Situada l’any 1984 a l’antiga República democràtica alemanya, la pel·lícula retrata els darrers anys de l’Stasi, la policia política que, com Déu, tot ho sabia i ho veia. La perversió del poder.
A mi m’ha recordat, salvant totes les distàncies, al temps de lluita antifranquista, però amb diferències importants. Aquí teníem una dictadura feixista i allà una dictadura comunista, que ja és mala sort si sorgeix d’una revolució que, inicialment defensava una societat sense classes.

També ens mostra com, malgrat els règims, hi pot haver gent (en aquest cas, un poli) que és tocat per la fibra de la bona gent i fa cas del que li dicta la seva consciència i no el seu règim.
El tema de les dones ja té mala llet, sempre moneda de canvi per als homes: aquí, el ministre de Cultura, un cabró i porc. Doblement assetjada, com a persona en un règim sense llibertat i com a dona, pels homes que es volen aprofitar d’ella. Interessant, també el tema dels suicidis, altíssims en la RDA i altres llocs com Hongria. El paradís “socialista” no era tal. I les il·lusions es van acabar per a milers de persones. Però mai acabarem com José Antonio, el fundador de Falange, que deia allò de: “Ni comunismo ni capitalismo: nacionalsocialismo!” Això sí, continuarem lluitant per una societat més justa on càpiguen totes les diversitats en plena llibertat.