Orson Welles (1915-1985) va revolucionar el món de la comunicació. El 1938, des de la ràdio, va retransmetre La guerra dels móns amb tanta veracitat, que provocà el pànic entre els oients i els poders americans, en pensar que aquella invasió d’extraterrestres era de veritat. Al món del cinema, una de les millors pel·lícules que dirigí és Ciutadà Kane, estrenada el 1941. Com a actor, el coneixem en films tan memorables com El tercer home (1949). Sempre acabava les seves intervencions a la ràdio amb aquesta frase: “Su seguro servidor, Orson Welles”.

Aquest és el títol de l’obra per a teatre escrita per Richard France i que Josep M. Pou representa al teatre Romea. A l’escenari, veiem un estudi de gravació d’anuncis publicitaris per a la ràdio i un home de 70 anys complerts a qui se li han tancat moltes portes i sobreviu fent anuncis mentre espera l’ajuda econòmica d’Spielberg per tirar endavant el seu projecte de Don Quixot, estancat fa anys per falta de diners.         

                                                                                                                                                             
Al llarg de l’hora i mitja sense interrupció, Josep M. Pou, creix —encara més— físicament i com a actor, mentre veiem les contradiccions, els records, l’entrellat del món de Hollywood i de Welles, amb la seva vida privada, les llistes negres, o el petit mag que duia a dintre. Perfecta simbiosi Orson Welles-Josep M. Pou. Molt bo, també, l’actor Jaume Ulled, que encarna el tècnic de so de l’estudi de gravació.

Més sobre Josep M. Pou 

http://www.josemariapou.com/cat/index.php

L’antic hospital de la Santa Creu construït en temps de Martí l’Humà i acabat el 1414, es converteix en espai teatral. Els malalts i les monges que en tenien cura han desaparegut per col·locar-hi els protagonistes d’una tragèdia grega que manté la seva actualitat: la lluita per la dignitat, la dona enfront les lleis i les normes, les guerres i el poder. L’ espai on es fa aquesta representació especial és una nau gòtica, preparada en dues fileres per a 140 persones, una davant de l’altra, on els actors i actrius actuen al mig, a pocs pams dels espectadors, com si fossin membres de l’assemblea del poble.

És difícil posar a l’abast de l’espectador actual l’Antígona de Sófocles, escrita cap el 442 aC, perquè molta gent no coneix els complexos entramats de les tragèdies gregues i d’Èdip, el malaurat rei que va fugir de Tebes i deixà els seus fills Eteocles i Polínices en el tron perquè el succeïssin. Però el primer, quan li toca cedir el pas al seu germà, no ho vol; aquest fuig a Argos, aconsegueix l’ajuda del rei d’allà i retorna per aconseguir-lo. En la batalla, els dos germans moren. El nou rei, Creont, fa enterrar amb tots els honors el primer, i prohibeix l’enterrament del segon. Llavors, la seva germana Antígona, desobeint totes les ordres, l’enterra i Creont la condemna a mort. Aquesta és la història, que ens arriba en un guió mol assequible –potser una simplificació discutible-, dirigida per Oriol Broggi. Els actors, encapçalats per Pep Cruz i Clara Segura estan molt bé. Magnífic i de pell de gallina el cant final, amb música de “Sto Perigiali” (A la riba del mar) de Theodorakis, que podeu escoltar si cliqueu aquí a sota:

http://www.youtube.com/watch?v=dhk0ckaCxDI

LA CABRA o Qui és Sylvia? de Edward Albee (l’autor de “Qui tem a Virgínia Woolf”) és impressionant. En paraules del director, adaptador i protagonista de l’obra, el molletà Josep M. Pou, és una història d’amor diferent, una barreja de comèdia i tragèdia, és teatre convencional i teatre de l’absurd. La història d’una soledat i de molt males companyies. La provocació pura i dura, la “prova del nou” per a la tolerància i la comprensió, la por i la perversió. Un drama que va al centre de l’amor, la gelosia i els ideals. Tracta de la confusa naturalesa de l’amor, la necessària pèrdua de la innocència, els forats negres que s’amaguen per sota d’allò més polit i brillant, de les superfícies més privilegiades, i el problema, un cop descoberts aquests forats, de continuar vivint. La cabra desafia els límits de la nostra tolerància, de la nostra incapacitat o negativa de posar-nos en el lloc dels altres i imaginar què senten.

Es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona el 27 de novembre del 2005 i encara fa gira per les Espanyes fins al 22 de desembre. No us la perdeu! No us deixarà indiferents!

A les guerres, els soldats es maten. Llavors, per què un soldat, quan va tenir un enemic al davant, el va deixar escapar? La novel·la de Javier Cercas planteja un tema històric, el de com el falangista Sanchez Mazas es va salvar de miracle un dia de la guerra civil espanyola, a prop del santuari del Colell.
Joan Ollé ha portat una adaptació de l’obra al teatre i la representen al Romea. L’inici ens va espantar una mica, perquè comença amb 5 personatges de negre, davant dels micròfons, parlant i situant el tema, però després l’obra va agafant ritme: el monòleg de Lluís Marco, genial i ja el desenvolupament de l’obra, fins al final, el personatge de Miralles a la residència i els pas-dobles de fons.
No havíem vist la pel·lícula però en teatre ens ha agradat. Ara que es parla de la memòria històrica, és una bona aportació. Si tots els soldats fossin com Miralles, potser no hi haurien guerres.