Film dirigit per Hana Makhmalbaf, una jove iraniana de 19 anys, presentat al festival de Cinema de Sant Sebastià el 2007.
Situat a l’Afganistan, a les muntanyes on hi havia el buda de Bamian que els talibans van fer volar. Allà hi havia coves on vivia gent en situació molt precària. Encara hi viuen. 

La protagonista és una nena de 6 anys, Baktay, amb una obsessió: anar a escola. Un nen, veí seu, hi va, i ella també vol aprendre a llegir i saber històries divertides.
Per anar-hi cal comprar un quadern, un llapis i una maquineta de fer puntes. Per això agafa quatre ous del galliner de la seva mare i els pretén vendre al mercat del poble; amunt i avall sense aconseguir res, n’hi fan caure dos, però tampoc aconsegueix vendre els altres dos; finalment els canvia per pa, que revèn a un home. Torna al quiosc, però amb el que té només pot comprar el quadern. Va amb el veí a l’escola, però el mestre li diu que només és per a nens, que la de les nenes és a l’altra banda del poble. Pel camí, es troba un grup de nens que juguen a l’únic joc que saben: fer la guerra.

Li estripen les pàgines del quadern que tant li ha costat comprar. L’agafen, la volen lapidar, després la segresten en una cova. A dins, hi ha tres nenes més; ella els proposa escapar-se; tenen por i ho fa ella sola. De nou a fora, torna a intentar arribar a l’escola de nenes, al costat del riu. Quan hi arriba, entra en una aula; cap nena la deixa seure al seu costat, la mestra, escrivint a la pissarra, no s’adona de res; a canvi d’unes pàgines del seu preuat i cada cop més prim quadern, una nena la deixa seure al seu costat, però a l’hora d’escriure, com que no té llapis i treu el pintallavis de sa mare, aquesta nena li vol prendre; al final, acaben pintant-se els llavis i la cara; ara sí que la mestra ho veu i la fa fora. Troba el seu amic, que li explica que el mestre l’ha fet fora i tornen a trobar els nens que fan la guerra: els detenen i els disparen amb les branques d’arbre que simulen rifles; el nen fa veure que l’han tocat i cau a terra; ella no, ella repeteix que no li agrada jugar a guerres, fuig corrent i arriba a un camp on uns homes estan ventant blat. Els nens l’encerclen; el seu amic li repeteix: “Cau a terra i et deixaran en pau. More’t, només així podràs ser lliure!” Al final, li fa cas. Cau a terra i el buda explota de nou.
La realitat narrada per nens i nenes que són els protagonistes en la vida real. Cap discurs. Només una càmera com a testimoni de què fan els nens en un país on només han viscut la violència dels talibans o dels occidentals, tant és. Els nens poden ser molt cruels. Els adults són el seu mirall.

Dirigida per Denys Arcand, del Quebec. El títol original és L’âge des tenebres (no sé per què aquí ho han canviat).

És l’últim lliurament després de El declivi de l’imperi americà i Les invasions bàrbares. Retrat mordaç, irònic i tendre de la nostra societat. Un home, Jean Marc, es refugia en els somnis per sortir de la mediocritat que l’envolta dins la família i la feina. Funcionari del govern del Quebec, engoleix diàriament el trànsit, el tren i el metro per arribar a la feina. Està fart d’atendre persones amb problemes per a qui no té solucions. Fa uns cursos que l’empresa ofereix, per cert, clavats als que ofereix la Diputació als funcionaris catalans! La seva dona només viu per la feina d’agent immobiliària i promocionar-se. Les filles no l’escolten. Té la mare en una residència d’avis on va a veure-la habitualment, sense cap esperança… Llavors fuig. S’imagina un brillant cavaller, una estrella dels escenaris, un escriptor d’èxit… que sempre té les dones als seus peus.

Al final peta, és clar. Però hi ha una altra vida més enllà d’aquella mediocritat. S’acaben els somnis. Cal trencar. Cal canviar de manera radical. Més enllà hi ha un racó de mar, gent tranquil·la, la pau i la solitud. Un altre món és possible.

L’actor protagonista, Marc Labreche, broda el paper, acompanyat de Diane Kruger.

Un relat sobre l’esperança, el valor i la dignitat d’un grup d’activistes iraquians que, lluny del rancor o la venjança i escapant de les divisions artificials que pretenen enfrontar-los, persegueixen un somni: la reconciliació i la reconstrucció de la societat civil a Iraq a través de la resistència noviolenta.

Durant l’any 2007, el director, Pedro Arce, va estar a Erbil, Suleimanya, Halabja i Kirkuk al costat d’aquests iraquians que a diari es juguen la vida per la pau.

Més informació a

http://becauseofthesituation.blogspot.com/ i  http://almesalla.blip.tv

Pel·lícula franco-libanesa dirigida per Nadine Labaki i estrenada al nostre país el 2008.  El títol està inspirat per la barreja de sucre, aigua i llimona que fan servir les dones àrabs per depilar-se.

Layale (interpretada per la mateixa directora), és la propietària d’un saló de bellesa i perruqueria que surt amb un home casat. Nisrine és una musulmana que està a punt de casar-se, però el seu promès no sap que no és verge. Jamale no accepta que es fa gran i es resisteix a la seva menopausa. Rima no se sent atreta pels homes, sinó per les dones. Rose, la modista, s’ha sacrificat sempre per tenir cura de la seva germana gran, que no hi toca, i no té autonomia.

La majoria de pel·lícules libaneses de fa uns anys giraven al voltant de la guerra civil ( 1975-1990), que va destruir gran part del teixit social del país. Alhora, cal tenir en compte que el film està fet just abans de l’atac d’Israel al Líban, fa poc més d’un any, quan hi havia pau i calma. Però aquí no ens parlen de guerra, sinó de problemes quotidians, de sentiments, d’il·lusions i de frustracions. Layale s’adona al final que la seva relació amb aquell home casat (a qui mai veiem) no té sortida. Nisrine soluciona, amb l’ajuda de les seves amigues, el problema de la seva falta de virginitat. Jamale es menteix fent veure que encara té la regla. Rose es fa il·lusions per un client, però hi renuncia, per no abandonar la germana. Quan Rima renta el cap a una clienta els ulls se li il·luminen.

http://www.youtube.com/watch?v=wqt6nP3_fC0

Drama de denúncia política dirigit el 1995 per John Boorman i protagonitzat per Patricia Arquette, U. Aung Ko, Frances McDormand, Adelle Lutz, Spalding Gray.

Basada en fets reals. L’any 1989 Laura, una dona nord-americana que treballava de metgessa, perd l’home i el fill, assassinats. La seva germana la convida a viatjar a Birmània per oblidar. Un nit que no pot dormir, surt al carrer malgrat el toc de queda i es troba una manifestació amb la presència d’Aung San Suu Kyi, principal líder democràtica, premi Nobel de la Pau el 1991. Com que ha perdut el passaport, s’ha de quedar mentre no tingui el nou, però la immediata repressió militar fa que es trobi immersa en una intensa aventura amb el seu guia, fet que acaba canviant-li la vida.

Si mentre la veus recordes que allò és real, se’t posa la pell de gallina. Penses com pot ser que un país que fa tants anys que pateix una dictadura militar, pugui continuar com si res, torturant i massacrant, si no és per la complicitat dels països veïns (Xina i Índia sobretot), però també amb la mirada cap a una altra banda dels països europeus, que mentre critiquen el règim militar, França o Suècia vene armes al règim militar. Els fets repressius de la tardor de 2007 van tornar a posar el tema d’actualitat. Els propers Jocs Olímpics de la Xina són una magnífica oportunitat per denunciar el tema. La premi Nobel continua tancada a casa seva i els principals líders democràtics continuen sent assassinats. La hipocresia de les democràcies occidentals no té nom. O potser sí.

Informació de les Jornades de Mollet, a CONTRAPUNT: http://www.contrapunt.cat/?mostrar=noticia&id=849

Altres informacions http://birmaniaporlapaz.blogspot.com/
http://casadeltibetbcn.org/blog-noticias/ 

http://burmacampaign.org.uk/links.html#health

http://www.maetaoclinic.org/

14 Km és la distància que separa Àfrica d’Europa, la barrera darrera la qual hi projecten els seus somnis centenars de dones i homes africans que fugen de les guerres i de la fam, o que busquen un lloc on els seus somnis es puguin realitzar.

El film dirigit per Gerardo Olivares té tres protagonistes: Violeta, una noia que no es vol casar amb el vell que li obliguen, Buba, un mecànic que vol triomfar en el món del futbol i el seu germà Mukela, que l’acompanya en el viatge. Amb ells, esperem, patim i compartim les múltiples dificultats del camí. Al final, la inevitable pastera.

Feta amb actors i actrius novells, ens relata, a manera de documental , el drama personal i humà que hi ha al darrera de cada immigrant clandestí. Diu el director: “la pel·lícula vol ser un homenatge als que van triomfar i als que van fracassar, als que viuen i als que van morir en l’intent”.

Més informació de la pel·lícula a:
http://es.youtube.com/watch?v=s3N-kZaDtJo

Si voleu veure una entrevista al director, Gerardo Olivares:

http://es.youtube.com/watch?v=qM3RRS8WSQs&NR=1

És la vida d’una noia des de la caiguda del Sha fins a la revolució islàmica, a l’Iran actual. La pel·lícula de Marjane Strapi, afincada a París, ha tingut la col·laboració de Vincent Paronnaud. Artistes importants han posat veu als personatges, com Chiara Mastroianni i Catherine Deneuve. No és divertida, però tampoc trista. Amb el seu especial humor, Marjane va desgranant les seves vivències a Iran: el pare i la mare, l’oncle, les amigues… i sobretot, una àvia genial, combativa, dolça i que es posa flors de gessamí quan es posa els sostenidors, per fer olor. Els pares l’envien a estudiar a Àustria i allà coneix les llibertats ,però també la insolidaritat i l’individualisme. Torna, però no s’ubica. Té amics i es casa amb un d’ells, però no va. Es deprimeix i lluita, va a la universitat, s’oposa a les normes injustes… i al final torna a marxar, aquest cop a França, i de manera definitiva.
Premi del Jurat del Festival de Cinema de Cannes 2007, es presenta als Òscars per França, cosa insòlita en un film d’animació. A l’Iran està prohibida.

Once no és el número 11 en castellà, sinó el títol d’una pel·lícula dirigida per John Carney i protagonitzada per Glen Hansard i Marketa Irglovà.

El xicot que la protagonitza representa un músic que compon i canta al carrer després de treballar (repara aspiradores en un petit taller amb el seu pare). Coneix una noia que toca el piano i practica en una botiga de música (a casa no en té i allà li deixen tocar) i així comença una història de música, composicions, enregistraments i històries d’amor insinuades. Dolça, tranquil·la, pròxima (moviments de càmera en mà). Breu dibuix també d’una ciutat insinuada, Dublin (els carrers de vianants, el parc, el riu, les cases d’estil victorià, els autobusos i, més enllà, la mar grisa i el verd del paisatge).

Si fos una “peli” americana s’acabaria amb petó i final feliç, però a Europa les coses les veiem més complexes i amb molts matisos. Així, tots dos acaben buscant refer les anteriors històries del passat, potser encara no acabades.Once significa “Una vegada”.

Podeu trobar els vídeos de les cançons Once, Falling slowly, If you want me, Lies, When your mind’s made up i altres a Youtube. Comenceu per aquí http://www.youtube.com/watch?v=eUS2ieIO5os 

Una reflexió sobre el poder de la música. Una professora gran ensenya piano en una presó; allà hi ha una noia jove amb grans dots musicals i la vol presentar a un certamen, però xoquen a cada moment perquè, aparentment, són oposades: la primera, conservadora i inflexible; la segona, rebel i violenta. Dues vides amb passats foscos. Tothom té les seves misèries. Al darrera d’unes actituds, hi ha unes circumstàncies.

Com tantes vegades s’ha fet en llibres i cinema, la pel·lícula invita a reflexionar sobre la música. La música, que forma part de la vida, pot canviar la vida de les persones? Quina influència exerceix? De quina música parlem, de la de Mozart, Schuman i Beethoven o també de la d’arrels populars, de l’ètnica, de l’africana (que la professora inicialment diu que no és música?). La música no entén de fronteres, ni de classes, ni de religions. Fins i tot no és imprescindible tenir un instrument: les cordes vocals d’un ésser humà són el primer instrument de la humanitat. I ja sabem que poden fer meravelles. El film està dirigita per Chris Kraus i protagonitzat per Traude Kruger i Hannah Hersprung en els papers de professora i alumna. Dura, amb un tema que no és novedós, però invita a la reflexió. Bona banda sonora.

Escrita i dirigida per Antonio Mercero, és una reflexió sobre el món dels avis i sobre l’Alzheimer. Dos grans i coneguts actors broden el paper: Manuel Alexandre i José Luis López-Vázquez. L’actriu Cristina Brondo, que treballa de manera convincent, fa de néta del primer, és l’única de la família que es mostra sensible a l’avi. Amparo Moreno, en el paper d’infermera de la residència d’avis, està encantadora i propera, com sempre.

Reflexió necessària sobre què fem amb els avis en la nostra societat, sempre tan enfeinats, estudiant i/o treballant, o quan volem anar de vacances i no sabem què fer amb ells. I ells, que s’adonen que fan nosa, i veuen com perden facultats i els fuig la memòria…
Potser es podrien dir més coses o anar més a fons, però la pel·lícula val la pena. Dues seqüències ens han commogut: la primera, quan l’avi retorna a casa seva i s’acomiada del company d’habitació i li regala un coixí antiescares que desitjava sense dir-li; així el converteix en l’home més feliç de la residència. La segona, la seqüència final, quan, ja a casa i amb la néta que ha estat al seu costat els difícils dies de la residència mentre la resta de família estiuejava a Sant Sebastian, se la mira i li fa la terrible pregunta amb mirada angoixada: “¿I tu, qui ets?”