pelagos

viatges, solidaritats, llibres, pel·lis…

Arxius per 'Viatges' Categoria

Llocs que hem visitat

La ruta de les armes

Enviat per mesogio el dia 7th Maig 2007

Arribem a Peshawar; un home que coneixem a la mesquita ens convida sopar i conversem amb ell llargues hores. Per anar al Khyber Pass, fronterer amb Afganistan, cal un permís especial de la policia, que aconseguim, però imposen un militar a la nostra furgoneta. Pel camí, a Fort Jambut, construït l’any 1823 pels sijs, hi ha botigues de venda d’armes. Controls constants. Passem per Ali Mashjid i arribem al punt límit. Es veuen tres turons amb un gran número dibuixat en cadascun: és la frontera real amb Afganistan. La raça que viu en aquestes terres són patans, de cabell ros, ulls verds-blaus i de pell bruna, un poble independent que amb la partició de fronteres quedà dividit entre els dos països. Dos soldats, amb el fusell a l’esquena, contemplen l’horitzó amb les mans agafades. A la tornada, demanem aturar-nos en un mercat i ens costa bastant que cedeixin. Ho fem sota estricte control del guia i el militar. No hi ha cap dona: tot homes. Aquí s’hi fa canvi de diner negre, venda d’armes, d’haixix i mercaderies similars, però també venen alguna cosa més normal, com blat de moro. Som les úniques dones en tot aquest allau de gent i no ens podem separar ni un metre perquè els nostres guardians ens tenen ben controlades. L’endemà, des de Peshawar, anem a Darra, un poble on fabriquen armes artesanals. Això és el que diuen, però el nostre concepte d’artesania és bastant diferent.

Dins de Viatges | 1 comentari »

Navegant pel riu Negre (Amazones)

Enviat per mesogio el dia 6th Maig 2007

amazones1.jpg 

Sis dones i la tripulació viatgem en una barca des de Manaus a Barcelos, durant 10 dies. La màgia de les nits al riu era sentir-nos part de la natura, com si les lianes i les branques dels arbres de la selva s’haguessin perllongat a través dels nostres cabells i les puntes dels dits. Nits de pau, de silencis trencats de tant en tant pels crits dels animals de la selva, de gestos continguts per por de bellugar-nos massa i fer tombar la canoa. Nits màgiques amb llunes torçades plenes de bellesa i amb desig que el temps s’aturés.
Per anar a pescar i poder ficar-se pertot arreu, calia fer-ho en petites canoes molt planes, que són les que fan servir habitualment els habitants del riu per desplaçar-se d’un lloc a un altre en èpoques d’inundació. A cada canoa hi anàvem 3 persones. El cel, aquelles nits, era clar. La lluna ens il·luminava, però quan ens endinsàvem cap a terres inundades, l’espessor dels arbres deixava filtrar tan sols alguns dels seus raigs. La nit, aleshores, era més nit. Els sons dels ocells i dels cocodrils trencaven l’immens silenci del moment. La canoa es mou amb precisió entre arbres i lianes. Sovint hem d’apartar fulles i branques dels costats i del davant. L’home, amb saviesa, guaita tots els racons amb el seu llum casolà, per veure si pot pescar algun peix endormiscat. Passem a prop d’un arbre grossíssim d’un diàmetre de dos o tres metres. Amunt, no es veu el final. Dalt de tot s’endevina la lluna. Tornem a ser a riu obert, buscant noves entrades. De sobte, l’home s’atura i enfoca. Ha vist un peix. Amb moviments suaus i silenciosos, agafa la forca; d’un cop certer l’enforquilla, el colpeja i el deixa estabornit.

Desig de fondre’ns. Desig de solitud total en aquesta selva que, lluny de ser salvatge, ens acarona i ens dóna escalfor. Ja és hora de plegar, diuen. Des de la finestreta de la cabina es veu la lluna. No tinc son.

Era el juliol de 1989. Han passat anys, però ho tinc present a la pell. “Alguns ocells són flames”, va escriure Margarite Youcernar.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

L’ascens al Sinaí

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

monestir sta caterina 

La península té 56.000 Km2. A les 22 h marxem en cotxe des de Xarm el Xeik cap a Numeiba. Passada mitjanit arribem al poble de Santa Caterina; més endavant hi ha l’entrada al recinte de la muntanya, on ens adjudiquen un guia beduí, segons ordres del govern. A Egipte n’hi ha 1.300.000. Sense dir ni un sol mot, el jove comença a caminar davant nostre. Són la una tocades. Hi ha dos camins per pujar amunt; un que van fer els monjos, més curt però més difícil i el que anem nosaltres, més llarg però més fàcil. La primera part és sorrenca, cosa que cansa molt. Passem per davant del monestir, situat a 1.570 metres, i després el camí es va fent pedregós. Hi ha quart creixent. Puja molta gent. Sovint trobem, en un revolt de la pujada, una caseta on fan te, cafè i venen aigües, ganyips i derivats. Es beduí ens explica que fa el camí unes quantes vegades a la setmana. S’estima el desert, viure sota els estels, de nit, i mirar-los, fer un foc, menjar i beure te, pujar a camell i cavalcar… Milers d’estels damunt nostre. Si mirem enrera, un sender de cuques de llum va pujant lentament pels revolts. Arriba un punt que el camí es fa més estret, amb més pendent, i una mena de graons (uns 700, diuen que hi ha). Cap a quarts de cinc arribem a l’última estació; entrem dins d’una jaima amb jarapes i taules llargues i fem un te ben calent que ens reconforta. A fora fa un fred que pela. Encara queda estona perquè surti el sol. Passades les cinc del matí sortim. Centenars de persones venen aigües, pedres, lloguen mantes i matalassos. Costa trobar un lloc tranquil des d’on poder veure la sortida del sol. Va fent-se clar. Les muntanyes de granit del voltants, impressionants, van canviant de colors i nosaltres som l’eix. Només ens guanya, al fons, la muntanya de Santa Caterina, que és més alta (2.600 metres). Nosaltres som a 2.285. A la fi, el sol surt de sota els núvols i puja de pressa. Falten vint minuts per les sis del matí. Manca silenci i intimitat, i cal interioritzar i tancar-se per viure l’instant. Minuts després, la gent comença a baixar i llavors nosaltres pugem fins a la capella de la Santíssima Trinitat, uns metres més amunt. Encara hi ha molta gent, alguns dormint en sacs o embolicats en mantes i els venedors van de bòlit per fer les últimes vendes del dia. Contemplem tranquil·lament el paisatge en un angle de 360 graus. Soledat. Majestuositat. Matisos de llums. Formes i ombres. Relleus.Passades les sis comencem el descens, lentament, en fila índia, perquè en aquest tros del camí estret la munió de gent no permet anar més de pressa. Arribem a baix de tot cap a quarts de nou i visitem el monestir de Santa Caterina. Quan retornem a l’hotel són les 12.45 del migdia. Anem a la platja i després ens enfonsem al llit i ens despertem cap a les sis de la tarda, anem a sopar a les set i tornem a l’habitació a dormir. L’endemà ens llevem fresques com una rosa.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Les catarates Victòria

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

cascades Victòria

És desembre i a Zimbabwe estem entre 20 i 25º. Al bar del càmping, un grup de xicots negres està cantant música seva. M’adormo amb el goteig de la pluja sobre la tenda i la remor de fons, profunda, sorda, aclaparadora, de les Victòria, a un parell de quilòmetres. L’endemà me n’hi vaig sola, caminant. Dues noies negres van davant meu, agafades. Porten un paraigua molt gran, de colors vius; després, esperen davant la via del ferrocarril, sota la pluja, que passi el tren.

Les Victòria tenen una longitud de 1.708 metres i cau una mitjana de 550.000 metres cúbics d’aigua cada minut. La llegenda explica que el riu Zambezi era una de les entrades a Ofir, la terra de l’or i el marfil, les mines del rei Salomó. El ferrocarril hi arribà el 1904 i el pont que creua el riu i uneix Zimbabwe i Zàmbia es construí el 1905. Començo la visita pel Salt del dimoni i després trobo el Main Falls, la caiguda d’aigua més ampla perquè fa 800 metres i es pot observar des de diferents punts. A la seva dreta hi ha l’illa de Livingstone. Una fissura entre els illots fa que un raig d’aigua estret caigui avall; és la Cua de cavall i al seu costat hi ha el que anomenen Arc de sant Martí.

La pluja és torrencial. Ningú a la vista. Vaig al vestíbul. El marketing no és el seu fort: demano si tenen plànols, llibres, postals per vendre… Res. De nou al càmping, música reggae de fons. Ni un blanc. Xicots que seuen al voltant de les taules xerrant, fumant… em miren. Sec i em trec el cangur. Em diuen, rient, si m’agrada la pluja. Faig un gest de resignació. Em trec les sabates i en surt un munt d’aigua de cadascuna. Em trec els mitjons i els escorro. Espero. Els xicots em diuen que estan contents que plogui. Feia molt temps que no ho feia, els camps estaven secs i el blat de moro no creixia. Diuen que hauria de ploure més. Entre glop i glop de cervesa, recordo unes paraules de Mendiluce: “… he anat a països on el diferent era jo”. Ara sona la Barbra Streisand, més propera. La internacionalització de la música. El poder de trencar barreres… Un xicot m’observa mentre escric i em pregunta si estic escrivint sobre la pluja. Li dic que sí. Somriu. Sona més música americana. Passa molta estona i, finalment, torno a les cascades. Està parant de ploure i gairebé no hi ha ningú. Repeteixo el que havia fet abans, tranquil·lament. Ho mastego. M’ho empasso. El terra és xop. Se senten ocells. Totes les Victòria per a mi! Arribo al Danger point, a l’est. Una mica perillós, ho és. El riu es desvia cap una gorja avall, a l’anomenat Boiling point. Un pont enorme el travessa. Torno enrera, a poc a poc. Repasso. Fixo. Arxivo. Ordeno. Fotografio. El cel està tranquil. M’assec. Recordo Iguazú. Diferent. Passejo fins al primer punt del matí, el Salt del diable. Pel camí em trobo uns quants micos. Després, una mena d’antílops. Me’ls miro. Em miren. No s’espanten. Els tinc a quatre metres. Mengen herba. Després, a la porta, pregunto quins animals són. “Bushbuck”, em diuen, femelles, perquè són marrons i el mascle és gris i duu banyes. Marxo. Sensació de pau.

L’endemà vaig a l’històric hotel Victòria. Havia llegit que des de la part del darrera té una bona vista a les cascades. Travesso el vestíbul com si fos la turista més important que hi tenen allotjada, amb seguretat i fermesa. Vambes plenes de fang. Motxilla a l’espatlla. Passo la sala, el bar i arribo a un jardí. Continuo endavant. Ni un pas vacil·lant. El cel torna a estar tapat. Sento la remor de l’aigua caient, a distància. Camino per un bosquet i … veig les Victòria. L’hotel està situat estratègicament entre la segona i la tercera gorja. Per una estona envejo els seus estadants. Ja no em queda cap perspectiva des d’on veure i sentir les cascades. Pujo amunt i sec a la sala. Se m’acosta un cambrer i em diu què vull. Doncs una cervesa (que costa el doble del que val al pub, però m’és igual). Trec un llibre, trec la llibreta i faig durar la “Zambezi” una hora i mitja. Amortitzada.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Petra (Jordània)

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

Petra 

Ens allotgem en un hotelet a Wadi Musa, el poblet que viu a l’ombra de Petra. El carrer és ple de vida, com sempre en el món àrab: botigues, taxis, molts hotelets, alguns cafès, una botiga on anuncien serveis de fax i d’Internet, alguna escopinada que cau d’algun lloc… Sopem amb l’Ahmed, a prop d’un grup de turistes israelians que ell mira de reüll, amb protecció policial. Abans els beduïns vivien a Petra dins les coves i temples; quan el govern ho convertí en patrimoni històric, construí un poble a un parell de Km d’allà on els allotjà; tota la feina que es deriva de Petra és seva: cavalls, camells, bars, venda de productes… Petra és una ciutat perduda des del segle VII en què quedà deshabitada fins que el 1810 fou retrobada per Burckhardt, ciutat de pas que els nabateus, nòmades procedents d’Aràbia, havien construït en la ruta de les caravanes. Va arribar a tenir uns 20.000 habitants. L’emperador Pompeu intentà vèncer-los però no va poder i pactaren un acord semblant a Palmira.

Entrem per una gorja de parets altes i recorrem 1 Km. Encara es conserva el canal, tallat sobre la roca per on passava l’aigua des de l’entrada i recorria totes les parets de la ciutat. A la dreta, l’altra canalització que van fer els romans, amb teules. Trobem, de tant en tant, inscripcions o relleus, com el d’uns camells i un home que els arrossega. Pel gest, diuen, és estranger, perquè els àrabs no posen mai els braços en forma de gerra (si no és dona o marica, aclareix Ahmed). Al terra hi queden restes en bon estat de la calçada romana, amb les marques dels carros. Petits absis o capelletes tallats a la roca, algun arbret, més inscripcions… i al final, una façana intuïda: unes columnes, un color rosat intens, una porta, unes figures. Camines a poc a poc, per por que l’orgasme sigui massa ràpid, i tu el vols molt lent. Vas enrera, t’aguantes, et gires, mires al terra, intentes despistar, però l’emoció hi pot més: alces el cap i continues caminant. Ho veus a venir, tens la imatge vista prèviament, tems continuar. I si no et sorprèn? I si no respon a les expectatives formades? Vas caminant lentament. El cor et batega cada cop amb més força. Et falta aire. Ja no pots fer-te enrera perquè és aquí, no pots impedir-ho: la façana del temple d’Al Jazneh apareix en tot el seu esplendor: el Tresor, no pel que conté sinó pel que és. Després d’una estona, entrem a l’interior: una gran sala, sense res més. Petra, la ciutat rosa, que canvia de color segons la llum del sol, amb franges, rius, camins i estels de misteris. La ciutat de tons ocres, marrons, verds, blaus, vermellosos. La ciutat de roca tova, suau i mal·leable, que ha resistit els terratrèmols i les guerres, no perquè hagi estat dura sinó perquè ha estat flexible.

Anem al teatre i després pugem cap a les tombes reials. Més amunt, el mausoleu de Sextius Florentinus. Baixem cap al riu i anem a l’altra banda de la vall. Ningú, a part de bens i beduïns a camell. Pugem a un turó per veure els mosaics d’una església bizantina que hi ha en restauració i baixem fins a la calçada romana. Acabem al castell de Bint Firaun, conegut com temple Dushara i dinem al restaurant del recinte. Es fa tard i li diem a l’Ahmed que ens quedem una estona més; se’n va amb recança. Contemplem a pleret la façana del Tresor i tornem a endinsar-nos en la ciutat. Rucs, camells, tartanes… que ja van de tornada. Els venedors d’ampolles de sorra estan a punt de plegar. El sol està molt baix. Se’ns acosta una nena que vol vendre’ns unes pedres de coloraines. Parlem una bona estona. S’acosta una altra, i un nen i un altre i un altre. Xerrem: de l’escola, del poble… Al final ja no ens volen vendre les pedres, ens les donen.

L’endemà hi tornem i pugem amunt per unes escales. Fa sol i molt vent. El terra és de sorra rogenca. Passem per petits barrancs. Hi ha mates, ginebrons -alguns florits amb boletes vermelles- ocells no identificats, corbs.. Cap ser humà. Arribem al lloc del sacrifici. Som a 1035 metres d’altitud i veiem Petra quasi des del cel. Baixem per un barranc fins a la tomba del lleó. Hi ha una petita vall amb molt verd, aigua, bens pasturant i dues dones grans vestides de negre, fumant, amb uns gots de te al davant, xerrant i mirant l’infinit. Veiem la tomba del soldat romà. Som al Wadi Farasa, l’altra vall de Petra. La llera del riu també és seca; després, pugem en direcció al monestir. Diu que hi ha 800 graons, sense comptar els trossos que no n’hi ha però camines igualment. Ens ofereixen un ruc però diem que no, molt dignes. Hi arribem. Una esplanada i quan gires, a la dreta et trobes una façana bestial: la de el Deir, del III aC. Després anem al mirador, des d’on es veu el poble de Wadi Musa; el poblet beduí i el mont Or amb la tomba blanca d’Aaron, que destaca sobre el fons negre de les muntanyes properes; més enllà se situa Aqaba i al davant la vall de Sabra amb Israel al fons. Als nostres peus, un profund precipici. A la baixada, dinem al mateix lloc d’ahir i quan acabem trobem la quitxalla i ens saluden com si ens coneguéssim de tota la vida. Darreres mirades, el gust a poc. De nit, a l’hotel, els israelians i la música. Sona una flauta i un timbal, comencen a cantar i s’inicia la dansa. El ballador es mou al compàs de la música, tot el cos seguint, malucs, braços, cara. El llenguatge dels gestos. Fa sortir a la gent a ballar. També ens toca a nosaltres i acabem en una rotllana de germanor catalana-àrabo-israeliana. El miratge de la música.

Dins de Viatges | 1 comentari »

Palmira (Síria)

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

palmira.jpg 

Els orígens de la ciutat es remunten al 7.000 aC. A partir d’aquí, comença una llarga història: l’any 41 aC Marc Aureli l’intentà conquerir, sense èxit. L’emperador Adrià la declarà ciutat lliure. Les bones relacions amb els romans continuaren ja que Odenat salvà l’emperador Valerià dels perses, però morí assassinat i la seva esposa Zenòbia, amb una personalitat excepcional, amb ànsies independentistes i imperialistes conquerí Antioquia i Alexandria. Dona intel·ligent, jugà les cartes entre els perses i els romans, segons li convenia. Va tenir un fill amb Odenat, fou amant de Zabdas i altres homes i dones. Pretenia deslliurar-se totalment dels romans i proclamar un imperi propi, però l’emperador Aurelià no ho admeté i emprengué la lluita contra els palmirencs. Els destruí l’any 273 i ella fou feta presonera i portada a Roma. Hi ha diferents versions sobre la seva fi: morta amb honor o casada amb un senador romà sense tant honor, però viva. Un terratrèmol l’any 1089 acabà de deixar la ciutat feta pols.

En un matí de molt sol visitem primer la vall de les tombes però la boira ho ha envaït tot. Les construccions funeràries més habituals són les torres i les mastabes. Cal baixar per unes escales fins al soterrani on una àmplia sala guarda l’obra d’art funerària de la tomba dels tres germans, amb frescos a les parets i un sostre treballat, encara amb força bon estat. Anem al temple de Bel, situat en una gran esplanada i vorejat de columnes corínties, amb el santuari al mig, on es duien a terme els sacrificis. Inicialment tenia els capitells revestits d’or. Les columnes són totes d’una sola peça, de granit egipci. A l’altra banda del temple trobem l’arc de triomf, amb columnes a banda i banda i plataformes on posaven els bustos dels ciutadans nobles. A Palmira hi hagué un moment que hi havia 120.000 habitants. Ara, a la ciutat de Tadmor (adjunta a les ruïnes) n’hi viuen 40.000. No podem admirar gaire la vida de la ciutat actual perquè és divendres, festa, i tot està tancat. Després de l’arc de triomf trobem el temple de Nebó, déu de l’escriptura i la saviesa. Hi ha també el teatre, amb unes grades de pedra molt deteriorades, però sencer; els banys, grans, amb forats per desaiguar l’aigua bruta; l’agora; el tetrapiló, quatre grups de quatre pilars on conflueixen dues vies: el decumanus i el cardus maximus. Des de l’antiga ciutat podem veure un petit turó que la domina, amb un castell àrab: Ibn Maan.

A l’actual Tadmor, plana, fangosa, amb les cases sense acabar mai (perquè així no es donen d’alta i no paguen impostos), tens la sensació d’estar en un lloc fantasmal, passat per una pel·lícula cimentosa només alterada a la carretera que porta a les ruïnes de Palmira, plena de parades de dàtils de tota mena i color. A la nit, a l’hotel, aprofito que hi ha un piano de cua i faig un concert, gratis, és clar.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Baalbeck (Líban)

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

balbeek.jpg 

És desembre i fa fred. Hi anem des de Damasc (Síria) per una carretera asfaltada. Triguem mitja hora en arribar al primer control. En Seïf baixa amb els papers. Els policies juguen enmig de la neu a tirar-se boles i els ha d’anar a buscar. Pocs metres més endavant passem un altre control, després passem per la duana i finalment arribem a la frontera libanesa. Muntanyes pelades, pins i roures. Al pas definitiu libanès no ens estalviem de baixar en persona. Un marrec s’ofereix a colar-nos a la llarga cua. N’està ple fent aquesta feina. La burocràcia és terrible.
Passem per la ciutat de Barilias, a 70 Km de Beirut, entrem a la vall de la Bekaa i arribem a la ciutat de Baalbeck, envoltada de turons nevats i molta gent al carrer. Les ruïnes són immenses. A l’esquerra de l’entrada hi ha el temple dedicat a Venus i a la dreta els de Júpiter i Baco. Es puja per una gran escalinata, al final de la qual es troben tres portes d’entrada i s’arriba a una gran plaça amb dues fonts i un altar per als sacrificis. Més endavant s’hi construí un temple cristià però gairebé no en queda res, un terratrèmol al s. XVIII ho va esbotzar quasi tot. Destaquen unes grans columnes de granit, només en tres peces, portades d’Egipte. També hi ha grans blocs de pedra, sencers, on després hi tallaven els graons de les escales. Més avall hi ha el temple de Bacus, més petit, i que trobaren posteriorment a partir d’indicis. Tot el conjunt és impressionant. Les úniques visitants som nosaltres. Neu als boscos propers, neu al terra, cel clar amb núvols ben definits i els rosers amb roses acabades d’assecar pel fred i alhora amb poncelles roges naixent. Els contrastos de la vida.

De tornada, en Seïf aprofita per fer uns quants encàrrecs de la seva dona: gots, pa i medecines. Per als sirians, anar al Líban és com per als catalans anar a Andorra. Un gran rètol a peu de carretera té un soldat dibuixat, amb molt mala cara i escrit en lletres, a sota, Israel must be destroyed. Se’ns fa fosc per moments. Són quarts de cinc de la tarda. Comencen a caure gotes i es formen grans nuvolots grisos. El pas pels innombrables controls fronterers aquest cop és més curt. Per cert, diu en Seïf que quan li han preguntat quina professió teníem ha dit: mestresses de casa, perquè li ha semblat més fàcil de justificar (!). A prop de Damasc, algun clar entre els núvols permet imaginar-se la posta de sol. La lluna, mentrestant, està creixent amb les banyes cap amunt. De Baalbeck a Damasc hi ha 140 Kms.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

El cap Bon (Tunísia), un recorregut gens conegut

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

Cap Bon Fora dels circuits habituals. Anem al mercat a Korba. Ni un turista. Pantalons, faldilles, abrics, roba interior, xandalls, sabates, quincalleria, plats i olles… i també verdures, fruites, espècies, pans de xapata… A l’edifici del mercat hi ha parades de peix i carn, i de fruites i verdures altre cop. Els venedors no criden. Continuant per la carretera trobem aiguamolls, aturem el nostre cotxe i ens hi aproximem. Mosquits i altres insectes. Ens acostem a la platja de dunes a l’entrada de la qual pasten quatre vaques i arribem a la platja solitària, amb ones braves. El cel, tapat mentre una escletxa de llum pugna per sortir. Després trobem Menzel Temine, amb un petit cementiri púnic. Paisatge de camps cultivats, cereals, arbres fruiters. I les aus, de pas. Arribem a Kelibia, un important port pesquer, amb una fortalesa bizantina a dalt del turó. Als peus s’estén una llarga badia amb una platja de sorra blanca. Al davant, torres i cases d’estiuejants. Algun hotel. Els pescadors estan cosint xarxes. Altres netegen les barques. Hi ha molta activitat i centenars de barques. Al carrer de dalt la carretera, hi ha moltes botigues de mobles. Estan especialitzats en fusteria. Kerkuane és la següent parada, on hi ha el jaciment de l’única ciutat púnica descoberta fins ara, del segle V aC. a pocs metres de les dunes. Es pot veure perfectament com eren les cases, els carrers, els banys, els desaigües… Es distribuïen per zones d’artesans i oficis i tenien un alt nivell de civilització. Envoltant-t’ho tot, una gran muralla, de la qual queden algunes restes. Petit i cuidat museu. Arribem a la punta més al nord del cap. Ara som a 140 Km de les costes de Sicília. La població, situada ja a la banda de l’oest, es diu El Haouaria. Travessem el carrer principal i arribem al restaurant Les Grottes, amb vistes superbes. La carretera davalla un parell de Km fins arribar a les coves. Al fons, dues illes: Zembra i Zembretta. Visitem les pedreres de Char-el-Kebir. Quan els romans hi arribaren, 3.500 presoners van treballar per ells, arrancant pedra per construir edificis com l’amfiteatre de El Djem o les termes de Cartago. Ara n’han quedat unes coves, algunes força profundes, de formes curioses. El dia comença a caure. Més endavant hi ha el poble de Sidi Daoud, un petit port de pesca famós per com cacen tonyines en pla bèstia (col·loquen trampes i els disparen arpons fins que moren dessagnades). El mar es tenyeix de roig. Mala cosa. Bandegem la possibilitat d’acabar de donar la volta per l’altra banda de costa, més escarpada i sinuosa i comencem la marxa enrera. A les cinc de la tarda, a l’abril ja és fosc.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

La Cordillera Blanca (Perú)

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

serralada-blanca.jpg 

Som a Huaraz. En poques hores hem passat del nivell del mar a 3.091 m i em sento fatal. Sort d’uns gots d’infusió de coca… El dia següent marxem cap a Chavin. Paisatge d’alta muntanya. Sol amic. Cims nevats dels voltants. Rius, prats i vaques. Fem una parada per veure la perspectiva de tres cims, el Huandoy, de 6.360 metres, el Huascaran, de 6.678 i el Chopicalqui, de 6.056. La gent viu del camp, del bestiar i de mines d’antracita (que contaminen molt). El riu erosiona de manera habitual el terreny i canvia el curs. Han volgut edificar cases o ponts, que després han anat a l’aigua. Per què entestar-nos en canviar la natura? Ens aturem per veure de prop un grup d’alpaques. Les vaques no donen gaire llet perquè els prats on pasten són molt secs. Ens estem movent entre els 3.500 i els 4.000 metres. Passem pel llac de Querococha; es veuen els nevats del fons i l’erosió de la pluja. A 4.200 metres hi ha el tunel de Cahuish; un cop passat, ja som a l’altre costat de la serralada Blanca, el callejón de Concuchas. Les muntanyes dels voltants estan aprofitades al màxim, conreades fins gairebé el cim. Catifa de teixits vius i acolorits. Passem pel poble de Machac. Després d’unes cinc hores, arribem a Chavin de Huantar, a 3.145 metres d’altitud, on hi ha les ruïnes de la civilització Chavín, màxim exponent del poder del 850 al 350 aC. La tornada és més dificultosa, pel trànsit. El sol es pon entre núvols. De nou, el meravellós color del capvespre. Miro la puna, típica de la regió, de l’arbust “ichu”. Al fons, un llac. Més endavant, els cims del Pucaraju, de 5.322 metres i el Yanamaray, de 5.237

L’endemà anem al nevado Pastorury. Pel camí observem les mates de ginesta. Arribem a l’entrada del Parc nacional de Huascaran. Passem per una zona plena de “puyas”, que pot arribar a 20 m d’alçada, viu uns cent anys i floreix cada cinc. Més endavant ens tornem a aturar en una font d’aigües gasificades de ferro i sals, el Pumapacupa. Del terra brolla un doll d’aigua fangosa. Ens aturem en una esplanada. Al fons, veiem el glacial Pastorury. En la direcció oposada, el cim de Muru Raju. Un rètol indica l’alçada: 5.000 metres. Qualsevol acte significa un esforç titànic. Caminem lentament i quan arribem al gel, parem, fotografia i volta enrera. No portem equip adequat i no podem més! Un grup agosarat enfila cap amunt. El cim és a 400 metres. Vaig baixant lentament, guaitant el nevat del Muru Raju, els rierols d’aigua gelada que baixen del glacial, les muntanyes pelades, la gent amb qui em creuo pel camí… No sé per què, em ve la imatge d’un entrepà de xoriço i quan arribo a l’esplanada de baix és el que voldria menjar. Però no. Vaig a una paradeta i demano un “choclo”, que és una espiga de blat de moro amb formatge calent. Me’l menjo asseguda en una banc i una taula de fusta, que tenen al davant com si fos un bar. El disfruto assaborint, alhora, el paisatge. Mai havia arribat tan amunt.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

El llac Titicaca

Enviat per mesogio el dia 3rd Maig 2007

titicaca.jpg 

Situat a 3.820 metres d’altitud. Hi anem des de Puno. Llueix un bon solet damunt les teulades blanques. El llac té una superfície de 8.200 Km2 (fa 170 Km de llarg i el fons pot arribar a uns 250 metres.) La meitat pertany al Perú i l’altra a Bolívia. El nom ve de titi, que vol dir el déu puma i caca, la chinchilla. Naveguem amb una barca dels nadius de Taquile, vella, a velocitat mínima. El guia ens dóna un bon grapat de fulles de coca per mastegar. A la riba hi ha moltes algues verdes, anomenades llentilles, que utilitzen d’abonament. Parem en una illa artificial flotant, dels Uros, reduïda i construïda damunt d’arrels de totora, una mena de palla. La primera sensació en trepitjar-la és de fals moviment. Hi han construït unes quantes cabanes; unes dones estan preparant el dinar; el combustible que fan servir també és totora. Viuen dels tubèrculs i de la pesca i per fer-se el sobresou, venen teixits. Compro uns dibuixos fets per nens; el pare em diu: el meu fill, el meu fill n’és l’autor. No parlen castellà sinó aymarí. Continuem viatge cap a Taquile, una illa natural. El camí és llarg. Quan hi arribem, desembarquem per la part del darrera. La pujada fins a dalt, on hi ha el poblet, és cansada però ens han dit que si el desembarcament és pel davant, és molt pitjor. Qui més qui menys mastega coca. Pel camí, el guia arrenca d’una mata una herba de fulles verdes i petites, molt olorosa. Diu que l’aspirem profundament i que ens ajudarà a respirar, i és veritat. Es diu muño i és una mena de menta que t’obre els narius. Les cases, d’adob, tenen el sostre d’uralita blava. Estem a 3.900 metres. A Taquile tenen un alcalde molt actiu. L’any 1983 va anar, amb un grup, a París, convidats pel govern francès. És difícil imaginar aquells homes i dones, vestits d’aquella manera, passejant pels Camps Elisis. Més endavant l’home va aconseguir que el seu govern fes un centre de salut i una escola; els han promès plaques solars. Pels carrerons, veus els homes amb quatre agulles de fer mitja penjades del coll, teixint tranquil·lament. Només els homes. Fan mitjons, guants, bufandes, bosses i jerseis. S’han organitzat en cooperativa i a la placeta del poble han obert dues botigues on cadascú porta els objectes fabricats i es venen al preu acordat per tots; després es reparteixen els guanys. Els 1.700 habitants parlen quechua. Els homes van vestits amb pantalons negres, una faixa ampla, una camisa i una armilla curta. Duen un barret al cap. Les dones porten faldilla pompom (les casades, més discretes; les solteres de més coloraines i amb boles). Hi ha algunes cases que serveixen menjars. Funcionen amb alguns generadors. Els taquilenys accepten gent a dormir, amb el sistema de “B&B”. Ara estan construint un alberg.

Després de dinar marxem. No és bo sortir tard perquè la temperatura pot baixar molt quan el sol s’amaga i creixen ones més altes que les de qualsevol mar. Baixem ràpidament els 530 graons fins arribar a l’embarcador del davant. M’hauria agradat quedar-me més a l’illa, parlar amb la gent, passejar-hi, dormir-hi… Les ones comencen a empènyer la barca. Hi ha moltes més illes, com la d’Amantaní, però no arribem a tot. Fa sol però el vent és fred. L’indi Francisco, l’alcalde, aprofita el viatge per venir amb nosaltres i ens ensenya orgullós els àlbums de fotografies durant el trajecte. Quatre flamencs roses ens fan una exhibició de dansa contemporània. Quan entrem a la badia, després de les penínsules, les onades són més païdores. Hi ha alguns ànecs, algun de coll llarg. Cap a quarts de sis de la tarda arribem de nou a Puno. Una garsa volta per les branques de totora que creixen als voltants del llac. El sol s’acaba de pondre.

Dins de Viatges | 1 comentari »