Pelagos

viatges, cultura i solidaritat

Arxius per 'teatre' Categoria

Sagarra dit per Rosa Maria Sardà

Enviat per mesogio el dia 7th April 2011

 3

Un faristol amb papers, una gerra d’aigua, llibres, papers i Rosa M. Sardà dient una trentena de textos: poemes, tastets periodístics i algun petit fragment dramàtic. Dels articles, ens ha encantat la frescor de Perdre el temps, una cosa tan necessària i tan poc practicada avui dia; el del Dia del Llibre, el de la Rambla de les Flors i el dels Ultratges a la llengua. Són tan actuals que podrien estar signats a data d’avui, si no fos que són dels anys 20 i 30 del segle passat. Als genis de l’escriptura i de l’art se’ls mesura per si les obres són eternes. I les de Sagarra ho són.

Hem rigut amb la balada de Fra Rupert i la fina ironia del Pobre marit. Hem tremolat amb la Cançó de la mort i el Cementiri dels mariners. I sí, també de nou, amb les Vinyes verdes vora el mar.

 hostal

La Sardà ens agrada. Se’ns fa propera i quotidiana. És vital i omple l’espai tota sola. Però ha tingut la saviesa d’envoltar-se de dues grans actrius que apareixen a partir de l’Hostal de la Glòria: Rosa Vila i Mercè Pons, dirigides per Carme Cabé. Així, l’espectacle es fa més gran: hi ha espais per a totes tres, i llavors creix… i s’arriba al final amb ganes de més, tot i sabent que Sagarra és llarg i quasi etern. I ens aixequem dels seients sabent que només ha estat un tast, un record, un enyor, el vermutet d’un diumenge que ens convida, de nou, a reobrir vells llibres de les prestatgeries on rellegim les Cançons de rem i de vela o qualsevol article periodístic com si hagués estat escrit avui mateix.

Dins de teatre | Sense comentaris »

Dues dones que ballen

Enviat per mesogio el dia 28th March 2011

2-dones-1.jpg

Relació entre dues dones d’edats diferents, una gran, l’altra jove. En paraules de l’autor, Benet i Jornet- és “una relació que evolucionarà i conclourà de manera inesperada. Les converses entre elles potser descobriran, sense èmfasi, fins i tot amb humor, però també amb moments exasperants, la misèria d’unes persones que, de maneres diferents, han estat humiliades per la indiferència, amb la naturalitat assumida amb què es viuen les misèries al nostre món quotidià. Personatges mig trencats que decideixen ballar, no al ritme que els marca el seu entorn, sinó al ritme que escullen elles, i fer-ho juntes, i fer-ho de manera consoladorament definitiva”.

Al Teatre Lliure de Gràcia vam assistir al col·loqui posterior, amb l’assistència de l’autor, del director Xavier Albertí, de les dues actrius protagonistes, Anna Lizaran i Alícia Pérez. Es plantejava si tenia res a veure amb una obra anterior, El soterrani, protagonitzada aquell cop per dos homes, però en “Pepitu” va aclarir que és una obra independent i tampoc forma cap trilogia, tenint en compte que hi ha una tercera escrita, aquest cop amb una dona i un home de protagonistes. Però sí que hi ha certes similituds; si en El soterrani eren dos homes que s’enfonsaven, aquí són dues dones que tornen a la vida; i hi tornen per decidir què fan. “No volia fer un drama lacrimògen sinó que tingués un cert sentit de l’humor”, va aclarir. “L’última escena és dura, però la gent somriu; això és el que pretenia: que s’afronti la mort així”.

dones 2 Albertí recordava que aquestes dones podrien ser qualsevol de les que tenim al nostre entorn quotidià, que al guió no tenen ni noms i que si a El soterrani -que també va dirigir- es plantejava trobar respostes al sentiment de culpa, l’expiació… aquí el que es planteja és la llibertat. A la ràdio sona Something stupid cantada per Frank Sinatra i la seva filla Nancy, però renovada per Robbie Williams i Nicole Kidman.

És una obra trista però carregada de vida. El tall final, quan les llums es tanquen sobtadament, és per obligar a pensar l’espectador: què faria jo si cregués que la meva vida no té sentit?

Dins de teatre | 1 comentari »

Kavafis

Enviat per mesogio el dia 4th October 2009

 kavafisÚnic recital d’una trentena de poemes de Kavafis a càrrec de Lluís Homar i Polydoros Vogiatzis, cadascun en la seva pròpia llengua, acompanyats per la guitarrarrista Varvara Gyra. Auditori de la Mercè. Girona.

El recital es va dividir en cinc apartats: l’edat, l’amor, la vida social i política, els somnis i la solitud. Alguns poemes s’han fet populars gràcies a Llach (Ítaca), Marina Rossell (Recorda cos). A nosaltres ens n’agraden molts altres, com el titulat Che fece… il gran rifiuto, on planteja que en un moment donat, cal dir sí o no, amb tot el que comporta si dius no. O La ciutat  on planteja que per molt que vulguis anar fora, la teva ciutat roman en tu. O aquell altre sobre el desig, Torna (torna sovint, i pren-me…), la Pregària (la mare del mariner mort, que espera), En tant que puguis, Murs

Nascut a Alexandria el 1863, Kavafis visqué uns anys a Anglaterra; quan el 1882 el Partit Nacionalista egipci es va fer càrrec del poder, anglesos i francesos bombardejaren la ciutat, llibvre kavafisels Kavafis fugen a Istanbul, on ell comença a escriure poemes i a col·laborar amb la premsa. Viatja a Grècia diverses vegades, després d’obtenir-ne la nacionalitat. De nou a Alexandria, el 1932 marxa Atenes per tractar-se d’un càncer de laringe, però mesos després hi retorna, on escriu el seu penúltim poema: Dies de 1908. Morí l’any següent, mentre treballava en el darrer, Els encontorns d’Antioquia. Està enterrat en el cementiri grec d’Alexandria. La casa on va viure es pot visitar, al mateix edifici on hi ha el consolat de Grècia. Llibres, fotografies, un despatx, l’habitació… i una veu femenina que va recitant poemes seus.

A casa tenim dos llibres de poemes seus editats el 1978, en català i grec, un traduït per Carles Riba i l’altre per Alexis E. Solà, dues joies, editats per Clàssics Curial.

Dins de Llibres, teatre | Sense comentaris »

Billy Eliot

Enviat per mesogio el dia 26th June 2009

teatre victoria palace londresHem fet una escapada a Londres i hem vist el musical al Victoria Palace, un teatre antic i bufó, en un bon lloc  i amb la sorpresa que deixaven entrar a la sala la gent que anava amb begudes, cacauets i bosses de patates fregides. Res no és el que era!

Poques hores abans ens havíem trobat en Josep M. Pou a Picadilly i ens havia dit que l’última vegada que el va veure a Londres, el va decebre; fa temps que el feien (més de 4 anys), havien canviat molts actors i s’havien “deixat anar”, cap avall, s’entenia. Però naltros ja teníem l’entrada i cap a dintre falta gent. I diguem-ho ja: ens va agradar molt. No sé si som públic poc entès o poc exigent, però vam disfrutar i estar-ne pendents fins que va caure el teló per darrera vegada.

La història la coneix tothom, la d’un noi a qui el pare voldria veure boxejant però ell el que vol és ballar. El context, un poble miner del nord d’Anglaterra durant una vaga entre els anys 84 i 85. Punts de lluita de classes, punts de tendresa. La música la devem a Elton John i el guió és de Lee Hall. El protagonista a Londres, ara és Ollie Gardner, de 12 any, justet de veu, però que treballa bé i molt.

Fa poc, el musical va obtenir 10 premis Tony a Nova York. Nosaltres la recomanem als qui vagin a Londres.

Dins de teatre | 2 comentaris »

Els nois d’història

Enviat per mesogio el dia 9th December 2008

nois historia-david ruano

Foto:David Ruano

Comèdia d’Allan Bennett sobre el valor i el sentit de l’educació. L’obra se situa en una escola anglesa d’educació secundària, on un grup de joves es preparen per als exàmens d’ingrés a Oxford i Cambridge. Aquesta situació permet a l’autor qüestionar si l’educació s’entén com un camí cap a l’èxit o com un camí cap al coneixement i la maduresa vital, representada per dos professors absolutament diferents.

Josep M. Pou, actor protagonista i director diu que l’obra li va interessar perquè tracta de moltes coses que li agraden i li preocupen: l’educació, l’ensenyament, la cultura, els llibres, la poesia, el cinema, la música popular, el teatre, les ganes de saber, presentant dalt de l’escernari un grup de nois que volen menjar-se el món i alguns mestres que s’arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement.

Pou, com sempre, es transforma en el seu personatge, acompanyat de Josep Minguell, Maife Gil, Jordi Andújar, i la resta de vuit actors que treballen amb entusiasme, fervor i dedicació, Un deu a tots. Tothom a qui li preocupin aquests temes, l’hauria de veure. Passarà, a més, una bona estona.

La funció dura 2 hores i mitja, amb entreacte.
Teatre Goya. Barcelona

Dins de teatre | 6 comentaris »

Orson Welles i Josep M. Pou

Enviat per mesogio el dia 22nd July 2008

orson welles

Orson Welles (1915-1985) va revolucionar el món de la comunicació. El 1938, des de la ràdio, va retransmetre La guerra dels móns amb tanta veracitat, que provocà el pànic entre els oients i els poders americans, en pensar que aquella invasió d’extraterrestres era de veritat. Al món del cinema, una de les millors pel·lícules que dirigí és Ciutadà Kane, estrenada el 1941. Com a actor, el coneixem en films tan memorables com El tercer home (1949). Sempre acabava les seves intervencions a la ràdio amb aquesta frase: “Su seguro servidor, Orson Welles”.

Aquest és el títol de l’obra per a teatre escrita per Richard France i que Josep M. Pou representa al teatre Romea. A l’escenari, veiem un estudi de gravació d’anuncis publicitaris per a la ràdio i un home de 70 anys complerts a qui se li han tancat moltes portes i sobreviu fent anuncis mentre espera l’ajuda econòmica d’Spielberg per tirar endavant el seu projecte de Don Quixot, estancat fa anys per falta de diners.         

                                                                                                                                                             
Josep M PouAl llarg de l’hora i mitja sense interrupció, Josep M. Pou, creix —encara més— físicament i com a actor, mentre veiem les contradiccions, els records, l’entrellat del món de Hollywood i de Welles, amb la seva vida privada, les llistes negres, o el petit mag que duia a dintre. Perfecta simbiosi Orson Welles-Josep M. Pou. Molt bo, també, l’actor Jaume Ulled, que encarna el tècnic de so de l’estudi de gravació.

Més sobre Josep M. Pou 
http://www.josemariapou.com/cat/index.php

Dins de teatre | Sense comentaris »

Antígona, a la Sta Creu

Enviat per mesogio el dia 1st June 2008

antigona de broggiL’antic hospital de la Santa Creu construït en temps de Martí l’Humà i acabat el 1414, es converteix en espai teatral. Els malalts i les monges que en tenien cura han desaparegut per col·locar-hi els protagonistes d’una tragèdia grega que manté la seva actualitat: la lluita per la dignitat, la dona enfront les lleis i les normes, les guerres i el poder. L’ espai on es fa aquesta representació especial és una nau gòtica, preparada en dues fileres per a 140 persones, una davant de l’altra, on els actors i actrius actuen al mig, a pocs pams dels espectadors, com si fossin membres de l’assemblea del poble.

antigona a la santa creuÉs difícil posar a l’abast de l’espectador actual l’Antígona de Sófocles, escrita cap el 442 aC, perquè molta gent no coneix els complexos entramats de les tragèdies gregues i d’Èdip, el malaurat rei que va fugir de Tebes i deixà els seus fills Eteocles i Polínices en el tron perquè el succeïssin. Però el primer, quan li toca cedir el pas al seu germà, no ho vol; aquest fuig a Argos, aconsegueix l’ajuda del rei d’allà i retorna per aconseguir-lo. En la batalla, els dos germans moren. El nou rei, Creont, fa enterrar amb tots els honors el primer, i prohibeix l’enterrament del segon. Llavors, la seva germana Antígona, desobeint totes les ordres, l’enterra i Creont la condemna a mort. Aquesta és la història, que ens arriba en un guió mol assequible –potser una simplificació discutible-, dirigida per Oriol Broggi. Els actors, encapçalats per Pep Cruz i Clara Segura estan molt bé. Magnífic i de pell de gallina el cant final, amb música de “Sto Perigiali” (A la riba del mar) de Theodorakis, que podeu escoltar si cliqueu aquí a sota:

http://www.youtube.com/watch?v=dhk0ckaCxDI

Dins de teatre | Sense comentaris »

La cabra no deixa indiferent

Enviat per mesogio el dia 23rd September 2007

pou_cabra_pet.jpg

LA CABRA o Qui és Sylvia? de Edward Albee (l’autor de “Qui tem a Virgínia Woolf”) és impressionant. En paraules del director, adaptador i protagonista de l’obra, el molletà Josep M. Pou, és una història d’amor diferent, una barreja de comèdia i tragèdia, és teatre convencional i teatre de l’absurd. La història d’una soledat i de molt males companyies. La provocació pura i dura, la “prova del nou” per a la tolerància i la comprensió, la por i la perversió. Un drama que va al centre de l’amor, la gelosia i els ideals. Tracta de la confusa naturalesa de l’amor, la necessària pèrdua de la innocència, els forats negres que s’amaguen per sota d’allò més polit i brillant, de les superfícies més privilegiades, i el problema, un cop descoberts aquests forats, de continuar vivint. La cabra desafia els límits de la nostra tolerància, de la nostra incapacitat o negativa de posar-nos en el lloc dels altres i imaginar què senten.

Es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona el 27 de novembre del 2005 i encara fa gira per les Espanyes fins al 22 de desembre. No us la perdeu! No us deixarà indiferents!

Dins de teatre | 1 comentari »

Soldados de Salamina

Enviat per mesogio el dia 6th May 2007

soldados de salaminaA les guerres, els soldats es maten. Llavors, per què un soldat, quan va tenir un enemic al davant, el va deixar escapar? La novel·la de Javier Cercas planteja un tema històric, el de com el falangista Sanchez Mazas es va salvar de miracle un dia de la guerra civil espanyola, a prop del santuari del Colell.
Joan Ollé ha portat una adaptació de l’obra al teatre i la representen al Romea. L’inici ens va espantar una mica, perquè comença amb 5 personatges de negre, davant dels micròfons, parlant i situant el tema, però després l’obra va agafant ritme: el monòleg de Lluís Marco, genial i ja el desenvolupament de l’obra, fins al final, el personatge de Miralles a la residència i els pas-dobles de fons.
No havíem vist la pel·lícula però en teatre ens ha agradat. Ara que es parla de la memòria històrica, és una bona aportació. Si tots els soldats fossin com Miralles, potser no hi haurien guerres.

Dins de teatre | Sense comentaris »