Un cantant de música country recorre el país fent bolos. Té 57 anys i en plena decadència, pel camí ha deixat matrimonis, un fill i moltes ampolles buides de whiski. És dura, la soledat del cantant que viatja constantment, sol. Un dia coneix una noia i s’enamoren, però són molts anys de viure d’una manera determinada i costa. Al final, la redempció de l’alcoholisme no li serveix per recuperar-la, però és capaç de fer front a la vida.

A estones em semblava sentir la pudor del tabac i de l’alcohol. Una mica lenta i un tema força vist, però ben treballat. Extraordinària la feina dels dos actors, Jeff Bridges (Oscar al millor actor 2010) i Maggie Gyullenhall (també nominada però es va quedar sense) i bona també la música, d’Stephen Bruton i T. Bone Burnet, guanyadora d’un Oscar.

Salma Zidane, vídua, defensa la terra dels seus avantpassats amb l’ajuda d’un avi que l’estima com una filla. A l’altra banda de la reixa que han construït, la magnífica casa del ministre i la seva dona, Mira Navon. Salma demana ajuda a un advocat, Ziad Daoud, i emprenen les accions legals que els portaran fins al tribunal suprem israelià (el testimoni de l’avi és d’una tendresa que emociona). Mentrestant, pel camí, Salma s’ha sentit atreta per l’advocat, però no es decideix a tirar endavant i aquest tampoc juga net. Els guardians de la seva moral, l’avisen que no faci bestieses. Per la seva banda, Mira, presonera dins casa seva, veu la injustícia que li estan fent, però no sap com relacionar-s’hi. En el fons, dues dones sota el patriarcat, soles i controlades.

El final és força previsible, però amb una certa esperança. Han tallat una part dels arbres però no tots, i hi queden brots que tornaran a florir. Mentre Salma es passeja entremig, Mira fa la maleta per deixar el seu marit. Totes dues esperen un futur millor.

La música, de Habib Shehadeh Hanna, preciosa, i el treball de les dues actrius, molt bo.

Un escriptor de 72 anys dicta un llibre que està fent a una noia que ha conegut a la bugaderia i a qui li ha demanat que treballi per a ell. Planteja disquisicions filosòfiques, polítiques, sobre la llei i l’estat, el terrorisme, la llibertad, la pornografia infantil, les pandèmies i els virus, els esports, les religions… mentre es va formant una mena de triangle entre ell, la noia que transcriu els seus enregistraments i el company d’aquesta. Llegiu-ne alguns fragments:

Sobre el fet de votar:

“The form of the choice is not open to discussion. The ballot paper does not say: Do you want A or B or no one at all? The citizen who expresses his inhappiness with the form of choice on offer by the only means open to him -not voting, or else spoiling on offer by paper- is simply not counted, that is to say, is discounted, ignored. Inclinations are not part of the currency of politics. What the state deals in are choices. The ordinary person would like to say: Some days I incline to A, some says to B, most days I just feel they should both go away; or else, Some of A and some of B, sometimes and at other times neither A nor B but something different. The state shakes its head: You have to choose, says the state: A or B.”

Sobre terrorisme:

“A BBC documentary argues that, for reasons of its own, the US administration chooses to keep alive the myth of Al Qaida as a poweful secret terrorist organization with cells all over the world, whereas the truth is that Al Qaida has been more or less destroyed and we see today are terror attacks by autonomous groups of Muslim radicals.

The bogeyman Osama bin Laden has succeeded beyond his wildest dreams. Armed with nothing but kalashnikovs and plastic explosives, he and his followers have terrorized and demoralized the West, driving nations into wholesale panic. To the bullying, authoritarian, militaristic strand in Western political life, Osama has been a gift from the gods.”

Edició: Hayvill Secker, London, 2007

Deixem el cotxe a Sant Martí del Montnegre i comencem a caminar en direcció a can Ginestar fins al coll de Basses. Continuem fins al Turó Gros amb una torre de guaites i contra incendis, també anomenada torre Telefonista. Estem a 773 metres i veiem el mar.

Arribem a Sta. Maria Montnegre. La petita ermita, destruïda durant la guerra civil, es va restaurar el 2009 per l’Associació d’Amics Sta. Maria de Montnegre, presidida per l’enginyer calellenc Francesc Vivas, que van col·locar-hi la teulada, finestrals i la rèplica en pasta de fusta de la figura de la mare de Déu, a més de recuperar la porta original del 1888. Al davant hi ha el que queda del roure gegant de més de 300 anys, que va caure el gener de 2010 (van bufar vents molt forts de més de 100 km durant 11 hores seguides), es va partir i esberlar.

Continuem i des del sender, estem entre muntanya i mar: al fons, els cims de les Agudes i el Turó de l’Home. A l’altre, la mar (terme Sant Iscle), entre Sant Pol de Mar i Calella. Arribem a can Benet Vives, un centre de relaxament, amb vistes de nou al Montseny i tornem per una variant del GR 92, on veiem alguns caus o forns, i més endavant  una alzina gegant amb crosses. Passem per Can Preses, antiga masia que ara és una casa rural, ja molt a prop de Sant Martí i passades les dues seiem al restaurant de Sant Martí, el punt d’on hem sortit. El millor és demanar un arròs Montnegre. Sortint, anem una estona a l’ermita, de nou amb vistes.

Pel camí hem trobat cotxes, motos i quads, un desastre. Mentre baixàvem, una amiga recordava que dos dies abans, havia “intuït” que s’acosta la primavera. Mentre treballava, de la finestra estant, veia el magnolier d’una casa propera, on cantaven una mellerenga i una merla. La mestressa, diu, estava apagant un incendi (no de foc real, sinó d’aquests de feina) i s’ho va perdre. Per això ho hem compartit i hem sabut que potser sí, la primavera no trigarà a arribar.

Una dona de 72 anys que s’ha passat la vida cuidant els altres, té por que la portin a una residència; per això decideix fer una proposta a la noia que l’ajuda des de fa anys; després que un advocat li expliqui les possibilitats, decideix casar-me amb ella, perquè és la millor manera i la més barata, que la cuidi i, un cop morta, hereti la casa. Escàndol al poble i quan sembla que tot anirà bé, apareix la mare de la noia i tot es complica.

Pel·lícula de Miquel Albadalejo, el mateix de Manolito Gafotas, que fa un retrat negre i masclista de la Espanya profunda, en una reivindicació dels treballs d’ Azcona i de Berlanga. No és cap comèdia, sinó un drama que parla de la soledat i la vellesa. Quan acusen la iaia de fer un matrimoni de conveniència, respon: “quasi tots ho són. Alguns es casen per diners, altres per feina i altres per la família”. Sempre hi ha interessos. Les relacions de les dues dones (Petra Martínez en el paper de Flora i Adriana Ozores -genial- en el de Purita) no són de sexe, però s’estimen. Una depèn de l’altra, com en tants matrimonis. Hi ha algunes seqüències com les de la falç, o el gest d’acostar-se per darrera i tremolar-li la barbeta, que demostren que encara que no hi ha sexe, hi ha amor. Les actrius afirmen: “Elles estan enamorades, però no ho saben”. Potser sí.

Un professor universitari se sent tremendament sol i depressiu després de la mort en accident del seu company. Al seu voltant, dos personatges: una amiga íntima, i un jove alumne en procés d’acceptació de la seva identitat sexual. La pel·lícula, adaptada de la novel·la del mateix nom, de Christopher Isherwood, planteja un dia de la vida de George, aclaparat de tristesa, quan decideix suïcidar-se. Justament  aquell és un dia especial perquè creu que ho veu i ho viu tot per última vegada, i per això viu el moment i copsa la bellesa del que l’envolta.

Magnífic treball de Colin Firth en el paper protagonista, sobri, convincent, just en el punt. I també la direcció, de Tom Ford en la seva primera pel·lícula (ve del món de la moda). Els primers plànols, els passejos de la càmera, els flash-back, els moviments, el color… el fan un film diferent, ple de sensibilitat. Algú ha dit que és poesia en moviment.

Trist, això sí.

Un cop més, el poder de l’esport. A la pel·lícula dirigida per Clint Eastwood, trobem Nelson Mandela poc després de ser elegit president de Sudàfrica el 1994 per sufragi universal. Líder del moviment negre contra l’apartheid, és conscient que ha d’aconseguir superar el racisme i les pors del blancs per aconseguir un país en pau. El rugbi és un esport practicat, bàsicament pels blancs i l’any 1995 Sudàfrica és la seu del Campionat del Món de Rugbi, una oportunitat única, creu ell, per ajudar a superar el passat. Amb l’ajuda del capità dels Springboks, François Pienaar, aconsegueix il·lusionar també els negres i fer vibrar tothom sota una mateixa bandera. Mandela és  fill del cap d’una tribu tembu, va estudiar Dret i aviat s’involucrà en activitats contra el racisme de l’apartheid. Va passar 27 anys a la presó i en va sortir l’any 1990.

Un bon moment, també, per recordar un tema de Peter Gabriel, Biko, en honor a Stephen Biko, un estudiant assassinat el 1977 per la policia sudafricana.

Hem fet el camí que ajunta dos pics emblemàtics i de similar alçada del Montseny: les Agudes i el Turó de l’Home, a 1.703 i 1.706 m. Comencem la caminada al pla de l’Espinal. Pugem la fageda, ara ben pelada, només amb alguna taca verda de les mates de boix grèvol. Fa fred i trobem algunes clapes de neu, però poques. En canvi, la boira ens envolta i tenim poca visibilitat. Arribem a la font del Briançó, on neix la riera de Gualba. Continuem pujant amunt fins que arribem al punt on s’ataquen els últims metres cap al cim de les Agudes. Aquí la neu ja és ben visible. Dalt del cim, visibilitat cero i molt fred. El termòmetre de sol avui no serveix de res. Encara hi ha tres pessebres que no han anat a recollir.

Baixem vorejant el coll de Sesbasses en direcció al Turó de l’Home. Ara sí que estem envoltades de neu. Des del Turó tampoc veiem res ni ningú, però a la que baixem pel camí en direcció a l’avetosa, ja comença a semblar la rambla: caminants, gossos, canalla… fa una estona que neva; arribem a la font de Passavets i creuem el riuet per pujar cap amunt fins on hem deixat el cotxe. A Santa Fe, abans de dinar, encara donem un volt i trobem lliris de neu, fràgils, sota la neu, primer pocs, després formant petits grups. Després, al voltant d’una taula, amb un bon foc i un bon vi, compartim alegries i preocupacions. Al sortir i baixant, petites volves de neu, cada cop més, deixen prats i carretera coberts de neu. Dia ple de fred i ple d’escalfor.

Cap de Caça

Estem a Agriturismo Agave. De l’Alguer cal recórrer carrerons, esglésies i palaus. Més enllà, el Cap de Caça, amb el petit port de Tramariglio i la cala Dragonera, una caseta-bar tocant a l’aigua que ha posat sacs per protegir-se de l’onatge. Caminem fins a la torre del Bollo entre savines i llentiscles. Més endavant, una elevació amb vistes, muntanyes i roques tallades en perfil. Al final, les escales del Cabirol per baixar a la gruta de Neptú, al nivell del mar, però avui no pot ser, fa mal temps.

Cap d’Any. Al port la gent espera, però l’espectacle musical comença tard. Porten ampolles de cava. Naltros, pendents de les campanades, mirem el rellotge, veiem que la gent del voltant comença a destapar ampolles, a cridar Auguri!, a fer-se petons i abraçades. Són les 12 però no hi ha hagut campanades ni raïm! Llavors comencen els focs, de més colors que els que  acostumades a veure, cercles i anelles com si fossin planetes… A mesura que passen els minuts, però, els surten petits competidors; la gent tira els seus petards i coets de colors i ja no sabem on mirar; altres sembla que es cansin i comencen a xerrar entre ells, a riure, a repetir auguris. Les parelles es besen, alguns grups es fan fotos mentre el cantant continua com si res -no ha parat en tota l’estona- i les seguidores més fidels coregen les cançons amb un ull desviat al cel de colors. Els focs duren mitja hora però els que han vingut pel concert encara en tenen per una bona estona. Nosaltres marxem.

Castelsardo

Al Nord de Sardenya hi ha les antigues mines d’Argentiera, ara hi estan fent un museu. Més amunt Stintino, poble pescador de tradició tonyinaire; enllà, la platja de la Pelosa i el cap Falcone i al davant, l’illa d’Asinara, on hi ha muflons, porc senglars i el burro albí (una mena de ruc català, però d’allà). Avall, el llac Baratz i la cala Porto Ferro amb dunes i torres. Al nord-est, Castelsardo, en un turó damunt la costa, després de passar valls verdes tacades de bens blancs, turons i petits pobles. El campanar de l’església toca les 12 i sembla que les campanes s’hagin tornat boges. A prop, Valledoria amb grans extensions de carxofes, que aquí són espinoses, petites i liloses; i la desembocadura del riu Coghinas, on trobem ànecs de coll verd, oques blanques i un gat que se’ns afegeix pel camí que voreja el càmping. Canyes, dunes i barques amarrades.

Nuragh

D’esglésies, la de Sta.Trinità de Saccargia i  la de San Giovanni, a la península Sinis; a prop, les ruïnes de Tharrus, els vestigis fenicis més importants de l’illa; al golf d’Oristany, aus, reflexos del sol i canyes. Aquest petit estat, el s. XIV va estar comandat per una dona llesta i enèrgica, Eleonora d’Arborea, que va promoure la “Carta de Logu”, una de les primeres constitucions.

El complex nuràgic S. Antine ens sorprèn (el nurag és una torre troncocònica prehistòrica). A l’entrada ens diuen que ens donem pressa, que fosqueja. Entrem al pati i veiem portes i finestres; a dins, passadissos. Pugem a dalt de tot. El cel es va enfosquint i la lluna es va fent plena. A pocs km, San Pietro di Sorres, un monestir benedictí del XII dalt d’un turó. Al poble de Thiesi, entrem en una botiga de queviures. L’home que ens atén ens pregunta si som espanyoles. “Catalanes”. “Oh, així no sou espanyoles, perquè vosaltres no voleu els espanyols!”. Naltros: “Els espanyols no ens volen a nosaltres, només als nostres diners”. Ah, sí. “Nosaltres tampoc som italians, som sards”, acaba. Més pedres: Palmavera i la Necròpoli d’Anghelu Rúiu (38 tombes del 3500 al 1800 aC tocant a l’aeroport).

Necrópoli d’Anghelu Rúiu

Anem al’Arxipèlag de la Maddalena i visitem aquesta illa i la de Caprera (va pertànyer a Garibaldi i ara és parc nacional). Cales, roques, aigües blau-verdes i molts camins per fer. Tornant, parem a Tempio Pausania, entre paisatges de granit, alzines, roures, pins i turons. Al nucli antic visitem una exposició d’artesania a la casa de Nino de Gallura: les dones, mans d’àngel. Tornant, posta de sol llarga i espectacular: els vents han dibuixat núvols de tota mena i el sol ha jugat a tenyir de roig encès esglésies, prats i boscos; també tres xemeneies d’una fàbrica de ciment. Sang, però no fetge.

Illa de la Maddalena

Sàsser. Pintada al carrer

Anem a Bosa per la costa, passant pel cap Marargiu i pugem al castell de Malaspina: a la capella, el 1970 van trobar-hi pintures murals de l’escola italiana (1450-55). El poble té carrers empedrats amb casetes llargues i estretes i façanes pintades de colors. Al riu, barques i ormeigs de pesca, un pont vell i un de nou. A l’altra banda, antics magatzems, abandonats la majoria.

Tres vistes de Bosa

Un llibre que qüestiona la cooperació tal com la solem entendre i practicar. Després de 60 anys d’ajut internacional, planteja, les desigualtat entre el Nord global i el Sud global no s’han reduït. Què passa, doncs?

Entenem per Nord (global) i Sud (global), la divisió que fem al món, que no és d’un Nord ric i un Sud pobre, sinó que en cada país té nords i suds als seus interiors. No parlem de països rics i pobres sinó de grups d’interessos que hi ha al món. Totes les accions actuals traspassen fronteres: emissió de gasos, evasió fiscal, xarxes socials…

L’anticooperació són les interferències activades des del Nord global cap al Sud global. Als governs, fundacions i empreses els va bé cooperar, sempre adreçat als seus interessos. Nosaltres hauríem de dir: “Millor que ajudar, no molestar”.

Cal canviar el concepte de pobresa entesa només en termes de diners o material, perquè s’oblida el model de desenvolupament. Per tant, la riquesa seria com cada poble decideix viure i conviure.

Si la solidaritat apel·la a la bona fe dels donants, sense preguntar-se què passa, no fem res. Enviem diners d’ajuda però no s’aboleix el deute extern, es venen armes, es contamina el sud global, es mantenen dictadors, hi ha paradisos fiscals i secret bancari…

Les causes de les desigualtats no venen del Sud sinó del Nord, aquí hi ha d’haver el punt de mira. Cal disminuir l’ajuda tècnica i econòmica. La sensibilització ara ocupa un 10% de les despeses, mentre que els diners destinats a cooperació són la resta; cal invertir la relació (clar que hi ha el “mentrestant”…). Cal crear xarxes transnacionals. Fer immersió en el Sud global sense relacions de superioritat, verificar, denunciar. Construir conceptes pont: no fragmentar anàlisis i enllaçar problemes. Estirar el fil de les investigacions. Trobar el punt dèbil de l’anticooperació: en les empreses, la seva imatge corporativa; en les institucions polítiques, els costos polítics. Exigir clàusules de responsabilitat exterior a les lleis i normatives sobre drets humans, destrucció de la natura, corrupció…

Cal pressionar des de 5 punts diferents, com un pentàgon: a la base, investigació i lobis; als costats, premsa  i formació-sensibilització i a dalt, mobilització.

David Llistar, Icaria, 316 pàg