pelagos

viatges, solidaritats, llibres, pel·lis…

Arxius per 'Viatges' Categoria

Llocs que hem visitat

El llac Titicaca

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

titicaca.jpg 

Situat a 3.820 metres d’altitud. Hi anem des de Puno. Llueix un bon solet damunt les teulades blanques. El llac té una superfície de 8.200 Km2 (fa 170 Km de llarg i el fons pot arribar a uns 250 metres.) La meitat pertany al Perú i l’altra a Bolívia. El nom ve de titi, que vol dir el déu puma i caca, la chinchilla. Naveguem amb una barca dels nadius de Taquile, vella, a velocitat mínima. El guia ens dóna un bon grapat de fulles de coca per mastegar. A la riba hi ha moltes algues verdes, anomenades llentilles, que utilitzen d’abonament. Parem en una illa artificial flotant, dels Uros, reduïda i construïda damunt d’arrels de totora, una mena de palla. La primera sensació en trepitjar-la és de fals moviment. Hi han construït unes quantes cabanes; unes dones estan preparant el dinar; el combustible que fan servir també és totora. Viuen dels tubèrculs i de la pesca i per fer-se el sobresou, venen teixits. Compro uns dibuixos fets per nens; el pare em diu: el meu fill, el meu fill n’és l’autor. No parlen castellà sinó aymarí. Continuem viatge cap a Taquile, una illa natural. El camí és llarg. Quan hi arribem, desembarquem per la part del darrera. La pujada fins a dalt, on hi ha el poblet, és cansada però ens han dit que si el desembarcament és pel davant, és molt pitjor. Qui més qui menys mastega coca. Pel camí, el guia arrenca d’una mata una herba de fulles verdes i petites, molt olorosa. Diu que l’aspirem profundament i que ens ajudarà a respirar, i és veritat. Es diu muño i és una mena de menta que t’obre els narius. Les cases, d’adob, tenen el sostre d’uralita blava. Estem a 3.900 metres. A Taquile tenen un alcalde molt actiu. L’any 1983 va anar, amb un grup, a París, convidats pel govern francès. És difícil imaginar aquells homes i dones, vestits d’aquella manera, passejant pels Camps Elisis. Més endavant l’home va aconseguir que el seu govern fes un centre de salut i una escola; els han promès plaques solars. Pels carrerons, veus els homes amb quatre agulles de fer mitja penjades del coll, teixint tranquil·lament. Només els homes. Fan mitjons, guants, bufandes, bosses i jerseis. S’han organitzat en cooperativa i a la placeta del poble han obert dues botigues on cadascú porta els objectes fabricats i es venen al preu acordat per tots; després es reparteixen els guanys. Els 1.700 habitants parlen quechua. Els homes van vestits amb pantalons negres, una faixa ampla, una camisa i una armilla curta. Duen un barret al cap. Les dones porten faldilla pompom (les casades, més discretes; les solteres de més coloraines i amb boles). Hi ha algunes cases que serveixen menjars. Funcionen amb alguns generadors. Els taquilenys accepten gent a dormir, amb el sistema de “B&B”. Ara estan construint un alberg.

Després de dinar marxem. No és bo sortir tard perquè la temperatura pot baixar molt quan el sol s’amaga i creixen ones més altes que les de qualsevol mar. Baixem ràpidament els 530 graons fins arribar a l’embarcador del davant. M’hauria agradat quedar-me més a l’illa, parlar amb la gent, passejar-hi, dormir-hi… Les ones comencen a empènyer la barca. Hi ha moltes més illes, com la d’Amantaní, però no arribem a tot. Fa sol però el vent és fred. L’indi Francisco, l’alcalde, aprofita el viatge per venir amb nosaltres i ens ensenya orgullós els àlbums de fotografies durant el trajecte. Quatre flamencs roses ens fan una exhibició de dansa contemporània. Quan entrem a la badia, després de les penínsules, les onades són més païdores. Hi ha alguns ànecs, algun de coll llarg. Cap a quarts de sis de la tarda arribem de nou a Puno. Una garsa volta per les branques de totora que creixen als voltants del llac. El sol s’acaba de pondre.

Dins de Viatges | 1 comentari »

El Machu Pichu

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

Machu Pichu 

Agafem el tren a l’estació de Cuzco. Com que la pujada és molt forta i la via no podria tenir tant pendent, puja en forma de zigues-zagues. Va uns quilòmetres endavant, s’atura i de cop, el que era el cap és la cua i a l’inrevés. Així anem fent fins a l’estació d’Ollaytamtambo. Multitud de venedors ofereixen begudes, fruites i productes fets amb llana. Passem per una ampla vall solcada pel riu. Centenars de mates de ginesta groguegen el paisatge. Es pot veure el cim Verònica,nevat. Al Km. 88 el tren s’atura i baixen excursionistes. Aquí comença el camí de l’inca pels que volen arribar al Machu Pichu a peu. Seran quatre dies durant els quals hauran de recórrer uns 80 Km. Finalment, arribem a l’estació de Puente Ruinas i pugem a un bus que comença a enfilar una carretera polsosa plena de revolts, fins que arribem a l’entrada del Machu Pichu.

Per moltes fotografies que s’hagin vist, la vista inicial supera tots els audiovisuals. De pell de gallina. Lloc inaccessible. Paisatge superb d’una extensió grandiosa de ruïnes envoltades per cims nevats. Som a 2.400 metres d’altitud i el sol escalfa de valent. Comencem el recorregut per la immensa ciutat. Tot el recinte, que fa 5 Km2, té forma de puma. Calculen que hi devien viure un miler de persones, la majoria dones, pels esquelets que hi han trobat. Els inques arriben de Bolívia l’any 1100 dC. És una civilització breu: duren uns 120 anys. Són dèbils a causa de les permanents guerres civils i l’arribada dels espanyols; l’últim inca rebel va ser Tupac Amaru, assassinat el 1572. Pugem fins a dalt de tot, a la caseta de control, i anem baixant cap avall tenint en compte la gran divisió entre la part alta, destinada al culte i als sacerdots i la baixa, destinada als artesans. Està edificat en roca granítica. Anem al Temple de la lluna, que té finestres obertes i tapades. S’hi pot fer el so de l’om, que ressona. Veiem el santuari amb la pedra de ritual de transmissió d’energia. Anem al Temple del sol (tants anys després d’haver llegit el llibre de Tintin…) que té dos cercles d’aigua que el reflecteixen. Veiem la casa del sacerdot, inclòs el bany i tombes inques en la roca… És interessant el sistema de recollida de l’aigua, les cases dels artesans, la gran explanada central… Fem un descans per menjar els entrepans que hem comprat i després continuem cap al Pont de l’Inca. Té una pujada dura, per escales, fins que es divisa una altra vall, superba. Després ja és més pla. Al fons es divisa el riu i un poble, Aguas Calientes, on pernoctarem a la nit. El paisatge és una mica tropical però empolsegat: bromèlies, orquídies, flors de pasqua, falgueres… tot fa olor d’herba humida. Arribem al pont però no es pot passar més enllà. De nou al recinte, l’acústica és genial. Agafem l’últim autobús cap a Aguas Calientes. Dormim en un hostal i l’endemà ens desperten a les 4 per tornar al Machu Pichu a veure la sortida del sol. El camí se’m fa llarg i se’m tanquen els ulls. És ben fosc. Al cap de mitja hora arribem a l’entrada. Clareja. No hi ha gent. Pugem de dret al Temple del sol i la pedra de l’energia. Els cims nevats de l’oest, Sant Miquel, reflecteixen el sol que comença a sortir però nosaltres encara no el veiem per l’alçada dels pics de l’est. Fred. Emoció intensa. Tinc el privilegi de ser aquí, gairebé a les portes del cel, voltada de pics (al nord el Huayna Picchu i el Uña Picchu i al sud el Machu Picchu). Surten els raigs de llum de l’est. Silenci. Sensació de grandiositat. Solemnitat. El pic de l’oest, el Putucusi, cada vegada reflecteix més llum, que es va estenent a les muntanyes properes. Tot va canviant de color. Del rosa passen al blanc de la neu, del gris al verd. A la fi, apareix el sol. Ha nascut un nou dia i amb ell un fet que no es repetirà més: veure-ho al Machu Pichu. Uns quants del grup pugen al cim del Huayna Pichu i un altre grupet pugem pel camí de l’inca fins a la Porta del sol, el Inti Puku. A mesura que pujo vaig veient la gran esplanada del recinte. Tot el conjunt es va fent petit mentre el cor bombeja la sang necessària que li cal al cos per continuar respirant. A mig camí trobem unes ruïnes. Parada obligada per agafar aire. Arribem a dalt de tot. Des d’allà es divisa una altra vall per on transcorre el camí de l’inca. Arbres, plantes… vegetació intensa. La gent que fa tot el recorregut ve per aquí. Passen uns portadors, carregats com burros i a velocitats siderals. Quan baixem, em quedo una bona estona sola, ajaguda damunt la gespa, en un racó. El sol crema. És l’hora dels records, dels buits i les tendreses.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Capadòcia, paisatge i gent

Enviat per mesogio el dia 1st Maig 2007

capadocia-bo.jpg 

Ürgüp és un poble de 13.000 habitants; ens allotgem a l’hotel Asia Minor, una antiga casa greco-otomana excava a la roca. A l’horitzó, el volcà Erciyes Dagi (Argeus), responsable principal, juntament amb el Hassan Dagi, de la singularitat de la geologia de Capadòcia.
La vall de Göreme és un triangle màgic format pels pobles d’Ürgüp, Göreme i Avanos. Estava habitat per troglodites de fa segles, però va ser sobretot a partir del IV, quan Constantí fixà a Constantinoble la capital de l’imperi i quan va començar a estendre’s el monaquisme, que van proliferar les ermites i monestirs. Els cons gegants, alguns de més de trenta metres, eren com gegantines caputxes que semblaven fetes a mida per acollir a la seva base àmplies coves dedicades al culte. Durant tota l’època bizantina es van construir més de 400 esglésies i fortaleses inexpugnables a les roques més altes contra els atacs enemics, com la d’Uchisar, o es van excavar laberíntiques ciutats molts metres sota terra. El resultat és una barreja de paisatge desbordant amb habitacles humans.
A Göreme es poden visitar les capelles que formen el que anomenen “museu a l’aire lliure”. Avanos és el poble dels artesans. A Çavusin veiem cases troglodites abandonades. A les Vinyes de Paixà hi ha vinyes (sistema de rec per l’aigua que queda a les plaques calcàries de sota). Un altre dia baixem cap al sud. Aturada a Cemil, i continuem fins al monestir de Kesliç. L’home que se’n cuida està fent te sota un gran albercoquer d’on pengen uns fils que li fan d’antena de la ràdio. Té un albercocs escampats, assecant-se. Ens convida a seure amb ell i ens explica que hi treballa des de fa cinc anys. Cultiva un hort que ja tenia el seu pare. Ens mostra un llibre escrit en grec sobre el monestir i ens ofereix postals dels frescos. Sap viure, aquest home, en aquest racó de pau i d’albercocs…

Arribem a la vall de Songali, estreta, amb un rierol al mig i vegetació, bàsicament, pollancres i albercoquers. El poble és un lloc míser i pobre. Un home jeu sota un arbre. Una dona, en un racó, mira l’infinit. Uns nens juguen a no sé què. Entre les velles cases hi queda un forn col·lectiu. Les dones fa un temps es van agrupar en una cooperativa i a l’hivern fan nines de drap que intenten vendre als pocs turistes que s’hi acosten. Ens apropem a una placeta. Totes corren cap a unes parades, la majoria tapades amb draps o plàstics. Llavors ens criden des d’allà per vendre’ns la mercaderia. Nosaltres passem de pressa, sense gosar mirar-les, furtives. Soles de nou, les dones tornen a tapar les parades i s’ajeuen sota un albercoquer. A veure si la propera vegada hi ha més sort i arriba algun turista comprador. De tornada, ens aturem en un petit llogarret per comprar xapates; entrem al forn: dones amb mocador del cap, suades i amb cara congestionada, enfornen fileres de xapates. Ens diuen que trigaran a tenir-los un quart d’hora. No ens veiem en cor d’esperar. Les deixem allà, amb aquella calor asfixiant.

Parades a Taskinpaça i a Mustafapaça. L’endemà visitem la ciutat subterrània de Kaymakli i després la Vall d’Ihlara, Al vespre, a Ürgüp, el nostre guia ens porta a casa la sogra, a conèixer la promesa. L’endemà volem en globus, un final adequat per veure la sortida del sol. Un web imprescindible: www.turquiaya.com

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Alexandria, una ciutat oberta

Enviat per mesogio el dia 1st Maig 2007

alex.jpg 

Alexandria no forma part dels circuits habituals turístics. A nosaltres ens interessava i hi vam anar pel nostre compte. Cal agafar el tren a l’estació de Ramsés, a El Caire. No s’atura enlloc fins que arribem a la primera estació però no baixem fins a la segona, al centre. Tot perfecte.

Alexandria ha estat de sempre una ciutat oberta i multicultural. Grecs, francesos, siris, armenis, italians, jueus, coptes… hi han viscut en perfecta harmonia. Des de l’any 1997 s’està renovant profundament, tot i se li nota vellesa i decrepitud portada amb dignitat. Alexandria és un referent literari: la biblioteca que hi havia arribà a tenir mig milió de llibres i manuscrits. Kavafis hi va viure i morir; visitem casa seva. Ell està enterrat en el cementiri grec d’Alexandria.

L’antic far feia 141 metres, uns tres metres més que la piràmide de Keops. Ens l’imaginem. Passegem fins a la biblioteca nova. Un perímetre cobert per 4.200 blocs de granit d’Assuan gravat amb alfabets de tot el món. Un gran cúpula. Set nivells de pisos diferents que poden guardar fins a cinc milions de llibres (ara n’hi ha uns 200.000). Entrem a la sala de lectura, on caben 2.000 usuaris alhora, pel nivell tres o quatre. Taules i cadires nobles. Hi ha estudiants treballant, inclosa una noia amb burka.

Alexandra fou també la pàtria Hypatia, filla de Teó, el responsable del Museion. Matemàtica, astrònoma i filòsofa. Guapa i llesta. L’acusaren d’heretge i bruixa. A la primavera del 415 una banda de monjos cristians la van segrestar, torturar i mutilar i van llençar els trossos del seu cos al foc

Dinem al restaurant la Baguette, del Centre cultural francès, al carrer Nabi Daniel, una magnífica troballa. Veiem les ruïnes romanes i passegem pels carrers; m’encanta el concepte de vida al carrer, de comprar i vendre, de badar… Coneixem el propietari del cafè Saïd, al carrer Lasahafa, molt a prop de l’hotel Marhaba, un home encantador. Tornem per la cornisa. Ja fosc, anem a l’estació a agafar el tren. Moment de tancar els ulls i de pensar en una altra dona lligada a Alexandria, Justine, de Lawrence Durrell del Quartet d’Alexandria. O en George Moustaki, un altre lluitador de la llibertat. A la vora del Mediterrani, gent molt diferent s’havien explicat els seus descobriments i déus, fins que arribà algú que els negà, dient, a més, que només n’hi havia un de bo, el seu.

Que continuï viu l’esperit obert d’Alexandria!

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Grècia, el mar etern

Enviat per mesogio el dia 1st Maig 2007

grecia-bo1.jpg

Aquesta és una cala de l’illa de Fourní, entre Ikària i Samos.

La primera vegada que vaig anar a Grècia va ser l’any 1972, al Peloponès i a Knossos (Creta). Va ser un amor a primera vista. Tanmateix, vaig trigar en tornar-hi. El segon viatge va ser el 1984; vaig estar un mes a les illes de Tinos, Miconos, Santorini i Creta. Novament les circumstàncies em van impedir tornar-hi aviat. No va ser fins a 1994, quan m’hi vaig estar dues setmanes a Patmos i a Rodes. Després ja va començar una cursa imparable: el 1996, una setmana a Simi i Níssiros. El 1999, un mes a Lesbos. El 2000 dos mesos i tres setmanes a Creta, Patmos, Astipálea, Amorgós, Naxos i Paros.  El 2001, tres setmanes a Xios i les Inusses. El 2002, dotze dies a Kàrpazos. El 2003 tres setmanes a Skiazos, Skópelos i Alónissos. El 2006, 33 dies a Icària, Furní, Samos i Siros. 

Les illes gregues m’enamoren. Conec moltes més illes, hi vaig habitualment des de fa 20 anys. Si teniu interès en alguna, i la conec, us puc explicar coses.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

viatjar

Enviat per mesogio el dia 21st Març 2007

Què buscava Alexandre el Gran quan viatjava? Conquerir el món? Diu Javier Reverte: “Potser només buscava una vida sense pàtria, que no és res més que la Terra nua de fronteres i oberta davant l’ànima lliure.” Ulisses, un altre gran viatger, volia només arribar a Ítaca? Els viatges ens canvien i potser ell ho sabia. “El temps no existia, només existia jo”, deia Henry Miller, navegant per l’Egeu. Navegant pel Dodecanès notes aquella sensació d’eternitat més propera al moviment que a la immobilitat. El concepte de temps i el ritme canvien. Llavors és quan podem dir: el meu paradís, per ara, és el camí. Viatjar per viatjar i no per arribar a un lloc. Viatjar és també una forma de crear, perquè retens el que veus per interpretar-ho més tard, com si fossis una pintora davant una tela en blanc, recreant el viatge. Recordar un viatge és tornar-lo a viure. El viatge ens converteix en éssers lliures i fa possible que ens sentim detinguts en l’espai i el temps. Viatjar eixampla les nostres perspectives. Un proverbi suajili diu: “On hi ha un desig hi ha sempre un camí” (proverbi suajili). Els chichewa diuen: “Viatjar és ballar”, acompanyar les teves passes a les dels altres, girar en el buit seguint els sons i els ritmes que no coneixies abans. Hi ha res més lliure que ballar? Ballem!

Dins de Viatges | 3 comentaris »