pelagos

viatges, solidaritats, llibres, pel·lis…

Arxius per 'Viatges' Categoria

Llocs que hem visitat

Què són i què signifiquen els Meteors? La ruta dels monestirs

Enviat per mesogio el dia 4th Octubre 2007

meteoras

Meteor ve del grec metéoros ‘elevat’, compost de meta i aeíro ‘enlairar’. Les anomenades Meteores són 24 penyals en una extensió de terreny no gaire gran, a la regió grega de Tessàlia, amb monestirs als cims, que eren inaccessibles i servien per refugiar-se en cas d’atacs; s’hi podia accedir amb llargues cordes amb una cistella al final; als anys vint del segle passat es van tallar graons a les roques per poder-hi pujar.

meteors cistella

Ens allotgem a Kastraki, el poble més proper, perquè ho fem tot caminant. Bastant a mà hi ha la cova-monestir d’Agios Giorgos Mantilas, plena de mocadors de colors penjats. Cada diada de Sant Jordi, els joves escaladors hi pugen i els renoven. A les properes roques de Dupiani uns principiants escalen (això és el paradís dels escaladors!). Un dels monestir menys famosos és el d’Ipapantis; pugem un centenar de graons i trobem una porta tancada; llavors anem a una roca propera que queda a la mateixa alçada, al davant, amb vistes excepcionals. Al poble, tirem amunt fins a la roca d’Adraxti, una agulla punxeguda a dalt d’un gran roca boteruda. A la muntanya del davant, la Svorloti, dos escaladors. Anant cap a Kalampaka, a la roca de Pixari hi ha coves on vivien anacoretes el s. XI, encara amb trossos d’escales per pujar-hi. Un altre monestir ben conservat, però tancat és el d’Agios Triadas Nikolaos Bantovas.

img_4323.jpgL’endemà pugem a Agios Nikolau Anagrafsa, uns 150 graons, petit i maquet, amb murals d’Adam al paradís amb animals al seu voltant i de dimonis recollint els pecats dels morts. Per un camí parcialment empedrat i amb un desnivell acceptable, entre alzines, pugem al Megalo Meteoru o de la Metomorfosis, que sembla la Rambla. Hem comptat 360 graons; és el primer que es va construir; la biblioteca té incunables i manuscrits de gran valor (el monjo que vigila amb l’ajuda de càmeres de seguretat, va darrera de tots els que fan fotos contravenint les ordres i els les fa esborrar). Hi ha una exposició històrica, amb cartells i fotografies de la guerra d’independència i de la II Guerra Mundial (els monestirs van jugar un paper religiós, però sobretot històric, en la conservació de documents i en la lluita per la independència de Grècia; un bon nombre foren destruïts o ensorrats durant la II Guerra Mundial pels alemanys).

Baixem al de Varlaam, passant un pont per salvar el precipici. Té un fresc que representa Alexandre el Gran en forma d’esquelet i una frase diu: “Tu també moriràs”. Hi ha cables per traslladar les cistelles d’un punt a un altre. He comptat 148 graons. Després baixem fins al d’Agias Varvaras Russanu, de monges; també cal passar ponts i té 209 graons; la part que deixen visitar és petita i no hi ha gaire gent, potser perquè és hora de dinar. Fins aquí hem arribat. Hem pujat més d’un miler de graons…

L’endemà visitem el monestir d’Agia Triada; primer cal baixar molt avall i després pujar els 164 graons cap amunt. El 1981 hi van rodar la pel·lícula Només per als teus ulls, de Jame Bond. Hi ha una petita sala central amb cel·les en una banda i rètols amb frases positives en un costat i negatives a l’altre. “L’amor és…” “L’amor no és…” El darrer monestir, el d’Agios Stefanos, és a peu pla. L’església és dedicada a Sant Haralambos i al museu hi ha un tapís de Crist Mort brodat en or i alguns manuscrits interessants.

El criteris per deixar-te entrar són molt discutibles… Si ets dona, encara que portis pantalons llargs, t’has de posar faldilla, però algunes deuen tenir butlla…

posta sol meteors

Dins de Viatges | 2 comentaris »

La península del Pilion, quasi una illa

Enviat per mesogio el dia 24th Setembre 2007

vitzinaA mig camí entre Atenes i Salònica, és una estreta franja de terra  al voltant del golf de la ciutat de Volos. A l’hivern hi neva i a l’estiu hi fa una temperatura suau. No és illa però quasi sempre estàs envoltada de mar.
Cami a trikeri

Cims que arriben a 1.600 m, petits pobles a l’interior, carreteres de revolts, cales petites d’aigües turqueses, capelles i tavernes vora mar. Cal veure poblets de l’interior com Miliés, Visitza, Pinakates, Portarià, Makrinitsa o Argalasti i anar fins a la punta de la península, a Trikeri, per una carretera amb vistes excepcionals al mar, amb pobles com Kala Nera o Afissos. Per l’altra banda, recomanem Milopòtamos i el petit raconet de Dalohari, un lloc idoni per aïllar-se volgudament.
Aragalasti

Hi ha senders per caminar entre boscos i pobles. Els rètols, com en general a tot Grècia, són escassos i embolicadors. Cal comptar un temps per perdre-s’hi.

  Milopotamos

Dins de Viatges | 1 comentari »

Finlàndia, els llacs de la calma

Enviat per mesogio el dia 27th Agost 2007

finlandia llac

Vam llogar una cabana a la zona dels llacs, a prop de Mikeli. El poble més proper és Ristiina, a 7 Km, on se’m trenca el concepte d’espai, carrers i centre. Tot és un immens prat, amb cases disseminades; no hi ha tanques de separació entre elles, ni allò que en diem centre amb la plaça del poble, l’església,  l’ajuntament i el cafè. Som quatre persones en un espai gran, amb totes les comoditats. Tenim sauna i una barqueta. En la primera incursió, els rems llisquen suaus entre les aigües; a l’hivern el llac no es glaça perquè ho impedeixen els corrents d’aigua interns. La vegetació és de bedolls, avets i pi roig i al llac hi ha petits nenúfars, alguns en flor. Al bosc, trobem tots els ceps que volem, a més de siurenys, rossinyols, rovellons… Tenim assegurada la supervivència..Algunes escapades. La primera per visitar Savolinna. Parades de flors, verdures i fruites i artesania en una placeta. Un home gran toca l’acordió. Visitem el castell d’Olavinlinna, una fortalesa medieval que va jugar un paper bàsic en la defensa dels països nòrdics. Passen vaixells que transporten grans troncs. Després pugem a una golondrina. Una altre ciutat, Lappeenranta, d’uns 50.000 habitants. D’aquest port del llac Saimaa surten vaixells i creuers que recorren l’arxipèlag o baixen pel canal del Saimaa fins a Viborg (Rússia) i el golf de Finlàndia. Gràcies als corrents d’aquest golf, Finlàndia té una temperatura molt més càlida que regions de la mateixa latitud. Visitem la fortalesa, amb antigues casernes i magatzems convertits en tallers d’artesans, habitatges on viu gent, sense tanques, amb patis, un hortet, un coffe-shop amb botigues adossades de roba, pintura, aquarel·les, joies…

  llac finlandia

 Un altre dia anem a Imatra, per la mateixa carretera que en un trencant marca 200 Km per Sant Petesburg. Cascades, els ràpids d’Imatrankoski i un hotel, l’Scandic d’art nouveau,Finlàndia, que fa servir l’euro, no és excessivament cara. Helsinki, la capital, és bonica i val la pena reservar alguns dies per visitar-la. La catedral ortodoxa d’Uspensk, la catedral luterana i altres edificis importants a la mateixa plaça, com la seu del govern finès, l’edifici principal de la Universitat, i cases de comerciants importants; a prop, un monument d’Eduardo Chillida donat a la Universitat. Al mig de la plaça, l’estàtua del tsar Alexandre II. A poques passes, el museu Sofiankatu,  obert 24 hores al dia. El parc de Sibellius, va la pena, amb un monument escultura en honor seu, davant del mar, una mena de tubs com si simulés un orgue. L’església de Tempeliakku, és un temple excavat en una roca el 1969. Quan hi entrem, una noia està tocant al piano peces de Chopin. Fem un te en un quiosc preciós a la rambla, el Kappeli i sopem molt bé al restaurant Lasipalatsi. Si es té temps, es pot agafar una barca cap a la fortalesa de Suomenlinna, declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat.  un arxipèlag d’illes unit per ponts. Hi ha cafès, museus, galeries, natura… Tot verd, molt verd. Per nosaltres, els llacs de Finlàndia són sinònim de pau, de calma i de solitud compartida.

Hi vam anar a través de: www.villasyvacaciones.com

Dins de Viatges | 1 comentari »

El cap Cors

Enviat per mesogio el dia 25th Juliol 2007

zonza.jpgnonza.jpgvaques-si.jpgerbalunga.jpg

De les moltes coses interessants que hi ha a Còrsega, us recomanem la visita d’aquest cap, al nord de l’illa. Fa 40 Km. de llarg i 10 d’ample, però les carreteres tenen revolts i per travessar-lo cal passar colls de muntanya.

Per la banda oriental, a partir de la ciutat de Bàstia, teniu una costa suau i dolça, amb platges de sorra i caletes de pedres. Un poble coquetó, Erbalunga i al final, un altre, Maccinaggio. A partir d’aquí es pot anar pel Sender dels Duaners, un camí accessible a tothom que va recorrent la costa, entre cales genials i maquis (les mates) d’olors impressionants. Si es fes sencer, fins a Centuri, a l’altra banda del cap, són unes quantes hores i cal fer-ho en etapes.

De la banda occidental, salvatge, abrupta… recomanem Nonza i la seva llarga platja de sorra negra. Un bon lloc per aturar-se i pujar a la ciutadella.

Des de la ciutat de Saint Florent es pot agafar una barca per anar a la platja de Loto d’aigües turqueses (no hi ha carretera); d’allà, es pot caminar fins a la de Saleccia. Això ja forma part del desert dels Agriats. Però ull… les meduses també hi han arribat! Caldrà veure què passa a tota la Mediterrània amb aquest problema.

A Còrsega es parla francès; la llengua corsa, arraconada, ni s’ensenya a les escoles. Vaques, cabres i porcs circulen lliurement per les carreteres, i que duri.

Dins de Viatges | 2 comentaris »

L’Havana, entre la història i la malenconia

Enviat per mesogio el dia 22nd Juny 2007

L’Havana

 

Ens allotgem a l’hotel Plaza, al nucli antic. A la plaça de la catedral hi ha parades d’artesans i comprem dos cocos tendres. La plaza de Armas té un petit brollador al mig, amb ombres i parades de llibres vells. Carrer dels Oficis. Trobem una farmàcia antiga, de fusta, amb els prestatges buits, el restaurant Floridita, al costat el Farnés, al carrer Monserrate… establiments alimentaris de gran tradició. La influència catalana es nota, com també la castellana. Cuba era la garita ianqui fins que el 1959 un grup de guerrillers a les ordres de Castro van prendre el poder. Els EUA s’hi van girar de cul i temps després, la URSS els va brindar suport. D’aleshores ençà aguanten un embargament molt dur; ara viuen del passat i són incapaços d’avançar políticament; és l’excusa ideal perquè els ianquis els putegin mentre qui pateix, com sempre, és el poble.  

Passa un autobús llarg, de color rosa, amb gepa, anomenat camello. Tenen greus problemes de transport. Hi ha molta quitxalla al carrer, jugant al hula-hop, a baldufes i a pilota. La plaza Vieja no té esglésies ni palaus; uns avis juguen al dòmino sota un porxo. Anem a l’hotel Anglaterra i a la fàbrica Partagás, la del gloriós cigar Cohiba. Als magatzems Galiano, sensació d’escassetat, amb els vidres dels aparadors bruts i la majoria de prestatges buits. Al carrer, edificis a punt de caure, botigues buides, gent que neteja les sabates o carrega encenedors. Anem a la Bodeguita a beure un mojito, sempre ple de gent. Entrem al Palacio de Segundo Cabo seu de l’Institut del Llibre; el sol es dibuixa en una paret de color taronja i amb raigs blaus. El vidre de la finestra li ha deixat la seva ànima. Al c/O’Relly traiem el nas a una escola de primària; una mestra ens explica que són 170 nens i nenes de 5 a 9 anys, amb 15 mestres. L’horari és de 8 a 16.30 h però alguns es queden més estona perquè els pares treballen i paguen una petita quantitat. Els ensenyen llengua, matemàtiques i “coses de la vida” (Socials, Naturals, etc.), música i anglès. Un altre dia ens trobem amb l’encarregada de la direcció pedagògica de les escoles de música de Cuba i el seu company, un fotògraf que com que té un germà a Florida, no pot treballar en res estatal, de càstig. Els convidem a sopar a un paladar (restaurant clandestí tolerat), i xerrem durant hores. Que dur, resistir…  

Passeig pel Malecón, amb edificis davant del mar que cauen de vells; un grup de quitxalla ens demanen dòlars, caramels i bolígrafs; quan veuen que així no aconseguiran res, ja podem parlar amb ells. Uns quants homes pesquen des de les roques. Val la pena passar unes hores al castell, a l’altra banda, que té una vista genial de la ciutat. Tothom té ganes de parlar. 

Cita amb el coordinador dels cicles de concerts; mentre esperem, parlem amb dos nens petits que surten de l’escola i ens ensenyen les llibretes: fan potències, arrels quadrades, parlen de la revolució francesa, de marxisme… El R. apareix; està nerviós perquè s’ha d’anul·lar el concert d’ara, ja que el cotxe que havia de dur la pianista s’ha quedat sense benzina (!) Li donem el paquet de medicaments que portàvem per al seu pare malalt. Un altre dia visitem una escola de música. Només fan mig dia classe de matèries generals i l’altra meitat el dediquen a la música. Una nena plora perquè se li ha trencat l’arquet del cel·lo. Si no el poden arreglar, se li ha acabat la carrera. No hi ha recanvis. 

L’ultima nit fem un daiquiri al Floridita. Em sembla que ens calia.

Dins de Viatges | 2 comentaris »

L’Okavango, el riu rebel

Enviat per mesogio el dia 15th Juny 2007

delta-okavango1.jpg

L’Okavango té 1.300 Km de llarg. Neix a Angola, passa per Namíbia i arriba a Botswana, on mor al desert de Kalahari. Riu rebel, doncs, perquè no desemboca al mar. El delta combina àrees seques, de sorra, amb humides i verdes. A Moremi, on acampen al principi, hi ha aiguamolls i moltes acàcies. Trobem rinoceronts i elefants. El dia ha estat clar però hi ha alguns núvols, l’element essencial per fer d’una posta de sol un quadre de bellesa excepcional. Veiem lleons menjant-se un antílop. Centenars d’aus. Continuem camí via Xakanaxa. Calor forta. Arribem a Third Bridge, a l’illa de Mboma, però no ens banyem per por dels cocodrils. El guia, ajagut sota del camió per protegir-se del sol, para l’orella i ens diu que els sons que sentim són de lleons. Sortim cap al sud, en direcció a Maun, vorejant el delta. Veiem guineus, estruços… Sol matador i camí ple de sots. Ja força avall, passem per Shorobe, amb cases disseminades, de forma circular amb sostre de palla en punta. els primer humans que trobem. Algunes estan dins d’una tancat. De tant en tant hi ha una cabana de llauna, amb una tassa de WC, que és comunitari. Arribem a Maun, on viuen grups dels herero, yei, mbukushu… i blancs. Força gent penjada. Algunes dones de rostre trist i seriós, seuen a terra mig ajagudes exposant la seva minsa mercaderia: tres plàtans, unes quantes polseres de plàstic, dos coixins; sembla que no tinguin esperança que ningú els compri. Un 80% de la població es dedica a l’agricultura, però jo no he vist res cultivat. El carrer és una olla de colors i soroll que bull. Cartells adverteixen dels perills de la SIDA. Anem cap a una altra banda del delta, amb canoes. Nenúfars blancs i liles enmig de fulles verdes. El pal dels remers s’endinsa plàcidament dins l’aigua. Uns ànecs xipollegen per l’aigua. Uns corriols neden a prop. Dalt del cel, una àguila rapaç. Hi ha zones molt baixes, d’uns 20 cm i les canoes s’hi encallen. Anem cap a la part del Inner Delta i voltarem per tota la zona de l’illa del Chief. Arribem en una clariana i acampem. Apareixen dues serps considerables entre les cadires. Cada nit la lluna ens visita. Creix a poc a poc. És l’hora que molts animals es retiren i només queden els que no temen res. Els lleons, els rinoceronts, els elefants. Amos de la nit sota un cel ple d’estrelles. Alguns dies, de tant en tant, en cau alguna. Miro amunt. El món deu anar girant. Vaig tan bruta que la pell, que sembla morena, està tenyida de ronya. Anem a sobrevolar el delta: el pilot treu de cada ala una corda amb una galleda pesant que hi ha al terra, una mena de fre perquè el vent no faci córrer l’avioneta quan està parada. Som quatre dones. Ens enlairem. Algunes cabanes escampades. Acàcies. Braços d’aigua. Estanys. Un ramat de búfals. El riu que serpenteja. Zebres. Un elefant solitari. Centenars d’aus. Un racó per a Karen Blixen i les seves memòries d’Àfrica. Això s’acaba. A uns quilòmetres, se sent música occidental, molt alta, dels negres. La civilització deu ser a prop.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Illes Lípari

Enviat per mesogio el dia 4th Juny 2007

Ha plogut tota la nit i a l’obrir la porta de l’habitació, una olor dolça i perfumada ho envaeix tot; els gessamins no han resistit l’aiguat i han caigut a terra formant una catifa blanca; les buguenvíl•lees i les fulles de canya les acompanyen. Algunes llimones tampoc han resistit el vent i s’han esclafat al terra. La combinació d’olors és insuperable. Lípari, l’illa més gran, té carrers amb encant. Del port estant, veiem les altres illes. El sol s’està amagant i la mar s’adorm entre dos colors aiguabarreig. Pugem a Quatrocchi, amb vistes per deixar-te bocabadada; a prop s’endevina un cràter de la nostra illa, el de monte Giardina; més enllà, l’illa de Vulcano i al fons, Sicília i l’Etna. Quattropani, també amb vistes genials. Canneto té una platja llarga i negra, plena d’obsidiana. A Acquacalda les pedres no són negres, sinó grosses i de diferents colors.

L’arxipèlag té 7 illes:Strómboli,Panarea,Salina,Lípari, Vulcano, Alicudi i Filicudi. Cràter Vulcano

Salina té un perfil que recorda 2 volcans separats per una vall. És verda, amb oliveres i arbres fruiters i elaboren malvasia; hi van filmar la pel•lícula El cartero y Pablo Neruda. Panarea, la més petita, té només 300 habitants. Anem a cala Junco, un tros de mar gairebé tancat entre roques de lava; l’aigua és de color turquesa i hi neden grups de peixos.

Strómboli Quan ens hi acostem, veiem que cada 5 minuts hi ha una explosió i una fumera que surt del cim. Arribem al port i desembarquem en una platja de sorra i pedres negres, amb barques amarrades. Carrers blancs, nets, estrets, amb cases grans amb jardí. Quan tornem al iot, ja fosqueja. Ens apropem a l’illot d’Strombolicchio i després encarem el vessant Sciara del Fuoco, una immensa llengua que es perllonga 700 metres dins del mar, com un tobogan l per on baixa la lava incandescent entre les parets de lava sòlida que canalitzen el magma fins al mar. La flama, que de dia no es veia, amb la foscor es fa present. Silenci, fins que veiem la primera explosió: laves i pedres de foc cap amunt (poden arribar entre 100 i 200 metres) a una velocitat de 20-120 metres per segon. Quan l’explosió és molt gran, el volcà deixa anar fragments de lava de dimensions considerables. Espectacle terrible i magnífic alhora. Vulcano Forta olor de sofre, com d’ous podrits. 700 habitants. Plou. Pugem al cràter fins arribar a una zona fangosa; cal anar amb compte per no relliscar; després torna el camí de cendres i de seguida ets dalt del segon cràter: 500 metres sobre el mar. Tot és fum que es mou de pressa a causa del vent. La pudor del sofre barrejada amb el gas que es desprèn resulta bastant intoxicant però el que es veu reconforta de tot: la vista de l’illa, amb el port, la platgeta, la bassa, els camps verds i camins. Després, Lípari, Salina, Panarea i Strómboli. Ha parat de ploure i estem com gallines remullades. El cràter és fondíssim i l’embut fa uns 500 m de diàmetre; has de mirar molt bé on poses els peus per no cremar-te’ls. Seiem damunt d’una roca calenta i ens mengem una poma per celebrar que hem fet el cim. Quan arribem al port, passem pel costat del Vulcanello, un petit volcà que també fumeja, unit al port per un estret istme. A l’altra banda hi ha una bassa de fang amb poders terapèutics. La temperatura no convida gaire al bany però ens submergim en un tros molt tranquil; del fons de l’aigua brollen bombolles d’aigua bullent! De fet, és el mateix Vulcanello submergit. La temperatura de l’aigua és de 80º. Es tracta d’estirar-se i deixar que les bombolles t’acaronin el cos. La sensació de sentir la sorra negra sota el cos, l’escalfor de l’aigua…és com la unió entre el meu jo, la terra i el mar, una mena de santíssima Trinitat que formen un sol cos. Som. Existim. Serem.

Dins de Viatges | Sense comentaris »

Nova York, sensacions

Enviat per mesogio el dia 25th Maig 2007

Sortidor de l’àngel, Central park 

A la meva companya li entusiasmava anar-hi; a mi em feia una mica de mandra, per allò de la burocràcia per entrar-hi i tot el que ens separa de la mentalitat dels nord-americans… però un cop allà, ens en vam enamorar.
Ens va encantar l’oferta cultural (música, art…), la diversitat lingüística i ètnica (no patiu si no sabeu anglès, es parla molt espanyol!), l’arquitectura, el com combinen els gratacels, que gairebé t’impedeixen veure el cel, amb les zones verdes, sobretot Central Park, una mena d’oasi al bell mig de la ciutat, que tan bé retrata Carme Martin Gaite, quan parla de Manhattan com un pernil amb un tros de pastís d’espinacs al mig. Allà cadascú fa el que vol i sembla que ningú es preocupi de xafardejar què fan els altres. Per exemple, al teatre, a la nit, no cal mudar-se, com encara se sol fer massa per aquí. Ens va impressionar la Zona Zero, pensant com devien patir i tot el que va suposar per milers de persones aquell atac tan bèstia, però també vam pensar en els milers de morts i ferits dels atacs nord-americans a l’Iraq, que sumen més gent però se’n parla menys, perquè sembla que els morts, segons han nascut o on moren, tenen categories diferents.
Ens va encantar la manera de menjar perquè hi ha possibilitats de fer-ho sa i barat; no tots mengen hamburgueses tot el dia. Vam menjar fruiters i amanides genials per pocs diners. Era el juny de 2006.

Brooklyn
Coses pràctiques:
Allotjament: Manhattan, és car; vam estar a l’hotel Milford, a Broadway, al costat de Times Square. No el recomanem: habitació petita, humida, fosca, sorolls i pocs serveis.
Menjar: barats als deli i molts self-service amb amanides, pastes, carns, verdures, peix i fruites, a pes, a bon preu (al voltant de 10 $). Cafès Starburcks, cafè decent i WC. Un lloc especial, pels famosos: Carnegie Delicatesen, demaneu hot pastrami sandwich. Les propines, obligatòries! A Brooklyn, sota el pont, tocant l’aigua, caseta blanca, gelats molt bons; al costat, un restaurant car, el River Cafè.
Transports: Caminar o targeta de metro-bus il·limitada, preu segons dies. Ferri gratuït a State Island que passa per davant l’illa Ellis i l’estàtua de la Llibertat. També es pot anar en taxi o limusines si es té pressupost
Llibreries:Barnes & Noble (moltes sucursals) i Strand (llibres de segona mà).
Museus: recomanats, MOMA, MET, Guggenheim i Frick Colecction
Música: musicals genials i cars (aneu a les taquilles el mateix dia: TKTS (http://www.tdf.org), al C/46, hi ha oportunitats!). Al teatre Jacobs vam veure Júlia Roberts quan sortia. Guapíssima! Més llocs:Lincoln center i Carnegie Hall
Compres(o per xafardejar: “Just a look”!): edifici Singer, gran papereria. Dean & deLuca, queviures d’alta qualitat. Rockefeller center, botigues, restaurants… es pot pujar a dalt de tot de l’edifici. Tiffany’s , joies. Tower records, música de tot tipus. Pearl, roba, al 474 de Broadway, barat. Prada, al 575 de Broadway, roba. Ralph Laurent, a Madison/72, preciós i car! Tirat de preu: a Canal, moltes parades al carrer, tot Chinatown…
Llocs: església de Trinity, just al davant, Wall Street; Zona zero; capella de Sant Paul, edifici Woolworth, vell Ajuntament, Cort de Justícia, mercat de peix Fulton fins a la matinada. Empire State, vista de Manhattan esplèndida. Edifici Flatiron, estret estret. Edifici NY Life Insurance. Catedral de San Patrick; torre Trump: cadascun dels 230 apartaments té vistes en tres direccions. Edifici Chrysler. Gran estació central.Jefferson Market Courthose, ara biblioteca, abans mercat i després presó de dones.
Passejar: Central Park (al 72, edifici Dakota). Dins el parc, Strawery fields, un nus al coll. Parc verd, silenciós, esquirols, racons per perdre’s. Pont de Brooklyn, amb pas exclusiu per als vianants i vista genial del skyline.
Barris: Chinatown,un altre món. A prop, Little Italy, però els xinesos l’engoleixen. Greenwich village, d’antic passat rural. Seaport, una mena de Maremàgnum, amb botigues i restaurants a prop de l’aigua. Tribeca i Soho: galeries d’art, botigues d’última moda, lofts… ambient intel·lectual, bohemi i artesà: cafè Le Figaro, lloc de trobada d’escriptors i antic lloc de trobada beat (Kerouac…). Harlem: canvi radical; no hi ha taxis grocs. El carrer 125 bull de gent. Teatre Apolo on van debutar les grans figures del jazz. Gospel gratuït a qualsevol capella on no hi hagi turistes. Restaurant Silvia’s, menjars del sud; catedral de Sant Joan el Diví, han ajudat molts malalts de SIDA:al davant, cafè Bulgarian, freqüentat per estudiants.

Els carrers sempre són plens. A NY no es dorm mai i cal anar amb els ulls oberts. Ciutat multicultural, oberta, sorprenent, única. http://guiadenuevayork.com.Llibres recomanats: Caperucita en Manhattan, Carmen Martín Gaite; Trilogia de Nova York, de Paul Auster i la resta de llibres seus, Leaves of grass, (Hojas de hierba) Walt Whitman.

Dins de Viatges | 1 comentari »

Karakorum

Enviat per mesogio el dia 11th Maig 2007

2.jpg

Som vuit persones que viatgem a Islamabad per travessar la Karakorum i arribar a Samarkanda (Xina). La construcció d’aquesta carretera que passa per una bona part de la ruta de la seda s’inicià l’any 1965; hi van treballar uns 25.000 homes i hi moriren uns 3.000. Es va inaugurar el 1978 i té 800 Km. Els continus esllavissaments i la poca força dels murs de contenció han fet que l’asfaltat desaparegués en poc temps i, una i altra vegada, la carretera es talla per la caiguda de roques i sorra. Ens avisen que ara mateix, el pas està tallat per inundacions, però iniciem el camí. Passem per Koghozi, per Rashun i Kurach i ens aturem a prop de Mastuj, a uns 2.100 metres, en un prat d’una família on acampem; és net, té una caseta amb porta que fa de lavabo, amb el terra de ciment, forat i una galleda amb aigua. Instal·lem la cuina al porxo, muntem les tendes i anem al riu, que queda lluny, a rentar-nos o fer-hi bugada. Quan tornem al campament, una nena de la casa em demana les ulleres de sol; li dic que les necessito i llavors em demana sabó. Faig una recollida de sabonets d’hotel entre la gent del grup i els hi dono. Està molt contenta i em dóna la mà. La té ben negra de brutícia. Els necessitava.

L’endemà voregem rius i muntanyes. A les petites valls veiem cases, gent, camps, arbres… tot és molt petit, com si faltessin vitamines als rucs, pollastres, bens, blats de moro, pomes, raïms… Veiem edificis d’escoles i nens. Arribem al coll de Shandur, a 3.734 m. Uns quants jaks passen a prop nostre. Finalment acampem a Phandur al costat del riu, sota uns arbres. Se’ns acosten nens i nenes.

Continuem creuant controls cada vegada que passem d’una regió a una altra. Són veritables fronteres. Un policia ens demana els passaports, inscriuen les dades en un llibre… i cobren. Arribem a Gilgit: el pas del Kunjerab encara està tancat i va per llarg. L’home de l’estació de busos ens diu que no hi ha problema, que esperem i mentrestant, anem a casa seva. Que som vuit? No hi fa res! L’alternativa de l’agència és continuar amb jeep fins on està tallada la Karakorum, fer a peu els trossos tallats (n’hi ha més d’un) i tornar a pujar en altres jeeps per continuar cap a la Xina, però ens volen fer signar un document on s’eximeixen de tota responsabilitat en cas d’alguna desgràcia (una turista italiana va morir ahir en un despreniment). La majoria del nostre grup opina que fer això seria una imprudència temerària. Jo dec ser poc temorosa, però sóc democràtica. Així que tornen a Islamabad.  Samarkanda queda per a un altre viatge,

Dins de Viatges | 2 comentaris »

Les valls perdudes del Pakistan

Enviat per mesogio el dia 9th Maig 2007

valls-kalash.jpg 

La Vall de Chitral té una extensió de 300 Km. Al fons, el cim nevat del Tirich Mir (7.708 m). Són valls cultivades, al costat de poblats d’afganesos que ens expliquen que a molts llocs els fan fora perquè no els volen. El 1898 l’emir d’Afganistà declarà la guerra als pobles que habitaven les valls kalash habitades pels kafirs, de tradició independent i religió no musulmana i els obligà a acceptar la religió islàmica. La frontera estava traçada sobre el paper i els que van quedar en aquesta banda van continuar amb les formes de vida tradicionals. Són uns 3.000 habitants repartits en tres petites valls: Birir, Bumburet i Rambur.

Cal un permís de la policia per anar-hi. Des del poble d’Ayun s’agafa un camí a l’esquerra per entrar a l’estreta vall de Birir, plena de blat de moro i mongetes plantades en el mateix pal (així la mongetera s’enfila pel blat de moro). Quan baixem del jeep ens rep el cap de la tribu que ens fa pagar una quota de visita i a continuació ens acompanya per tot el poble.

Les cases estan penjades del vessant de la muntanya i cal travessar el riu per sobre d’un tauló. Els habitatges són de fusta, amb un pis superior i a baix una habitació. Un gran forat al sostre fa de xemeneia. Fan vida al balcó. Els gravats geomètrics a les portes i als estris casolans són senyal de bona posició social. Són gent bruta i força lletja. Les dones (que no duen la cara tapada), es deixen fotografiar, van negres, porten collarets de petxines, guarniments vermells, una gorra i cinturons i algunes es pinten la cara. La majoria duen llargues trenes. La divisió social del treball coincideix amb l’econòmica, combinació d’agricultura i transhumància: les dones teixeixen, filen i cuinen. Són animistes i al llarg de l’any celebren festes on es reuneixen per cantar i dansar. El govern ha construït una mesquita perquè diu que alguns s’han convertit a l’islamisme. Mentida.

La vall de Bumburet és més oberta. Primer dinem i després pugem cap amunt a veure les cases del poblat; abans passem per un prat ple de caixes de morts, en una mena de cementiri a l’aire lliure. Els kalash tenen els morts dos dies al santuari i després els porten en lliteres o caixes de fusta al camp i els deixen al descobert. Quan la caixa esclata per vella, pel mal temps o altres causes, es queda així, oberta, i es poden veure els esquelets. Una dona està pelant nous i em fixo en els dits de la mà completament negres, de bruts. Quan acaba de pelar-ne una, me la dóna. Faig veure que me la menjo i me l’amago a la butxaca. Si em morís enverinada aquí, em deixarien destapada al mig del prat i no em fa gràcia!

Dins de Viatges | Sense comentaris »