Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'Vivències' Categoria

Vivències que ens han passat a nosaltres o a la gent del voltant

El general i el nen

Enviat per mesogio el dia 25th July 2011

 globus

A la plaça Prim de Reus hi ha una estàtua en honor al general nascut a la ciutat, que va morir en un atemptat. D’això fa molts dies i la seva ciutat l’honora en la plaça del seu nom. Podríem dir que molta gent, però, coneix millor l’establiment del davant, el Viena. Les taules i cadires de la terrassa sempre estan plenes.La mainada ha trobat una funció divertida al monument al general, que està muntat sobre un gran pilar i envoltat de cadenes. Com que hi ha una parell de graons fins al pilar, els nens i nenes xalen pujant i baixant els graons, saltant com es pugui, un, dos, de cara, de cul o fent acrobàcies.

Els pares i mares ho saben molt bé. Passar per allà representa quedar-se una estona esperant que la criatura faci uns quants exercicis. Després, tota la família pot anar al Viena a prendre un refresc i recollir el corresponent globus. La majoria de la quitxalla l’agafen ben fort pel cordill, perquè no se’ls escapi. Però avui he vist un nen que, expressament, ha deixat anar el globus cap amunt i ha anat observant com voleiava fins a fer-se fonedís. Els ulls li brillaven i he pensat que, segurament, aquest nen, de gran, volarà molt alt.

I mentrestant, el general s’ho mira des del pedestal sense dir res.

Dins de Vivències | Sense comentaris »

Salam

Enviat per mesogio el dia 26th September 2010

SalamEra un dels gossos que tenia el meu pare. No sé perquè el va anomenar així. A casa era habitual tenir-ne, però no com ara. Formaven part de la vida de pagès. No els portaven a la perruqueria ni a posar-los vacunes ni res de res, però no els faltava mai menjar.Jo, una vegada vaig agafar les claus i vaig anar amb la meva amiga Maria a ensenyar-li la masia (llavors encara vivíem al poble) i quan vaig obrir, el Salam se’m va acostar, em va reconèixer i sense donar-me temps de res, se’n va anar corrents. Jo de seguida vaig dir: “Salam, vine cap aquí!” però ca, corria com si perseguís una guineu. “Ai, se m’ha escapat i ara li hauré de dir al meu pare que hem vingut aquí sense dir-li”. Quan vaig arribar a casa li vaig explicar al meu pare: “Pare, hem anat amb la Maria a la masia, hem obert, hi havia el Salam…” i ell va acabar: “I ha marxat corrents! I ara qui protegirà tot allò?” Jo ja em veia passant la nit allà i fent veure que bordava si venia alguna bèstia i persona amb males intencions. Vaig somiar amb ell tota la nit, Salam per aquí, Salam per allà. Sort que l’endemà, quan el meu pare va anar a la masia, el Salam tornava a ser allà, per complir el seu paper, que era protegir-nos.  Mai més vaig tornar sola a la masia. I ara em pregunto per què el meu pare va posar un nom com aquest a un gos, un nom que mai ningú del poble havia sentit ni sabia què volia dir, si és que havia de significar alguna cosa. Ara sé que Salam és la manera de saludar en llengua àrab, i vol dir “pau” (quina il·lusió pensar que quan el cridàvem invocàvem la pau!). En aquells temps encara no corrien magrebins per les nostres terres, però la qüestió és que jo vaig aprendre a dir Salam de molt petita, i sabia que el Salam era bo, llest i feia bé la seva feina, però també que, quan podia, li agradava fer una escapada i conèixer altres móns. Com jo ara.

Dins de Vivències | 1 comentari »

Temps de cireres

Enviat per mesogio el dia 22nd May 2008

dalt d’un cirerer florit murmuri d’abellesPrimer era l’espectacle de veure les flors que s’anaven fent visibles. Després esperàvem amb ànsia veure-hi les primeres cireres; llavors ens posàvem en moviment. A casa teníem cirerers, però per descomptat, a mi m’agradaven més les dels veïns, com a les meves amigues els agradaven més les de casa. Així, els pares i mares no deien res, en una mena d’acord tàcit de: “avui per mi, demà per tu”.

M’encantava pujar als arbres, enfilar-me a les branques i anar descobrint les cireres més vermelles rera les fulles verdes i llençar-les al cistell; les nenes jugàvem amb les nenes, com ho feien els nens amb els nens, i demanàvem pantalons dels germans, perquè no se’ns veiés res des de baix. És clar que, de les que collia, la meitat no hi arribaven al cistell perquè anaven a parar directament a la meva boca. Entre altres coses, repenjades a les branques, planejàvem escriure cartes a pretendents de les nostres germanes fent-nos passar per elles; els enviàvem una carta i els citàvem en un lloc del poble. No es presentava ningú, és clar, i el pobre pretendent se n’anava amb la cua entre cames!

Ara he tornat a pujar a un cirerer, a casa d’un germà, amb la mateixa emoció. He fet el cabàs ple, però n’he collides moltes més que he menjat directament. Hi ha records, ni que siguin molt antics, que poden retornar a la ment com si pel mig no hi haguessin passat els anys, ni els naixements ni les malalties ni les morts. Com si hagués estat ahir que jo pujava als cirerers del poble. I aquest record, viu, ha traspassat més de cinquanta anys i se m’ha fet present, avui i aquí, en aquesta vesprada en què el sol s’anava amagant rera els camps i la terra adquiria els colors suaus d’una primavera acabada d’arribar.

Dins de Vivències | 3 comentaris »

Jocs d’infants

Enviat per mesogio el dia 10th October 2007

masia

Als anys quaranta, en un petit poble de la plana d’Urgell com Castellserà, no hi havia gaires possibilitats de grans jocs, i per a les nenes, menys. Jo jugava amb les germanes o amb les amigues a casa o al carrer, perquè llavors es podia jugar al carrer. No hi havia por de lladres i les cases tenien les portes obertes. Això ens permetia ampliar el nostre terreny de joc. Us imagineu jugar a fet i amagar amb la possibilitat d’amagar-se sota el llit de la casa del final del carrer o darrera una cortina de casa dels veïns? Les possibilitats eren immenses, com immenses eren les nostres ganes de passar-nos-ho bé.

Jugàvem a nines. Érem perruqueres, infermeres, mares, mestres… La nostra imaginació ens permetia ser tot el que volíem en el moment que volíem. Però també teníem un espai de jocs que no tenia límit, el camp. Ens podíem amagar entre el panís, entre la palla, darrera una mata. Podíem pujar als arbres encara que fóssim nenes, perquè agafàvem els pantalons d’un germà, ens els posàvem perquè no se’ns veiessin les calces i… branques amunt!

Continuant amb els arbres, una altra manera de divertir-nos era pujar als fruiters i agafar fruita, però no pas de casa, que n’hi havia força, sinó dels veïns. La seva fruita era més bona! I, alhora, els nens del veïnat venien als fruiters de casa i agafaven la nostra, perquè també era més bona que la seva! Jo crec que els pares devien tenir una mena d’acord i una cosa anava per l’altra, perquè aquestes apropiacions indegudes mai van tenir conseqüències (Señor, déjanos caer en la tensación!)

La rivalitat entre pobles era divertida. Al col·legi venien nens de Torrefeta, un poble a 4 Km de Guissona; aleshores encara no sabíem que el nom del poble venia del llatí Turre Fracta, que significa “torre trencada”, però ho devíem intuir. Aquests nens i nenes se’n reien de nosaltres, i ens deien: “Castellserà no és res, perquè molt parlar de serà, serà… però de moment no és”. I nosaltres contestàvem, fort i clar: “Quan Torrefeta caurà, Castellserà, serà!”

Apa!

Dins de Vivències | 4 comentaris »

La padrina de Sedó

Enviat per mesogio el dia 13th August 2007

sedo diposti

La meva mare, quan es va casar, va anar a viure a Castellserà; la seva germana, més jove, encara era soltera i venia sovint a casa a ajudar-la, perquè va tenir set fills, l’un darrera l’altre.

Més endavant, ella es va casar, com la majoria de les dones d’aquell temps i va començar una nova vida a Sedó, a prop de Cervera, on hi havia un cafè que era propietat de la seva família. Quan jo hi anava m’agradava veure-la treballar allà, preparant vermuts i servint la clientela. A mi no em donaven vermut, és clar, però sí un refresc acompanyat d’unes olives, unes “almejas” o patates fregides.

sedo 1

La gent vivia del camp i del bestiar; ara continua igual, però hi ha coses que s’han perdut. El cafè ha tancat i de botigues només n’hi ha una; la majoria de la gent compra fora, però cal mantenir ni que sigui una sola botiga perquè la gent gran pugui anar a comprar. No hi ha servei de neteja del poble, però un cop l’any –en ple mes d’agost- els homes s’apleguen per escombrar tots els carrers i placetes; després, al vespre, ben dinats i feta la necessària migdiada, fan una sessió de cinema a la fresca on el més important no és tant la pel·lícula que fan sinó estar junts; després fan una sardinada on tenen dret a ració no només els que han escombrat, sinó la resta de veïns.

sedo-2.JPG

No és fàcil mantenir un petit poble. La vida social gairebé ha desaparegut; ara la gent es tanca a casa, veu televisió o es connecta a Internet. Els únics punts on es troben és l’església (cada cop amb menys clientela) i la petita botiga. L’esperit d’uns quants veïns és tenir espais de trobada i punts de confluència. Per exemple, un dia d’estiu hi ha havaneres a les piscines, un moment dolç de la vesprada per escoltar vells sons dels avis que van marxar a Cuba a la recerca d’una vida millor. Ara ja no cal; la nostra qualitat de vida ha millorat, és veritat, però amb un punt d’enyorança d’aquelles petites coses, com els vermuts de la meva tia, que a més és padrina meva, i que encara té el cap clar i les mateixes ganes de viure de fa gairebé cent anys.

Dins de Vivències | 1 comentari »

Els petits ànecs

Enviat per mesogio el dia 6th August 2007

aneguet2.jpg

Va ser una matança bestial, en el sentit més propi del terme; jo no n’era conscient, perquè era tan menuda que encara gatejava, però allò va ser un assassinat en sèrie dels més grans ocorreguts mai a la comarca. Jo no ho recordo però la família m’ho ha explicat tantes vegades, que ho tinc ben gravat.Els pares m’havien enviat uns dies a casa dels meus oncles, al mas, perquè la mare tenia el tifus. Jo, allà, era feliç. Un dia, la tia va haver d’anar fora unes hores i em va deixar allà sola, dient-me que fes bondat, que ella tornaria aviat. Perquè no em fes mal, em va deixar en una habitació tancada del corral on havien nascut desenes d’aneguets. A mi allò em va semblar una joguina fantàstica: enmig de tots ells, els parlava, me’ls posava a la falda i els acaronava. Quan vaig estar cansada, em va semblar que ells també ho devien estar, i per fer-los dormir, els vaig anar agafant, un per un, els vaig torçar el coll, i tot dient: “a mumí!” els deixava a terra i agafava el següent; així fins al darrer. Quan la tia va arribar jo estava acabant la feina. Diu que en obrir la porta i veure la matança que havia fet, es va quedar glaçada. No em va quedar gravat si em va renyar o no, perquè la pobra dona tenia tot el dret de fer el que fos. En tot cas, em va quedar clar que per fer dormir un ànec, no se li havia de retorçar el coll, perquè, els punyeters… no es desperten!

Dins de Vivències | 1 comentari »

Castellserà als anys quaranta

Enviat per mesogio el dia 26th April 2007

nena.jpg

Vaig marxar del poble joveneta per anar a Barcelona i només hi he tornat en ocasions esporàdiques, però tinc records clars i nítids de la meva infància i jovenesa en aquell petit poble que s’ha convertit en un lloc on ara hi viuen més d’un miler de persones.
Us parlo dels anys quaranta del segle XX. Llavors érem molt pocs, vivíem del camp, de les fruites i del bestiar. Nosaltres érem set germans i tant el pare com la mare treballaven dur per sortir-se’n i ho feien prou bé!
Anava a escola al castell del Remei, on hi havia una comunitat de monges dominiques que es dedicaven a l’ensenyament. Hi anàvem a peu i això ens permetia mirar, observar i fer el que podíem tant d’anada com de tornada. Un cop vaig fer una redacció sobre la primavera i parlava del blat i dels fruiters.
Acostumada a la plana d’Urgell, la primera vegada que vaig anar a Andorra, em vaig quedar bocabadada: la terra no era plana a tot arreu! No sé com no s’angoixaven, aquella gent, amb tanta muntanya a banda i banda. Jo, acostumada a tenir aire per tots els voltants…
Al poble hi havia l’església parroquial, dedicada a Santa Magdalena, un antic magatzem anomenat la Panera, fundat per un abat de Poblet i una creu de terme, per indicar als caminants que estava entrant en un poble de bona gent.
El 20 de gener celebràvem Sant Sebastià i pel maig honoràvem la Verge del Roser. A principis de setembre, és clar, teníem la nostra festa major, com a tot arreu.
La postguerra va ser dura però no recordo haver passat fam ni privacions especials. La família era una mena d’entitat autònoma que fabricava i tenia una mica de tot i així ens autoabastíem. En temps de guerra els pares havien amagat un capellà i se’n van sortir pels pèls, i també havien ajudat els soldats que havien vingut a parar al mas, fossin del cantó que fossin.
El castell del Remei ara és famós per la qualitat dels vins. La família Cusiné, l’any 1870, va fundar un celler i va ser un referent del vi de l’Urgell durant anys; després, els Girona han innovat i la qualitat dels seus vins és coneguda arreu. També hi ha un restaurant, on he anat amb la família alguna vegada. Un cop vaig demanar als capellans que hi ha a l’antiga escola que em deixessin entrar; em va fer il·lusió reveure les antigues aules, capella i passadissos. Ara hi ha una congregació amb nois disminuïts.

castell remei

M’agrada retornar-hi de tant en tant, veure els arbres fruiters, parlar amb la gent, dinar al castell del Remei o comprar-hi un bon vi. Però, sobretot, m’agrada veure la plana, aquella extensa terra que no s’acaba mai i a mi em semblava eterna. Ara sé que al món hi ha límits, però els records poden ser infinits.

Dins de Vivències | 4 comentaris »

viatjar

Enviat per mesogio el dia 21st March 2007

Què buscava Alexandre el Gran quan viatjava? Conquerir el món? Diu Javier Reverte: “Potser només buscava una vida sense pàtria, que no és res més que la Terra nua de fronteres i oberta davant l’ànima lliure.” Ulisses, un altre gran viatger, volia només arribar a Ítaca? Els viatges ens canvien i potser ell ho sabia. “El temps no existia, només existia jo”, deia Henry Miller, navegant per l’Egeu. Navegant pel Dodecanès notes aquella sensació d’eternitat més propera al moviment que a la immobilitat. El concepte de temps i el ritme canvien. Llavors és quan podem dir: el meu paradís, per ara, és el camí. Viatjar per viatjar i no per arribar a un lloc. Viatjar és també una forma de crear, perquè retens el que veus per interpretar-ho més tard, com si fossis una pintora davant una tela en blanc, recreant el viatge. Recordar un viatge és tornar-lo a viure. El viatge ens converteix en éssers lliures i fa possible que ens sentim detinguts en l’espai i el temps. Viatjar eixampla les nostres perspectives. Un proverbi suajili diu: “On hi ha un desig hi ha sempre un camí” (proverbi suajili). Els chichewa diuen: “Viatjar és ballar”, acompanyar les teves passes a les dels altres, girar en el buit seguint els sons i els ritmes que no coneixies abans. Hi ha res més lliure que ballar? Ballem!

Dins de Vivències | 3 comentaris »