Un cantant de música country recorre el país fent bolos. Té 57 anys i en plena decadència, pel camí ha deixat matrimonis, un fill i moltes ampolles buides de whiski. És dura, la soledat del cantant que viatja constantment, sol. Un dia coneix una noia i s’enamoren, però són molts anys de viure d’una manera determinada i costa. Al final, la redempció de l’alcoholisme no li serveix per recuperar-la, però és capaç de fer front a la vida.

A estones em semblava sentir la pudor del tabac i de l’alcohol. Una mica lenta i un tema força vist, però ben treballat. Extraordinària la feina dels dos actors, Jeff Bridges (Oscar al millor actor 2010) i Maggie Gyullenhall (també nominada però es va quedar sense) i bona també la música, d’Stephen Bruton i T. Bone Burnet, guanyadora d’un Oscar.

Dirigida pel director israelià Eran Riklis i basada en un fet real, aquesta pel·lícula ens mostra la bogeria d’un estat on, uns llimoners situats a Cisjordània i propietat d’una dona palestina, es converteixen en una amenaça a la seguretat nacional perquè el ministre de Defensa s’acaba de construir una casa al costat, i, segons el criteris dels serveis secrets, s’hi poden amagar terroristes que atemptin contra ell i la seva dona. Així doncs, s’han de tallar.

Salma Zidane, vídua, defensa la terra dels seus avantpassats amb l’ajuda d’un avi que l’estima com una filla. A l’altra banda de la reixa que han construït, la magnífica casa del ministre i la seva dona, Mira Navon. Salma demana ajuda a un advocat, Ziad Daoud, i emprenen les accions legals que els portaran fins al tribunal suprem israelià (el testimoni de l’avi és d’una tendresa que emociona). Mentrestant, pel camí, Salma s’ha sentit atreta per l’advocat, però no es decideix a tirar endavant i aquest tampoc juga net. Els guardians de la seva moral, l’avisen que no faci bestieses. Per la seva banda, Mira, presonera dins casa seva, veu la injustícia que li estan fent, però no sap com relacionar-s’hi. En el fons, dues dones sota el patriarcat, soles i controlades.

El final és força previsible, però amb una certa esperança. Han tallat una part dels arbres però no tots, i hi queden brots que tornaran a florir. Mentre Salma es passeja entremig, Mira fa la maleta per deixar el seu marit. Totes dues esperen un futur millor.

La música, de Habib Shehadeh Hanna, preciosa, i el treball de les dues actrius, molt bo.

Una dona de 72 anys que s’ha passat la vida cuidant els altres, té por que la portin a una residència; per això decideix fer una proposta a la noia que l’ajuda des de fa anys; després que un advocat li expliqui les possibilitats, decideix casar-me amb ella, perquè és la millor manera i la més barata, que la cuidi i, un cop morta, hereti la casa. Escàndol al poble i quan sembla que tot anirà bé, apareix la mare de la noia i tot es complica.

Pel·lícula de Miquel Albadalejo, el mateix de Manolito Gafotas, que fa un retrat negre i masclista de la Espanya profunda, en una reivindicació dels treballs d’ Azcona i de Berlanga. No és cap comèdia, sinó un drama que parla de la soledat i la vellesa. Quan acusen la iaia de fer un matrimoni de conveniència, respon: “quasi tots ho són. Alguns es casen per diners, altres per feina i altres per la família”. Sempre hi ha interessos. Les relacions de les dues dones (Petra Martínez en el paper de Flora i Adriana Ozores -genial- en el de Purita) no són de sexe, però s’estimen. Una depèn de l’altra, com en tants matrimonis. Hi ha algunes seqüències com les de la falç, o el gest d’acostar-se per darrera i tremolar-li la barbeta, que demostren que encara que no hi ha sexe, hi ha amor. Les actrius afirmen: “Elles estan enamorades, però no ho saben”. Potser sí.

Un professor universitari se sent tremendament sol i depressiu després de la mort en accident del seu company. Al seu voltant, dos personatges: una amiga íntima, i un jove alumne en procés d’acceptació de la seva identitat sexual. La pel·lícula, adaptada de la novel·la del mateix nom, de Christopher Isherwood, planteja un dia de la vida de George, aclaparat de tristesa, quan decideix suïcidar-se. Justament  aquell és un dia especial perquè creu que ho veu i ho viu tot per última vegada, i per això viu el moment i copsa la bellesa del que l’envolta.

Magnífic treball de Colin Firth en el paper protagonista, sobri, convincent, just en el punt. I també la direcció, de Tom Ford en la seva primera pel·lícula (ve del món de la moda). Els primers plànols, els passejos de la càmera, els flash-back, els moviments, el color… el fan un film diferent, ple de sensibilitat. Algú ha dit que és poesia en moviment.

Trist, això sí.

Un cop més, el poder de l’esport. A la pel·lícula dirigida per Clint Eastwood, trobem Nelson Mandela poc després de ser elegit president de Sudàfrica el 1994 per sufragi universal. Líder del moviment negre contra l’apartheid, és conscient que ha d’aconseguir superar el racisme i les pors del blancs per aconseguir un país en pau. El rugbi és un esport practicat, bàsicament pels blancs i l’any 1995 Sudàfrica és la seu del Campionat del Món de Rugbi, una oportunitat única, creu ell, per ajudar a superar el passat. Amb l’ajuda del capità dels Springboks, François Pienaar, aconsegueix il·lusionar també els negres i fer vibrar tothom sota una mateixa bandera. Mandela és  fill del cap d’una tribu tembu, va estudiar Dret i aviat s’involucrà en activitats contra el racisme de l’apartheid. Va passar 27 anys a la presó i en va sortir l’any 1990.

Un bon moment, també, per recordar un tema de Peter Gabriel, Biko, en honor a Stephen Biko, un estudiant assassinat el 1977 per la policia sudafricana.

Dirigida per Ken Loach i protagonitzada per Steve Evets, planteja dos temes: la força de l’amistat i la del futbol. Un carter de Manchester, ofegat per la seva situació familiar i que no sap com sortir-se’n, rep l’ajuda d’un exjugador del United, Eric Cantona (un personatge real, el jugador que jugà al Manchester del 1993 al 1997), que amb consells a partir de la seva experiència jugant a futbol, li serveixen per anar redreçant la situació. I, al costat d’això, els seus amics carters i els afeccionats del Manchester, que l’ajuden a desempallegar-se dels dolents, en un final de pel·lícula divertit i segurament poc realista. De fons, la incapacitat de comunicar-se amb els fills de la segona dona i amb la primera dona, a qui encara estima.

Ja sabem que el futbol no és només futbol; en aquest cas, és un element per compartir, formar en valors i ser solidari.

Un funcionari jubilat d’un Jutjat Penal argentí es planteja escriure una novel·la basada en un cas que el va commoure i no s’ha tret mai del cap, el de la violació i assassinat d’una noia.

Pel·lícula basada en el llibre La pregunta de sus ojos d’Eduardo Sacheri, planteja temes diferents entrelligats: el de la història d’amor pendent entre el funcionari acabat de jubilar, Expósito i la jutgessa. És massa tard per parlar-ne? Planteja el tema de l’amistat entre aquest i un company funcionari, extraordinari i que arribva a un punt límit. Un altre tema, el marit de la noia morta, obsessionat la resta de la seva vida. Fins on pot arribar la venjança? Cal passar pàgina ni que sigui per la pròpia supervivència? Aquest és un tema que, pel passat polític d’Argentina, és ben viu. I el darrer, també vinculat a aquest: el de la impunitat. El poder no té ètica; un assassí pot passar a ser el guardaespatlles de la presidenta?

Ricardo Darín és l’actor que dóna vida al protagonista. Com sempre, fa un personatge creïble, proper, humà. Soledad Villamil és la jutgessa i Guillermo Francela, l’amic, però la resta d’actors també ho fan molt bé. La música és de Frederico Jusid, que ens ha encantat.

Diu Amenabar: “Mis películas tienen que ser un viaje. Àgora es una historia del pasado sobre lo que está pasando ahora, un espejo para que el público mire… y descubra que el mundo no ha cambiado tanto.”

L’any 313 s’aprovà l’edicte de Milà, que acabà amb la llibertat de culte i prohibí els sacrificis als déus. En el Concili de Nicea, entre altres qüestions, es lluitava per veure qui en sortiria vencedor: fou el patriarca Alexandre, de qui era secretari el bisbe Atanasi. Aleshores hi havia els “parabolans”, uns monjos armats que ajudaven les jerarquies cristianes a mantenir l’ordre; de fet, a sembrar la por. Fins llavors hi havia hagut l’interès pel coneixement com un fi en sí mateix i també com un camí cap a la llibertat. Els estudiosos s’enfrontaven a quelcom nou: mai en el món grecoromà cap rei havia dictat als seus súbdits el que havien de pensar. Ara ho feien els cristians.

L’any 382 l’emperador Teodosi crea el càrrec d’Inquisidor general. El 385 els monjos assassins entren a la Universitat i ataquen les noies dient que s’han de quedar a casa i han de portar vels. Hi ha matances a Antioquia i Tessalònica. Un edicte del 391 prohibí també a Egipte els sacrificis als déus. El 394 Teodosi derrota Occident a la batalla del riu Frígid, la primera guerra per causes religioses, diuen alguns.

Hipatia, filla de Teó, el responsable del Museion d’Alexandria, havia nascut el 370. Matemàtica, astrònoma i filòsofa, inventà l’astrolabi, un instrument de navegació per determinar la distància entre les estrelles i l’horitzó. Donava classes i investigava. Era guapa i llesta. Quan Teòfil es planteja destruir el Serapi, ella, el seu pare i molts altres intel·lectuals l’ocupen; els perdonen però destrueixen l’edifici i cremen els llibres. Així es perd el que havien fet portar de Pèrgam i el que s’havia salvat de la Biblioteca. El teatre és desterrat, la música condemnada, les curses de carros prohibides. Teó mor i Hipatia es queda sola. Ella, que havia tingut alumnes de races i religions diferents, es troba amb la irracionalitat fonamentalista d’aquells cristians. Teòfil mor i es desencadena una lluita interna entre els seus successors, Ciril i Timoteu. En surt vencedor el primer, el 412, que durant el seu mandat assassina 250.000 jueus. Hitler, doncs, va tenir un precursor a Alexandria segles abans. A principis del 415, Hipatia és acusada d’heretge i bruixa a les esglésies. A la primavera, els parabolans -”porcs de sotanes negres més voraços que elefants”, com els anomenaven els grecs-  la segresten, torturen i mutilen. Llencen els trossos del seu cos al foc i resen l’oració del cec, una vella pregaria egípcia de més de 1.500 anys que començava així: “Pare nostre que esteu en el cel…”

La pel·lícula no aprofundeix en tot, algunes dades són discutibles, però incita a saber més. La millor cosa és haver fet popular el personatge d’Hipatia, per desgràcia bastant desconegut entre nosaltres.

El riu gelat és el San Lawrence, a la frontera entre els Estats Units i Canadà, un lloc on hi ha una reserva d’indis mohawk. La protagonista, interpretada per l’actriu Melissa Leo (nominada a un Oscar de Hollywood com a millor actriu) fa el paper de Ray, una dona abandonada pel marit, que mira de tirar endavant vivint en una caravana amb els seus fills. Coneix Lila, una índia marginal que guanya diners passant immigrants entre els dos països a través del riu gelat i li proposa participar-hi. Ray accepta, perquè necessita pujar els seus fills i perquè vol obtenir una casa de fusta digna i maca.

Dues dones, dues mares, que lluiten contra corrent per les seves vides i les dels seus fills, amb detalls tendres i impactants. La seqüència final, amb els nens petits rodant en els “cavallitos” que fa voltar el nen gran, és preciosa.

La pel·lícula, dirigida i escrita per una altra dona, Courtney Hunt, també té una nominació a l’Oscar pel millor guió original.

Qui no ha vist mai al televisor el concurs ¿Quien quiere ser millonario? presentat per Carlos Sobera? Doncs aquest concurs va començar al Regne Unit l’any 1998 i actualment hi ha 55 països on es fa. A l’Índia també. D’aquí arranca l’oscaritzada  pel·lícula de Danny Boyle.

Un “slumdog”, que textualment vol dir “gos de suburbi”, es presenta a aquest concurs a Bombai i va guanyant totes les preguntes. Quan s’acaba l’horari d’aquell dia, només li queda una pregunta per guanyar els 20 milions de rúpies; la policia el deté perquè creu que és un trampós. Només a partir d’explicar-los, una a una, per què coneixia les respostes, se’l creuen. L’endemà retorna al concurs, disposat a jugar-s’ho tot per la darrera pregunta.
La pel·lícula ens va tenir en tensió les dues hores que dura. No és cap comèdia, sinó un retrat fragmentat d’una ciutat de 22 milions d’habitants, amb suburbis d’un milió, on viuen moltes persones riques i milions de pobres, on hi ha màfies, corrupció, odis religiosos i milers de persones de totes les edats que lluiten per sobreviure-hi. Ens ha fet recordar el llibre que havíem llegit fa poc, Shantaran (trobareu el comentari a la nostra secció de “Llibres”, que fa un retrat profund de Bombai).

L’hem vista en versió anglesa i hindi (subtitulada a l’anglès). Ens ha encantat com treballen els petits actors i actrius que retraten la vida del suburbi i Dev Patel que fa el paper de Jamal, el protagonista. I aquell final a l’estació, un picada d’ullet al cinema de Bollywood.