’altres llocs l’han imitat. Des de Katápola es pot anar amb barca a Malteza, una platja de sorra per a famílies i gent que no es vol complicar la vida, i Plakes, unes roques on jeu la gent com llangardaixos i et pots tirar a les blaves i profundes aigües. Ni una ombra.

Però segurament el poble més bonic és Xóra, la capital de l’illa, a dalt de Katápola, amb molins de vent fa temps abandonats, restes d’un castell venecià i l’església d’Agios Fanúrios. La gent seu als cafès i juga al pali. Allà, el temps es va aturar fa temps. Hi ha habitacions per llogar i oblidar-se del món.